dimecres, 22 d’octubre del 2014

Ni inanimat, ni buit, ni hostil.


D’ençà del s. XVIII  “tota persona culta d’occident sap que el nostre univers és un sistema mecànic complex, compost per partícules materials que es mouen en un espai neutre d’acord amb uns principis bàsics”, els quals són matematitzables, és a dir analitzables a partir de models matemàtics: “un univers uniformement impersonal i regulat (*)”.

La imatge contemporània de l’univers, que inclou els refinaments de la revolució de la física  i de la biologia molecular dels inicis i mitjans del segle passat,  és una imatge molt més complexa de l’univers mecanicista dels segles XVIII i XIX, però és essencialment equiparable: el nostre és un univers inert, no orgànic,  ple d’objectes “mancats de consciència subjectiva”, de finalitat, i d’ànima. Per descomptat, un univers desposseït de qualitats humanes tot i que, paradoxalment, accessible a la comprensió per mitjà de la raó.

Aquesta és l'aclaparadora descripció ortodoxa i de la que jo, lentament, vaig desertant.

Repasso les notes amb les que m’explico al meu quadern, i em recorden que “no he d’oblidar que tot model físic és un reflex dels principis i mentalitat en el que ha estat elaborat. Dit d’una altra manera, que el món ens retorna la perspectiva que nosaltres projectem sobre ell”.  Per això em sorprenc quan dies després llegeixo la mateixa idea a un llibre de P. Harpur, “El fuego secreto de los filósofos”.

Si bé el llibre de Harpur té moments molt discutibles, també té moments sublims, com quan reivindica la doble visió poètica amb la que cal llegir els mites o els encontres amb el misteri, o quan parla de la imaginació en l’obra de Coleridge, Worsworth, Blake, Yeats...

En tot cas, Harpur m’ha fet pensar molt sobre algunes qüestions que a mi mai no m’havien passat pel cap, com ara que el llenguatge científic s'expressi amb tanta violència respecte de la natura a la qual pretén descriure de forma neutral.

En efecte, cal “atacar els problemes”, “dominar els elements”, “penetrar els seus misteris”, “conquerir la natura per assolir el benestar de l’home”: tota aquest repertori de frases fetes que revelen una posició gens neutra i aspectes inconscients força inquietants. En aquest sentit, trobo especialment interessant, i a considerar, quan Harpur apunta que el llenguatge que es desenvolupà a partir del racionalisme del s. XVII, lluny la neutralitat que reclama com a pròpia, presenta a la natura com una “dona desenfrenada a la que cal controlar”.

I justament m’adono d’això en un moment en el que porto dies reflexionant sobre els continguts de la divulgació científica contemporània –fonamentalment la televisiva però també la que és aparentment més “seriosa”- sempre amatent a emfatitzar les possibilitats apocalíptiques: documentals amb impressionants infografies que mostren xocs de la terra amb asteroides, grans cataclismes produïts pel vulcanisme, ejeccions de massa coronal solar... La moderna divulgació científica ens presenta, en definitiva, la imatge terrorífica d’un univers buit però fonamentalment hostil.  

El que em sembla interessant és plantejar-nos que potser la naturalesa objectiva que pretén presentar el relat científic contemporani no existeixi. Que la imatge que ens retorna sobre el món és exactament la imatge de les nostres projeccions sobre ella. Que l’univers, per exemple, potser no sigui ni inanimat, ni buit, ni hostil... que potser sigui el nostre “ego modern” el que es sent buit, hostilitzat i privat d’accés a la seva l’ànima.

I potser s’hagi arribat aquí perquè la moderna ment occidental, constituïda a partir del renaixement, s’ha desplegat sota el supòsit que la consciència i el poder de la raó és una sola cosa, en un procés que ens ha anat escindint de l’ànima de les coses i del sentiment de participació a la natura.

Alguns autors afirmen, és el cas de E.C. Whitmont –citant a J. Gebser i d’altres-, que aquest procés de desplegament de la consciència en concret es pot explicar recorrent a una analogia amb les mitologies heroiques: és a dir, que hagi estat un pas necessari per a forjar la pròpia autonomia. I també afirmen que existeix la probabilitat que en algun moment la nostra consciència evolucioni cap a un altre tipus més integrada que contempli de nou aspectes més amplis. Tant de bo. Cap aquí sembla que s’encamina el relat del llibre d’en R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, que és una autèntica delícia, i en companyia del qual que m’encamino en busca del son.

Dolços somnis, bona nit.

- o -

(*) Parafrasejo aquí una frase del llibre de R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, p.343”

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Una artesania (slow science)


M’adhereixo al concepte de “desexel·lencia” i al concepte de “slow-science”. La investigació i també la docència és un procés artesanal, de resultats incerts: al cap i a la fi, treballem amb un material tant sensible com les persones -els nostres alumnes-, i les idees –la nostra recerca.

