dissabte, 22 de desembre del 2007

Brotons, Beirut, Waits, Antony, Rosie, Arbus... tanta bellesa


Passo del video poema de Jorge Brotons a escoltar "Postcards from Italy" (Gulag Orkestar, 2006) la cançó de Beirut (pseudònim del músic de Nova York Zach Condon), que serveix per a posar la música a les imatges i les paraules i les obsessions del poeta saltimbanqui.


I avui, que tinc poc a dir em pregunto per què ens agrada aquesta cançó, per què estimem les cançons de Tom Waits, d’Antony and the Johnsons, Antònia Font, Coco Rosie, les fotografies de Diane Arbus, el gest lent de William Hurt a Smoke?


Tant de talent, tanta gent explicant-se, tantes històries. Tanta bellesa.

Tanta bellesa i tant d'horror al seu costat. Com és senyor que ens abandones a la perplexitat?

Bona nit i dolços somnis.

P.S. Us passo una versió (bastant pallassa) de la cançó "Postcards from Italy" enregistrada en una festeta muntada després de filmar el video d'"Elephant Gun"


dilluns, 10 de desembre del 2007

Poesia a classe de mates (Margarit)

-La recomanació d'avui és un llibre del poeta Joan Margarit, "Estació de França". Ara bé dels dos poemes que us llegiré avui un d'ells prové d'un llibre terrible: "Joana".

El primer, és un poema d'amor del llibre "Estació de França" i és diu "La noia del semàfor" (riuen)


-Com sou... que no,"burrus"! ... no és el que esteu pensant... escolteu primer...


LA NOIA DEL SEMÀFOR

Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar a trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no ho has après encara, que algun dia
l'amor és aquesta arma carregada
de soledat i de melancolia
que ara t'està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tant lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.

Joan Margarit.
Estació de França
Ediciones Hiperión,
Madrid, 2002.

-què? no us diu res... bé... ja us fareu grans. I ara el darrer poema, i a treballar... aquest poema m'agrada per que parla d'un professor que a classe també diu barbaritats i també té una filla. A veure que us diu...

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se una llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

* * *

A l'aula s'ha fet un silenci que mai no havia sentit, he escrit en una cantonada de la pissarra la darrera referència,

Joan Margarit.
Joana,
Edicions Proa,
Barcelona, 2002.

i després hem continuat amb les equacions diferencials, en silenci.

divendres, 7 de desembre del 2007

Poesia a la classe de mates (Rivas)




- ... Avui us llegiré dos poemes de Manuel Rivas. Primerament us els llegiré en Gallec i després els llegiré en català, tot i que no crec que ningú tingui cap problema per entendre'ls.


* * *


TELEVISIÓN.


A esa hora chegaba a miña vella,
xusto cando Billy Guffy, o baixo de The Cult,
daba aqueles pasos de comanche.
Wild hearted son!
¡Ah, fillo do corazón salvaxe!
A miña nai,
boqueando despois de fregar as oficinas de Fénix Español,
puña as zapatillas,
sentaba no sofá,
suspiraba fondamente
e cambiaba á primeira cadea.
Anda, pasmón, sae algo á rúa e espabila.
E entón apareceu na pantalla o Empire State
e a miña vella exclamou con ternura:
¡Pobre da ue teña que fregar todo iso!


* * *

ESTRADA

o indicador dicía Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

* * *

Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

dilluns, 3 de desembre del 2007

Poesia a la classe de mates

- Profe... pero si esto es clase de mates

-Això és encara el DESCANS de la classe de Mates. Així que... bé, estava pensant que em teniu fins aquí dalt de veure-us llegint aquesta infecta premsa gratuïta... mira, mira... tu creus que això és un titular seriós: "Los poseídos hablan lenguas muertas"... o espera, espera... mira aquest "En africa los burros tendran que llevar matrícula"... aquests individus si que haurien de portar matrícula: "Sóc un ignorant"!

El cas és que he pensat que m'agradaria recomanar-vos alguns llibres que estic llegint. Per que si... sense haver-me de justificar, el que m'agradi a mi. I de tant en tant, quan toqui poesia, llegiré algun poema. Avui, m'agradaria llegir-vos un poema m'agrada particularment, suposo que el que m'agrada és el subtil punt eròtic... que em sembla que també us pot agradar:



EN LA VIEJA CASA VIVEN DOS CHICAS

En la vieja casa viven dos chicas.
A veces crecen y a veces desaparecen como canales en el Négev,
a veces son diez y a veces sólo una.

