Acaronant la panxa d'un preciós animal

 

Foto: VM 2025.

Estirat al costat d’un dels gats que conviuen amb nosaltres, que dorm mostrant el ventre —sempre que els veig adormits em pregunto si Ursula K. Le Guin pensava en els gats quan descrivia el món del somni a El nom del món és bosc—.

Retorno al llibre de Chauncey Maher. Al passatge inicial en què recorda que Aristòtil pensava que hi havia tres tipus de psique, la més elevada de les quals era l’intel·lecte: el nous, ens recorda. El passatge on ens recorda, sí, que Aristòtil va deixar clar que els animals no humans tenen una psique encarregada de la nutrició i la percepció, però no intel·lecte. El passatge on ens adverteix que la psique d’Aristòtil no és el nostre concepte de ment. Retorno al detallat passatge on explica què és la teoria de la representació, on ens explica què són els qualia. Retorno a altres passatges que hauria d’haver subratllat en una primera lectura, perquè ho oblido tot amb facilitat.

M’agrada el llibre de Maher, sí, m’agrada el to, la seva documentació, l'esforç didàctic, la seva honestedat. 

Deixo el llibre —només soc capaç de fer tirades curtes: fins allà on la vista ho permet— i acaricio el ventre d’aquest magnífic animal amb qui comparteixo casa. Penso en allò que acabo de llegir, i penso també en el temps malbaratat en aquests laberints; en totes aquestes acrobàcies innecessàries; en com hem passat per alt allò que era obvi.

L’animal amb qui compartim casa s’estira sense obrir els ulls. Sembla emergir del son i ronca suaument: sap recompensar-me, ho sap des que era un cadell espantat que em buscava tot mantenint les distàncies. I ara badalla davant l’esment dels principis que neguen la seva condició d’ésser pensant. 

 

Chauncey Maher
Mentes vegetales. Una defensa filosòfica.
Traducció d’Emilio Pérez-Manzuco.
Bauplan, Madrid 2022.

Alguna cosa s’encén dins les fulles.

Llegeixo el text d’un filòsof nord-americà, Chauncey Maher, al voltant de la possibilitat que les plantes tinguin ment —quelcom que per mi, ho diré d’entrada, és una certesa transparent—. La joventut de l’autor em va semblar un reclam, com també ho va ser que la seva posició inicial fos contrària a la premissa que les plantes puguin tenir algun tipus de ment i que malgrat tot li semblés interessant fer un recull de les diferents posicions sobre la qüestió, el que en el fons, implica fer un recull de diverses posicions sobre allò que en general anomenem ment i sobre les diferents escoles de la filosofia de la ment.

He gaudit de la lectura del seu llibre, “Mentes vegetales” (Bauplan, 2022), escrit des d’una amabilitat amb el lector i una honestedat que agraeixo. L’he llegit amb interès perquè, més enllà dels meus plantejaments apriorísticament panpsiquistes, m’ha permès conèixer els diversos plantejaments amb els quals treballa el món acadèmic. El llibre de Maher m’ha agradat, certament, però també he sentit una mena d’incomoditat causada pel fet que cada cop estic més lluny dels laberints del pensament. Al final, el coneixement (també el que proporciona la ciència) és un llenç on representar la nostra manera d’estar al món. Vols veure un món inert en què ni tan sols nosaltres tenim ment? Trobaràs material per edificar aquesta visió. Vols veure un món orgànic, viu, sentint... també en trobaràs. Però la visió importa, perquè coneixem les conseqüències de la primera manera d’estar al món, que ens mena a viure escindits, estranyats, espoliant els nostres recursos. Perquè potser la segona manera, ens faria més constituïts, més empàtics, treballaria la nostra compassió, ens faria viure, potser, millor.

Respecto i entenc els plantejaments acadèmics, però no m’omplen. Al final de “Devesa oculta”, em pregunto si «hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? Que permeti descriure el món des del món, sense l’habitual sentiment d’estranyesa? », i plantejo que «potser un reducte, qui sap si un embrió d’aquest mode es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una bellíssima xarxa de símbols. » Potser la poesia pot obrir un accés directe al món i a la seva realitat plena de vida i ànima. 

Mentre llegia el llibre de Maher, l’anava alternant amb la lectura d’un altre llibre que ha acabat per enlluernar-me, els poemes de “La meva pàtria A4” d’Ana Blandiana, en la traducció de Corina Oproae (Cafè central, 2015), i em trobo amb un poema sorprenent, que em sembla revelar més certeses que no pas les desenes d’elevats pinacles de les teories:

LA LLUM AMAGADA (Ana Blandiana)

Alguna cosa s’encén dins les fulles
Que no comprenen què els passa
I tampoc no s’ho acaben de creure.
S’adonen que és una llum
Que engendren sense voler,
Com verges atemorides pel Nen,
Com fanals esfereïts,
Que s’encenen tots sols.

Potser les hauria d’ajudar,
Però no puc,
Seria com un testimoni,
Com un reconeixement
De la llum que jo també amago
Mentre ajorno l’alba dolguda
Des de l’altre extrem.
Seria com si acceptés
Que tot ja ha començat.

Sigui aquesta una encesa invitació a la lectura d’aquest poemari ple de prodigis.

- o -

Chauncy Maher
Mentes vegetales. Una defensa filosòfica.
Traducció d’Emilio Pérez-Manzuco.
Bauplan, Madrid 2022.

 

 

 

 

Ana Blandiana
La meva pàtria A4.
Traducció de Corina Oproae.
Jardins de Samarcanda #78.
Cafè central/Eumo editorial, Vic 2015

El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat

Fa uns mesos, un poema de Mary Oliver va resseguir les meves passes.  No sé si això significa alguna cosa, però he après a deixar fer el món, i el temps en ell, malgrat que no pugui desxifrar els seus signes. Vaig llegir el poema en veu alta, el vaig gravar i el vaig enviar als amics: al cap i a la fi, em vaig dir, potser el poema no és per tu. També em vaig regalar una estona de llibreria i finalment em vaig fer amb un seu llibre d’assajos, Horas de invierno.  L’he llegit de forma interferida, però amb interès i curiositat… fins arribar al darrer assaig, que dona nom al recull, al que m’he anat endinsant amb una exaltació creixent: ressono, subratllo, subscric, llegeixo en veu alta, transcric al quadern. 

      
“Cuando tuve edad para recibir una educación, me encauzaron, como a la mayoría de jóvenes, hacia la adquisición de conocimiento, no tanto en el sentido de las ideas como de los hechos fehacientes. La educación, tal y como yo la conocí, estaba compuesta de una buena retahíla de certezas preestablecidas.

