Presagis de la fi.

Llegeixo amb una sorpresa només relativa que el govern del EUA ha desmentit els rumors sobre el final del món el proper dia 21. Dies abans havia llegit que la NASA també havia fet el mateix, desbordada per l’allau de preguntes rebudes. Comento això a la sobretaula i aleshores algú diu “X m’ha trucat per preguntar-me que en pensava jo de tot plegat”, i em quedo perplex. Seria massa fàcil parlar de la paradoxal falta de cultura científica de la nostra societat tecnològica, però que llenci la primera pedra un altre amb més mèrits que no pas jo.

Fa uns anys, en ple furor milenarista previ al 2000, Harold Bloom va escriue un llibret preciós, Omens of Millenium. Un text esperonat pel creixement de les creences milenaristes als Estats Units que acaba sent, però, una breu itroducció als diversos corrents gnòstic de les religions del llibre: la cábala, el sufisme, i els corrents gnòstics cristians. Recordo amb tremolor com vaig fruir de la seva lectura aquell estiu del 2000. Recordo també el sermó gnòstic amb el que Bloom acabava el llibre i que jo voldria ser capaç de subscriure.

També recordo vivament com vaig haver de contenir-me per no robar una altra joia, Cosmos, Chaos and the World to Come  de Norman Cohn (*), quan vaig tenir l’oportunitat. Però ja sabem que qui roba el coneixement potser no el mereix, i que el coneixement que no es mereix tampoc no es poseeix. 

Cohn va trigar vint anys de la seva vida a escriure el llibret, un exemple que els nostres gestors de la política acadèmica, només interessats a quantificar la producció, haurien de tenir en compte. “Este libro investiga las raíces más profundas y el nacimiento de una esperanza que sigue viva en la actualidad y, según la cual, en breve se producirá una consumación maravillosa, llegará un tiempo en el que el bien triunfará por fin sobre el mal y lo reducirá a cenizas para siempre jamás. (...) dicha expectativa cuenta con una larga fascinación a lo largo de los siglos y sigue ejerciéndola; y asimismo ha podido reconocerse envuelta en un manto secularizado en ciertas ideologías político-sociales. No obstante, han existido grandes civilizaciones, algunas de las cuales han pervivido varios milenios, que nada sabían de esa esperanza”.

I és que potser la recurrent presencia de la fi del món en el nostre imaginari, no sigui altra cosa que una manera més de manifestar el desig de posar fi a aquesta forma de vida tant inhumana. Ho sé, conec gent que viuria amb alleugeriment la notícia certera de la fi del món.

I a tot això, certament hi haurà un darrer dia per tots i cadascun de nosaltres, per tots els éssers vius de fet, i també pel nostres estimats planeta i estrella. Si tornem a la infantesa, quan només hi havia dues cadenes de televisió y una mica menys de soroll, recordarem amb nitidesa que també les estrelles tenen una vida:

"Dentro de varios miles de millones de años, habrá un último día perfecto. Luego, durante un período de millones de años, el Sol se hinchará, la Tierra se calentará, muchas formas vivas se extinguirán y el borde del mar retrocederá. Los océanos se evaporarán y la atmósfera escapará al espacio. A medida que el Sol evolucione para convertirse en una gigante roja, la Tierra se convertirá en un lugar seco, estéril y sin vida. Al final casi llenará el cielo y quizás se trague la Tierra".

Carl Sagan. Cosmos, Capítol 9: Las vidas de las Estrellas

Però al cap i a la fi, quan tot això passi nosaltres ja farà molt temps que nosaltres només serem un eco, bellíssim i alhora terrible: vindrà la fi, però aleshores nosaltres ja no hi serem.

Harold Bloom.
Presagios del milenio.
Anagrama, Barcelona, 1996.

Norman Cohn.
El cosmos el caos y el mundo venidero.
Crítica, Barcelona 1995.

Podrien les editorials alliberar els PDF d’aquests llibres, reeditar-los... o trobar la manera de fer-los accessibles de nou?

R.E.M.
It's the End of the World as We Know It (And I Feel Fine)
Document,
I.R.S. Records, 1987.

 - o -

(*) De qui recomano vivament "El mito de la conspiracion judía mundial", un llibre escrit a partir del que Cohn va veure a Europa després del seu desembarcament amb el cos expedicionari de l'exercit dels EUA a la IIa Guerra Mundial, i el qual veig que ha estat recentment reeditat per Alianza.

"hay dos hombres que hablan en la habitación". Més sobre traducció.

Pàgina 18

VII

"Al traductor Paul Auster lo asombraba el misterio de la traducción. Un hombre llamado Paul Auster lee en Nueva York un libro escrito en francés y luego escribe ese mismo libro en inglés. Supongamos que traduce las notas que Mallarmé escribió junto al lecho de muerte de su hijo Anatole. Un hombre escribe en inglés el libro que otro hombre escribió en francés. Un libro se hace en soledad, pero cuando el traductor escribe su libro, lo escribe con las palabras de otro hombre que no está en la habitación, hay dos hombres que hablan en la habitación: cada uno habla en una lengua para querer nombrar las misma cosas. el traductor se convierte en una sombra, fantasma del hombre que inventó las palabras que ahora inventa el traductor. La traducción es un caso de suplantación de identidad: por decirlo con una palabra inglesa, es un caso de impersonation. Impersonation significa suplantación, el acto de hacerse pasar por otro."

Justo Navarro, "El cazador de coincidencias"
Pròleg a: Paul Auster
El cuaderno rojo,
Traducció de Justo Navarro i Damián Alou
Seix Barral,  Barcelona 2012.

El batec de la Vida Menor. Raimon Gil Sora

M’enduc el llibre a la butxaca una tarda d’octubre. Uns dies abans li he comprat a l'autor, Raimon Gil Sora (amb viva la recomanació d’en David Madueño), i encara conservo a la pell el record grat de les poques paraules intercanviades amb en Raimon, un home amable i tímid. 

Ja fa uns anys que llegeixo a on puc i com puc, de mala manera potser: s’han acabat, de moment, els dies que m’estirava tardes senceres, el no temps que són els estius en la companyia de les paraules. Així doncs obro el llibre al banc de la Plaça del Treball envoltat de nens “que no es cansen mai de ser-ho”, benaurats ells. I en una tarda que declina, entro en una poesia que ressona a veritat i que em fa sentir que estic a casa i que em repeteix la vella tautologia segons la qual que totes les històries són en el fons la nostra, que no tenim una altra vida que aquesta vida menor, la única possible.


MARK SPITZ

Tres cops a la setmana creuo el carrer
Dels enamorats per anar a la piscina
municipal. Em trec la roba, la guardo
a la taquilla, faig estiraments, sospiro.
La piscina està sempre plena de nens
que no es cansen mai de ser-ho, però
la meva infància queda cada cop més
lluny i jo nedo i tan sols procuro no
oblidar mai el número, com un amor
o una promesa antiga, perquè la vida
ha estat sempre aquest continu nedar
d’un costat a l’altre per arribar enlloc.

-o-

ELEGIA PER A UNA CASA BUIDA

Venia travessant el carrer quan de sobte
m’he retrobat amb la fràgil arquitectura
de la meva infància. Va ser aquí mateix
en aquest carrer gris i amagat del poble.
Al principi no recordava els detalls més
símples, però a poc a poc ha anat sorgint
el vermell gastat dels rajols, la canonada
de plom del miserable lavabo comunitari
i la petita cuina amb butà des d’on l’àvia
em cridava cada vespre a l’hora de sopar,
i la filla de la veïna agafant-me de la mà
i portant-me a la seva habitació: recordo
els geranis vermells i una cançó italiana
a la galeria. La meva infància és com una
casa vella a punt d’enfonsar-se, un record
desolat amb un cartell de prohibit el pas.

