dimarts, 7 de desembre del 2021

Un crit, estelles. Dolor/Plaer (2/2)

A la segona part de l’Àlbum Dolor/Plaer, publicat recentment per Papers de Versàlia hi trobem una antologia de poemes de diferents èpoques i llengües sobre aquesta dualitat. Cadascun d’aquests poemes vénen acompanyats d’un comentari escrit expressament pel volum. A mi em va correspondre comentar un poema de Giuseppe Ungaretti, Gridasti: soffoco, escrit arrel de la mort del seu fill de nou anys.

No hi ha dualitat aquí, a Gridasti el dolor és frontal, sense cap clivella per l’esperança tret, potser, de la possible lectura espiritual: el dol com una forja de l'ànima  (Prova-la un cop més, acreix-li la força,/ Si vols -oh car, fins a tu- que m’enlairi/ On el viure és quietud, és sens mort). Ungaretti va necessitar deu anys per poder publicar el poema. Entremig, el poeta va publicar El dolor, un llibre on apareixen la mort del fill, la del germà, les pèrdues que la segona guerra mundial, però de manera significativa no va incloure Gridasti. Trobareu una anàlisi més contextualitzada del poema a l’article de Pedro Luis Ladrón de Guevara «Sobre Il dolore y el poema “Gridasti: soffoco”» al Quadern Ungaretti (p.148-157), publicat també per PdV el 2013.

Gridasti és un poema complex, on hi conviuen versos estellats per l’impacte i fragments d’una gran eloqüència. A vegades ens situa en el moment de la tragèdia (que esdevé un present sense fi), i a vegades Ungaretti sembla situar-se en un futur on creix lhorror del pare que sobreviu.

Reprodueixo en aquesta entrada el poema dUngaretti, en la traducció de Rossend Arqués, i un fragment del meu comentari, tot reiterant que si teniu l’oportunitat, us acosteu a les múltiples veus i les magnífiques pintures, que apareixen en aquest primer Àlbum de Papers de Versàlia.
 
CRIDARES: MOFEGO

No podies pas dormir, no dormies...
Cridares: m’ofego...
Al teu rostre dissipat ja en els ossos,
Els ulls, plens de llum encara
Només fa un moment,
Els ulls es dilataren... Es perderen...
Jo sempre havia estat tímid,
Turbulent, díscol; però lliure, pur
I feliç renaixia al teu esguard ...
A més la boca, la boca
Que una volta semblava, al llarg dels dies,
Llampec de gràcia i joia;
La boca es va retorçar en lluita muda...
Un infant és mort...

Nou anys, cercle clos,
Nou anys, als quals ni un dia ni un minut
Mai més s’hi afegiran;
En ells s’alimenta
El foc únic de la meva esperança.
Jo puc cercar-te, puc tornar a trobar-te,
Puc anar, constantment vaig
A reveure’t créixer
Del cap a la fi
D’aquests teus nou anys.
Sense parar puc,
Distintament puc
Sentir-te les mans a les meves mans;
Mans teves de pàrvul
Que aferren les meves sense conèixer-les;
Les teves mans que sensibles es tornen,
Lliurant-se més conscients cada cop
A les meves mans;
Les teves mans que seques esdevenen
I, ben soles, -pal·lidíssimes.
Soles a l'ombra reposen...
La setmana passada eres florent...

Ara et vaig a buscar el vestit a casa,
A la caixa després vindran a cloure’t
Per sempre més. No, per sempre
Ets ànim de les meva ànima
I me l
’alliberes.
Millor l
’alliberes ara
Que no ho faria, viu, el teu somriure;
Prova-la un cop més, acreix-li la força,
Si vols -oh car, fins a tu- que m
’enlairi
On el viure és quietud, és sens mort.

Reparo, sobrevivint-te, l'horror
Dels anys que t’usurpo,
I que als teus anys afegeixo,
Enfollit per la recança,
Com si, mortal encara entre nosaltres,
Seguissis creixent;
Però sols creix, buida,
Aquesta meva vellesa odiosa...