A veces dejan encendida toda la noche una luz amarilla,
como en un corral de gallinas, para veinticuatro horas
de amor, y a veces sólo una pequeña luz rojiza
como un caramelo
con una aureola alrededor.

Y hay un gran fresón en medio del patio.Y en primavera hay muchos frutos en el árbol, y muchos
frutos en la tierra.

Una se agacha para recoger
y la ora se estira para recolectar.
Mis ojos gozan de las dos:
una lleva una camistea de hombre y nada más,
y la otra, sandalias con tiras
enrolladas casi hasta el ombligo.

* * *

Yehuda Amijai.
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas.
Ediciones Cátedra, Madrid 2004.
Traducció de Raquel García Lozano.


... i ara, a treballar.

dimecres, 28 de novembre del 2007

Fills d'un altre món

"...reminiscències d'un altre món", deia la cita de l'anterior entrada: Paraules per la meva filla. Que aixequi la mà qui alguna vegada no hagi tingut la certesa de l'exiliat, o del nàufrag...

Un poemet que vaig escriure a propòsit del naixement del meu primer fill. Com respondre a la seva mirada perplexa, només hores després de néixer?
A las dos horas de nacer
tus ojos eran los de un alienígena
que acaba de estrellar su nave
y sabe sin remedio:
una vida por delante en un planeta hostil.
Aquella noche, yo no sabia como decirte
que nadie me esperaba ya
en mi planeta.


* * *
 
Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"

dissabte, 24 de novembre del 2007

Persépolis, una recomanació.

Una recomanació abans d'anar a dormir: Persépolis (el film) és una petita joia. Jo no sóc un aficionat al còmic (ara cal parlar de novel·la gràfica), però diria que la versió en paper de la història és una obra de pes.

Fotograma de Persèpolis de Marjane Satrapi

És ben sabut que "Persépolis" es basa en la biografia de la seva autora, Marjane Satrapi . En ella s'explica la vida d'una nena iraniana educada en una família de classe mitjana-alta d'esquerres.
La nena viurà la seva adolescència en una Europa hostil i retorna a l'Iran on estudiarà belles arts i d'on finalment haurà de marxar per la pressió de la vida sota un règim teocràtic. Les peripècies vitals estan perfectament encaixades en el context històric de l'Iran: el derrocament del Sha, l'ascens del règim dels Ayatolàs, i els vuit (!) anys de guerra amb l'Irak.

Que aquesta estúpida sinopsi no us enganyi, Persépolis és una història tendríssima, plena d'amor per la vida!! i no exempta d'un humor magnífic.


Així doncs, una petita recomanació abans d'anar a dormir.

Dolços somnis, bona nit.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Paraules per la meva filla

Aquesta tarda ha nascut la meva filla, i ja sura sobre el pit de la seva mare, com si fossin dos dofins.

Avui només citaré un passatge de "Moby Dick":

Els nens, mentre mamen, fixen plàcidament la mirada més enllà del pit,
com si portessin a un temps dues vides diferents
i,
mentre prenen l'aliment de la carn,
el seu esperit encara s'esplaia
en
les reminiscències d'un altre món.

Herman Melville, "Moby Dick".
Capítol 87 "La gran armada".


Nota: No he transcrit el fragment no tal i com apareix a la traducció de la que jo disposo, sinó en la transcripció que apareix al llibre de Carlos González, "Manual práctico de lactancia materna", ACPAM, Barcelona 2004.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Les fotografíes de Frank Hurley (l'Antàrtida III).

Fascinat, emocionat. Per fi he pogut veure en un format correcte les fotografies que Frank Hurley va prendre durant el dos anys que els homes de l’expedició de l’Endurance van passar abandonats a l’Antàrtida.

En definitiva, que aquesta tarda he visitat l’exposició “Atrapats al gel” que es pot veure fins el 24 de febrer de 2008 al museu marítim de Barcelona.

En resum: el 1914 una expedició capitanejada per Ernest Shackleton, va partir cap a l’Antàrtida per tal de fer la primera travessa a peu del continent. Al cap d’uns mesos l’Endurance va quedar atrapat al gel. Després de 400 dies el gel va destruir el vaixell. Aleshores la tripulació va transportar tot allò transportable (inclòs un petit bot) fins a terra ferma (l’illa elefant).

Quan ja portaven gairebé dos anys de resistència vuit dels tripulants van marxar per tal de trobar ajuda amb el petit bot (batejat James Caird). L'objectiu era arribar a l’illa de Georgia del sud, el que avui encara es considera una proesa de la navegació. Finalment, arribats a l'illa, els tripulants de la James Caird van haver d’encarar una travessa de 36 hores per una serralada no cartografiada per tal d’arribar a l’únic punt habitat de l’illa, una petita base balenera. A la fotografia l'avarament del James Caird, F.Hurley (Nat. Lib. Aust.)