Raimon Gil Sora
Vida Menor
Paralelo Sur Ediciones
Barcelona, 2012.

(Una edició gairebé "Samizdat")

Descienda a la cabeza de su viejo pueblo.

Paul Klee, Àngel pobre 1939.

Si, certament Ungaretti no el va escriure pensant en la ressaca de la jornada de lluita d'ahir als pobles del sud d'Europa. Però trobat avui mentre esperava el tren a l'estació, les paraules del poema em ressonen com si l'hagués escrit especialment per aquest moment.

EL ÁNGEL DEL POBRE

Ahora que invade las ofuscadas mentes
Una piedad más áspera que la sangre y la tierra,
ahora que nos mide en cada latido
el silencio de tantas muertes injustas,

Que se despierte ahora el ángel del pobre,
Superviviente nobleza del alma...

Que con el gesto inextinguible de los siglos
Descienda a la cabeza de su viejo pueblo,
En medio de las sombras.

Giuseppe Ungaretti
El dolor.
Traducció de Carlos Vitale
Igitur, Montblanc 2000.

24 preludis per una fuga. Arvo Pärt de nou.

La música és senzillament un del misteris del qual se’ns ha atorgat gaudir-ne. Avui, tontejant amb un instrument, he arribat a les “quatre notes” de Fratres, aquesta bella obra del compositor Arvo Pärt, compositor nascut l’any 1933 que autor de música de caràcter sacre, fonamentalment, i que alguns el titllen de minimalista.

Jo era un adolescent quan vaig descobrir-lo de la mà del meu amic Héctor Meza. Eren els anys vuitanta i en aquell temps perseguíem amb rigor les músiques alienígenes que posava Ramon Trecet a les tres de la tarda a Radio 3.

Recordo un dia, haver arribat a casa de l’Hector per rebre lliçó, i haver-nos quedat extasiats escoltant un cassette a on unes hores abans el mestre havia enregistrat Cantus in Memoriam of Benjamin Britten. Vaig quedar petrificat. L’adolescent que aleshores era va escriure un poema ben curt i li va enviar a l’adreça d’ECM, la companyia que editar “Tabula Rasa” (ECM 1275, 1984). Tot plegat molt ingenu: l’adolescència al capdavall. De fet, no puc descriure, encara ara no puc descriure el que em transmet la seva música, ni el cop que em va suposar escoltar per primera vegada el Cantus in Memoriam of Benjamin Britten i la versió de Fratres interpretada per Keith Jarret al piano  i Gidon Kremen al violí, que apareixen a Tabula Rasa

Aquí el poemet:
                                            

                               a Arvo Pärt

El buit l’omplí una corda ferida
autista
indiferent al drama

De buit s’esdevingué el miratge.


Ben pensat, perquè el poema reflecteixi l'atmosfera de Pärt, només cal treure-li el tercer "vers" i posar una coma entre el primer i el segon


                               A Arvo Pärt

El buit l’omplí una corda ferida,
autista.

De buit s’esdevingué el miratge.


... potser millor?

Anys després encara he de dosificar les audicions de les obres de Pärt. Em transporten a regions molt doloroses de l’ànima.  M’extasien i, a l’hora, em porten a una tristor massa profunda.

Avui, navegant, he vist que el preciós documental “24 preludis per una fuga” del director Dorian Supin es pot veure per parts, i sense subtítols, a UTube. Més avall indico una relació d’enllaços.


Per ara us deixo amb una entrevista de Björk a Pärt. El començament és meravellós: Björk li diu al mestre: “M’agrada molt la seva música perquè deixa espai a l’oient”, i Pärt respon “Deu ser perquè necessito espai per mi mateix”. Més tard el mestre diu: "A la meva música hi ha dues línies: en una hi ha els meus pecats, i a l'altra hi ha el perdó".

Dolços somnis, bona nit.

-o-

“24 preludis per una fuga”, de Dorian Supin, 2002, a YouTube:

Part 1; part 2; part 3; part 4; part 5 (aquesta és la meva part preferida, quan Pärt interpreta al piano una seva peça antiga, al segon 30 aproximadament); part 6; part 7; part 8; part 9.

Primer prendrem Manhattan, després prendrem Berlín.

Ara més que mai: first, we should take Manhattan, and then we should take berlin?
  



FIRST WE TAKE MANHATTAN

They sentenced me to twenty years of boredom
For trying to change the system from within
I'm coming now, I'm coming to reward them
First we take Manhattan, then we take Berlin
I'm guided by a signal in the heavens
I'm guided by this birthmark on my skin
I'm guided by the beauty of our weapons
First we take Manhattan, then we take Berlin

I'd really like to live beside you, baby
I love your body and your spirit and your clothes
But you see that line there moving through the station?
I told you, I told you, told you, I was one of those

Ah you loved me as a loser, but now you're worried that I just might win
You know the way to stop me, but you don't have the discipline
How many nights I prayed for this, to let my work begin
First we take Manhattan, then we take Berlin

I don't like your fashion business mister
And I don't like these drugs that keep you thin
I don't like what happened to my sister
First we take Manhattan, then we take Berlin

I'd really like to live beside you, baby ...

And I thank you for those items that you sent me
The monkey and the plywood violin
I practiced every night, now I'm ready
First we take Manhattan, then we take Berlin

I am guided

Ah remember me, I used to live for music
Remember me, I brought your groceries in
Well it's Father's Day and everybody's wounded
First we take Manhattan, then we take Berlin 

Leonard Cohen
I'm your man.
Columbia, 1988.

Llocs comuns, de Xavier Farré.

Veig al bloc d'en Xavier Farré, que està disponible a ISSUU el seu primer poemari "Llocs comuns", editat en suport convencional per Arola Editors. 

És una bona oportunitat per poder apropar-nos a l'obra d'en Xavier Farré.

Open publication - Free publishing - More llibre

Xavier Farré
Llocs comuns.
Arola editors,
Tarragona, 2004.

Sempre ve de l'altre i sorprèn. R. Mirabete (i II)

Perquè efectivament, "envellir sempre ve de l'altre, i sorprèn".


 ENVELLIR

Sempre ve de l'altre i sorprèn.
El futur com una espasa prima i freda
et cus els dits de les mans i envelleixes.
En el pitjor dels casos no duu res.
Ningú és la companyia de les avingudes.
Ningú té el gust de les ciències aproximades.
Ningú sembla la plàstica dels matis abstractes.
En el pitjor dels casos és un carrer ample.
Ensenya a estar sol, espantat, fred.
Escriu damunt les serres del plaer.
No amaga la pressa de sentir-se veritat.
Es depulla.

Ricard Mirabete Yscla
Les ciutats ocasionals.
Témenos edicions,
Barcelona, 2009.

tota una sorpresa ser joves encara i escriure l'alba en punts de saliva tendra. El que passa a Les ciutats ocasionals de Ricard Mirabe

Tot arrenca amb una generosa menció que Josep-Ramon Bach fa dels llibres d'en Ricard Mirabete, en David Madueño i el meu, cap el minut 12 del programa "L'última troballa", una conversa excel·lentment conduïda per Jordi Llavina, cal subratllar-ho.

