A QUI HA DE VENIR EN L’ÚLTIM DIA...
Arriba aquesta pluja, amb una tendror trista
De nostàlgia distant!
Solituds al cel. Nit fosca. Pau infinita.
Soroll constant, de vianant a vianant.
Pels carrers, soroll de vianant sense treva!
Tric...Trac... I el teu pas que encara em falta!
Com tardes! Déu meu, quina demora la teva!
–Aigües... Ningú...Nit alta...
Cavil·lo, en la somnolència d’aquest ermot
tantes coses estranyes!
Si això d’aquí fos blau, d’un tènue blau pioc,
i als gerros hi haguessin roses, roses blanques...
Si el meu violí alcés els andantes sagrats
de Gounod –largo i dolce –, al goig d’aquesta veu,
si pogués consolar els somnis malaurats
dels que viuen sols, dels que moren sense déu!...
Si, al goig d’aquesta veu humil i de turment,
tot, tot el que existeix,
pogués comprendre, en un desencantament,
l’honor d’èsser pobre i la pena que es gaudeix!...
Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,
dolça tranquil·litat...
Vaga ombra de clar de lluna... I el meu pit desert...
I el cor perdut en boires de sonoritat...
......................................................
Tric... Trac... No hi ha ningú... Son de beatitud...
Persisteix... Cau la pluja vaguerosament...
Mentre espero els Teus passos, en solitud,
com l’abandó espera el seu abandonament!...
Cecília Meireles
(de Mai més... i Poema dels poemes, 1923)
Traducció de Raimon Gil i Valèria C. De Araújo.
- o -
 |
| Cecíla Meireles |
“El senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna. (...)”
L’elecció de l’Eclesiastés és vista aquí, i en el context de la
presentació prèvia del també traductor Joaquim Sala-Sanahuja, com una
mostra, potser, d’una sensibilitat propera a l’europea de la poeta.
Així doncs, el costum de deixar oberta la Bíblia pel psalm 23, i allà on he escrit “costum” llisca el mot “superstició”. No crec que en aquest cas sigui la meva naturalesa, que no perd l’oportunitat d’incorporar una nova superstició al sarró dels meus dies, la que em remou i m’exalta: trobo que s’acaba de descriure un ritual d’una profunda bellesa.
Deixar un llibre obert perquè les paraules irradiïn. Deixar un llibre obert perquè les paraules s’envolin. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens protegeixin, Deixar un llibre obert perquè les paraules siguin testimoni del que som. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens vetllin.
En un preciós treball que he trobat recentment (*), l’analista Junguià Martin Schmidt ens recorda com imbuïts d’un corrent de pensament que considera l’espiritualitat com un consol neuròtic, sovint veiem el ritual amb les seves característiques obsessiu-compulsives com una manifestació d’aquesta neurosi.
Però el ritual, és un símbol. És símbol en acció. Una acció que si és plena de bellesa pot simbolitzar una realitat també plena de bellesa. Schmidt, tot citant a Jung ens recorda que
“En l’acció ritual, l’home es posa a disposició d’un agent autònom i etern que opera fora de les categories de consciència humana .... La bellesa de l’acció ritual és una de les seves propietats essencials, perquè l’home no serveix a Déu correctament si no ho fa amb bellesa.”
(C.G. Jung “El simbolisme transformador a la missa”. CW11, par. 379)
Deixaré aquesta nit un llibre de poemes de Tomas Tranströmer obert per un poema que m’obsedeix, ho faré en nom de tots nosaltres, que hem compartit el vespre i la paraula. I demà buscaré una demostració bonica en algun llibre estimat de matemàtiques. I les pàgines passaran obertes la nit. I la bellesa irradiarà i ens vetllarà, a tots nosaltres.
- o -
Cecília Meireles
Quaderns de Versàlia, IX.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2019.
(*) M. Schmidt. Beauty, ugliness and the sublime. Journal of Analytical Psychology, 64, Vol. 1 (2019), 73–93