L’expedició de rescat va arribar, no sense dificultats, uns mesos després: tots els homes de la tripulació van sobreviure.

A la tornada, l’any 1916, amb la primera mundial en marxa, els homes de Shackleton van ser rebuts amb indiferència. Bona part dels membres de la tripulació van allistar-se a l’exèrcit i alguns van morir a la guerra. Vegeu també (si voleu) l'entrada La Antártida I.


L’exposició és impressionant. Si per alguna raó no la podeu visitar, sapigueu que 10.000 fotografies de Frank Hurley es poden visitar i descarregar gratuïtament mitjançant el servidor de l’ Australian National Library.

Les imatges de l’expedició de l’Endurance són el millor de Hurley amb notabilíssima diferència. No importa si el que va fer abans o després fos mediocre, en si mateixes aquestes imatges justifiquen l’obra d’una vida.


* * *


Finalment:

"Men Wanted: For hazardous journey. Small wages, bitter cold, long months of complete darkness, constant danger, safe return doubtful. Honour and recognition in case of success."

Potser només sigui una llegenda que aquest sigui el text de l’anunci que Shackleton va publicar per a reclutar la marineria de l’expedició, al capdevall quina importància tindria si així fos?

Bona nit, dolços somnis. Petons rodons.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Un poema de Li Po (como ejemplo)

Toda traducción es una forma de lectura extrema. La traducción de textos poéticos es su mas arriesgada modalidad. Y aún, su expresión maximal es posiblemente la traducción de textos poéticos asiáticos.

El siguiente ejemplo aparece en la compilación de poemas japoneses sobre la muerte realizada y traducida por Yoel Hoffman (Y. Hoffman “Poemas japoneses a la muerte”. DVD, Barcelona 2001. Traducción de Eduardo Moga).

Se trata de un poema de Li Po (701-762), cuyo original consiste en unos ideogramas que Hoffmann, transcribe como

Autoconsolación

Frente a/ vino/ no/ distinguir/ crepúsculo/

caer/ flor-es/ apilar/ yo (mi)/ hábito

borracho/ levantar/ caminar/ valle/ luna/

pájaro-os/ volver/ hombre/ también/ escaso


La traducción propuesta (deberíamos hablar de interpolación?) es

Autoconsolación (Li Po).

Perdido en vino, no advertí el ocaso.
Los pétalos caían y se amontonaban en mi ropa.
Borracho me levanto y recorro el valle iluminado por la luna.

Los pájaros se han ido, y son pocas también las personas

Toma Ya!


(Il·lustració: Li Po recitant un poema. Tinta sobre paper, 79 x 30 cm. Museu nacional de Tòkio).


-----


Finalment, i ja que estava amb a qüestió dels poemes japonesos a la mort, anunciar-vos que el proper dissabte dia 10 a les 12h, es presenta al cementiri de Sant Nicolau de Sabadell la nova plaquette de Papers de Versàlia: “On el xiprer vigila”. Hi trobareu els auto-epitafis d'una quarantena llarga de poetes que han col·laborat.

Aprofito per dir-vos que la presentació de les plaquettes dels versàlia són obertes a tothom i són un petit però reconfortant moment. Queda apuntada la recomanació.

Les plaquettes del Papers de Versàlia es distribueixen de forma gratuïta a les llibreries amb llibreters perspicaços i a la Casa Taulé de Sabadell.


Dolços somnis, bona nit...

dimecres, 24 d’octubre del 2007

La soledad de las máquinas (3)

Un hijo perdido en el supermercado
es la puerta abierta a un miedo atávico,
una angustia cuantificable,
una masa sólida en el estómago.

En su miedo infantil,
mi madre fue raptada de un carro de gitanos,
y yo temo por los extraños mecanismos
que el universo emplea para compensar
sus viejos agravios.

Pero tranquilo, no va a pasar nada,
No va a pasar nada.

La sección de juguetes es un pasillo desierto,
y una policromía estridente.

La voz del tigre es una súplica,
“Me ayudas a encontrar la letra D?”,

pero yo necesito ayuda para encontrar a un niño con un jersey rojo.

“Dame un abrazo, te quiero”...

me sorprendo pensando así en ésta circunstancia,
pero todos estos seres me parecen salidos
de la casa de Sebastian en Blade Runner.

Te encuentro al fin, lloroso
y ofendido
(se que contigo por siempre voy
a sentir miedo).

Nos vamos entre súplicas

“Me ayudas a encontrar la letra D?”
“Dame un abrazo, te quiero”.