Encarrego  les "Les ciutats ocasionals" i el llegeixo amb un sentiment inicial de deure que ben aviat s'esvaeix, perquè el llibre d'en Ricard és un llibre colpidor del que és difícil que un lector que hi transiti no trobi algun poema que el pugui interpel·lar directament. Un llibre que no es pot llegir amb la guàrdia baixa si un no vol rebre un directe al moment més insospitat.

A vegades narratiu, a vegades ple d'imatges sorprenents, se'm fa una difícil escollir un o dos poemes per posar al catàleg, perquè són molts els poemes que m'han deixat petjada: "Aparcament estranger", "El mur", "Hospital" (amb un nus a l'estòmac); "Carrer del Carme" (molt especialment); "També és una mena de caça"; "Un home amb una bicicleta" (que en la meva lectura no he pogut deixar de vincular emocianalment amb una  imatge de la Plaça de la Barceloneta, davant de l'esglèsia de Sant Miquel); "Envellir"... així que optaré en primer lloc pel primer poema que vaig llegir en encetar el llibre, encara que sigui un poema ja reproduït en altres llocs.


CARRER DEL CARME

Escriure l'alba en punts de saliva tendra.
Ser joves encara i remirar-nos
a l'aparador d'una merceria colonial.
Dur-nos els llavis pintats d'un dels colors
del primer vespre junts: el roig i el negre
al tou dels llavis. Després ens semblà
tota una sorpresa ser joves encara
i escriure l'alba en punts de saliva tendra.

I en un proper post: "Envellir"...

Ricard mirabete Yscla
Les ciutats ocasionals.
Témenos edicions,
Barcelona, 2009.

quizá lo pensaríamos dos veces antes de valorar tan insensiblemente la eficacia por encima de la compasión

La imperiosa necessitat que a la vida política, i a bona part de la opinió publicada, es recuperi un discurs ètic (o si ho preferiu moral) que acompanyi el que se’ns planteja com a decisions estrictament econòmiques; la imperiosa necessitat de recuperació de la política; la imperiosa necessitat d’emancipar-nos del discurs hegemònic que redueix tota decisió pública a una qüestió de benefici o pèrdua. Perquè com diu Tony Judt, aquest mode de pensament no forma part de la condició humana instintiva, sinó que són un “gust adquirit”.

La imperiosa necessitat, doncs, d’emancipació, perquè al cap i a la fi “un cop ens hem permès desobeir de la prova dels beneficis d’un comptable, hem començat a canviar la nostra civilització” (Keynes).

Per això amb el vell record d’aquesta elevada ressenya, em poso a llegir aquest manifest, del que només puc dir que ha fet inútil el meu  hàbit de llegir amb un llapis a la mà: no puc subratllar la pràctica totalitat d’un llibre i, horror, al mateix temps no puc retenir  tot allò que voldria.

Transcric doncs algunes cites de les primeres pàgines:

Pàgina 17

“El estilo materialista y egoísta de la vida contemporánea no es inherente a la condición humana. Gran parte de lo que hoy nos parece «natural» data de la década de 1980: la obsesión por la creación de riqueza, el culto a la privatización y el sector privado, las crecientes diferencias entre ricos y pobres. Y, sobre todo, la retórica que los acompaña: una admiración acrítica por los mercados no regulados, el desprecio por el sector público, la ilusión del crecimiento infinito.

No podemos seguir viviendo así."

Pàgina 36

“Nos hemos vuelto insensibles a los costes humanos de políticas sociales en apariencia racionales, especialmente cuando se nos dice que contribuirán a la prosperidad general y, de esta forma -implícitamente- a nuestros intereses individuales."

Pàgina 43

“Todos somos beneficiarios de los que nos precedieron, así como de aquellos que cuidarán de nosotros en la vejez o la enfermedad. Todos necesitamos servicios cuyos costes compartimos con nuestros conciudadanos, por muy egoístas que seamos en nuestra vida económica.”

Pàgina 45

“¿Qué nos impide concebir una forma distinta de organizarnos que nos beneficie mutuamente? (…) Nuestra incapacidad es discursiva: simplemente ya no sabemos cómo hablar de  todo esto. Durante los últimos treinta años, cuando nos preguntábamos si debíamos apoyar una política, una propuesta o una iniciativa, nos hemos limitado a las cuestiones de beneficio y pérdida –cuestiones económicas en el sentido más estrecho. Pero ésta no es una condición humana instintiva: es un gusto adquirido.”

Pàgines 47 i 48

“Hemos introducido subrepticiamente un vocabulario pretendidamente «ético» (…) Cuando imponen recortes en las prestaciones sociales, por ejemplo, los legisladores estadounidenses y británicos se enorgullecen de haber sido capaces de tomar «decisiones difíciles»

Los pobres votan en mucha menor proporción que los demás sectores sociales, así que penalizarlos entraña pocos riesgos políticos: ¿eran tan «difíciles» esas decisiones? Actualmente nos enorgullecemos de ser lo suficientemente duros como para infligir dolor a otros. Si aún estuviera vigente un uso más antiguo, en virtud del cual ser duro consistía en soportar el dolor, no en imponérselo a los demás, quizá lo pensaríamos dos veces antes de valorar tan insensiblemente la eficacia por encima de la compasión.

En ese caso, ¿cómo deberíamos hablar sobre la forma que decidimos organizar nuestras sociedades? En primer lugar, no podemos seguir evaluando nuestro mundo y las decisiones que tomamos en un vacío moral”

Tony Judt

Algo va mal (Ill Fares the Land)

Traducció de Belén Urrutia.

Taurus, Madrid 2011.

Ensopego amb petjades de cabirol en la neu. Dos poemes de Tranströmer

En acabar la lectura en Marcel em comenta que el dia 4 d’octubre ell i la Maria Romaní presenten un llibre de poemes visuals a l’espai ventura de Sabadell (vegeu també els poemes que exposen als carrers de Terrassa).  Després rondina una mica:

– Ja sabem que molts poetes no donen gaire valor a la poesia visual, consideren que és una altra cosa.

– Però és que és una altra cosa, no creus? Una altra cosa a l’interfície de moltes coses  - discrepo amb timidesa.

Després els adéus i les cortesies ens separen, i em quedo sense dir-li que els  tres poemes que ha llegit m’han agradat molt.

“Però és que són una altra cosa...” li dic... 

Avui, però, el record d’una conversa prèvia a la lectura amb en David al voltant  d’aquest poema de Tomas Trasnströmer, que transcric, em posa en guàrdia i em diu que potser caldria hi pensés una mica més.

DEL MARÇ DEL 79

Cansat de tothom que em ve amb paraules, paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula.

(T. Tranströmer/Carolina Moreno Tena)

No cal, suposo, que expliciti que aquest estrany post es una recomanació de “La plaça salvatge” , un llibre amb uns poemes impressionants  com “Breu pausa durant el concert d’orgue”;  “Resposta a una carta”; o aquesta altra joia:

ELS RECORDS EM VEUEN

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir. 
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tant a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

Tomas Tranströmer
La plaça salvatge.
Traducció de Carolina Moreno Tena,
Perifèric edicions,
Cataroja, 2008.

Un lament lapó ben universal; i un estiu en companyia de Josep-Ramon Bach, Li Po, William Carlos Williams i Ungaretti.

Vaig tenir la sort de conèixer a Josep-Ramon Bach, a la lectura que va fer dins del VI Cicle de Poesia del Marquet de les Roques el passat mes de maig. 