Com ara, era de nit,
I em donaves la mà, fina mà ...
Espaordit, escoltava dins meu:
És massa blau aquest cel de mitjorn,
Massa estrelles el curullen,
Massa i, per a nosaltres, cap de familiar...
(Cel sord, que davalla sense alè,
Sord que oiré constantment oprimir
Mans dispostes a esquivar-lo... )


Giuseppe Ungaretti (1939, publicat el 1950).
Traducció de Rossend Arqués
 

- o -


El següent text és un fragment de la meva col·laboració a l’àlbum a propòsit del poema d’Ungaretti. Com he dit, a Cridares el dolor és tant frontal, que només vaig poder entrar-hi d’una manera lateral, fent ressonar els seus versos en records i moments quotidians de molta menys intensitat.



Anunciació Giovani Santi

Anunciació de Giovanni Santi.
Galleria Nazionale delle Marche (Urbino)

 
 

UN CRIT. ESTELLES (fragment)

El palau ducal d’Urbino, avui la Galeria Nacional de la Marca, és un indret fred al febrer. Les sales són altes i els bidells es mantenen enganxats a uns minúsculs radiadors. Em recordo deixant-me embadalir per algunes de les diferents anunciacions que s’hi exhibeixen, embolcallat per un anorac insuficient i per l’excitació de qui ha arribat sol a una ciutat i sol l’haurà de transitar. Les anunciacions renaixentistes solen ser escenes delicadíssimes, tot en elles denota la cura prolixa de qui acaba de descobrir una nova mirada al món. En elles em sol impressionar la joventut de la que és visitada –també l’aparent del missatger– i una forma d’enuig sord em creix quan en alguna hi figura la presència ominosa del regidor del món. Així em sento quan el poema em posa, novament, al davant de l’anunciació de Giovani Santi  – pare de Raffaello– que s’exhibeix al palau. Un es deixaria enamorar per la tendresa del gestos, la serenor de la futura mare i el rostre net del portador de la nova, si no fos per la imatge acerba de la creu que carrega l’infant que davalla, per la certesa brutal de la cisalla i la devastació, present ja en el rosat inici: un infant és mort. Amikhai escriu que Déu s’apiada dels infants, una mica menys dels escolars, i ja no té pietat per als adults que deixa sols en la sorra ardent, ensangonats. Aquí, però, ni una mica menys dels escolars, ni el temps del goig i la plenitud, el temps dels anys que t’usurpo en sobreviure. La veritat del quadre em revolta, per irrefutable, i deixa un traç de sutge en la placidesa de la tarda, en l’alegria amb la que retorno, per carrers costeruts, allà on dic casa, mirant de no pensar ni en la intempèrie ni en la fragilitat d’aquest equilibri que anomeno «la nostra vida», procurant no pensar massa en els fills, lluny de mi per uns dies, ni en la impossibilitat de saber-los a recer: aquesta por inextingible. 

(...)

 

- o -


Diversos autors.
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021




dilluns, 6 de desembre del 2021

El dolor i el plaer al nou Àlbum de Papers de Versàlia (1/2)


Dibuix de Natividad Ayala
per l’Àlbum Dolor/Plaer


L’any 2004 vaig rebre una invitació per participar en una de les plaquettes de poesia que aleshores editava, d’una forma acuradíssima el grup de Poetes Papers de Versàlia. Ho recordo amb una enorme felicitat. Va ser el primer regal, de molts altres que havien de venir d’aquesta gent tant generosa. Les plaquettes van ser un petit miracle, només cal agafar una d’elles per constatar la munió, la pluralitat de veus i poètiques que les habitaven. També van ser un petit miracle d’art, perquè cada plaquette anava il·lustrada per l’obra d’un artista convidat. Les tres presentacions anuals van acabar esdevenint un ritual, una celebració i un punt de trobada per molts de nosaltres, que atepeíem la sala d’exposicions, el passadís, o el pati noucentista de la Casa Taulé.
 
