L’ocell de son que cova l’ou de l’experiència. Byung-Chul Han i Walter Benjamin

Com m'hagués agradat que les autoritats que gestionen la política acadèmica del país, i de pas les de la meva pròpia universitat, llegissin el bonic manifest del professor Ordine. Avui d’aquestes autoritats que suprimeixen la poca presència de la filosofia a l’ensenyament secundari i que s’omplen la boca d’un discurs que ens autoesclavitza (per no parlar d’una premsa i tota classe "d’opinadors" que és incapaç de demanar al nostre sistema res més que sortir bé als rànquings sense entrar mai en el detall sobre què mesuren aquests) només demano que de tant en tant llegeixin alguna cosa, ni que sigui d’amagat. Per exemple aquest llibret de Byung-Chul Han, al cap i a la fi un inesperat best-seller, del que destaco alguna frase del brillant segon capítol “Més enllà de la societat disciplinària”.

Pàgines 24 a 27

(tot citant a A. Ehrenberg. La fatigue d’être soi-même. Depresión et societé. Paris 2008)

«L’èxit de la depressió comença en l’instant en què el model disciplinari de gestió de la conducta (...) és abandonat a favor d’una norma que indueix a l’individu a la iniciativa personal: l’obliga a esdevenir ell mateix (...). El deprimit no està a l’alçada, està cansat de l’esforç d’esdevenir ell mateix.»

“En realitat, el que emmalalteix no és l’excés de responsabilitat i d’iniciativa, sinó l’imperatiu del rendiment com a nou mandat de la societat del treball tardomoderna . 

(...) Al nou tipus d’home indefens i desprotegit davant l’excés de positivitat, li manca tota sobirania. L’home depressiu és aquell animal laborans que s'explota así mateix, és a dir: voluntàriament, sense coacció externa. 

(...) Al principi la depressió consisteix a en un «cansament del crear i del poder fer». El lament de l’individu depressiu, «Res no és impossible», no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de si mateix i a l’autoagressió.

(...) Aquesta auto-referència genera una llibertat paradoxal que, a causa de les estructures d’obligació immanents a ella, es converteix en violència. Les malalties psíquiques de la societat de rendiment constitueixen manifestacions patològiques d’aquesta llibertat paradoxal.”


Així acabarà, en això desembocarà doncs, aquesta retòrica de l’emprenedoria, la motivació i el rendiment que ens embafa.

Però misèries a part, el que realment volia compartir és aquestes paraules que Han, extreu de Walter Benjamin quan reivindica, en front a l’apologia de la perpetua activitat, la importància de l’avorriment pel procés creatiu, tot recordant que Benjamin anomena a l’avorriment profund “l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència”, “el drap càlid i gris format per dins amb la seda més ardent i colrada” en que “ens emboliquem quan somiem” i en el folre del qual ens trobem a casa. Per què al cap i a la fi, com bé assenyala Han, el millor de la humanitat (la filosòfia, el pensament, per exemple) només a pogut ser bastida des d'una actitud d'atenció profunda, pròpia d'una actitud contemplativa, a la que ja ni tan sols fem esment com un record del passat.

Byung-Chul Han
La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.

Tres poemes profètics and the infinite sadness

Sempre que puc defujo el contingut polític al bloc.
Així doncs, aquesta entrada no conté política sinó 

sentiments,  potser en excés: diabètics, absteniu-vos. 

Són molts els amics, els companys, els familiars que aquests dies estan contents, i ho entenc: tenen a tocar el somni de la independència. Com no comprendre la seva alegria, la seva esperança, el seu anhel de viure en un país més just?

Els envejo. Jo, en canvi, em sento trist com poques vegades. Jo també tenia un somni, un anhel que cada dia que passa s’allunya més i més.

El meu anhel era (ho és encara) que poguéssim construir una altra Espanya. Una Espanya que assumís totes les seves llengües com a pròpies, en la que la nostra manera de ser espanyols fos, justament, ser catalans. 