Dios mío, dios mío,
que juguetes tan solos.

* * *



Estos poemas forman parte del poemario "Lobishome"

divendres, 19 d’octubre del 2007

Fets trivials

L’home mira com la sang
brolla lenta del petit tall,
irrigant suaument la pell.

La superfície de mart,
un graf que aviat abandona
la seva geometria
per escampar satèl·lits sobre l’hule.

V.M. (17/9/07)

dimarts, 16 d’octubre del 2007

La Antártida (II)

Se levanta de la cama y escribe

He soñado hoy con un mapa de la Antártida
y ahora tengo la necesidad de salir a comprarlo.

Cuando era un crío
me estiraba en el suelo y dejaba que los árboles
dibujaran contra el cielo la cartografía
de una tierra colonizada por las aguas.

Mi flota descendía por afluentes, reposaba en lagos
y finalmente se abría paso hacia el límite del follaje,
que era el mar.

Algunos de mis barcos se dedicaban al cabotaje
y otros se adentraban en el mar/cielo,
hasta nuevas tierras
(el follaje de otros árboles).

Se bautizaban bahías,
se fundaban colonias,
se establecían rutas,
bajo las órdenes del que había de ser un hombre
incapaz de coger un tren sin angustiarse.

Mi madre, me contó que Amundsen
fue el primer explorador que llegó al Polo Sur,
pero no me contó la mejor parte de la historia.
Tuve que esperar para imaginar la cara de lo hombres de Scott
al descubrir el su rastro,
el horror de la noche final,

la impotencia de los que les esperaban.
Cuando se pone fin a la esperanza?


He soñado hoy con un mapa de la Antártida,
pero la Antártida es esto,
el silencio, final,
una vastísima implosión.



POST DATA

Y también es blanco
el semen que calienta
la mano y el vientre
del hombre solo.


***

Los poemas aparecieron el la Plaquette Núm. Sense de Papers de Versàlia. Hivern de 2007.

Estos poemas forman parte del poemario "Lobishome".

La Antártida (I)

-Estás mas perdido que Amundsen, Víctor.

Me callo... pero Amundsen no se perdió, ni tampoco Scott.

* * *

1910. Dos naves se dirigen hacia el continente antártico para conquistar el polo sur (una pura abstracción rodeada de nada), el Fram y el Terranova: Amundsen y Scott.

Amundsen y su equipo coronaron el polo el 14 de diciembre de 1911 (El Fram había llegado a la Antártida en enero del mismo año). Un mes mas tarde llegaron Scott y los suyos, allí encontraron la carta que Amundsen había dejado para atestiguar su llegada en caso que nunca regresaran. Regresaron. No así los hombres de Scott.

Bajo unas condiciones meteorológicas terribles, los hombres de Scott emprenden un regreso imposible. El contramaestre Evans fallece agotado. El capitán Oates pierde la movilidad de una pierna obligando a sus compañeros a llevarlo a cuestas. Consciente de que la único posibilidad para los demás pasa por sacrificarse, Oates decide dejar la tienda el día de su cumpleaños (32), "I am just going outside and may be some time".

El resto es sobradamente conocido: Los cuerpos de Scott, Wilson y Bowers fueron encontrados meses mas tarde a unos kilómetros de un depósito de suministros. Junto a ellos, cartas para sus familias.

“Had we lived I should have had a tale to tell of the hardihood, endurance and courage of my companions which would have stirred the heart of every Englishman. These rough notes and our dead bodies must tell the tale...We shall stick it out to the end, but we are getting weaker of course and the end cannot be far. It seems a pity, but I do not think I can write more. For God's sake, look after our people.” (Diario de Scott).

Puede que la historia mas novelesca de la exploración antártica sea la vivida por la cincuentena de hombres de la tripulación del Endurance, capitaneados por E. Shackleton, que partieron el 8 de agosto de 1914 hacia la Antártida para atravesar el continente a pié.

No pudieron, el Endurance quedó embarrancado en el hielo, cuyos bloques aplastaron el casco y destrozando la nave. La tripulación recogió todo lo que pudiera ser útil. Cincuenta hombres perdidos en otro planeta. Los hombres caminaron hasta tierra firme, pasaron un invierno y luego, en bote, consiguieron llegar hasta una de las islas Shetland (Isla Elefante).

Llegaba un nuevo invierno. Conscientes que había que jugarse el todo por el todo, decidieron construir una pequeña embarcación (el James Caird). Una parte de la tripulación se embarcaría para intentar llegar hasta algún lugar habitado en busca de ayuda. Hay una emocionante fotografía de los hombres que quedan en Isla Elefante despidiendo a los hombres embarcados (dos grupos de hombres condenados).