Transcric aquí l’inici de la carta per a la “desexcel·lència”, que em sembla que planteja una qüestió interessant: com s’ha pervertit el llenguatge per a convertir constantment tota relació (laboral o no) en una forma de sotmetiment.

En definitiva, una crida a denunciar els excessos de les pràctiques actuals en la investigació i l'ensenyament i a promoure una desacceleració, a un enfocament sobre els valors que donen suport al sorgiment d'un treball de qualitat: el compartir, la generositat, l'honestedat i la diversió.

- o -

“Als inicis del segle XXI, l'excel·lència és una idea omnipresent. La trobem a l'empresa, en l'esport, en l'alimentació, a la televisió, i ha arribat fins a la intimitat de les nostres llars. L’excel·lència expressa la superació personal, el creixement continu del rendiment i de l'èxit en un món en el qual s'estén la idea que ens trobem davant d'un profund canvi on només els més forts sobreviuran.

Recuperada per  la  política neoliberal  i  pel  món empresarial  des  dels anys  80, l’excel·lència es recolza en un llenguatge màgic i seductor que desperta cert somriure ja que hi ha molta distància entre els eslògans dels nous mànagers i la realitat que tracten de construir. No obstant això, aquest somriure desapareix quan analitzem els efectes concrets d'una gestió de les coses basada en la idea de l'excel·lència: hipercompetitivitat, desvalorització dels sabers construïts sobre l'experiència, modificació contínua de les pràctiques professionals, precarietat, avaluacions estandarditzades, tot això provoca efectes negatius de desmotivació, baixa autoestima i disminució de la qualitat del treball.

Encara que en la universitat la idea de l'excel·lència ha arribat més tard que en altres àmbits, molts dirien que ha estat acollida amb els braços oberts, amb la fe del convers. En l'agitat procés de Bolonya, que consagrava la competitivitat entre les universitats europees, es feia necessari tenir cura de la pròpia imatge de marca universitària, transformar la pròpia institució en una màquina de guerra capaç d'absorbir majors fons i els millors estudiants i professors per poder posicionar-‐se en els llocs de prestigi dels rànquings globals. En un context de crisi i penúria, la preocupació pel finançament ha impulsat encara més els sistemes de gestió de la investigació i l'ensenyament basats en indicadors.

Després d'una dècada de reformes ininterrompudes, s'observa en l'actualitat un progressiu deteriorament i no una millora de la institució universitària. És cert que ha crescut en capacitat de comunicació, en capacitat de produir indicadors d'excel·lència que porten a alguns a millors posicions en els sistemes de classificació. Però tot això no garanteix que hagi millorat la qualitat de la nostra feina. Pitjor encara, aquests creixements amaguen moltes vegades una baixada d'aquesta qualitat: mercantilització de l'aprenentatge, substitució de sabers teòric-­‐ reflexius per sabers instrumentals, declivi de l'esperit crític, especialització extrema de camps i línies d'investigació, fraus en la investigació, etc… Darrere d’aquesta façana de cartró pedra, la política de l'excel·lència porta a un resultat exactament invers al que tracta de promoure.

Aquesta constatació ens duu a proposar la idea de "DESEXCEL·LÈNCIA". Lluny de voler significar una crida a la mediocritat o la mandra, la desexcel·lència convida a preocupar-­‐se per la qualitat real i efectiva del treball a la universitat, de manera que siguem conscients de la naturalesa del treball que realitzem i de la satisfacció que pot produir.  Segons aquest enfocament, inspirat en el treball artesanal, la qualitat es conrea conciliant l'acte i el sentit, el que posa en qüestió l'actual gestió de les universitats. La crida a la desexcel·lència no reivindica el retorn a cap edat d'or sinó que convida a criticar l'actual evolució fallida de les universitats.”



[de l’inici de la "Carta per a la desexcel·lència" (*)]

- o -

Finalment, i pel que fa a la retòrica de l’èxit i la superació, demano compte amb la seva banalització.  Llegeixo a Byung-Chul Han explicar com l’home contemporani es destrueix a si mateix entregat a una busca inacabable de l’èxit, un recorregut narcisista que cap al no res, cap a l’esgotament, apartat del que seria una vida bona. Un recorregut alienant, de manera que l’esclau d’avui en dia és algú que es veu lliure a si mateix, però que s’explota i es sotmet a si mateix fins el col·lapse. Vegeu Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio. Herder, 2012, o també aquesta entrevista a el suplement Babelia de El País (24/3/2014).


- o -


(*) El text original en Francès es pot trobar reproduït als blogs Histoires d'universites y Sauvons l'université.