L'anhel era el d'una Espanya solidaria i justa, tant justa i solidaria com el nou país que els amics i companys anhelen; una Espanya en la que bona part dels independentistes es poguessin sentir, si no a casa, suficientment còmodes i reconeguts. Aquesta Espanya no em semblava ni llunyana ni abstracta, no la creia una teoria, era l’Espanya que s’endevinava en la dignitat de les “marees” (la blanca, la verda, la roja, la taronja); la del joves que van acudir a netejar les costes de Galícia quan el desastre del Prestige; la que es va estremir un 11 de març i la que va emergir un 15 de maig; l’Espanya que ens dol a tots; la del “No a la guerra”. Era l’Espanya que hauríem volgut viure dos joves que creuaven les muntanyes de Galícia en un Renault 4L, escoltant els Beatles i Os resentidos en un temps tant llunyà que avui sembla un mite.

El meu somni s’esvaneix. Bona part dels meus veïns, amics, companys, cosins (tots ells estimats),  no el comparteixen i, perdoneu-me el narcisisme, em dol perquè hi crec en el meu somni, i perquè ni tant sols em sembla difícil d’assolir.

He viscut el procés al costat de l’alegria i la il·lusió dels amics, però no l’he poguda compartir. He viscut el procés esquinçat i amb dolor: dos pobles, sinó tres, m’habiten. Dos pobles, sinó tres, he habitat. He viscut el procés amb el temor, si, de qui té cura dels ponts quan baixen les riuades. He patit i pateixo encara. Què en sabré jo de bastir ponts?

És la nit del dia 28 de setembre de 2015, les urnes han decidit. Amics i companys somriuen perquè tenen un somni a tocar. Entenc la seva alegria, com no? i entenc també el meu dolor: una força em mena a obrir un plec amb uns poemes que vaig escriure fa més de vint anys (tant a prop, aleshores, del jove que seia al seient del copilot del 4L). Dos poemes m’interpel·len com si els hagués escrit pel jo que aquesta nit seria. Són una profecia? parlaven del lloc al que m’encamino?

Vindrà l’incendi,
i em queda l’esperança
de córrer per carrers en flames
amb mots curts a les butxaques.

          * * *

Mentre,
ordeno els meus estris,
reescric les equacions,

amb disciplina em sotmeto
a l’arquitectura del silenci.

          * * *

Després del silenci
tornaré al cos fred,
    la regió ignota.

Després del silenci
tornaré al silenci,
i penso que així està bé,

casa meva del temps total.

V.M.
Liquen (1993-1996)

Una artesania (slow science)

M’adhereixo al concepte de “desexel·lencia” i al concepte de “slow-science”. La investigació i també la docència és un procés artesanal, de resultats incerts: al cap i a la fi, treballem amb un material tant sensible com les persones -els nostres alumnes-, i les idees –la nostra recerca.

Transcric aquí l’inici de la carta per a la “desexcel·lència”, que em sembla que planteja una qüestió interessant: com s’ha pervertit el llenguatge per a convertir constantment tota relació (laboral o no) en una forma de sotmetiment.

En definitiva, una crida a denunciar els excessos de les pràctiques actuals en la investigació i l'ensenyament i a promoure una desacceleració, a un enfocament sobre els valors que donen suport al sorgiment d'un treball de qualitat: el compartir, la generositat, l'honestedat i la diversió.

- o -

“Als inicis del segle XXI, l'excel·lència és una idea omnipresent. La trobem a l'empresa, en l'esport, en l'alimentació, a la televisió, i ha arribat fins a la intimitat de les nostres llars. L’excel·lència expressa la superació personal, el creixement continu del rendiment i de l'èxit en un món en el qual s'estén la idea que ens trobem davant d'un profund canvi on només els més forts sobreviuran.