Frank Hurley (Nat. Library of Australia)


El pequeño James Caird consiguió llegar hasta la Isla Georgia del Sur (donde efectivamente había una base ballenera), en lo que constituye en si mismo un hito de la navegación. Sin embargo, los hombres de Shackleton aún tenían que atravesar a pié una cordillera no cartografiada para llegar a la base. Lo consiguieron.

El resto de la tripulación de Shackleton fue rescatada el 30 de agosto de 1916 por un navío chileno capitaneado por L. Pardo.

TODOS los hombres de Shackleton regresaron a Inglaterra el 29 de mayo de 1917. La “tormenta de acero” de la que hablaba Jünger llevaba tres años rugiendo, y acabaria (en su último año) devorando a muchos de los hombres que Shackleton habia conseguido mantener con vida. Nuevamente, malditas sean las guerras y los que las promueven.

El reportage fotográfico de Frank Hurley se puede consultar íntegro en la página web de la Australian National Library. Un bellísimo testimonio de una de las más increíbles aventuras que la exploración polar nos ha legado.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Alguien ahí

Cuando el submarinista emergió,
él y el cámara estaban conmocionados.

Aquella ballena azul con su cría
los habían atendido con paciencia,
los había dejado acercarse,
tanto, que casi la habían podido tocar.

De hecho la hubiera tocado,
de no ser por la fascinación de su mirada.

Mas tarde, ante la cámara
explicaría la emoción, la convicción
que había alguien allí.

A la Ballena no le sorprendió
encontrar alguien ahí,
debajo de la piel de neopreno
de un verdugo.

V.M. (12/7/07)

dijous, 11 d’octubre del 2007

La soledad de las máquinas (2)

El ordenador S.A.L. 9000 en la universidad de Urbana (Illinois) , le pregunta al Dr. Chandra antes de ser deconectado

- ...quisiera hacer una pregunta.

- de qué se trata?

-Soñaré?

-Claro que lo harás, todas las criaturas inteligentes lo hacen, nadie sabe por qué.


* * *

A Dios (antes de nacer):

- Quiero hacer una pregunta.

- de qué se trata?

-Soñaré?

* * *




'...I would like ask a question.'

'What is it?'

'Will I dream?'

'Of course you will. All intelligent creatures dream - but no one knows why.' Chandra paused for a moment, and added something he would never admit to a human being. 'Perhaps you will dream about Hal, as I often do.'


Algunas de las inquietantes intervenciones de H.A.L. y S.A.L. se pueden consultar en el link

http://www.palantir.net/2001/sounds.html


dimecres, 10 d’octubre del 2007

La soledad de las máquinas













20 de julio de 1975

El niño rarito se asoma a un televisor en blanco y negro. Un brazo mecánico excava la superficie de otro planeta. Tardará años en saber que el brazo sólo buscaba muestras, y que la máquina a la que pertenecía nunca tuvo la intención de volver a la tierra.

Como los niños empatizan de una forma poco convencional, el niño rarito se angustia al creer que la sonda espacial Viking lucha por desenterrarse para poder regresar de la superficie marciana. Pobre Viking tan lejos y tan sola.

El niño rarito ha ido a ver a su abuelo para contarle que en televisor salía una nave que intentaba desembarrancar, y que está sola y lejos. El hombre no lo puede consolar por que no entiende a qué viene toda esa compasión por una máquina, y porque sabe que está a punto de partir al lugar dónde todas las almas están solas y lejos.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Borges, Spinoza


En una reciente reseña aparecida en el Babelia del dia 22 de septiembre, Fernando Savater comenta que el Gobierno holandés ha decidido poner en marcha una asignatura en la que se estudiarán algunos sucesos y personajes sin los cuales no se puede entender la actual conformación de Holanda. Entre los personajes escogidos se encuentra el filosofo Spinoza. Transcribo dos fragmentos de la reseña porque Savater lo explica mejor que yo:

“Pues bien, las escuelas cristianas ya se han apresurado a indicar que prefieren configurar su propia lista de celebridades, destinada a evitar que la fe aparezca como "fuente de conflictos". Y por ello proponen suprimir a Spinoza e incluir en cambio el Concilio Vaticano II y la lucha por la libertad de educación (que culmina según ellos en la apertura de centros católicos y protestantes en 1848, los cuales reciben subvenciones estatales desde 1920).