Després de l’aventura de les plaquetes i en paral·lel a la publicació de la col·lecció Zona blanca, molt estimada per mi, el grup va iniciar la publicació d’uns volums monogràfics sobre grans noms de la poesia universal. Els Quaderns són obres de referència, o ho haurien de ser, amb estudis i traduccions inèdites. Sovint van servir per fer accessibles veus rellevants molt poc conegudes a Catalunya o Espanya, vegeu per exemple els quaderns Cecilia Meirelles o Eugène Guillevic. Però això sobta una mica l’escàs ressò d’aquestes publicacions entre la comunitat poètica i la limitada atenció de la crítica.

Un cop acabada l’etapa dels quaderns, el grup ha decidit apostar per un format molt més centrat en la creació amb l’aparició d’una nova col·lecció, “Àlbums Versàlia”.  El primer d’aquests àlbums, presentat a Sabadell el passat dia 25 de novembre, és senzillament aclaparador. La proposta gira al voltant de la parella dolor/plaer, i compta amb tres seccions: «Caplletres» amb dos textos de les poetes Mary Jo Bang i Pilar Adón; «Antologia», on es presenta una col·lecció de vint-i-set poemes de diferents èpoques i llengües sobre el tema, acompanyats d’un comentari, lliure, escrit per diversos poetes contemporanis; i «Inèdits» on es presenten trenta-dos de poemes escrits pel volum. No em puc estar d’escriure la llista de col·laboradors del volum: Mary Jo Bang, Pilar Adón, Teresa Pascual, Núria Busquet, Rosa Font Massot, Begoña Callejón, Trinidad Gan, Marta Sanz, Emilia Conejo, Núria Mirabet, Josep M. Fulquet, Jordi Vintró, Francesc Parcerisas, Esteban Martínez Serra, Juan Cobos Wilkins, Rosana Acquaroni, Quilo Martínez, Josep Maria Ripoll, Mireia Vidal-Conte, Xavier Farré, Vinyet Panyella, Corina Oproae, Abel Murcia, Jordi Virallonga, Natividad Ayala, Ángeles Mora, Xoán Abeleira, Pilar Pallarés, Jaume C. Pons Alorda, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep Gerona Fumàs i V.M.

El volum conté més d’una trentena de dibuixos de Natividad Ayala que dialoguen amb els textos. Són senzillament magnífics.

Serveixi, doncs, aquesta entrada com una recomanació i també com un reconeixement als poetes de Papers, que han fet possible l’obra.

 

- o -


Diversos autors.
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021



dissabte, 4 de desembre del 2021

La darrera fulla sosté el pes de l’arbre. Llegint la poesia d’Empar Sáez


La història de com van aparèixer a la meva taula, al despatx, dos llibres de la poeta Empar Sáez és bonica, però íntima. Serveixin aquestes línies per agrair el miracle a la Carmen i la Vicky, dues companyes, de les invisibles... tot i que no pas per mi.

També la meva introducció a la poesia d’Empar Sáez està associada a un record plaent: la primera trobada després del confinament amb els poetes David Madueño i Toni Quero, una tarda d’estiu als jardinets de Sabadell. Una treva. Aquella tarda, Madueño ens va parlar d’un llibre que el tenia enlluernat, “Òrbita”. Vaig endinsar-me doncs, en la poesia de Sáez, seguint el consell de l’amic. Va ser un estiu difícil, lluny dels camps oberts de la Castella abandonada, lluny dels boscos mediterranis, mentre vetllava els darrers dies del meu pare. Recordo, sí, haver llegit aquell estiu, el llibre de l’Empar i també “La desaparició” de Ricard Mirabete: tots dos editats a l’acurada col·lecció Tanit, de la Garúa; tots dos, llibres que requereixen tota la implicació del lector.