Recuperada per  la  política neoliberal  i  pel  món empresarial  des  dels anys  80, l’excel·lència es recolza en un llenguatge màgic i seductor que desperta cert somriure ja que hi ha molta distància entre els eslògans dels nous mànagers i la realitat que tracten de construir. No obstant això, aquest somriure desapareix quan analitzem els efectes concrets d'una gestió de les coses basada en la idea de l'excel·lència: hipercompetitivitat, desvalorització dels sabers construïts sobre l'experiència, modificació contínua de les pràctiques professionals, precarietat, avaluacions estandarditzades, tot això provoca efectes negatius de desmotivació, baixa autoestima i disminució de la qualitat del treball.

Encara que en la universitat la idea de l'excel·lència ha arribat més tard que en altres àmbits, molts dirien que ha estat acollida amb els braços oberts, amb la fe del convers. En l'agitat procés de Bolonya, que consagrava la competitivitat entre les universitats europees, es feia necessari tenir cura de la pròpia imatge de marca universitària, transformar la pròpia institució en una màquina de guerra capaç d'absorbir majors fons i els millors estudiants i professors per poder posicionar-‐se en els llocs de prestigi dels rànquings globals. En un context de crisi i penúria, la preocupació pel finançament ha impulsat encara més els sistemes de gestió de la investigació i l'ensenyament basats en indicadors.

Després d'una dècada de reformes ininterrompudes, s'observa en l'actualitat un progressiu deteriorament i no una millora de la institució universitària. És cert que ha crescut en capacitat de comunicació, en capacitat de produir indicadors d'excel·lència que porten a alguns a millors posicions en els sistemes de classificació. Però tot això no garanteix que hagi millorat la qualitat de la nostra feina. Pitjor encara, aquests creixements amaguen moltes vegades una baixada d'aquesta qualitat: mercantilització de l'aprenentatge, substitució de sabers teòric-­‐ reflexius per sabers instrumentals, declivi de l'esperit crític, especialització extrema de camps i línies d'investigació, fraus en la investigació, etc… Darrere d’aquesta façana de cartró pedra, la política de l'excel·lència porta a un resultat exactament invers al que tracta de promoure.

Aquesta constatació ens duu a proposar la idea de "DESEXCEL·LÈNCIA". Lluny de voler significar una crida a la mediocritat o la mandra, la desexcel·lència convida a preocupar-­‐se per la qualitat real i efectiva del treball a la universitat, de manera que siguem conscients de la naturalesa del treball que realitzem i de la satisfacció que pot produir.  Segons aquest enfocament, inspirat en el treball artesanal, la qualitat es conrea conciliant l'acte i el sentit, el que posa en qüestió l'actual gestió de les universitats. La crida a la desexcel·lència no reivindica el retorn a cap edat d'or sinó que convida a criticar l'actual evolució fallida de les universitats.”

[de l’inici de la "Carta per a la desexcel·lència" (*)]

- o -

Finalment, i pel que fa a la retòrica de l’èxit i la superació, demano compte amb la seva banalització.  Llegeixo a Byung-Chul Han explicar com l’home contemporani es destrueix a si mateix entregat a una busca inacabable de l’èxit, un recorregut narcisista que cap al no res, cap a l’esgotament, apartat del que seria una vida bona. Un recorregut alienant, de manera que l’esclau d’avui en dia és algú que es veu lliure a si mateix, però que s’explota i es sotmet a si mateix fins el col·lapse. Vegeu Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio. Herder, 2012, o també aquesta entrevista a el suplement Babelia de El País (24/3/2014).

- o -

(*) El text original en Francès es pot trobar reproduït als blogs Histoires d'universites y Sauvons l'université.

Ja no sé per què ho faig. Un poema de Josep Ma Uyà.

LA IGNORÀNCIA

Devem ser els últims.
Mestres i professors
Fa dies que han plegat.
Avui he llegit.
Un llibre sobre la raó,
I després un altre sobre el cinisme.
Ja no sé perquè ho faig,
S'ha convertit en en vici,
Una obessió malaltissa
Que em ve des de petit.
Ja sé que ho han prohibit,
Però no puc deixar-ho córrer
Així com així.
No crec que de moment, però,
Em detinguin.
Al costat dels meus llibres 
Faig guàrdia,
Miro les senyals del cel,
Els límits del bosc,
La seguretat d'aquesta clariana
Desesperada.
No crec ni que tinguin
Un pla d'atac.
No em tenen pas por.
No els importa pas gens.
Ni entraran a casa.
Ni sabran que he mort
Absurd.
Directament m'hi passaran 
L'excavadora.
Ells, necessàriament
Estan per una altra cosa.