El conocimiento me ha entretenido, me ha moldeado y me ha fallado. Dentro de mi anida aún un hambre. En la que probablemente sea la indagación más importante de mi vida, he comenzado a buscar más allá de la razón, más allá de lo probable, en otras direcciones. Ahora creo que sólo hay un tema que merezca mi atención, el del reconocimiento de la faceta espiritual del mundo y, dentro de este reconocimiento, la condición de mi propio estado espiritual. No hablo necesariamente de tener fe, aunque abrigo esa esperanza. A lo que me refiero con espiritualidad no es a la teología, sino a la actitud. Este interés me nutre mucho más que el más sofisticado compendio de hechos. Ahora, en mi cabeza, en cualquier comparación entre verdades demostradas e intuiciones no demostradas pero vividas, las verdades salen perdiendo.

Así pues, me gustaría escribir un tipo de poesía elemental que no sólo evite lo que hay de puertas adentro, sino que ni siquiera vea las puertas que conducen al interior: a los laboratorios, a los manuales, al conocimiento. No hablaría acerca del viento y del roble y de la hoja en el roble, sino en su nombre. Hablaría del búho y la culebrilla ciega y el narciso y el tritón del este como de una compañía de espíritus, así como de cuerpos.”

 

Mary Oliver, Horas de Invierno.

* * *

“El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat. Dins del meu encara nia una fam”.  Hi va haver un temps en què una dissidència fermentava en mi. Estimo encara el coneixement. He dedicat bona part de la vida a una de les seves formes i encara tinc energia per seguir fent-ho, però és una forma de coneixement, diguem-ho clar, parcial; bellíssim sí, però parcial. Dubto de si afegir o no a l’entrada aquests poemes que vaig escriure pel Quadern Sophia de Mello, i que vaig corregir per ull nu: m’han retornat, perquè estan en sintonia amb aquest paràgraf, que m’ha colpit.

Com heu après això?

Partir i assaonar olives;
creure la sajolida;

trencar el manyoc de tendons,
          terrossos d’aquesta i tota terra,

sense el vici de les joguines
que el pensament fabrica.

                                        mans

—

També aquí un esforç:

l’aire emancipador,
          però els tristos animals de la puresa;

i una tensió, el misteri,
          forma de la vida, que és forma,
          i d’allò que no gosem.
 

                                        vers l’ombra.

 

Cansat dels tristos animals de la puresa, d’allò que diem “la vida de l’esperit” contraposada als temps de l’ànima.  Entregat a intuïcions no demostrades però viscudes. Una forma de dissidència, prendre partit per les mans.

* * *

Mary Oliver
Horas de Invierno,
Traducció de Regina López Muñoz.
Errata naturae,
Madrid 2022.

(*) La fotografia que encapçala l’entrada és d’Angel Valentin—The New York Times/Redux

Instint, mirall, bolcada, hemisferi dret

 

1. Instint.

L’A. passa al grup familiar de whatsapp un enllaç a un fil de twitter on es mostra en acció a un tipus de peix globus del Japó organitza un niu amb una geometria bellíssima i complexa, que atén a criteris estètics (atents al detall de la petxina). Aquí trobareu el vídeo de la BBC que apareix al fil de twitter. Al fil, trobo apel·lacions a l’instint. Per què no apel·lacions a una forma de cultura?

2. Mirall.

L’A. també m’envia un enllaç a un article del diari El País (I. Morgadas ¿Tienen autoconsciencia los animales? 3/8/22), certament trivial, sobre l’autoconsciència dels animals. Segurament és una bona notícia que els mitjans de comunicació es vagin fent ressò de, com a mínim, la pregunta... llàstima però que no vagin més enllà: al cap i a la fi, la prova de l’autoreconeixement en un mirall sembla tan naïf...

La lectura de l’article, em fa pensar que la busca de l’autoconsciència per “mètodes científics” potser sigui intrínsecament infructuosa. Potser, al final tot es tracti d’una manera de veure el món: podem escollir mirar-lo com un seguit interaccions mecàniques i, en aquest cas, fins i tot l’autoconsciència humana seria una il·lusió (aquesta és la postura de filòsofs de la ment com ara Daniel Dennett) i la prova del mirall buida, quelcom que una màquina pot executar. Alternativament,  podem mirar al món amb la convicció que tot està ple de consciència. L’A. I jo tenim clara la nostra posició al món i és coincident. Crec, però, que la mirada té una derivada política. L’atenció i la cura als altres no pot ser la mateixa quan es conrea la visió –i s’actua en conseqüència– en un univers mecànic que arriba a incloure als éssers humans, vistos aquí com “robots humits”, que quan es conrea la visió d’un món bullint de formes de consciència.

La petita reflexió sobre la prova del mirall m’ha portat al cap la preciosa escena que, d’una manera sòbria, explica la priocoterapeuta i musicoterapeuta Anna Duran a un article a la revista Eipea (gràcies E. Garrido, per tot allò que m’explica sobre l’autisme quan li parlo sobre la meva convicció que convivim amb altres ments, i gràcies per la referència):

“En Feliu és un nen amb molt poc llenguatge verbal. Tot just contesta les preguntes que se li fan i canta les cançons sense lletra. Li agrada molt la música i té una bona relació amb el piano des dels inicis. És un dels pocs elements que tolera. No utilitza tambors ni agafa baquetes. Canta, balla i s’acosta al piano. Deixa que jo toqui el piano per acompanyar les dues cançons favorites. És molt selectiu. Seu al meu costat, però no suporta tocar més d’una nota. Comencem fent una alternança: ell toca una nota, jo en toco una altra. Amb el temps, l’alternança va creixent i es torna més i més complexa. Acaben sorgint petites melodies que es contesten una a l’altra. Jo faig un acompanyament harmònic molt senzill i la seva melodia i la meva melodia es van alternant i convertint en un diàleg. Realitzem improvisacions cada cop més llargues i boniques. En Feliu es mira sovint al reflex del piano. Un dia, m’emporto una gran sorpresa: estem improvisant el piano, després d’hores d’alternances i diàlegs, i en Feliu es mira al reflex del piano i assenyalant-se a si mateix diu “jo” per primera vegada a la vida.” Anna Duran. Eipea, núm 12, primavera 2022, pàg. 54.

En Feliu diu “jo” per primera vegada a la vida.

3. Bolcada.

Llegeixo amb fervor “El vuelco” de Jeffrey J. Kripal, un llibre magnífic, que m’ha fet tornar al costum de llegir amb el llapis a la mà, subratllant, anotant, dialogant amb l’autor, discutint a vegades. Al llibre, Kripal, reivindica el paper de les humanitats per poder llegir “el text viu del món”, i també per poder explicar el desplegament de la consciència. La lectura del llibre em fa tornar a casa, quin privilegi que algú amb el do d’ordenar el seu pensament posi paraules al teu pensamenmt, també al teu pensament polític. Perquè Kripal parla de formes de panpsiquisme i panenteisme, però també del “futur polític del coneixement”, d’un ecologisme profund i fosc, com a sortida a l’atzucac en el que ens trobem. A casa.

