diumenge, 26 d’abril del 2020

Com el vent caien sobre les alzines. Tres fragments de Safo.

Actualització: maig de 2022.

Certament, el temps ha estat devastador amb els poemes de Safo, però a vegades penso que potser també ha estat un aliat que ens ha deixat una poesia subtilíssima i mínima de la qual podem gaudir si eduquem la mirada en la delicadesa. El temps ens ha deixat l’el·lipsi i ha confiat en nosaltres, en el nostre pòsit i la nostra experiència, pel gaudi d’aquests versos intemporals.

Safo. Buidat d’una escultura de la
Vil·la dels Papirs, de la R.A. de
Bellas Artes de San Fernando.

De la meva llibreria de capçalera, que resisteix a Sabadell en aquests dies de confinament, m’he fet portar la reedició ampliada dels “Poemas y testimonios” a càrrec d’Aurora Luque (Acantilado), qui afirma que el segle XXI està sent generós amb la poesia de Safo, oferint-nos diversos fragments i dos poemes desconeguts fins ara. El temps i la poesia de Safo, que no s’esgota.

Portava dies comparant les versions d’una traducció del 1973 de Manuel Balasch (la meva versió és una reedició d’Edicions 62 del 1980, que vaig comprar amb divuit anys) i una publicada pel La Magrana el 2006 a càrrec de Maria Rosa Llabrés. Un volum que vaig comprar una mica per inèrcia després d’una lectura a la llibreria “La impossible” (gràcies, per cert, per donar veu a la poesia). Nits serenes de lectura.

Les versions de Balasch tenen un aire “més literari” a vegades poden sonar una mica antiquades, però són, en definitiva, precioses. Les versions de Llabrés són una mica més eixutes i efectives, però són una meravella. Llabrés afirma que ha “tractat de fer una traducció al més literal possible dins d’un cert sentit estètic, ja que considero que el text de Safo és prou expressiu perquè tractem de «millorar-lo» fent de poetes a costa seva”. El treball de Luque, amb el que m’hauré d'anar familiaritzant, és també esplèndid, no cal dir-ho.

No necessito escollir entre cap d’aquestes versions, no em cal, puc gaudir de les tres i en gaudeixo.

Afegeixo que l’estudi de Llabrés (que no vaig llegir al seu moment) m’ha obert els ulls i m’ha permès copsar un munt de detalls que se m’havien escapat al llarg dels anys. Acostar-se al món arcaic és com visitar un altre planeta.

És molt interessant, també, veure com sobre aquests poemes i sobre l’autora, els diferents biògrafs i autors han anat projectant les seves visions del món i de les relacions amoroses. Com sempre, convindria acostar-se als versos i a l’autora amb una mirada despullada i tant net de prejudicis com un pugui.

La nit avança, l’hora és alta “el estels vora la formosa lluna” resplendeixen sobre una terra “argentada”. M’he sentit a gust amb aquest ofici inútil que és llegir versos. M’he sentit amb mi i en mi. Vull compartir, doncs, tres fragments que trobo preciosos, en les veus de Balasch, Llabrés i Luque. Gaudiu-los.

Afegeixo (maig de 2022), els fragments en la versió d'Eloi Creus, que m’ha regalat, Maria Rosa Aragay.

[47]

Ἔρος δ' ἐτίναξέ μοι
φρένας, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων.

Escriu Balasch:

...mes l’amor les entranyes
m’han sacsejat com vent que en un munt bat els roures.

Escriu Llabrés:

Eros m’agità els sentits
Com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.
 
Escriu Creus:

Eros magita el cor
com el vent que envesteix les alzines dalt de les muntanyes.



Escriu Luque:

Eros ha sacudido mis entrañas
Como un viento abatiéndose en el monte
Sobre las encinas.
 


- o -

O aquest fragment, conegudíssim:

[52]

ψαύην δ' οὐ δοκίμωμ' ὀράνω †δυσπαχέα†

(el símbol † indica un passatge corrupte insoluble)


Balasch:

Que puc atènyer el cel no em semblaria.


Llabrés:

No pretenc tocar el cel amb les mans.
 
Creus:

Que no em sembla que pugui arribar a tocar mai el cel.

Luque:

Mas de tocar el cielo inabarcable no me creo capaz.




- o -

O el poema líric més bonic que conec:

[Voight 168B]

Δέδυκε μὲν ἀ σελάννα
καὶ Πληίαδες· μέσαι δὲ
νύκτες, παρὰ δ’ ἔρχετ’ ὤρα,
ἔγω δὲ μόνα κατεύδω

Balasch:

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m’he esperat, i jec sola.

Llabrés:

S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.
 