J.M. Uyà
Ànima Civil, 2000-2007
Proa, 2008

¡Si funcionéssiu com una empresa privada!

No és el fragment més brillant, però és el que més reflecteix l'activitat de gran part del meus dies de pensament, no ja interferit, sinó anulat:

Pàgina 79.

“Institutos de secundaria y universidades, en definitiva, se han transformado en empresas. Nada que objetar, si la lógica empresarial se limitase a suprimir los despilfarros y a rechazar gestiones demasiado alegre de los presupuestos públicos. Pero, en esta nueva visión, el cometido ideal de los directores de instituto y rectores parece ser sobretodo el de producir diplomados y graduados que puedan insertarse en el mundo mercantil. Desposeídos de sus habituales vestimentas docentes y forzados a ponerse las de gestores, se ven en la obligación de cuadrar cuentas con el fin de hacer competitivas las empresas que dirigen.

Tambien los profesores se transforman cada vez mas en modestos burocrátas al servicio de la gestión comercial de las empresas universitarias. Pasan sus jornadas llennado informes para (a veces inútiles) estadísticas, intentando cuadrar cuentas de presupuestos cada vez mas magros, respondiendo a custionarios, preparando proyectos para obtener míseras ayudas, interpretando circulares ministeriales confusas y contradictorias. (... )

(...) Estudiar (a menudo se olvida que un buen profesor es ante todo un infatigable estudiante) y preparar clases se convierte e un lujo que hay que negociar cada día con las jerarquías universitarias (...)

Las escuelas y universidades no pueden manejarse como empresas. Contrariamente a lo que pretenden enseñarnos las leyes dominantes del mercado y del comercio, la esencia de la cultura se funda exclusivamente en la gratuidad(*): (...) la gran tradición de las academias europeas y de antiguas instituciones como el Collège de France (...) nos recuerda que el estudio es en primer lugar adquisición de conocimientos que, sin vínculo utilitarista alguno, nos hacen crecer y nos vuelven más autónomos.”

(*) és a dir, desinteressadament.

Nuccio Ordine
La utilidad de lo inútil. Manifiesto.
Traducció de Jordi Bayod.
Acantilado, Barcelona 2013

La utilitat de l'inútil. Manifest.

Traducció de Jordi Bayod.
Quaderns Crema, Barcelona 2013

Propera sortida: The Martian Way.

Alguna cosa mobilitza el meu cervell, i durant la tarda no paro de repetir-me el títol del vell relat d’Asimov The Martian Way (1952), publicat aquí amb el títol El sistema marciano al recull “Sueños de Robot”.

Possibilitats de canvis que ens facin avançar cap el bé comú? Per què no? La moral del relat és que els canvis no sempre són propiciats per moviments de masses, sinó per la iniciativa d’una “minoria creativa” (en el sentit de Toynbee) que dona solucions que permeten enfrontar el conjunt de reptes que tenen per endavant.

Els nostres reptes són ben clars: donar solucions a les necessitats alimentàries globals; l’accés universal a la salut (recentment perdut a Espanya, per vergonya de tots nosaltres); la disminució de les desigualtats econòmiques (llegiu, si us plau, el llibre de Toni Judt); el desenvolupament de fonts energètiques no contaminants; la preservació del natura; el final de les múltiples violències; aturar l’avenç del nous totalitarismes que ens amenacen (els corporatius, els teocràtics...); la cura per la diversitat cultural...