4. Hemisferi dret.

Hi ha una teoria de la ment que, contràriament al que pensem, sosté que la nostra psique no és el resultat de l’activitat cerebral, sinó que el cervell actua com una vàlvula reductora de la realitat, amb l’objectiu de focalitzar-nos i preservar-nos. És una teoria suggerent que explica com persones amb cervells en estat severament danyats o sense activitat registrable afirmen tenir experiències complexes, profundes i amb una alta intensitat psíquica. Al text de Kripal, descobreixo el testimoni commovedor de la neuroanatomista Jill Bolte Taylor, que als trenta-set anys va patir un ictus que va afectar severament el seu hemisferi cerebral esquerre i que podria haver-la matat: Bolte va necessitar vuit anys per recuperar-se. Al seu llibre My stroke of insight (un ataque de lucidez, Debate 2009) descriu allò que va viure durant l’ictus, i és revelador.

Insereixo un vídeo amb subtítols en castellà amb el seu testimoni, són a penes vint minuts (aquí el vídeo original). Feu-vos el regal d’escoltar-la.

- o -

Jeffrey J. Kripal

El vuelco.
Traducció de Pablo Hermida Lazcano.
Atalanta, Vilaür 2022.

Una obscura joia interior

Aiguamolls de l’empordà, desembre de 2021.
Foto: VM

Sempre llegeixo amb interès tot allò que prové de l’assagista Juan Arnau, a qui segueixo i de qui he llegit llibres magnífics com ara “La invención de la libertad” (Atalanta, 2016). En aquesta ressenya d’un llibre d’Emmanuele Coccia, publicada dissabte passat, Arnau reivindica una biologia allunyada de les tendències mecanicistes que semblen haver-se posat de moda en alguns dels seus camps, quan la física fa més de cent anys que ha abandonat aquest paradigma (una qüestió sobre la que reflexiono en aquesta xerrada).

“El aire hace posible el soplo de la vida, pero el aire es el subproducto de la vida vegetal, es consecuencia de su metabolismo. El mundo es más una entidad vegetal más que zoológica. Las plantas crean el rostro de nuestro mundo, de cada ser vivo. «Si la mente es un asunto de átomos, tejidos y moléculas, entonces está en todas partes, en toda especie viviente. La biología es una fenomenología de la mente cósmica».”
 
(...) “vida equivale a universo, pues todo está vivo. Incluso los átomos respiran luz, la absorben y la emiten, como si de un lenguaje se tratara. Los seres vivos son depósitos de luz de las estrellas”.  

Impressiona la imatge d’un univers sentint (del neologisme sentiència), la dels àtoms que perceben i es relacionen amb el seu entorn deixant anar llum o absorbint-la. És inevitable pensar que sentir està molt relacionat amb una forma de consciència? Només de pensar-hi ja ens situem d’una altra manera al món. També impressiona la imatge (pitagòrica!), d’un univers viu: aquesta seria, de fet, la seva qualitat principal; i també la imatge del tràfic de llum, de com ens alimentem de la llum emesa per les estrelles...

Sempre ressono en el to poètic d’Arnau, que mobilitza la meva creença en la presència arreu de la consciència, de l’ànima, de la vida.

D’un temps ençà celebro l’aparició de diferents treballs que, mantenint-se en el marc de pensament convencional em fan pensar que lentament certes percepcions semblen canviar i vaig veient com les dissidències que en el meu aïllament creia intimes són compartides. Així, proliferen notícies i comentaris sobre les habilitats cognitives dels animals (allò que, limitadament, anomenem intel·ligència), o sobre els llenguatges i sistemes cooperatius en el món vegetal, com ara els treballs David George Haskell o de Stephano Mancuso, escrits amb voluntat de filtrar-se i esdevenint accessibles a gràcies a la presència de les seves recerques als mitjans de comunicació de masses.

Al mateix temps, però, també observo un allau d’articles divulgatius de les neurociències on es pretén presentar l’ésser humà com una mera màquina instintiva, un conjunt de regles i relacions químiques. La teva consciència és un epifenomen, ens diuen, un fenomen emergent en la complexitat del mar d’impulsos elèctrics que onegen al teu cervell. Un se sent temptat a dir que hi ha coses que el pensament no t’ensenyarà:  acotxeu els vostres fills, de nit, i digueu que el que sentiu no és amor, que sou màquines al servei d’uns gens que volen preservar-se en la vostra descendència.

Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb un animal sap que no està davant d’una màquina instintiva sinó –diré la paraula? – d’una ànima. Però un diria que en certs àmbits acadèmics aquest plantejament és risible. Per això  és sorprenent adonar-nos que el pensament que representa als animals com a  màquines instintives – no parlem ja de la nostra incapacitat de considerar el món vegetal com a susceptible de constituir comunitat, comunicació, ment– és extraordinàriament recent en el context del pensament occidental, amarat des dels seus inicis per una corrent, avui subterrània però vital, de panpsiquisme. Vaig descobrint això a través de la lectura, lenta i interferida, del llibre de David Skrbina “Panpsychism in the West”, una història de com diferents concepcions panpsiquistes han anat amarant l’obra de molts pensadors al llarg de la història de la filosofia occidental.  A les primeres pàgines del llibre llegeixo la següent declaració:

p. 6

“El panpsiquisme té importants conseqüències ètiques. Argumenta que la ment  humana no és una anomalia a l'univers, sinó que allò humà i allò no humà comparteixen una qualitat important: la de tenir ment. En virtut de aquesta qualitat compartida, és possible que coneguem l’univers de manera més íntima i ens hi trobem a casa. Al seu torn, això pot servir com a font per a més compassió i els valors ecològics i, per tant, noves formes d’actuar a la món.”

(...)

“El panpsiquisme posa en relleu la naturalesa de la filosofia mecanicista. El pensament present i les estructures socials actuals estan arrelades en gran part en el punt de vista mecanicista de l'univers que es va heretar de Hobbes, Descartes i Newton: la visió de l’univers com un lloc de matèria morta i insensible conduïdes per forces mecàniques. La ment humana és un misteri inexplicable, un ‘gran excepció’ en l’esquema còsmic. Al llarg de la història, el panpsiquisme ha servir, en gairebé tots els seus punts, com a antípoda d'aquesta teoria mecanicista de la ment i realitat. El panpsiquisme es manté com una rigorosa alternativa a la visió dominant del món.”

Més endavant, he trobat una imatge suggeridora de Schopenhauer, per qui les plantes, malgrat estar mancades d’una consciència veritable,  experimenten una “obscura joia interior” (an obscure self-enjoyment, p. 143). He trobat preciós que una joia pugui ser obscura: potser una imatge uròbica (Neumann)?

- o -

Hem sortit al camí: estornells. L’Anna m’acosta els prismàtics. Gaudim en silenci de la bellesa de l’estol. Digueu-me ara que això que sento no és joia. Una forma interior, obscura potser.