Allà ens vam trobar amb un home jovial, afectuós, rondinaire i d’una sensibilitat exquisida.  Va ser una oportunitat de sentir, de la seva veu, les seves versions de Li Po; l’escissió entre l’amor carnal i l’espiritual dels cants a Shiva de la il·luminada Mahadevikayya; els laments del poble Lapó o la tendresa de la poesia oral africana.

Una oportunitat de retrobar-se amb les seves “Versions profanes”, una joia que dringa a les mans. Aquests versos del poema “El camí de Zetsuan” de Li Po/J-R. Bach  bé podrien definir el contingut del llibre, ja que en ell

 (...)  Solament hi nien ocells
delirants en arbres remots
que a crits  demanen fer l’amor
d’un costat a l’altre del bosc.  (...)

Però avui en que reprenem la vida ordinària, porto al catàleg un altre poema del llibre, en ressonància amb aquest altre poema, i en ressonància amb una altra lectura estival, el poema Lucca de "L’allegria" d'Ungaretti

 (...) So di passato e d'avvenire quanto un uomo può saperne.
Conosco ormai il mio destino, e la mia origine.
Non mi rimane più nulla da profanare, nulla da sognare.
Ho goduto di tutto, e sofferto.
Non mi rimane che rassegnarmi a morire.
Alleverò dunque tranquillamente una prole. (...)

(Sé del passat i del futur allò que un home pot saber/conec el meu destí i el meu origen./ No em queda res per profanar, res per somniar/He gaudit de tot, e sofert./No em queda més que resignar-me a morir./Per això criaré tranquil·lament una prole.)

Un poema del qual Ungaretti afirma a les seves notes:  “Lucca destacava que l'home és misteriosament cridat a sobreviure a si mateix en l'ordre espiritual mitjançant la paraula i en l'ordre natural mitjançant la prole. És una bajanada, ho sé, però m'ho prenia dramàticament, i acceptar la tradició va ser, encara és, per a mi, l'aventura més dramàtica (…)”

Amb aquests poemes al cap, i amb els camins i les muntanyes encara als ulls, llegeixo aquest Cant Lapó, en la versió de Josep-Ramon Bach.


LAMENT

Ploro de melangia pels rens de les muntanyes,
que inútilment les meves orelles senten
des d’aquesta solitària tenda.

Mes, ai, no m’ha estat concedit ‘enfilar-me
als turons, ni baixar-los,
ni veure els meus ramats de rens
sinó com a punts blancs.

Com trobar-m’hi bé a casa, com aconseguir-ho,
quan no puc ni munyir el meu ramat,
i he de beure’m la llet e les vaques de l’estable?

Ai, de mi! Si els fets són com els conto,
he de resignar-m’hi.
No puc pujar mai més als turons,
a les meves muntanyes, amb el ramat de rens.


J-R. Bach
Versions de Cants de la Lapònia,
dins de Versions Profanes
Pagès editor,
Lleida 2010.

- o -

J.R. Bach, Versions profanes. Pagès editor, Lleida 2010.
G. Ungaretti, La alegría. Traducció de Carlos Vitale. Igitur, Montblanc 2000.
W.C. Williams, recollit a "Antologia bilingüe". Selecció i traducció de J.M. López Merino. Alianza Editorial, Madrid, 2009

És una traducció un nou original?

Pàgina 91.

"La pregunta que acecha en los rincones de mi mente mientras trabajo y reviso y mascullo maldiciones ante cualquier tonto que cree que la segunda versión de un texto no es un original, además, es ésta: ¿qué estoy escribiendo exactamente cuando escribo una traducción? ¿Es una imitación, un reflejo, una trasposición, o algo totalmente distinto? ¿En qué idioma existe realmente el texto, y cuál es mi conexión con él? No pretendo sugerir que una traducción es creada sin referencia a un original -que no es realmente una versión de otro texto-, pero me parece claro que una obra traducida tiene una existencia separada y distinta del primer texto, aunque sólo sea porque está escrita en otro idioma."


Edith Grossman
Por qué la traducción importa.
Traducció de Elvio.E. Gandolfo.
Katz Editores,
Buenos Aires-Madrid, 2011.

s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat, cridat a ser pel pa i la paraula. Un poema de Joan Duran i Ferrer

Hi ha poemes que un guarda a la memòria, com a diuen que es guarden algunes peces de roba, com a fons d'armari. És el que em passa amb aquest poema pertorbador d'en Joan Duran i Ferrer, que vaig llegir per primera vegada a la plaquette "Sóc a l'antiga llar de" de PdV, i que l'autor a inclòs a un recull, del que he tingut notícia avui.

I, per alguna raó que no conec, avui tinc aquest xiu-xiu al cap, i per alguna raó el vull compartir.


AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.

Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l'esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l'aire m'articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d'això, però, seria digne
d'un poema si no hagués llegit
d'uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D'aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d'orina
i pols com la matèria d'un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, fent tenalla,
discriminava mort i carícia
d'entre dues formes de dir pressió.
 La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.

Joan Duran i Ferrer
Natural delit
Edicions del Salobre
Port de Pollença.

i

Plaquette "Sóc a l'antiga llar de"
Núm vers, hivern 2009.
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2009.

los otros me los he ido tragando para que crezcas conmigo

Potser perquè en aquests moments sóc més conscient de la meva edat que fa un temps, m'arriba tant aquest poema de la María Isabel García Marco:
 

EDADES

cuando nuestros huesos
se acercan
tienes treinta años
cuando sonríes pícaro
una sí    una no
tienes treinta años
pero cuando ya
no hay ni piel
ni nada
entonces
tienes treinta años

porque he ido aspirando
de los jóvenes dientes
de tu boca abierta
dos seis ocho
alientos  y ahora
tienes treinta años
aquí
          los otros
me los he ido tragando
para que crezcas conmigo


María Isabel García Marco:
Intentos poèticos no natos.
post del 20 de juny de 2012.

La meva ànima llisca silenciosa com un cometa: un poema de Tomas Tranströmer.

De Gènova, I. em porta un petit gran regal, una deliciosa edició en italià de “Den stora gåtan” (El gran misteri) de Tomas Tranströmer. Moltes gràcies de nou, per pensar en mi. Poca cosa en català, és clar, del Premi Nobel, amb l’excepció d’aquesta edició de la que parlava amb finesa premonitòria en David Madueño.

En obrir el llibret, com una constant, em trobo amb la necessitat d'explicar-se de la traductora:

“Tradurre poesia è un compito difficilissimo, talvolta impossibile. Ma, come tomas Tranströmer stesso afferma: ‘Dal punto di vista teorico, la traduzione poetica può considerarsi un’assurdità. Ma in pratica dobbiamo credere nella traduzione della poesia’, è necessario assumersi questo arduo compito, spesso rischioso.”

Cal no perdre de vista, que la forma predominant a “El gran misteri” és el Haiku, i que la traductora ha respectat l’estrica forma 5-7-5 en la seva versió, la qual, des del desconeixement de l’italià, em sona magnífica.

Aquest vespre, per una estranya ressonància personal, opto per aquest poema que obre el volum.

Dolços somnis d'estiu, bona nit.


ÖRNKLIPPAN

Bakom terrariets glas
reptilerna
underligt orörliga.

En kvinna hänger tvätt
i tystnaden.
Döden är vindstilla.

I markens djup
glider min själ
tyst som en komet.

Tomas Tranströmer.
Den stora gåtan, 2004.

Si voleu sentir el poema en suec, seguiu aquest enllaç.