D’aquells dies, recordo que el poemes em van desvetllar ecos de les lectures, ja antigues, d'alguns textos gnòstics, de tant plens d’imatges primordials, de tant desplegament arquetípic: part, ventre i sang... cos i cosmos: la possibilitat d’una demiürgia.


A principi fou el ventre buit.

La pregunta concertada
De la no-llum.

Després vàrem sentir la pugna oscil·lant de l’esperit
Penjant de la tenebra.

L’úter de l’obscur sagnava,
paria
un estel de fang.

La primera llum,

la primera respiració brollava    pel cosmos.


(Òrbita)

Tota una volta al sol després, el sobre amb “Dona i ocell” i “Quatre arbres” va aparèixer al despatx. Els llibres em va arribar en un moment en el encara reverberaven en mi les llums de l’estiu amb tot allò que s’endú el pelegrí als ulls. En mi quedava, també, un de eco les preguntes que em feia, quan travessant boscos,  dubtava de  si estava en presència d’una plètora o d’un sol organisme; en presència d’un cor de consciències o d’una sola: “oblideu les vaguetats de l’infinit,/ desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres” (Quatre arbres).

Potser per això, totes les imatges i metàfores vegetals que apareixen en aquests dos reculls de l’Empar han ressonat tant fortament en mi: aquesta pell que és fullam, aquest sentit del temps que marca l’arbre, aquesta “nuesa de fulles” de la que parla, aquesta atenció a la llum filtrada...  He anat avançant subratllant moltes de les imatges: “s’abeuren les bèsties negres en el penyalar de l’aire”, “i encara l’ocell fugirà deixant-me, però, el seu batre d’ales” (Dona i ocell), “La darrera fulla sosté el pes de l’arbre”; escrivint “preciós!” al marge de versos com


“Posseir amb la mà interior
la nuesa d’una paraula,
bellament obrir-la de cop,
fer-la esclat al cel i a la boca
i el clam i refrec a palpes,
palmell de totes les flames”


(Dona i ocell)

... o poemes, com aquests sobre els marges, que m’han portat ressons de lectures tardanes d’Emily Dickinson i d’algun poemet propi. Quin regal, quan uns versos sacsegen una fibra i tot un teixit comença a ondular en la memòria:


“Les flors s’obrien
vanament a la tendresa.
Escampades pels marges de la senda
s’hi arrelaven a un impuls que naixia
de l’aire, anhelaven, roentes,
els camins d’enlloc”


(Dona i ocell)


o bé

“S’han obert al diàleg les flors.
A frec dels teus dits
sents la xerrameca invisible,
l’entesa púrpura i blanca
que neix de la terra,
la florida estesa dels llavis”


(Dona i ocell)


La poesia de l’Empar Sáez requereix, sí, d’una implicació del lector, que ha d’entrar als poemes com qui entra en un trànsit. La pròpia poeta potser en desvetlla la clau:

No et despertis enmig del somni
Quan escrius.
Així seràs llençada infinitament
Més lluny de la realitat,
                                    de la consciència
i del mateix somni que escrius.

Així hauràs plenament
La mà que ordeix i perfà els somnis.


(Quatre arbres)

Penso que potser sí, que la poesia de l'Empar té quelcom de primigeni, una filiació amb la poesia oracular: cal endinsar-se en ella com qui vol accedir a un altre estat de consciència i deixar les imatges créixer dins d’un mateix sense qüestionar-se què signifiquen, deixar que es despleguin a un nivell profund, com en el somni. No despertis, doncs, i que sigui aquest el camí: oblidar les vaguetats de l’infinit i desvetllar el nostre univers, mentre les fulles dansen al nostre voltant.

- o -




Empar Sáez
Dona i ocell.
Editorial Denes
València 2014

 

 

 

Empar Sáez
Quatre arbres.
Viena Edicions,
Barcelona 2015.

 

 

 

Empar Sáez
Òrbita.
La Garúa-Tanit,
Santa Coloma de Gramenet, 2020.