- o -

 

  David Skrbina

  Panpsychism in the West,
  revised edition.
  Massachusetts Institute of Technology
  Cambridge, MA, 2017.

El batec invisible a Psychological Perspectives

Aviat farà dos anys que vaig acabar d'acabar d'escriure unes notes sobre la bellesa matemàtica, una petita heterodòxia. Les notes acaben de sortir publicades al volum 64 de la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute of Los Angeles. Estic molt agraït al comitè editorial de la revista que van acceptar el manuscrit amb molta generositat.

Per resumir-ho de forma breu, el que plantejo a les notes és que en la cerca de la bellesa de les matemàtiques hi ha una actitud inconscientment espiritual: voldríem que el món exhibís cert ordre, que fos un cosmos i sobre l'instrument escollit per descriure el món, les matemàtiques, hi projectem aquest desig inconscient. El que realment és bonic, doncs, és constatar que la bellesa que trobem a les matemàtiques és una bellesa que ens pertany a nosaltres, que és nostra.

Deixo aquí un enllaç directe a la versió en català de les notes per si algú sentís la curiositat de fullejar-les.

Reitero aquí el meu agraïment profund a la revista i en particular al seu co-editor en cap, Christophe Le Mouël, per acollir el text amb tanta amabilitat, tant generosament. També vull agrair la feina de Lucy Christmas a qui vaig encarregar la traducció de les notes.  Moltes gràcies.

PDF de la versió en català de les notes.

El mode en que l’univers es celebra a si mateix

Es llegeix a les Upanisad que “el que pensa en Déu es converteix en Déu”. Per això, un dia sense la proximitat d’allò sagrat - a falta d’experimentar-lo- és un dia sec, en el que em sento allunyat de la meva naturalesa, lluny del centre. Potser per això la lectura de “La mente participativa” de Henryk Skolimowski m’ha semblat tant fèrtil. He llegit el llibre com qui escolta una conversa vigorosa, trobant-hi les intuïcions i els balbotejos propis en les paraules ordenades d’un altre: una forma de tornar a casa.

Subratllo i copio al meu quadern frases i passatges sencers del llibre d’Skolimowski, per exemple “El nous impregna el universo, al menos al que podemos conocer. Cualquier otro universo no es un universo para nosotros”, un pensament que sembla venir a nosaltres directament dels ancestres: dels pitagòrics, d’Anaxàgores.

Em commou aquesta intuïció ancestral de la naturalesa noètica (mental, psíquica) de l’univers,  que implica aquesta altra segons la qual tota evolució de la ment humana (o de la psique, o de la consciència, poseu aquí allò que us faci sentir còmodes) comporta una evolució de l’univers. No forma part de l’univers la nostra ment? no són els nostres pensaments, desitjos, fantasies... una part d’ell? No està el que imaginem al món? Recuperar aquesta intuïció no és altra cosa que una forma de restitució: reconèixer una forma de continuïtat entre el dins i el fora, una forma d’entendre el vincle entre nosaltres com a éssers que senten i pensen, i les coses i els altres éssers, que potser no són tant altres. Integrar aquesta intuïció en nosaltres, viure-la, ens faria estimar l’univers i cadascuna de les seves criatures o, com a mínim, atansar-nos-hi com si no ens fossin alienes: miraríem el món amb reverència i el món canviaria per nosaltres.

p. 367

“Sobre el lienzo del universo participativo, tejemos como individuos pequeños universos de significado. Nuestra subjetividad es importante, y a través de ella expresamos las diferencias entre los hombres. Sin embargo, nuestro vínculo evolutivo es incluso más relevante. Mediante él expresamos la magia de ser persona, los valores que mejoran y elevan la condición humana, el sentido indeleble por el cual, a pesar de los pesares, nos emociona estar vivos, inmersos en el viaje del devenir, tener como compañeros de viaje a otros seres vivos, y tener montañas, arroyos, bosques y borrascas también como compañeros en el tapiz desplegado del devenir evolutivo.”

 

H. Skolimowski

 p. 466

“La filosofía participativa es un acto de coraje: vivir lo divino, pues ¿qué otra cosa puede hacer el hombre que toma en serio su destino? Vivir lo divino supone un principio ético y participativo, así como de comprensión.

El universo ha creado incontables maravillas. Entre ellas tenemos la creación de la mente, no menos espectacular que la de una galaxia. Quizás incluso más, pues la mente se ha convertido en el ojo a través del cual el universo se contempla a sí mismo. Esta verdad es fundamental: mediante la mente, el universo se entiende a sí mismo. Sin mente, la gloria del universo no podría ser escuchada. Si no hay mente que comprenda, no hay universo que contemplar. La mente es el modo en el que el universo se celebra a sí mismo.”

 

- o -

Henryk Skolimovski
La mente participativa
Traducció de Juan Arnau i Su Lleó
amb pròleg de Jordi Pigem.

Atalanta, Vilaür,
2016.

 

El llenguatge poètic com una via de transformació

He tornat a veure la bellíssima i commovedora pel·lícula de Denis Villeneuve “La llegada” (Arrival, 2016, basada en un relat de Ted Chiang) on es planteja la possibilitat que el coneixement d’un nou llenguatge pugui modificar la nostra psique fins el punt de modificar la nostra percepció del temps, la nostra consciència, de fet. Una idea estimulant que em fa ressonar en una lectura recent.

Al seu assaig “El conocimiento perdido de la imaginación”, Gary Lachman retorna a la figura d’Owen Barfield, a la que ja havia dedicat unes pàgines inspirades al seu “Una historia secreta de la consciencia”, i a una de les seves idees, com el llenguatge modifica la consciència i com la història de la consciència ha quedat, de fet, reflectida a la història del llenguatge.

Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a  recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.

M’agradaria reproduir aquí un breu fragment del text de Lachman en el que s’afirma que segons Barfield:

“Si observamos lenguaje de un período anterior, veremos que es más figurativo que el nuestro. Por esta razón ese lenguaje temprano nos puede causar el mismo efecto que la poesía: el de mostrar-nos  fugazmente el mundo de un modo diferente o, en otras palabras, el de modificar nuestra consciencia. Como dice Barfield: «Casi todos los tipos de lenguaje que expresen una consciencia distinta a la nuestra» pueden causar este efecto. En la poesía, el poeta pretende conscientemente, o al menos deliberadamente, crear metáforas impactantes que evoquen sentimientos y la experiencia interior que desea expresar. Aspira a un lenguaje vivo y figurativo. Pero, en el lenguaje antiguo, el del pasado, este carácter vivo reside en el propio lenguaje. Nadie aspira a él como lo hace el poeta. Forma parte del lenguaje. El poeta busca alterar nuestra consciencia por medio de metáforas impactantes. El lenguaje antiguo no pretendía tal cosa y aún así lo consigue. Logra por si mismo lo que el «lenguaje poético» persigue”.