-o-

LA ROCA DE L’ÀGUILA

Rere el vidre del terràrium
el rèptils
estranyament immòbils.

Una dona estén la bugada
en silenci.
La mort resta sense alè.

En les profunditats de la terra
la meva ànima llisca
silenciosa com un cometa.

... a partir de la traducció de Maria Cristina Lombardi, que reprodueixo a continuació, i també d’aquesta versió en anglès (deguda a Robin Fulton).

-o-

LA ROCCIA DELL'AQUILA

Dietro il vetro dell'urna 
i rettili
stranamente fermi.

Una donna stende il bucato
nel silenzio.
La morte è immobile.

Nelle profondità della terra
scivola la mia anima
silenziosa come una cometa.

Tomas Tranströmer
Il grande Mistero
Traducció de Maria Cristina Lombardi.
Crocetti Editore,
Milà, 2011.

a defensar el dret a ser més tard, que no pas aviat, vençut per la darrera lletra de canvi. Un poema de David Madueño.

Per què no escriure ressenyes al bloc, i limitar-te  a presentar breument la peripècia que et porta a cada  lectura? Potser, parafrasejant a Edith Stein, per evitar el diletantisme tenaç que corre sense fre a través del meu propi paisatge.

Sigui com sigui, no em vull quedar sense tenir la oportunitat de portar al catàleg aquest poemari d’en David Madueño. Aquí ja trobareu una ressenya que subscric plenament. Jo només apuntaré que “Poesia per a carnívors” és un llibre d’una honestedat brutal (si, com el disc d’en Calamaro!), començant per la sincera declaració inicial amb la que en David obre el seu llibre. I és que no hi ha un sol poema que no generi una empatia, que no et remogui una mica,  no hi ha un sol poema que no porti la petja de l’autenticitat, de la vida.

Transcriuria aquí el poema “Escaladors”, però ja ha estat reproduït a diversos blocs, per tant m’inclino per aquest altre poema... diguem que també 'necessari'...


BALANÇA

El mercader, enfollit per l’avarícia,
no sent pietat de tu. No en té mai prou,
i a cada nou intent per engreixar
la teva personalitat, a cada saca
de ciment que guanyes per construir-te,
afegeix un contrapès a l’altre plateret
de la balança, tot recuperant
el desequilibri, alçant-te fins a la injúria
de considerar-te un valor impagable.
Curiosa apreciació, tenint en compte
que aquest desequilibri et costa
sumes considerables d’autoestima
i l’esqueix del delicat cortinatge
que et separa de la derrota.

No li descomptis, però, ni una unça
que li puguis retallar al pes que t’imposa.
No li atorguis la satisfacció
de veure el guany final tan aviat.
Tots hi estem avesats, a la derrota:
el  pes de la balança marca el preu
inassolible per a qualsevol butxaca,
i ens pren el darrer alè per venciment.
espero, tanmateix, que en el teu cas,
com en de la majoria, bufis,
esmolis les urpes i et disposis
a defensar com un gat assetjat
el dret a ser més tard, que no pas aviat,
vençut per la darrera lletra de canvi.


David Madueño.
Poesia per a carnívors.
Bubok. Sabadell, 2012.

Sincronies i diàleg de lectures al tren.

De camí, al tren, alterno dues capbussades als llibres que em fan companyia i es produeix el següent diàleg entre les dues lectures.
 
Pàgines 28 i 36:  

“Como  señala Walter Benjamin (...) la traducción literaria filtra en un idioma influencias, alteraciones y combinaciones que no habrían sido posibles sin la  presencia de las percepciones y los estilos literarios extranjeros, la significación y el peso materiales de la literatura que está fuera del territorio de lo puramente monolingüístico. En otras palabras, la influencia de la literatura. Traducida tiene un efecto revivificante y expansivo sobre lo que es horrorosamente denominado como el 'idioma de destino' (...). "


“Goethe creía que una literatura se agota a sí misma y sus recursos se ven menoscabados si se cierra a las influencias y a las contribuciones de otras literaturas. No sólo la literatura sino el propio idioma prosperan cuando hacen conexiones con otros idiomas. La inyección lingüística de nuevos medios de expresión da lugar a una expansión de vocabulario, a una potencialidad evocativa y la experimentación estructural. En otras palabras, la ampliación de horizontes que llega con la traducción no afecta solamente a los lectores, a los hablantes y a los escritores de un idioma, sino a la naturaleza del idioma mismo. Cuanto más abraza un idioma filtraciones y transfusiones de elementos nuevos y giros extranjeros en el fraseo, más grande, más enérgico y más flexible se vuelve como medio expresivo”.


Edith Grossman
Por qué la traducción importa.
Traducció de Elvio.E. Gandolfo.
Katz Editores,
Buenos Aires-Madrid, 2011.

Cal dir que en aquests passatges, Edith Grossman parla per un auditori d'estudiants nord-americans. És a dir, un context a on, segons ella mateixa, la literatura traduïda representa una ínfima part de la producció editorial.  El que em sorprèn és la sincronia amb el passatge que just acabo de llegir de les memòries de Sándor Márai.

Segona part, Capítol 6: 

“Yo creo que de todos los escritores europeos, los húngaros eran los lectores más aplicados. En Hungría, la lectura era una tarea muy importante para los escritores, más importante incluso que la propia escritura, porque el idioma húngaro no se hallaba todavía anclado en las distintas capas de la conciencia literaria como el alemán, el italiano o el francés. Estas lenguas europeas de nutrían de su periferia idiomática teutónica, latina, eslava… El idioma húngaro no había sido almacenado en ningún lugar: hubo que reunir sus palabras durante un milenio entero, echando mano de vocablos prestados que en ocasiones eran extraños y no tenían nada que ver con el espíritu del idioma. (…)
 
Por lo tanto, los escritores de todas las épocas (…) importaban, de contrabando, palabras nutritivas al idioma húngaro raquítico y anémico, intentado maquillar la palabra advenediza para que no se reconociera. (…) Leyeron en todas las épocas y en todos los idiomas accesibles. Hacían traducciones de poemas persas desde su versión alemana, de poemas chinos desde su versión inglesa… Leían todo porque era necesario rellenar los huecos del idioma húngaro, para que, además de las palabras necesarias, tuviera también otras no tan indispensables. Sabían que la Literatura comienza con las palabras innecesarias.”

Sándor Márai
¡Tierra, tierra!
Traducció de Judit Xantus Szarvas.
Salamandra,
Barcelona, 2006.

la de Miró és, en canvi, angèlica.

Amb agraïment a D. J.
que em va obrir
les portes d’aquest llibre.

Pàgina 110:

“La de Miró, en canvi és angèlica. Miró, l’arravata un àngel, un àngel incatalogable i sense nom. O potser es tracta del mateix àngel guardià del paradís, que en comptes de barrar-nos-en el pas, com a la parella original, ens convida a entrar-hi, no sabríem dir la causa de quina graciosa contraordre. 

De tota manera, el mou una força restauradora, una força que reposa l’home en la seva puresa inicial. Puresa, s’entén en l’accepció d’innocència. La mateixa tramoia sexual, tan freqüent en els quadres de Miró, està exempta de solatges pornogràfics: el seu exhibicionisme és infantil –o bé anterior a la invenció del pàmpol. La innocència d’aquesta pintura resulta fins i tot agressiva, brutal, però no enigmàtica. El pinzell de Joan Miró pinta inspirat per una facúndia primària, desproveïda de malícies d’ofici, i d’estètica – ‘la pintura està en decadència des de l’època de les cavernes’, diuen que ha dit ell -: tanmateix, poques vegades com en es seus quadres l’eficàcia plàstica haurà estat tan vertebrada a una intenció significativa, sense mutus entrebancs. 