Al relat d’Asimov, aquesta minoria creativa és un grup d'astronautes/escombriaires. Jo, aquí i ara,  arreu observo un munt de gent que decideix fer el bypass al sistema en la mesura de les seves possibilitats. No es tracta de grans plantejaments intel·lectuals: les noves minories creatives també són una classe d’astronautes/escombriaires,  són un paisatge emergent, són les llavors del seu propi sistema marcià.

Que tinguin sort, es tracta de la nostra sort.

Descienda a la cabeza de su viejo pueblo.

Paul Klee, Àngel pobre 1939.

Si, certament Ungaretti no el va escriure pensant en la ressaca de la jornada de lluita d'ahir als pobles del sud d'Europa. Però trobat avui mentre esperava el tren a l'estació, les paraules del poema em ressonen com si l'hagués escrit especialment per aquest moment.

EL ÁNGEL DEL POBRE

Ahora que invade las ofuscadas mentes
Una piedad más áspera que la sangre y la tierra,
ahora que nos mide en cada latido
el silencio de tantas muertes injustas,

Que se despierte ahora el ángel del pobre,
Superviviente nobleza del alma...

Que con el gesto inextinguible de los siglos
Descienda a la cabeza de su viejo pueblo,
En medio de las sombras.

Giuseppe Ungaretti
El dolor.
Traducció de Carlos Vitale
Igitur, Montblanc 2000.

quizá lo pensaríamos dos veces antes de valorar tan insensiblemente la eficacia por encima de la compasión

La imperiosa necessitat que a la vida política, i a bona part de la opinió publicada, es recuperi un discurs ètic (o si ho preferiu moral) que acompanyi el que se’ns planteja com a decisions estrictament econòmiques; la imperiosa necessitat de recuperació de la política; la imperiosa necessitat d’emancipar-nos del discurs hegemònic que redueix tota decisió pública a una qüestió de benefici o pèrdua. Perquè com diu Tony Judt, aquest mode de pensament no forma part de la condició humana instintiva, sinó que són un “gust adquirit”.

La imperiosa necessitat, doncs, d’emancipació, perquè al cap i a la fi “un cop ens hem permès desobeir de la prova dels beneficis d’un comptable, hem començat a canviar la nostra civilització” (Keynes).

Per això amb el vell record d’aquesta elevada ressenya, em poso a llegir aquest manifest, del que només puc dir que ha fet inútil el meu  hàbit de llegir amb un llapis a la mà: no puc subratllar la pràctica totalitat d’un llibre i, horror, al mateix temps no puc retenir  tot allò que voldria.

Transcric doncs algunes cites de les primeres pàgines:

Pàgina 17

“El estilo materialista y egoísta de la vida contemporánea no es inherente a la condición humana. Gran parte de lo que hoy nos parece «natural» data de la década de 1980: la obsesión por la creación de riqueza, el culto a la privatización y el sector privado, las crecientes diferencias entre ricos y pobres. Y, sobre todo, la retórica que los acompaña: una admiración acrítica por los mercados no regulados, el desprecio por el sector público, la ilusión del crecimiento infinito.

No podemos seguir viviendo así."

Pàgina 36

“Nos hemos vuelto insensibles a los costes humanos de políticas sociales en apariencia racionales, especialmente cuando se nos dice que contribuirán a la prosperidad general y, de esta forma -implícitamente- a nuestros intereses individuales."

Pàgina 43

“Todos somos beneficiarios de los que nos precedieron, así como de aquellos que cuidarán de nosotros en la vejez o la enfermedad. Todos necesitamos servicios cuyos costes compartimos con nuestros conciudadanos, por muy egoístas que seamos en nuestra vida económica.”

Pàgina 45

“¿Qué nos impide concebir una forma distinta de organizarnos que nos beneficie mutuamente? (…) Nuestra incapacidad es discursiva: simplemente ya no sabemos cómo hablar de  todo esto. Durante los últimos treinta años, cuando nos preguntábamos si debíamos apoyar una política, una propuesta o una iniciativa, nos hemos limitado a las cuestiones de beneficio y pérdida –cuestiones económicas en el sentido más estrecho. Pero ésta no es una condición humana instintiva: es un gusto adquirido.”