(p. 55)

La poesia com una via per modificar la nostra consciència.

- o -

G. Lachman
El conocimiento perdido de la imaginación.
Traducció d’Isabel Margelí.
Atalanta, Vilaür 2020.

...que porten el temps en si mateixos

Henri Bergson

A voltes amb la textura del temps, amb el no-temps de l’ànima i el chronos. A voltes amb la duració.

A diversos correus, aquests dies ha anat apareixent la figura i el pensament del filòsof Henri Bergson. La insistència en aquesta aparició m’ha resultat prou significativa i he retornat una mica contrariat a una lectura interrompuda a finals d’aquest nadal, les notes del seu curs sobre la història de la idea del temps, dictat el 1902. Un llibre que, per cert, conté una molt detallada i interessant interpretació de la psicologia de l’inconscient de Plotí (el filòsof-místic del s.III) que no desprèn però, o a mi m’ho sembla, l’amor i la dolcesa de la mirada de Pierre Hadot en el seu llibre sobre el que he parlat, també en aquest bloc.

El meu interès per Bergson era o és, potser, una mica infantil. Necessitava buscar aliances en el meu procés de dissidència, el meu procés d’abandonament de la visió mecànica de l’univers. Bergson, avui menystingut o bé oblidat, va oposar-se al mecanicisme justament meditant sobre la seva visió d’un temps homogeni i espacialitzat (tractat com una quantitat geomètrica de l’espai) i contraposant-lo al temps dinàmic dels processos psíquics, al temps intern, que va anomenar “duració”, durée.

Sovint he sentit referir-se a Bergson com un anti-intel·lectual i un partidari de l’irracionalisme. A mi no m’ho sembla. Justament el que em fa feixuga la seva lectura és la seva adherència un llenguatge profundament racionalitzat: Bergson hauria pogut optar pel llenguatge poètic i potser hagués estat més efectiu.

Fa pocs dies, el poeta Josep Gerona, em va fer arribar un article, on una de les meves redactores preferides del bloc Quanta Magazine -Natalie Wolchover-, escriu sobre una sèrie d’articles que un físic –Nicolas Gisin de la Universitat de Ginebra- ha vingut publicant en revistes de molt prestigi. Gisin creu que incorporar la consideració dels nombres reals tal i com la pensaven els antics intuïcionistes del s XX portaria a certs canvis importants en la concepció de la física que intentaré interpretar.

Els intuïcionistes van ser un corrent minoritari dins de la tumultuosa i convulsa història de la filosofia de les matemàtiques del sXX. Grosso modo els intuïcionistes negaven tots aquells procediments i resultats que impliquessin la utilització de l’infinit actual. Per ells l’infinit seria un procés, similar a l’infinit en potència d’Aristòtil o l’il·limitat (àpeiron) dels pitagòrics, no sé si tant com el d’Anaximandre.

Aquesta concepció de l’infinit té una conseqüència important a l’hora de considerar i construir els nombres reals, aquells que fem servir a la física per representar les posicions i el temps, entre d’altres magnituds. Així, per la visió de l’intuïcionisme que proposa Gisin, els infinits decimals d’un nombre real haurien de ser vistos no com a existents en acte, sinó com a resultat d’un procés. Les conseqüències d’aquesta construcció del nombre real les explica bé Wolchover al seu treball divulgador però inclouen, entre d’altres el mal funcionament de la regla lògica del tercer exclòs.

Llegeixo, doncs un dels treballs de Gisin. Pel físic, un univers descrit per nombres reals amb infinits decimals és un món predeterminat en què el temps només sembla desplegar-se. És un univers determinista en el que el que passarà quedaria establert des del principi amb l’estat inicial de cada partícula codificada amb infinits dígits de precisió. Però, com bé diu Wolchover, la informació és física, necessita energia i ocupa espai. Es coneix que qualsevol volum d’espai té una capacitat d’informació finita. Les condicions inicials de l’univers requeririen, segons es va adonar Gisin, infinita informació entaforada en massa poc espai. Un univers que assumeix implícitament l’existència d’informació infinita, no seria possible.

L’article de Gisin a Nature Physics, un comentari sense pràcticament cap detall tècnic, és molt bonic i suggeridor. Comença citant una frase d’Einstein “el temps dels filòsofs no existeix” pronunciada en una molt dissortada controvèrsia del físic amb Bergson (llegiu, si us plau el brillant article de Jimena Canales “Einstein contra Bergson” a Letras Libres explicant l’incident, els preliminars i les conseqüències) i acaba suggerint, o a mi m’ho sembla, que els nombres reals són processos que porten el temps en si mateixos i aquesta idea, que he fet servir a un poema al voltant del concepte d’ona, m’ha semblat precisament una magnífica representació del que podria ser el concepte bergsonià de “duració”.

Gisin, que segueix considerant els números reals de la matemàtica estàndard com una eina meravellosa, creu que aquests corresponen a una versió determinista, platònica i sense temps (timeless)  que no correspon a l’experiència empírica en la física i creu que la visió intuïcionista dels nombres reals per representar el temps serviria per construir una física més propera a l’experiència humana, on l’indeterminisme és un fet. En definitiva, una lectura sorprenentment evocadora.

Gràcies, Josep, per donar-me la oportunitat de llegir aquest treball i fer-me pensar; gràcies Prof. Gisin pel mateix; i gràcies Natalie Wolchover per explicar tant bé qüestions tant subtils. 

- o - 

P.S. En un altre treball, F. Del Santo i N. Guisin concreten que el que realment necessiten és una física que treballi amb nombres amb un número finit de decimals, que ells identifiquen com a quantitats d'informació finita (finite information quantities). Crec recordar que en un vell article de Richard Feynman aquesta qüestió ja havia estat tractada a propòsit de la física computacional. No sé si conservo l'article de Feynman, el final del confinament determinarà si encara està al despatx o no.

- o -

Henri Bergson
Historia de la idea del tiempo,
Traducció d’Adriana Alfaro i Luz Noguez.
Paidós Ibérica,
Barcelona 2018






F. Del Santo, N. Gisin. Physics without determinism: Alternative interpretations of classical physics. Physical Review A 100, 062107 (2019). 

N. Gisin. Mathematical languages shape our understanding of time in physics.
Nature Phys. 16, 114–116 (2020).  https://doi.org/10.1038/s41567-019-0748-5

N. Wolchover. Does Time Really Flow? New Clues Come From a Century-Old Approach to Math. Quanta Magazine April, 7 2020.

Admeto que llegir a Bergson no em resulta fàcil i que sovint he hagut de recórrer a algunes interpretacions de les seves idees per poder entendre millor alguns dels plantejaments del filòsof, com ara les que apareixen als molt recomanables llibres de Juan Arnau o Gary Lachman:

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  

G. Lachman
Una historia secreta de la consciencia
Traducció d’Isabel Margelí,
Atalanta, Vilaür 2016  

Sobre les controvèrsies de la filosofia de les matemàtiques al sXX, la meva recomanació és sempre aquest llibre només trobable a biblioteques (una re-edició, si us plau...) de Morris Kline:

Morris Kline
Matemáticas. La pérdida de la certidumbre.
Traducció d’Andrés Ruiz Merino.
Siglo XXI editores.
Madrid 1998.