(...)

A l’igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres pintors s’entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró s’aprofitava de la càrrega energètica i la transformava en matèria de pintura. Persones, animals, membres, estels, es fan esquemàtics i són alguna cosa més que vestigis de les formes naturals: en són subjugants equivalències líriques. El ‘meravellós’, que el surrealisme anhelava plasmar en mots o en figures, acut a les sol·licitacions de Miró. La seva pintura ens dóna un deliciós món en estat naixement, en el qual la diferenciació s’insinua des de la placenta última, des de l’humus excitant de la imaginació, cap a una claredat expositiva nobilíssima. Miró grafia amb aquella astúcia elemental que tenen els infants o que tenien els primitius cavernícoles. 

El nostre pintor i el seu àngel, no tenen res a veure amb la realitat desacreditada: ells hi són anteriors, com l’infant i com l’home de l’edat de pedra; el Miró angèlic posseeix l’extrema simplicitat de l’ull net. Contemplant les seves teles, de colors invictes i ratlles esbalaïdorament significants, la joia s’estableix també als nostres ulls, els neteja, els retorna a la glòria de la llum prístina.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.

Sense alè: Song of distance Maika Makovski

Una bellesa sobtada i completament desproveïda, per anar a dormir.

"...forgive me, I would say
if I wasn't so confused.
Take me back I said,
but you might, as well, refuse." 

Maika Makovski: 'Song of distance'.

Un apunt del diari de Márai.

Un mes després de la mort de la seva dona Lola Matzner, als EUA, on la parella s'havia exiliat després de passar per Itàlia, quan el 1948 van haver d'abandonar Hongria.


Pàgina 142:

"Llegan sin cesar las facturas desorbitadas del hospital, de los laboratorios, de los médicos. Una cama en una habitación doble, trescientos dólares diarios. Y tambien las medicinas. Si L. viviera, no soportaría ver las facturas. A mi me traen sin cuidado, el dinero ahorrado es para eso. Sin embargo el robo descarado ejercido por la medicina y sus compañías es asqueroso. No caer en manos de éstos, escapar.

La medicina deshumanizada, la industria."

De l'entrada corresponent al 14 de febrer de 1986. La transcric, perquè no sé si tothom és conscient del valor de la nostra sanitat pública.

Sándor Márai
Diarios 1984-1989.
Salamandra,
Barcelona, 2008.

- Papa, la casa de Joan Miró!

C. de Sant Quirze.

- Mira papa, la casa de Joan Miró! aquí viu Joan Miró!

Fotografia de VM (26/5/12)

- o -

P.S. Una petició als qui practiquen les arts plàstiques, i aquest cop, sense ironia: si us plau, seria possible preservar la bonica imatge de Sant Quirze i Santa Julita?

Això ho fa un nen!

Pàgina 79.

“RESERVES

Els que ‘no entenen’ l’art abstracte encara al•leguen en contra una altra objecció: veuen, en una pintura que prescindeix de la reproducció del natural –i això ho fan també extensiu a tota la pintura no realista, sigui o no abstracta-, l’escapada cap a la facilitat. ‘Això ho faig jo’, s’exclamen.  ‘Això ho fa un nen!’, asseguren, per tal d’afegir al blasme un subratllat irrisori.

És prou coneguda l’anècdota (…) que refereix Roland Dorgelès en les seves memòries, i que ve a dir: ‘Això ho fa un ase.’ Conta Dorgelès que uns quants escriptors francesos, per burla, van lligar un pinzell a la cua d’un ruc i mullant-lo en diversos colors –mullaren el pinzell, sembla, no el ruc- feren que els moviments de l’animal, convenientment  fustigat, imprimissin unes taques bigarrades sobre un llenç: el resultat van presentar-lo com l’obra d’un pintor ‘avantguardista’ italià en una exposició de París. Els crítics i els panegiristes de l’art viu acceptaren el quadre de l’ase com si fos de qualitat excepcional, i elaboraren al seu entorn la corresponent retòrica literària. Quan es descobrí l’engany, l’escàndol fou sorollós –diuen. Sorprèn bastant veure com encara avui hi ha qui, en citar aquesta bufonada anodina, creu que en ella es consumà el desprestigi de la –aleshores, temps de l’avantguarda- nova pintura. En veritat, els escarafalls dels bromistes, en aquella ocasió, com els dels qui avui exhumen la història, eren ben gratuïts.

Els crítics de l’ase s’equivocaren: la seva equivocació, això no obstant, no afecta  ni afectà la neta ambició de la pintura moderna. Perquè el quadre pintat per l’ase ‘podia’ tenir el seu valor. No sé si el va tenir, no és el cas concret el que compta, sinó la hipòtesi, però desproveïda de la malignitat de l’astúcia. I és que no hi ha cap impossibilitat, ni física ni metafísica, perquè l’atzar, que guiava la cua de l’ase i el pinzell que li havien enganxat, pogués donar un resultat tant bell i tan apreciable, des del punt de mira plàstic, com el d’una petxina multicolor o el de qualsevol altre atzar de la natura. Una conquilla, una rocam uns cristalls naturals vistos a través del microscopi, poden revelar-nos un espectacle bell: el realista més empedreït no sabria negar-los bellesa, si en tenien; no la podria negar tampoc, si tal bellesa existís, al quadre que pintava l’ase. Al capdavall, l’art abstracte –vulguin o no els mateixos abstractistes- està en la mateixa situació que un atzar de la natura. Allò que ens impulsa a qualificar de bell un objet trouvé, és el que ens serveix per apreciar la pintura abstracta.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.

Deambulava pels carrers fascinat per la petja de l'atzar

Hi va haver una època que deambulava pels carrers fascinat per la petja que l'atzar deixava a les parets. D’aquí, el dibuix de la sargantana que m’ha acompanyat tots aquest anys. Tot i que ara no, ara és un gravat també d'inspiració reptiliana, de Josep Moreno el que ocupa l’espai del meu estudi.

Es venç el cel sobre els carrers

i aquesta mena de fred endins,
el gust de l’aigua quan besa l’asfalt.

Jo sóc el bassal, el fanal
el rèptil que s’amaga,
cada passa de cada home,
la sang, la burilla, la pedra,
l’assassí.

V.M.
Liquen

Dibuix: tinta sobre paper 
(perdut) i fotocòpia intervinguda.

Coma unha luz brillando nos veráns, iluminando lonxe no tempo

Escoiteina onte na radio ... vinte e seis anos e aínda plenamente vixente, na súa denuncia surrealista. Aínda  Etiopía sigue tendo fame, e nin que doemos os nosos riles (un á merenda outro á cea)... eso si, o noso parado xa non parece tan altivo.

Hoxe non paraba de cantala pola rúa i A. non paraba de preguntar si es que había tido novas de ti: “que non...”.   Así que xa sabes, cada vez que eu canto Galicia Caníbal, A. pensa en ti.

- o -

STRAWBERRY FIELDS

Escoitando Os Resentidos
no Bar Montecarlo,
rompendo a noite no Renault 4L.
    Strawberry fields,
montes ardendo no verán.

Aínda hoxe,
cando lembro
o enterro do teu pai,
vexo a figueira que había na túa casa,
e as gafas escuras
daquel outro home
que rezaba por diñeiro.

