dimarts, 9 d’octubre del 2018

Estació, universitat, llegeixo Milosz.


Estació, universitat, llegeixo Milosz: el vell costum de portar poesia a les butxaques. Una àncora. He estat orfe massa de temps i per això retorno als meus clàssics mirant d'apaivagar una agitació. Entendridor trobar les marques de llapis que en un aleshores vaig fer.

Estació, universitat. Sóc ara a l'andana, fa molts anys que sóc a l'andana -aquesta andana en particular- i ja és vell el costum de portar poesia a les butxaques.

Estació, universitat, ja no un d’ells: intueixo en les seves formes l’espatlla ampla del fill, la mirada de la filla. D’ells és i serà el temps, com de mi ho ha estat i és encara, però ja no porto d'eternitat plenes les butxaques, com diu Amikhai que en són plenes les d’un xicot. Els nanos que comparteixen amb mi l'andana em recorden els que, ocasionalment,  comparteixen en mi cordada: són eterns, però jo ja no ho sóc, i aquesta constatació trivial, la consciència de la finitud, em fa més present aquest ara, i m’allibera.

Estació, universitat, m’arriben, és clar, converses. Una noia porta crema de carbassó i un entrepà de truita a la motxilla: algú l’estima a casa. Breu mirada a la pantalla dels horaris i retorn al llibre. La poesia convoca presències a l’andana, les paraules m’arriben com si haguessin estat esperant a l'home que ara sóc. Un misteri, un altre.

Estació, universitat, llegeixo Milosz.

- o -


ARREU 

Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció
que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.




SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.




Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.

dimecres, 3 d’octubre del 2018

¿On trobarem, doncs, un recer? Una pintura de Josep Gerona



Josep Gerona (1997). Suburbis del Dissentiment. Oli s/tela 520x110. Propietat  de ASEFA.
Fotografia de Berta Tiana.

En una esgarrapada al temps torno al museu, només per veure la immensa pintura que precedeix l’accés a l’exposició temporal. Perquè és de l’amic, si, però no només. Tot m'impressiona de Suburbis del dissentiment, començant per una mida en correlació amb la força de l’amenaça que es desplega enfront d'un paisatge en setge.

Josep Gerona explica que va pintar aquest quadre partint de la necessitat de dialogar amb una pintura del 1910 de Joan Vila Cinca a on veiem el paisatge -ja industrial però encara no desnaturalitzat- de Sabadell des de Can Feu. Suburbis del dissentiment és el testimoni del dolor davant la degradació del paisatge vinculat al temps etern de la descoberta i el creixement.

La pintura va ser exposada per primera vegada l’any 1997 i al text que acompanyava l’exposició Gerona escrivia.

“El temps ha anat destruint un rere l'altre tots els projectes alliberadors i la pols d'aquesta destrucció ha anat enganxant-se per tot com una pel·lícula de vernís esquerdat. Els mateixos esquinçaments de la tela de Vila Cinca, que va caldre restaurar, són un bon signe del segle.

Les forces del creixement urbà s'hauran traduït en la desestructuració de l'espai interior i en la invasió destructiva del rodal. La meva mitologia personal, infantil, fundada a mig camí del procés destructiu (en els primers anys 60), encara beu d'un paisatge peri-urbà no degradat, ple d'indrets màgics on les fonts i els rierols d'aigua clara invitaven al passeig, a l'excursió escolar o a la festa familiar: Colobrers, Can Llobateres, rasa del Camp d'Aviació, Font del "Sapo", etc. Trenta anys més tard (no oblidem que Gerona escriu això el 1997), la percepció del camp més proper ha esdevingut dolorosa i ben diferent.”

Convivim malament amb la desaparició dels racons de la nostra memòria. Constatar la seva degradació prèvia és ja un esquinçament, la pèrdua d'un recer, com indica el vers d’Auden del que Gerona extreu el títol:

¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
-quan ja tan poc queda dempeus-,
tret dels suburbis del dissentiment?

L'exposició es tanca amb una altra pintura de gran format, de Jesús Led, a on veiem la ciutat i el riu Ripoll, un espai en recuperació,  des d'un finestral de l'Hospital Taulí (l'A. que hi va estar refent-se ara fa un any m'ho fa notar). Una nova aportació a un diàleg pictòric iniciat per Vila Cinca i que abasta ja més d'un segle, 1910-2018.


Joan Vila Cinca, 1910

- o -



El quadre de Gerona precedeix l’entrada a l’exposició ATLES, que es pot visitar fins el 24 de febrer de 2019 al Museu d’Art de Sabadell (c/ del Doctor Puig 16, Sabadell). A l’exposició hi trobareu projectes tant interessants com les d'Assumpció Oristrell i Maria del Mar Griera, Geografies sagrades, o les de Marcel Ayats i Maria Romaní, Mapa de tresors poètics de Sabadell, amb poemes de Josep-Ramon Bach, David Madueño, Esteban Martínez i Quilo Martínez.