Pàgines 47 i 48

“Hemos introducido subrepticiamente un vocabulario pretendidamente «ético» (…) Cuando imponen recortes en las prestaciones sociales, por ejemplo, los legisladores estadounidenses y británicos se enorgullecen de haber sido capaces de tomar «decisiones difíciles»

Los pobres votan en mucha menor proporción que los demás sectores sociales, así que penalizarlos entraña pocos riesgos políticos: ¿eran tan «difíciles» esas decisiones? Actualmente nos enorgullecemos de ser lo suficientemente duros como para infligir dolor a otros. Si aún estuviera vigente un uso más antiguo, en virtud del cual ser duro consistía en soportar el dolor, no en imponérselo a los demás, quizá lo pensaríamos dos veces antes de valorar tan insensiblemente la eficacia por encima de la compasión.

En ese caso, ¿cómo deberíamos hablar sobre la forma que decidimos organizar nuestras sociedades? En primer lugar, no podemos seguir evaluando nuestro mundo y las decisiones que tomamos en un vacío moral”

Tony Judt

Algo va mal (Ill Fares the Land)

Traducció de Belén Urrutia.

Taurus, Madrid 2011.

Un apunt del diari de Márai.

Un mes després de la mort de la seva dona Lola Matzner, als EUA, on la parella s'havia exiliat després de passar per Itàlia, quan el 1948 van haver d'abandonar Hongria.


Pàgina 142:

"Llegan sin cesar las facturas desorbitadas del hospital, de los laboratorios, de los médicos. Una cama en una habitación doble, trescientos dólares diarios. Y tambien las medicinas. Si L. viviera, no soportaría ver las facturas. A mi me traen sin cuidado, el dinero ahorrado es para eso. Sin embargo el robo descarado ejercido por la medicina y sus compañías es asqueroso. No caer en manos de éstos, escapar.

La medicina deshumanizada, la industria."

De l'entrada corresponent al 14 de febrer de 1986. La transcric, perquè no sé si tothom és conscient del valor de la nostra sanitat pública.

Sándor Márai
Diarios 1984-1989.
Salamandra,
Barcelona, 2008.

- Papa, la casa de Joan Miró!

C. de Sant Quirze.

- Mira papa, la casa de Joan Miró! aquí viu Joan Miró!

Fotografia de VM (26/5/12)

- o -

P.S. Una petició als qui practiquen les arts plàstiques, i aquest cop, sense ironia: si us plau, seria possible preservar la bonica imatge de Sant Quirze i Santa Julita?

Al voltant de flama de l'ignot: Marcel Ayats.

A la presentació, comparteixo torn amb en Marcel i l’Anton Carrera (abans havien llegit l’Esteban, en Josep Maria i en Toni). Els escolto i penso que sóc molt afortunat de poder compartir amb ells la lectura, d'estar amb ells i de poder escoltar-los a tots.

I recordo aquella altra tarda, al mateix lloc, en que vaig poder gaudir d’una llarga conversa amb en Marcel. Em va impressionar la convicció amb la aquest home tímid defensava els seus arguments; la seva entrega a la poesia; la manera en que s’il·luminava parlant dels poemes d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

També recordo haver-li comentat com m’havia costat entrar en la lectura del seu poemari “El clima de l’asfalt”, i també que en arribar a casa vaig treure el llibre del prestatge i el vaig posar a la bossa de viatge.

Uns dies després, lluny, el vaig rellegir amb la sorpresa de qui li ha estat revelat un significat.   

Avui, tornant a fullejar el llibre, em sento colpit pels dos primers poemes que transcric (canvio la idea inicial). El primer, perquè no hi ha una imatge més feridora aquests dies que la de la solitud extrema de la mendicitat; i el segon, perquè si: realment l’esperança és una falena que dóna voltes a l’entorn de la flama de l’ignot.  