Xa non sei, se eras ti quen xogaba ao billar
no Montecarlo,
pero recordo o Renault, o olor da herba,
Strawberry fields no cassette,
o brillo estraño dos montes ardendo.

Aínda hoxe,
gastado (gastados)
lémbrote coma un faro,
coma unha luz brillando nos veráns
iluminando lonxe no tempo
alimentado noites.

Tropismo, poderíamos dicir.

V.M.
L'home que mira perplex, 

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

La memòria com a filtre de la consciència

Creia que l'emisió d'avui del programa Millennium, era sobre la consciència (fa uns anys un dels meus temes preferits) però no: era sobre la consciència més enllà de la vida, i és clar, ha evolucionat per camins lleugerament diferents dels que jo a priori esperava. El cas és que ha tingut moments increïbles com l'intervenció d'Alba Payàs al minut 34, en la que ressonen les meves pròpies intuïcions sobre la consciència i el cervell com a instrument d'expressió de la mateixa.

Gaudiu-ne doncs, si voleu.

Dolços somnis, bona nit.

P.S. No he pogut insertar el vídeo al post: aquest és l'enllaç actualitzat: Consciència més enllà de la vida

Al voltant de flama de l'ignot: Marcel Ayats.

A la presentació, comparteixo torn amb en Marcel i l’Anton Carrera (abans havien llegit l’Esteban, en Josep Maria i en Toni). Els escolto i penso que sóc molt afortunat de poder compartir amb ells la lectura, d'estar amb ells i de poder escoltar-los a tots.

I recordo aquella altra tarda, al mateix lloc, en que vaig poder gaudir d’una llarga conversa amb en Marcel. Em va impressionar la convicció amb la aquest home tímid defensava els seus arguments; la seva entrega a la poesia; la manera en que s’il·luminava parlant dels poemes d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

També recordo haver-li comentat com m’havia costat entrar en la lectura del seu poemari “El clima de l’asfalt”, i també que en arribar a casa vaig treure el llibre del prestatge i el vaig posar a la bossa de viatge.

Uns dies després, lluny, el vaig rellegir amb la sorpresa de qui li ha estat revelat un significat.   

Avui, tornant a fullejar el llibre, em sento colpit pels dos primers poemes que transcric (canvio la idea inicial). El primer, perquè no hi ha una imatge més feridora aquests dies que la de la solitud extrema de la mendicitat; i el segon, perquè si: realment l’esperança és una falena que dóna voltes a l’entorn de la flama de l’ignot.  

A les meves mans avui, em ve al cap que “El clima de l’Asfalt” era un llibre profètic: el temps ha arribat, que tinguem sort.

- o -

La solitud furga deixalles d’escalf.
Una llauna entre la brossa
nafra un musell.
A fatiga d’esforç
lliurem flassades d’intempèrie.
Caps plens de lladrucs
baixen l’escala a rebolcons.
La llei del peix més gros
fa i desfà la vedruna.

- o -

El clatell de la llum no veu l’assassí.
Entre els fulls de la memòria
hi ha pètals de flors estuprades.
Talment una falena, l’esperança dóna voltes
a l’entorn de la flama de l’ignot.
Galledes de pluja apaguen el vi.
La pedra
                 resta immòbil com una ala.

- o -

OFICI D’ATZEMBLA (7)

La pluja desborda el mirall.
Sota el pes de la buidor cruixen bigues de ciment.
Darrere el mur s’aixeca el mur.
Pujada i revolts:
                              ofici d’atzembla.


 

El clima de l'asfalt
Marcel Ayats
(amb uns magnífics dibuixos d'Antoni Marquès)
Papers de Versàlia
Sabadell, 2005.

Huellas de pájaro grabadas en la piedra.

Carta d'E.D. a H.H. Jackon amb el poema 'A route to evanescence'.
Font: Amherst College Archives and Special Collections

Pàgina  40 (del pròleg)

 "(...) es fascinante comparar los manuscritos de la primera época con los de la última, y ver cómo cada vez se separan más las palabras entre sí e incluso las letras, dando su escritura la sensación de huellas de pájaro grabadas en la piedra".

Margarita Ardanaz,
del pròleg a:

Emily Dickinson
Poemas.
Traducció de Margarita Ardanaz
Cátedra, Madrid 2007.

Pàgina d'un dels fascicles d'E.D. amb el poema 'I heard a fly buzz - when I died'
Font: Amherst College Archives and Special Collections

 - o -

El 27 d'abril, a tres quarts de set, Papers de Versàlia presentarà a la Casa Taulé de Sabadell el 'Quadern Dickinson'. I el dia 30 de maig ho farà a l'Institut Nord-Americà de Barcelona (Via Augusta 123) a dos quarts de vuit.

Protected only by the kindness of your nature

a l'Anna

Casual retrobament amb aquesta cançó que m'estremeix i que aquests dies sona al meu cap. Aquesta cançó que sempre em fa pensar en tu, Anna. Gràcies, i un petó.



YOU ARE MY SISTER

You are my sister, we were born
so innocent, so full of need.
There were times we were friends but times I was so cruel,
each night I'd ask for you to watch me as I sleep.

I was so afraid of the night,
you seemed to move through the places that I feared,
you lived inside my world so softly
protected only by the kindness of your nature.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true.
 
We felt so differently then, so similar over the years:
the way we laugh the way we experience pain,
so many memories, but theres nothing left to gain from remembering
faces and worlds that no one else will ever know.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true:
I want this for you.
They're gonna come true (gonna come true)


You are my sister
Antony and the Johnsons
I am a bird now.
Secretly Canadian, 2005.

Per dinar, i en soledat, preferim el bol al plat

Per menjar en soledat el dinar reescalfat, agafo un bol transparent. No sé si perquè així els aliments s'arrauleixen al fons del bol, o perquè així dinaré arraulit, jo també, tant se val. Al cap i a la fi, som fidels hereus de les històries que ens hem explicat, i jo vaig créixer fascinat per les històries falses d’un jove lama que menjava en una escudella que portava sempre entre les seves robes.

Així doncs, dinant aquest migdia en soledat, m’ha vingut a la ment l'elegant fragment d’un poema de Tess Gallagher (Al noroeste por el noroeste/Northwest by northwest) que transcric

“Para comer, y en soledad, preferimos
el bol al plato, por su
amontonamiento, por la elegancia con que ofrece
lo que apenas abarca (...)”

A la pàgina, la 94, hi ha una nota meva del març de 2007 que diu: “la traducció supera l’original” (*).

“For eating, as with loneliness, we prefer
the bowl to the plate, for its
heaping up, its shapeliness of offering
what it half encloses (...)”

I és que val a dir que el treball de l’Eduardo Moga en la traducció de “El puente que cruza la luna” és realment esplèndid, digne de reconeixement.

Tess Gallagher.
El puente que cruza la luna,
(Traducció d'Eduardo Moga).
Bartleby. Madrid, 2006.

- o -

(*) Avui no sabria ben bé què pensava jo quan vaig escriure la nota al marge, crec que recordo el moment en que la vaig escriure: esperava torn per ser atès en un consultori mèdic (qui diu que cal esperar a un moment especial per llegir poesia? No hi ha moments especials), però no recordo el meu estat d'ànim. 

Aquesta plètora revelada.

a M.R.A.

El teu correu
em remet a llum tènue de Hammershøi,
l’epifania
de la pols en suspensió.