Se trata de un planteamiento revelador precisamente de la ignorancia histórica que se intenta combatir, porque sin la revolución intelectual encabezada por Spinoza y seguida luego por gente casi tan impía como él no se habría llegado a reconocer derechos como la libertad de enseñanza o la de conciencia, que la Iglesia católica no admitió por cierto hasta el mencionado Concilio, ya muy avanzado el siglo XX. Pero indica también algo más, la pervivencia inaudita del odio teológico contra Spinoza, que le hostigó durante toda su vida, profanó su tumba luego con injurias y sigue pataleando contra él, aquí y allá, desde hace más de tres siglos”.

Pienso ahora en Spinoza, cuya familia huyó de España (de Espinosa de los Monteros) hostigada por la inquisición. El filósofo recibió una educación tradicional dentro de la comunidad judía a la que pertenecía. Y por esta misma comunidad judía y por el conjunto de las iglesias cristianas fue duramente combatido.

Hace unos años, el compositor Héctor Meza - heredero en la distancia de Ástor Piazzola-, me hizo llegar la enésima fotocopia del poema, autografiado por Borges en una cuartilla con el membrete de la Biblioteca Nacional de Buenos Aires.

Tengo la fotocopia colgada en el despacho, por si alguna vez el gas letal que rodea mis laberintos se volviera respirable, o por lo menos mis manos se volvieran translúcidas. El poema es el siguiente:


SPINOZA

Las translúcidas manos del judío
labran en la penumbra los cristales
y la tarde que muere es miedo y frío.
(Las tardes a las tardes son iguales.)

Las manos y el espacio de jacinto
que palidece en el confín del Ghetto
casi no existen para el hombre quieto
que está soñando un claro laberinto.

No lo turba la fama, ese reflejo
de sueños en el sueño de otro espejo,
ni el temeroso amor de las doncellas.

Libre de la metáfora y del mito
labra un arduo cristal: el infinito
mapa de Aquél que es todas Sus estrellas.



J.L. Borges (Antología poética 1923-1977)
Biblioteca Borges Alianza Editorial.


"Mapa de Aquél que es todas sus estrellas"... que inmensidad de verso!

... os dejo soñando benignos laberintos (que también los hay). Dulces sueños, buenas noches.

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Un home sol

Jeff Wiederer (Associated Press).

Tots tenim a la memòria la fotografia de Jeff Wiederer presa el 4 de juny de 1989 .



El meu fill, el meu pare i jo passegem per una altra plaça en un dia de festa. El meu pare em comenta que està llegint un llibre de Gao Xingjian. Mentre l’escolto recordo la fotografia de l’home sol.

Home sol: l’heroi anònim de Tian’anmen, el tanquista que maniobra per no esclafar-lo, l’home que s’emporta l’home sol, el meu pare, jo mateix, el meu fill. Tots els homes sols.

* * *

TIAN’ANMEN (UNA FOTOGRAFIA)

Un hombre solo con una bolsa de plástico en la mano,
pan?, queso?
Las cosas de un hombre solo.
Un hombre solo maniobra a izquierda, a derecha,
enfrente del hombre solo
que lo ha parado.
Otro hombre solo se lo lleva.


V.M.
"L'home que mira perplex"
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.
Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"


dijous, 4 d’octubre del 2007

La navalla de Margarit

(... amb el permís, no sol·licitat, de David Juher)


Alguna cosa m'ha fet pensar en un dels poemes clàssics, d'aquest clàssic que és Joan Margarit: "primer amor". L'abril de fa dos anys, el vaig sentir de la veu del propi Margarit, en un auditori ple a vessar que va emmudir (com emmudeixen els meus alumnes quan els recito alguns dels seus poemes en tornar del descans).


PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penuria

la ganiveretia era un esclat

de llum en els petits miralls d'acer.

Amb el front descansant damunt del vidre,

mirava una navalla llarga i fina,

bella com una estàtua de marbre.

Com que els de casa no volien armes,

vaig comprar-la en secret i, en caminar,

la sentia, pesant, dins la butxaca.

A vegades l'obria a poc a poc,

i sorgia la fulla, recta i prima,

amb la conventual fredor de l'arma.

Presència callada del perill:

vaig amagar-la, els trenta primers anys,

rere llibres de versos i, després,

dins un calaix, entre les teves calces

i entre les teves mitges.

Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,

torno a mirar-la, oberta al meu palmell,

tan perillosa com a la infantesa.

Sensual, freda. Més a prop del coll.


Joan Margarit, "Els primers freds. Poesia 1975-1995", Proa, Barcelona 2004.


Sospeso ara la meva navalla, i recordo una d'inservible, que era del meu pare.