El batec invisible. Una invitació.

Mandala dibuixada per
una pacient C.G. Jung.

Lentament, quasi com quan el fang precipita en l'aigua enterbolida, he anat posant ordre a algunes notes esparses sobre la bellesa matemàtica i la seva relació amb el procés de busca espiritual. Notes que he anat redactant a batzegades a partir del que em suggerien les diferents lectures que m’han vingut acompanyant els darrers anys. M’agradaria oferir-vos-les i convidar-vos a la seva lectura (vegeu els enllaços als arxius PDF al final del text). En aquest post, només vull comentar les circumstàcies que em van dur a escriure-les i també donar una brevíssima pinzellada sobre el seu contingut.

Tot arrenca en un moment estrany entre el 2014 i el 2015: estava estudiant molt a fons, tant com podia, material sobre psicologia analítica; acabava de preparar el primer esborrany mental d’una xerrada a que havia de donar a Girona sobre bellesa matemàtica –una invitació providencial-; havia decidit aprendre coses sobre el pitagorisme, el que em permetia reprendre el vell amor de joventut pels pre-socràtics; i acabava d’arribar a les meves mans aquell llibre sobre Parmènides (“En los oscuros lugares del saber” ), en que es parla de la curació mitjançant la incubació de somnis (ἐγκοίμησις, enkoimesis) que es practicava als Asclepeions, com el d’Empúries, i que jo no podia deixar de veure com una tècnica profunda d’accés a l’inconscient. Aquells dies tot ressonava en tot: les idees de Jung; els mandales; la bellesa matemàtica; i els fascinats pitagòrics: un moment en el que tot semblava integrar-se i compenetrar-se: aquest èxtasi.

Ha estat darrerament que he sentit la necessitat de posar ordre a allò que s’anava teixint i acumulant, i d’aquesta manera han sorgit aquestes notes, que si bé contenen una part d’allò que vaig exposar a les xerrades a la Casa de Cultura de Girona, també contenen material que no vaig exposar i que,  malgrat tenir cert aspecte formal, no deixen de ser unes reflexions molt íntimes sobre la bellesa matemàtica, el camí de l’esperit, i el meu respecte pel pensament junguià. He mirat, doncs, d’escriure aquestes notes des de la cura i des de l’amor.

En definitiva, el que intento exposar aquí és que l’intent de descriure d’una forma ordenada l’univers mitjançant les matemàtiques, l’intent de descriure un Cosmos, aquest anhel de la ciència, està en correspondència amb l’anhel de restablir una harmonia en la totalitat de la psique (l’ànima, si m’ho permeteu).

Intento exposar que històricament aquest procediment havia estat explícit, i per tant conscient, a través del vincle de l’activitat científica amb l’actitud religiosa. I que crec que en la ciència del nostre temps, plenament secularitzada, aquesta relació roman a través de supòsits inconscients i es manifesta, per exemple, en la cerca de la bellesa en les teories físiques, que actuen com autèntics mandales.

En aquest sentit, aquest text pretén ser un testimoni de la meva convicció que tot, la bellesa matemàtica també, participa de l’ànima de l'univers (potser en un sentit gairebé plotinià). Un univers que no és ni fred, ni auster, ni sever com es dedueix del paradigma mecànic, sinó animat, divers i resplendent (he escrit sobre això al poemari “Devesa oculta”). Buscaríem, doncs, la bellesa, la matemàtica entre d’altres, perquè és un mirall d’allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres. 

Una invitació.

- o -
 

ACTUALITZACIÓ 24/8/2021. L’article ha estat publicat avui a la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute de Los Angeles.
 

V.M. The Invisible Heartbeat: The Beauty and Soul of Mathematics. Psychological Perspectives, 64:1 (2021) , 118-134,  DOI: 10.1080/00332925.2020.1852839
 

Els arxius PDF de les notes, tant en català com en anglès, es poden descarregar dels següents enllaços:

El batec invisible. La bellesa i l’ànima de les matemàtiques. Manuscrit disponible al repositori UPCcommons. Accés directe a l’arxiu PDF.

The invisible heartbeat. The beauty and soul of mathematics. Author’s original manuscript at UPCommons. Link to the PDF file.

Una breu resposta inspiradora i profunda a un prejudici

K. Uhlenbeck.
Fotografía d'Andrea Kane.

Un breu apunt que em sorgeix en llegir una de les preguntes de l’entrevista a la professora Karen Uhlenbeck publicada ahir al diari El País, amb motiu de la recent concessió del premi Abel.

<<P. Usted se enteró de que había ganado el Premio Abel al salir de la iglesia el domingo por la mañana. ¿Es usted religiosa?

R. No soy lo que cualquier persona llamaría religiosa. Voy a una iglesia unitaria universalista, que es una iglesia que cree en la justicia social y en el desarrollo personal. Creo que es muy útil ir allí y hablar con personas preocupadas por el planeta y que pasan mucho tiempo intentando hacer el bien.

P.  Las matemáticas y la religión no parecen amigos obvios.

R. La religión es una parte muy importante de la humanidad. Yo no creo necesariamente en Dios, pero sí creo que la gente tiene un lugar para la religión dentro de su alma. No hay un conflicto directo entre pensar esto y reconocer la belleza de las matemáticas. >>

La darrera pregunta em resulta interessant, perquè posa de manifest un important prejudici segons el qual els científics estem al marge de les motivacions espirituals.

Contràriament al que expressa aquest prejudici, diria que la principal motivació per l’estudi del món i per la tasca de buscar un ordre en el món és essencialment espiritual, fins i tot religiosa. Aquesta motivació ha estat explicita i conscient ben bé fins a finals del segle XVIII (molt a grosso modo: estudiar l’ordre de l’univers era estudiar els plans del seu arquitecte) i aquesta vinculació va ser especialment palesa en el cas de les matemàtiques, llegiu per exemple la concisa història de les matemàtiques del professor Kline. La meva impressió és que aquesta motivació continua existint d'una forma críptica i inconscient degut, precisament al pes del prejudici que expressa el periodista.

La resposta de la professora Uhlenbeck em sembla inspiradora i profunda perquè en certa manera vincula la tasca de “fer ànima” amb la bellesa de les matemàtiques, un tema inesgotable sobre el que ni que sigui maldestrament vull escriure en un futur. Una relació la de l’ànima i la bellesa que, pel que fa a la nostra cultura, com a mínim es pugui remuntar al més primitiu pitagorisme.