A les meves mans avui, em ve al cap que “El clima de l’Asfalt” era un llibre profètic: el temps ha arribat, que tinguem sort.

- o -

La solitud furga deixalles d’escalf.
Una llauna entre la brossa
nafra un musell.
A fatiga d’esforç
lliurem flassades d’intempèrie.
Caps plens de lladrucs
baixen l’escala a rebolcons.
La llei del peix més gros
fa i desfà la vedruna.

- o -

El clatell de la llum no veu l’assassí.
Entre els fulls de la memòria
hi ha pètals de flors estuprades.
Talment una falena, l’esperança dóna voltes
a l’entorn de la flama de l’ignot.
Galledes de pluja apaguen el vi.
La pedra
                 resta immòbil com una ala.

- o -

OFICI D’ATZEMBLA (7)

La pluja desborda el mirall.
Sota el pes de la buidor cruixen bigues de ciment.
Darrere el mur s’aixeca el mur.
Pujada i revolts:
                              ofici d’atzembla.


 

El clima de l'asfalt
Marcel Ayats
(amb uns magnífics dibuixos d'Antoni Marquès)
Papers de Versàlia
Sabadell, 2005.

Sense ànima...

Atemptat al rodal de Sabadell

Pels que no sigueu de Sabadell, diré que els boscos i el torrent de Colobrers són un paratge únic del castigat rodal  (la zona periurbana) de la ciutat. Parlar-vos del seu interès em sembla sobrer.

Acabo de rebre aquest vídeo que us enllaço, realitzat per l'Entesa per Sabadell (a qui dono el meu suport des d'aquí), sobre l'esfereïdor impacte ambiental del Gasoducte que l'empresa Enagas realitza al tram de la Torre del Turull; Bosc i Torrent de Colobrers; i Boscos de Can Vilar.




L'amic que em reevia el correu em diu, i jo estic plenament d'acord, que cal que la gent estigui informada d'aquest greu atemptat, silenciat deliberadament pel govern municipal de Sabadell que a canvi de 106.400€ ha permès a Enagas fer aquestes obres al rodal de Sabadell amb l'impacte que podreu comprovar.

Dignitat

A la fotografia observem una visita mèdica al passadís de del CAP "Ernest Lluch" de Viladecavalls, tancat per Boi Ruiz i el "govern dels millors" i re-obert pel personal sanitari, que hi treballa de forma voluntaria.


La notícia l'he trobat a aquesta entrada del bloc de la professora Àngels M. Castells.  No sé si com diu la professora, "aquest és el camí", peò en tot cas felicito als metges, inferemeres i auxiliars del CAP per la seva dignitat i professionalitat.  Ah, també podeu veure la notícia, tal i com la dona TV3.

Podem decidir alguna cosa el ciutadans?

Personalment crec que no és cert que els estats hagin de tenir un  "dèficit proper a zero",  diguin el que diguin: repetició no vol dir demostració. En particular no crec que els països hagin de tenir dèficit zero en un moment de profunda crisi (causada per l'ambició i l'actitud depredadora dels sectors financers) quan els serveis públics són més necessaris que mai per tanta gent. Podeu llegir un article interessant aquí:

En tot cas, la qüestió d'aquesta reforma de la constitució ad hoc segons l'ortodòxia neo-liberal em sembla una qüestió de prou profunditat, pels efectes estructurals que tindrà, com perquè els ciutadans siguem consultats. De què tenen por els diputats, de la democràcia potser? 

Per aquest motiu he recolzat AQUEST manifest promogut pel professor Vicens Navarro per demanar que si els partits polítics volen modificar la constitució en aquest sentit, com a mínim es convoqui un referèndum. Per aquesta raó us demano que considereu lapossibilitat d'enviar una carta als diputats del congrés per tal de demanar-lo, en el cas que vulguin tirar endavant aquesta iniciativa.

http://actuable.es/peticiones/pide-referendum-ratificar-reforma-la-constitucion

Després de la batalla.