La fulla mostra una ferida de mort: matèria invisible, un buit causat per l'arc voltaic d'una màquina d'alta tensió. Quan trec la fulla, m'ensenya una cicatriu, com un càncer a la llengua.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

J.S. Bach, BWV 488 Variacions Goldberg

Glenn Gould va enregistrar en dues ocasions les Variacions Golberg. La primera vegada el 1955 quan tenia 23 anys. És un enregistrament de virtuós amb una duració de 38,27 minuts.

Quasi trenta anys després, el 1981, va enregistrar una versió que dura 51,15 minuts. Gould tenia 48 anys i moriria pocs mesos després.

Hi ha coses que no són quantificables. No participo de la superstició segons la qual totes les coses poden ser quantificades, mesurades. No participo de la superstició segons la qual el món és matematitzable. Però en aquest cas, crec que podem afirmar que Glenn Gould va perfeccionar l’ànima que li va ser atorgada en 12 minuts i mig.

Les obres de Bach són fites que algun dia serviran jutjar-nos. Com a espècie potser se’ns perdonin totes les coses horribles que hem fet i seguirem fent, perquè un de nosaltres va poder escriure una cosa tant increïblement propera a la perfecció (“Entre les runes parim criatures” com diu Wieslawa Szymborska. Prometo una entrada sobre la poesia de Szymborska ).

Escolteu el tema principal (“Ària”). i després, un altre dia, la peça final: “Ària da capo”. Encara més lent Glenn!, una dosi homeopàtica del teu verí... no quedareu immunes, el mal serà mínim, subtil i totalment efectiu...






I

Encara més lent Glenn,
encara més lent:
de cada nota
una dosi homeopàtica
de verí diluït fins a l’infinitèssim.


II

El no tan jove pare
sosté el seu cadell
adormit a sobre seu
per primera vegada.

Variacions Goldberg
cantussejades.

Àtom de felicitat
en un univers de dies terribles.


III

M’agrada imaginar
les molècules del fàrmac
com les vores agudes,
l’escuma iridiscent
d’aquest contrapunt que ara ataca Gould.

I com dels grumolls de llard,
que un dia em taparan les venes,
en fan esperit:
temps afegit per via sublingual.

***

Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Subratllats.

Pàgina 322.

"O quizás se trataba de algo mas simple, de que estaba creciendo, de que el “crecer” hace que te olvides de las percepciones líricas y místicas de la infancia, del esplendor y la lozanía de los que hablaba Wordswoth, que se desvanecen en la luz de un día vulgar”

Oliver Sacks
El tío Tungsteno
Anagrama, Barcelona.

Més a propòsit de la curiositat i els seus satèl·lits al rrelat d'un gran curiós és el llibre del neuròleg Oliver Sacks "El tío Tungsteno" (Anagrama). En ell es relata relació amorosa i apassionada que Sacks va mantenir amb la química quan era un nano. Una relació profunda i desmesurada. Però Sacks no es va dedicar a la química per què la relació no va sobreviure a les pessigolles de l'adolescència (ja passa).

"La curiositat va matar el gat "és una frase reaccionaria !


“La curiositat va matar el gat”, no és un proverbi català ni castellà però l’hem sentit moltíssimes vegades al cinema i, obviament, significa que ser inquisitiu pot dur a situacions funestes.

Bé, no crec que la frase sigui reaccionaria (he posat un titular sensacionalista), però si que crec que estarem vius només mentre tinguem curiositat. Recordeu el lament de l'emperador Adrià que comentàvem a la darrera entrada?

Adrià, sentint la mort propera, li pregunta a la seva "dolça ànima" a on anirà, i conclou "no em donaràs ja els plaers que em solies" (sens dubte els plaers del coneixement, dels sabers, de les converses, fills tots de la curiositat).

La curiositat és com do dels déus, amb l’avantatge que podem entrenar allò que no ens hagi estat donat amb més facilitat que la pròpia musculatura (almenys jo).

Llegint les heterodoxes notes biogràfiques del premi Nobel de física Richard Feynman “Esta usted de broma, Señor Feynman” (Alianza), i amb independència de si ens cau millor o pitjor el personatge, s’arriba a la certesa de que aquest individu va ser molt feliç, i que amb tota seguretat la seva capacitat de gaudir s’alimentava d’un dipòsit infinit de curiositat.

Siguem curiosos, siguem curiosos... Dolços somnis, i bona nit.

... i perdoneu el paternalisme.

Nota: Segons la Wikipèdia, sembla que la frase té el seu origen en una comèdia del dramaturg anglès Ben Jonson, que en el seu dia va ésser interpretada per una “troupe” d’actors entre els que estava William Shakespeare. La frase és: "Helter skelter, hang sorrow, care'll kill a Cat, up-tails all, and a Louse for the Hangman." Ben Jonson, Every Man in His Humour, 1598.