Professora Uhlenbeck, el meu més profund respecte i moltes felicitats pel premi.

"T'esperava, encara". La lectura plena d'amor de Pierre Hadot

Pierre Hadot

“T’esperava, encara (...) m’esforço per fer ascendir el que hi ha de diví en mi al que hi ha de diví a l’univers”. Les darreres paraules de Plotí al seu deixeble Eustoqui, d’acord amb allò que ens explica Porfiri. Paraules plenes de tendresa, “t’esperava, encara”. Dolçor somrient, d’acord amb el que en explica Pierre Hadot en la seva delícia de llibre.

“Plotí, o la simplicitat de la mirada” és un llibre prodigiós que hagués merescut una altra lectura, menys interferida, menys fragmentada. Així que em cal una mirada tendra, a mi també, per acceptar que és ara, al Nadal, quan acabo el curt llibret que vaig escollir amb desig per acompanyar-me durant la llarga estada fora de casa a l’estiu passat. Tendresa per acceptar el món i el seu soroll. Per acceptar la prosa de ferro dels dies.

Resto enlluernat per l’estil de Hadot, que només va poder escriure questa biografia filosòfica i espiritual de Plotí des de l’amor. He gaudit descobrint ressonàncies de la mirada plotiniana en Goethe, en Bergson o en Jung, però també en les pròpies intuïcions. En paraules de Hadot (p. 62-63):

“La simplicidad de la vida escapa a las trampas de la reflexión. Al vivir en el desdoblamiento, el cálculo y el proyecto, la conciencia humana cree que solo es posible encontrar tres haber buscado, que sólo se puede construir ensamblando piezas, que únicamente puede obtenerse un fin empleando los medios (…) La Vida, que encuentra sin buscar, que inventa el todo antes que las partes, que es al mismo tiempo fin y medio, en una palabra, que es inmediata y simple, es pues, incomprensible a la reflexión. Para alcanzarla, como para alcanzar nuestro yo puro, será preciso abandonar la reflexión a favor de la contemplación”

La lectura es dilata en el temps, fragmentada si, però impregnant-se del moment. Ara sóc a un lloc inversemblant del centre d'Europa i llegeixo en veu alta un passatge a una practicant de Ioga, amb una tassa de te a les mans, tot parlant dels diferents nivells del jo, és possible que llegint a Plotí estiguem interpretant a Patanjali?; Ara, a dos-mil quilòmetres de l’escena anterior, subratllo un passatge sota un ponent que es desplega esponerós. En paraules de Plotí (p. 56):

“Aquesta bellesa resplendeix sobre totes les coses i omple a tots els que hi ha allà dalt, de manera que també ells es converteixen en éssers bells, com succeeix sovint als homes pujats a llocs alts, allà on la terra té un color ocre, apareixen acolorits per aquesta tintura perquè s’han tornat semblants al sòl pel que caminen. Però allà dalt, el color que cobreix la superfície de totes les coses és la bellesa, o millor dit, allà tot és color i bellesa en profunditat.”

 

Pierre Hadot
Plotino o la simplicidad de la mirada.
Traducció de Maite Solana.
Alpha Decay, Barcelona 2016.

De lleis físiques i d'hàbits de l'univers... troballes compartides

El passat mes de setembre vaig poder participar en una nova entrega del cícle “Contemporàlia” organitzat per la Càtedra Lluís Santaló i la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Va ser un privilegi podeu compartir lectures i pensaments en veu alta.

Enllaço el vídeo de la meva xerrada (que comença al minut 6:30, aproximadament).

Durant la xerrada parlo d'una profunda transformació que es va produir durant el Renaixement: de com al redescobrir Plató, els filòsofs naturals de l’època i posteriors, imbuïts de la creença (platònica) d’un ordre geomètric de la natura van elaborar una física en la qual l’univers és descrit matemàticament. També de com la creença en la literalitat de la descripció matemàtica va irrompre com un fenomen nou, quelcom del que vaig ser conscient a partir de la lectura de “Salvar las apariencias”, d'Owen Barfield.

La història de la ciència ens mostra el fet curiós de com aquesta indagació en la geometria de la natura era una indagació espiritual i de com, paradoxalment, la creació de nous models físics (allò que anomenaven lleis) van anar conformant la idea d’un creador que posa en marxa un mecanisme i el deixa evolucionar, ja sense cura. Vaig incidir en com això va anar construir el paradigma de l’univers-mecanisme en el que alguns creuen seguir vivint, malgrat que la física des de fa un segle ens dibuixi un univers que sembla més a un gran pensament, més que no pas a una gran màquina, tot citant a Jeans.

“Avui hi ha una ampli acord, que a la part física de la ciència s'aproxima gairebé a la unanimitat, que el corrent del coneixement es dirigeix cap a una realitat no mecànica; l'univers comença a assemblar-se més com un gran pensament que no pas com una gran màquina (...) La ment ja no apareix com una intrusa accidental en l'àmbit de la matèria; estem començant a sospitar que hauríem de considerar-la més aviat com una creadora i governadora de l'àmbit de la matèria…” James Jeans (1877-1946) The mysterious universe p. 137, 1937 ed.

I finalment vaig compartir una troballa a la que vaig arribat preparant la xerrada (al vídeo al temps 1h 06 min aproximadament), tot llegint “El espejismo de la ciencia ” de R. Sheldrake, un llibre escrit amb una combativitat equiparable a la capacitat de fer-me reformular els meus propis plantejaments: admiro l'entusiasme i el vigor intel·lectual dels acadèmics del món anglosaxó (penso ara en el to muscular, apassionat, escrit des de l'amor de llibres com “Los griegos y lo irracional” de E.C. Doods, “En los oscuros lugares del saber” , o “La pasión de la mente occidental” de R.Tarnas).

Sheldrake examina el que ell anomena deu dogmes que de manera conscient o inconscient limiten la creativitat de la ciència. Un d'aquests dogmes ens diu que “les lleis de la natura són fixes”, afirmació que Sheldrake se'n carrega de de capgirar en forma de pregunta: “són fixes les lleis de la natura?”. Deixant de banda la qüestió antropocèntrica del concepte de llei, deixant de banda que avui sembli que desliteralitzem la qüestió tot parlant de models, estic convençut que molts de nosaltres seguim sota el supòsit (inconscient) de l’existència d’un ordre subjacent immutable i accessible al nostre pensament.

Per això ha estat una descoberta estimulant saber que en temps propers a nosaltres alguns pensadors, influïts per la descoberta de l’evolució de les espècies van plantejar la possibilitat que l’univers també fos un ens en evolució. De manera, que com els organismes, no es regís per principis immutables sinó per hàbits que també evolucionarien en el temps.