Tots aquests mons,
aquesta plètora
revelada,
que es bressolen
complaguts en els seus vòrtexs,
indolents i fascinats
com l’home a qui embolcallen,
i en qui sobtadament reverbera
una nostàlgia,
    veus, pregàries, fragments
    (desapareix).

Queda un esclat,
una fulguració,
la certesa del besllum
i de l’instant:
    un eco.

Veus, pregàries, fragments.


V.M. Stramonium (2011)

La fotografia de la pintura de V. Hammershøi és d’Ole Woldbye i Pernille Klemp, pertany a la col·lecció de pintors danesos del museu Ordrupgaard.

Efêmera Tulipa

Hi ha a dies que val la pena haver viscut, només per haver descobert una cançó d'una bellesa tal com aquesta:



DO AMOR

O meu amor sai de trem por aí
e vai vagando degavar para ver quem chegou
O meu amor corre devagar, anda no seu tempo
que passa de vez em vento
Como uma história que inventa o seu fim
quero inventar um você para mim
Vai ser melhor quando te conhecer

Olho no olho
e flor no jardim
Flor, amor
Vento devagar

Tulipa Ruiz
Efêmera
YB Music, 2010.

Magnificat (i II)

Final de trajecte d'aquest petit tast de "La velocidad de las piedras". M'escolto llegint aquest poema i inevitablement em ve al cap "Divinazione moderna" de l'impressionant "Napoli's Walls" de Louis Sclavis, i les acuarel·les d'en Jorge, i les pintures de les parets de Nàpols...


NAPOLI

Tú no paseabas conmigo por el Lungomare,
pero te hubiera gustado dibujar
con los ojos la silueta del Castillo dell’Ovo,
pintar de ultramar y cobalto (cielo y mar)
y con fondo de tinta china
intuir a las personas, a modo de paisaje.
Las personas somos la calle en esta ciudad,
y la calle la palabra y el color la mar.
Parece que aquí inventaron el exilio
y el portal, y aunque no te recuerdo conmigo,
me hubiera apetecido mostrarte
el cielo de amarillo envejecido,
de naranja tostado, de rojo crema,
de azul eléctrico de las azoteas de Montedidio.
Aquí todo apunta a la misericordia.
Cualquier esquina es buena para un altar.
Cualquier ventana es buena
para anunciar la miseria sin velo.
Luego, tú no bajaste a pasear por Via Toledo
desde la Certesa de San Martino,
pero supiste enseguida que la velocidad en Nápoles
no la ponen las piedras, sino la muerte inminente,
la sangre licuada de san Genaro,
la historia de Europa.
La ciudad invisible lo sabe,
la que se esconde en el vientre
del asfalto, en la entraña de la vida.
Y aunque no te recuerdo,
puede que no seamos más
que ropa tendida que balancea
en el Spaccanapoli.
Un pentagrama colgado
con las corcheas que bailan
el aire libre que sube del mar;
la verdad de tu ropa y la mía
en un bamboleo que nos sirve (hoy)
para afinar la vida.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).

Magnificat (I)

Li dic a l’Álex, que em fascina la paraula Samizdat. La vaig conèixer quan vaig saber que aquesta va ser la forma en què va ser distribuïda inicialment "El Vertigo" d'Evgenia Ginzburg i tants altres llibres durant l’Stalinisme. Llibres mecanografiats, distribuïts entre un públic exposat que en alguns casos contreia, en rebre un gastat exemplar, el deute de mecanografiar en secret un nou exemplar del llibre a màquina; de relligar les pàgines i de tornar a posar-lo en circulació.

És clar, vist així és gairebé un excés impúdic referir com a Samizdat a la literatura que fem circular en forma d’arxius per correus electrònics o pels blocs. Però és també una mena d'homenatge a aquests textos en els que darrerament trobo recer i plaer.

Així doncs, avui extrec i comparteixo un poema del darrer Samizdat que he llegit: un esplèndid poemari de  Jorge Brotons, “La velocidad de las piedras”. Avui, de la mà de la tercera part del llibre (“Hotel Magnificat”), la meva preferida,  viatjaré novament a Girona. La propera parada serà Nàpols.


GIRONA

Se despierta uno por la mañana
en una habitación de hotel
completamente iluminada
por el vestigio de unas fachadas.
Eso es lo que tiene de bueno
amanecer en el barrio antiguo
de una ciudad con historia:
cualquier ciudad es correcta:
cualquiera vale para ello
mientras tenga un barrio antiguo
que borre las huellas del pasado,
los marcadores de su memoria.
Se levanta uno por la mañana
en uno de esos lugares
y lo bueno que tiene es que
—como las piedras que le rodean,
siente que borra su huella
y deja paso a una desconocida
y nueva arqueología de sí mismo.

Eso es lo bueno que tiene:
que pasa sin saber cómo,
tomándose un café en una plaza
soleada al lado de la persona a quien se ama.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).

Però a vegades emergim per un moment i...

Bé, si és clar, qualsevol poema en tant que manifestació de l’esperit és un poema espiritual, tot l’art és espiritual, però què fa que un poema aconsegueixi fer-nos ressonar en una nota més elevada? que ens faci emergir per un moment?

Perquè a vegades succeeix que emergim per un moment, i que per un moment perdura el dring d’una certesa. Succeeix que a vegades l'instant inicial prové de la lectura d'un poema com ara aquest:

PERDIDOS

Perdidos, perdidos en grises pasillos. Por la noche
las bombillas silban como los pitidos de barcas hundiéndose.
Leemos libros olvidados por sus autores.
No existe la verdad, repiten los sabios.
Las tardes de verano: un festival de vencejos,
en los suburbios estallan las peonías.
Parece que las calles se acortan
por el calor, por la facilidad de la visión.
Lentamente avanza el otoño sin hacer ruido.
Pero a veces emergemos por un momento
y sucede que brilla la puesta de sol
y aparece una seguridad pasajera,
casi una fe.

Adam Zagajevski
Mano invisible
Traducció de Xavier Farré
Acantilado, Barcelona, 2012.

Delicat.

El camí et porta a encontres delicats, com ara aquestes flors als perers, no sé si a deshora (sóc de ciutat), i que ara et desvetllen un regust granulós, cítric, a la llengua.

Fulgor

Crec en les unitats petites, intel·ligents, adaptables, autònomes i cooperatives (l’estratègia del mamífer). Crec en les cançons que enregistraran aquest cap de setmana uns nanos de quaranta anys; en el poema que demà penjarà una blocaire; en els dibuixos que l’amic fotografiarà amb el seu mòbil: del quadern al món. Crec en dos paios assajant a la rebotiga d’una floristeria.

Crec que aquell xaval atabalat que avui gairebé em fa caure al metro escriurà una gran novel·la, i que becària que perdrà la feina a final de curs per la falta de fe d’un país senser, acabarà publicant a Nature. Crec en els meus alumnes. Si, crec en aquest fulgor, i pel que fa a mi (per què no?) crec que en algun moment tornaré estendre la tinta soluble a l’aigua al damunt dels folis.

Crec en l’autoedició, crec en la xarxa, crec en la música, en la literatura i en l’art samizdat.

Ho crec perquè fulgeix, perquè arreu està il·luminat.

- o -

Mira ara als nanos
submergits als seus exàmens
sota la llum dels fluorescents,
també.

All these people drinking lover’s spit
als auriculars
           (somriures quan te’ls has posat).

Els veus
deturats en el temps
ingràvids en la densitat de la música
que els embolcalla,
il·luminats i irradiants
alhora.

Bellíssims,
no cal dir-ho.

V.M. Stramonium (2011)