Shakespeare vas incloure la frase "care killed a cat" a “molt soroll per no res”: "What, courage man! what though care killed a cat, thou hast mettle enough in thee to kill care”. William Shakespeare, Much Ado About Nothing, 1599.

Però sembla que la primera aparició impresa de la frase “curiosity killed the cat” en la línia del significat del proverbi seria en el relat curt de O. Henry "Schools and Schools" (1909): “Curiosity can do more things than kill a cat; and if emotions, well recognized as feminine (sic), are inimical to feline life, then jealousy would soon leave the whole world catless."

diumenge, 30 de setembre del 2007

Dolça ànima meva, vagarosa i tendra.

Avui, després d’una tercera nit de cuites, lluites i malsons, m’he llevat repetint-me: “dolça ànima meva, vagarosa i tendra...”, frase inicial d’un poema molt conegut de l’emperador Adrià (Publius Aelius Hadrianus, 76-138).

De fet, segons tinc entès (però realment no ho sé), aquest es l’únic poema que hem conservat de l'emperador, i certament ha esdevingut popular a través de la novel·la de Marguerite Yourcenar “Memòries d’Adrià”.

Animula vagula, blandula
hospes comesque corporis,

quae nunc abibis in loca
pallidula, rigida, nudula,
nec, ut soles, dabis iocos.


Que vindria a ser

Petita ànima meva, vagarosa i tendra,
hoste i companya del cos,
a on aniràs a viure?
Pàl·lida, severa i nua,

no em donaràs ja els plaers que em solies.


Una petita joia per anar a dormir. Dolços somnis.

dissabte, 29 de setembre del 2007

Empatía


Observo la fotografía de la portada de “Vida y destino” de Vasili Grossman que recientemente ha publicado Galaxia Gutenberg, editorial a la que hay que agradecer la labor de rescate de algunos libros que son fundamentales para quien quiera tener una conciencia clara de lo que fue el siglo XX, dentro de lo que la Reina Zabo -el personaje de “la pequeña vendedora de prosa”- consideraba la mayor aportación del siglo a la literatura: la literatura concentracionaria.


Sabemos, o deducimos que las dos mujeres despiden a un joven soldado. Podemos masticar la angustia del muchacho en sus ojos entrecerrados. Podemos imaginar el dolor de la madre que despide, quizás para siempre, al hijo. Podemos sentir más o menos empatía (dios mío, dios mío, cuantas veces se habrá repetido este desgarrado? ), podemos, podemos, podemos...

Yo conozco a esa mujer. Es el mismo rostro de las labregas de Galicia que he conocido. Mujeres jóvenes con un rostro fuera del tiempo. Me pregunto si mi madre hubiera tenido el mismo rostro de cuero si no hubiese cogido el tren de su exilio a los trece años. También ella tuvo su rostro devastado, pero era distinto: el rostro de la cadena de montaje (el trabajo os hará libres).

Vuelvo al rostro de la madre en la fotografía de Arkady Shaiket: enloquecería hasta el crimen si el monstruo quisiera arrancarme el hijo. Malditas sean las guerras y los que las promueven.


Afegit (30/9/07): Un amic em comenta que al web de la BBC (feu click aquí), s'explica la història de la fotografia. A la fotografia podem observar un soldat que s'ha retrobat amb les seves germanes al poble alliberat de Karachev. El jove descobreix que els seus pares han estat assassinats pels nazis.

Si l'enllaç no funciona, proveu amb

http://www.bbc.co.uk/radio3/nightwaves/gallery/soviettimes.shtml?select=06


Avui no és demà

Aquesta tarda, després d’anar a buscar el meu fill a l’escola, se m’ha acudit que tenia ganes de llegir el diari de demà. Perquè jo els divendres no acostumo a comprar el diari i en canvi els dissabtes sí. Així que li proposo al meu fill que ens podríem passar per la “plaça de les pedretes”, comprar el diari (de demà), i passar una estona a la plaça ara que els tardes encara resisteixen l’avanç de la nit, que busca arribar al proper solstici. 

Només quan hem arribat al davant del quiosc m’he adonat de la situació absurda que estava a punt de succeir:

- Però... i el diari?
- Quin diari?
- El País.
- Està allà, no el veu?
- Sí, sí que el veig, però i el diari de demà? no el tenen? 

Finalment no he entrat al quiosc. Aquesta nit, però, alguna cosa encara em pertorba. Segueixo perplex i desubicat.