F. Nietzche, C.S. Pierce, W. James, H. Bergson, A.N. Whitehead

Sheldrake cita:

“Si assumim radicalment la teoria de l’evolució no només l’hauríem d’aplicar als estrats biològics, els animals i les plantes (…) sinó a les estrelles els elements químics i les lleis de la naturalesa” (W. James, 1842-1910)

“Totes les nostres lleis mecàniques no serien eternes, sinó que evolucionarien i haurien sobreviscut a innumerables lleis mecàniques alternatives” (F. Nietzche 1844-1900)

“Es comet l’error de parlar de lleis naturals. No existeixen lleis naturals sinó hàbits temporals de la naturalesa” (A.N. Whitehead, 1861-1947)

i també cita a C.S. Pierce (1839-1914) i a H. Bergson (1861-1941)…

Troballes compartides.

R. Sheldrake
El espejismo de la ciencia.
Kairós, Barcelona 2013

Mormols de l’univers, altres ments i finalment música.

al meu amic David

L'estructura bàsica d’una cançó d’una balena Iubarta en un sonograma traçat a mà per R. Payne i S. McVay, al seu article  “Songs of Humpback Whales”, Science, 173 (1971). reproduït per D. Rothenberg. “To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet”, TRANS 12 (2008)

i

Tardor. Compartien el sopar després de la conferència. Encara el veia, anys enrere, exposant els seus resultats al mateix edifici on es trobava la tomba d’un gran inquisidor. Li costava pensar que no eren els joves que havien estat fa tot just una pila d’anys, al cap i a la fi la conversa s’estenia en el temps, una i altra vegada represa: un dels vells temes d’una infantesa en comú, modelada per lectures a penes enteses: els mormols de la terra, la vida intel·ligent a l’univers, i aquell programa de Carl Sagan, és clar. I ara el bellíssim film que els va esperonar a reprendre la conversa.

(...)

-    Si, la paradoxa de Fermi i tot plegat... però seriosament, trobarem vida allà fora. I tu i jo ho  veurem, serà en vida nostra que la trobarem. I ho saps, per força allà fora hi ha d’haver vida intel·ligent...

-    Nen, no t’estic dient que estigui d’acord amb el que diu en Gribbin, només que els seus arguments són interessants. Només que el llibre és interessant.

-    Està bé. Quan pugui, quan pugui (the growing pile).

Ben entrada la nit, retornava procurant no deixar-se endur pel ritme de les línies discontinues de la carretera.

“Vida intel·ligent a l’univers? Intel·ligent per referir-nos a una forma de consciència similar a la humana, és clar. Però, i adonar-se que ja convivim amb formes de ment no-humanes: les dels cetacis; les de les abelles, per posar dos exemples. No crec que hi hagi vida no-intel·ligent, tota vida és essencialment un desplegament d’intel·ligència. I més enllà d’intel·ligència i ment: consciència. No som la única forma de consciència en el nostre entorn immediat”.

Li ha dit? Li ha dit això mentre sopaven?

ii

Els dies previs al Nadal escriu al seu quadern: “Segurament seran dos llibres que no llegiré (the growing pile) però que estiguin a la lleixa de novetats em fan pensar que potser alguna cosa estigui canviant a l’inconscient col·lectiu. Els llibres són “El ingenio de los pájaros” de Jennifer Ackerman (Ariel) i “Otras mentes” de Peter Godfrey-Smith  (Taurus). Com serem capaços d’intentar comunicar-nos amb altres civilitzacions no terrestres, si no som capaços de comunicar-nos amb les civilitzacions (ets molt conscient del mot que esculls) que conviuen amb nosaltres: abelles, balenes... cefalòpodes, aus?

Escollir la paraula ment i no instint per parlar dels cefalòpodes, com fa Godfrey-Smith i considerar que és el més proper que tenim per entendre una intel·ligència alienígena, sigui quina sigui la postura d’aquest autor, em sembla profundament estimulant i un possible senyal de canvis que convé seguir de prop”.

iii

Dies abans del solstici d’estiu, mentre transcriu les notes desordenades del seu quadern, es troba aquest article sobre les cançons de les balenes Iubarta. Subratlla:

“Hi ha música a la natura i, en el moment en què ho admetem el món que ens envolta sembla més accessible per a nosaltres i no ja tenim cap altre opció que treballar tan dur com puguem per salvar-lo, encara que només sigui per entendre’l abans que desaparegui”.

D. Rothenberg. To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet. TRANS 12 (2008)

Música, cultura, ment, consciència... no-humana.

La gràcia i el vell estadístic

Algú va deixar a la taula de la nostra petita sala comú un article de la magnífica revista Quanta Magazine. L’article dóna llum sobre la intrahistòria de la demostració de la desigualtat de correlació gaussiana (GCI) que va trobar un estadístic jubilat: Thomas Royen, qui explica que la demostració li va venir al cap mentre es rentava les dents el 17 de juliol de 2014:

The “feeling of deep joy and gratitude” that comes from finding an important proof has been reward enough. “It is like a kind of grace,” he said. “We can work for a long time on a problem and suddenly an angel  – [which] stands here poetically for the mysteries of our neurons- brings a good idea.”

El “sentiment d'alegria profunda i gratitud” que ve de trobar una prova important és prou recompensa. “És com una mena de gràcia (...) Podem treballar durant molt de temps en un problema i de sobte un àngel –per referir-nos poèticament als misteris de les nostres neurones- ens porta una bona idea”.

Quina bellesa sentir parlar d’alegria profunda, de gratitud i de gràcia. I la preciosa i rilkeana menció a l’àngel que podríem associar aquí a tot allò que habita o ens arriba a través de l’inconscient... o  –per què no?, per què no?- a un agent extern: què sinó és la gràcia?

I quina pena, també, la falta de valor –a mi m’ho sembla- d’atribuir aquesta poesia al misteri de les neurones. Com si atribuíssim la bellesa de la cançó que ara sona als meus auriculars al maquinari de l’ordinador a través del qual m’arriba, als misteris de les resistències i els microprocessadors.

La relació de l’inconscient amb la descoberta no es nova, tampoc en matemàtiques. Els casos paradigmàtics d’Henri Poincaré –glossat per Jaques Hadamard a un llibre que avui seria impensable: Psicologia de la invenció en el camp matremàtic, una reflexió sobre el paper de l’inconscient i l’estètica en la creació i descobriment matemàtic-, o de Ramanujan –qui rebia informació directament de les seves divinitats- són suficientment coneguts... però diria que com a part del folklore. Parlar de l’inconscient a l’època de la neurociència contemporània sembla un anacronisme –a mi em sembla que el “descobriment” de l’inconscient va ser un dels avenços més profundament transformadors. Parlar de gràcia a l’època de la moderna neurociència, garantia d'anatema.

I malgrat tot, la gràcia, per referir-nos poèticament al misteri de... la gràcia.

- o -

Jaques Hadamard
Psicologia de la invención
en el campo matemático.
Traducció de L.A. Santaló
Espasa-Calpe
Buenos Aires, 1947.

Reeditat per la RSME

Versió Online.