C. de la Reina Elionor.

Fotografia de VM



Tú no tienes la culpa mi amor
que el mundo sea tan feo
tú no tienes la culpa mi amo
de tanto tiroteo
vas por la calle llorando
lágrimas de oro
vas por la calle brotando
lágrimas de oro...


Fragment de LÁGRIMAS DE ORO
Manu Chao, Clandestino.
Virgin 1998.

Per quines raons l'AMPA ens crida a una concentració davant l'escola.

No penso convertir el bloc en un espai polític, tornarem a la poesia. Però tampoc no vull quedar-me de braços plegats. 

Reprodueixo el text que l'AMPA que de l'escola del nostre barri ens fa arribar als pares: 

- o -

"Els darrers anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya ve realitzant retallades que incideixen en l’atenció a l’alumnat, els centres, els professionals i els serveis educatius; en definitiva, en tota la comunitat i, el que és més important, acaben per incidir en la qualitat educativa.

Malgrat s’ha anunciat que les retallades no afectaran els serveis essencials de l’educació, la informació que ens fan arribar des de la FAPAC i d’altres associacions parlen de:

Retallades a l’escola:

·         Reducció de les plantilles docents. Només es cobriran un 50% de les vacants, mentre que s’anuncien incentius a la jubilació pel curs vinent.

·         Reducció del personal no-docent. Al voltant del 15% de secretaria i neteja i no es cobreixen places de tècnics d’educació infantil, argumentant que no són “personal docent” quan fan una feina molt important de suport a les aules de parvulari.

·         Reducció en les despeses de funcionament, s’han de reduir un 20% en el global de l’any.

Retallades per les AMPES:

·         Supressió de les subvencions a les Activitats Extraescolars

·         Supressió de la subvencions per Serveis D’Acollida

·         Supressió de la subvenció per la reutilització de llibres de text (socialització)

En aquest sentit, volem emfatitzar que una reducció significativa de les subvencions pot derivar en problemes econòmics per la gestió d’aquests serveis o depenen del cas la seva desaparició.

Per tot això, volem solicitar que el Govern  aposti decididament per mantenir el servei públic d’educació en les condicions de qualitat que la societat catalana i el moment que vivim requereixen. Cal que mantinguem i augmentem els recursos pendents per a la millora de l’èxit escolar."

El que és essencial.

Em diu, "al nostre centre, que és petit,  per gestionar les despeses fa dos anys teníem una assignació de 12.000€, aquest any tenim una assignació de 10.000€. Ens queden 1000€ per acabar el curs. Acabem de rebre una comunicació que diu que el curs vinent hem de passar amb 7.500€".

Segueix "Això si, les ràdios i els diaris s'ompliran d'opinadors que només parlaran de la qüestió de l'uniforme a les escoles."


Ens despedim amb un cert aire de derrota.

Tener razón y ser derrotado

"Fue en España donde mi generación aprendió que uno puede tener razón y ser derrotado, que la fuerza puede destruir el alma, y que a veces el coraje no obtiene recompensa."

Albert Camus citat per Manuel Rivas
a la columna d'avui dissabte al diari EL PAIS.

Raons per no actualitzar el blog aquests dies.

Perquè seria una pura projecció de bilis; per no polititzar en excés el blog; per mantenir el meu Karma intacte en la mesura del possible; perquè si els bancs i les multinacionals d’aquest país es gasten una milionada en dir-nos que “esto sólo lo arreglamos entre todos”  és que ens volen dir alguna cosa que la meva paranoia identifica ràpidament com a no bona. Això si, amb de molt bon rotllo per endavant.

No sorprèn.

Que la patronal espanyola, dirigida per un individu les empreses del qual no pagaven les quotes a la seguretat social i que devien sis mesos del sou dels seus treballadors, proposi un contracte per joves fins a trenta anys; sense cotitzacions a la seguretat social; sense dret a indemnització per acomiadament; sense dret a cobrar l'atur en extingir-se; amb una duració màxima d’un any i amb sous inferiors al salari mínim interprofessional; en efecte, no sorprèn, de fet és lògic.