Creus:

Ha anat a colgar-se la lluna
i també les Plèiades. Mitja
nit és passada, fuig el temps
i jo soc al llit tota sola.



Luque:

Se han ocultado ya
Las Pléyades, la luna: mediada està la noche,
La hora propicia escapa,
Yo duermo sola.


- o -


Safo.
Obra completa
Edició bilingüe.
Traducció de Manuel Balasch.
Edicions 62, Barcelona 1980.



Safo.
Cants.
Introducció i Traducció de Maria Rosa Llabrés.
RBA-La Magrana,
Barcelona 2006.







Safo.
Poemas y testimonios.
Edició i traducció d’Aurora Luque.
Acantilado, Barcelona 2020






 
 
Safo de Lesbos
I desitjo i cremo.
Poesies incompletes.
Edició i traducció d’Eloi Creus.
Proa, Barcelona, 2022.
 
 
 
 
 
 
 
 
Les versions en grec les he extret d’aquesta pàgina a càrrec de Sean B. Palmer:

http://inamidst.com/stuff/sappho/



dissabte, 25 d’abril del 2020

Drets i deures, un poema de Tadeusz Rózewicz


En una entrada antiga del bloc vaig transcriure uns poemes de W.H. Auden i també de William Carlos Williams al voltant de l’Ícar de Brueghel. Per Auden el quadre dona peu a una reflexió, que no pretén resoldre, sobre la indiferència del món davant d’un gran drama, d’un moment transcendental. Williams, en canvi és merament descriptiu, i aquesta absència de reflexió és en si mateixa profundament significativa.

Llegint “L’auditori de Görlitz” de Xavier Farré descobreixo un nou poema al voltant del quadre. Un poema d’un poeta incòmode com és Tadeusz Rózewicz, qui també reflexiona al voltant del fet que el món mai no deturi la seva activitat (ni la seva trivialitat), ni tan sols enmig d’un moment de gran transcendència i dramatisme. La mirada de Rózewicz em sembla més descarnada que la d’Auden, i potser més complerta al resoldre la indiferència com una part de la trama del món, acceptant-la com una part de la seva completesa, tot i que d’això darrer no n’estigui tant segur: al cap i a la fi, al poema d’Auden (que transcric al final) hi ha aquest vers “that even the dreadful martyrdom must run its course”.

DRETS i DEURES

Abans quan no ho sé
abans pensava que tenia el deure i el dret
de cridar al llaurador
mira mira però escolta
Ícar està caient
Ícar s’enfonsa el fill els somnis
llença l’arada
llença la terra
obre els ulls
allí Ícar
s’enfonsa
o a aquell pastor
d’esquena a tot el drama
d’ales de sol de vol
de la caiguda
vaig dir cec
Però ara quan ara no ho sé
sé que el llaurador ha de llaurar la terra
que el pastor ha de cuidar dels ramats
que la història d’Ícar no és la seva història
que ha d’acabar així
I en tot això no hi ha res
de trasbalsador
que aquell bell barco segueix navegant
cap al port del destí.

Tadeusz Rózewicz.

La traducció és, òbviament, de Farré que a continuació escriu  “Vull ser Ícar, i vull ser aigua, i vull ser el llaurador, i vull ser el pastor, només així arribaré a copsar, encara que mínimament, la indiferència davant la transcendentalitat, seré el poema amb totes les veus possibles”. Està ben justificada, crec, aquesta voluntat de globalitat per comprendre el drama. Potser sembla, això si, que Farré es resisteix a l’acceptació (explícita, lúcida, no resignada) que proposa Rózewicz.

Trobo preciós com el vell quadre del vell Brueghel segueix interpel·lant-nos a través del temps, contraposant la nostra petita dimensió a la grandesa inhumana dels esdeveniments. El poema de Rózewicz m’ha semblat una troballa que volia compartir.

Transcric, per completesa també, la versió del poema d’Auden en la versió de Salvador Oliva, que vaig escoltar per primera vegada en la veu del poeta Josep Maria Ripoll a l’Aliança Francesa de Sabadell fa més anys dels que voldria reconèixer.

 MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
               o simplement passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on el gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
Es refrega les anques innocents a la soca d’un arbre.

A l’Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però per ell,
no era pas cap caiguda d’importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l’aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d’haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n’havia d’anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W.H Auden
(traducció de Salvador Oliva)

- o -


L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.







W.H Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona 1996.



dissabte, 18 d’abril del 2020

Eren vaques, caps immensos amb ulls d’aiguaneu. Un poema de Manuel Rivas

És curiós com la vida dels nostres reverbera en nosaltres, també la vida d’aquells que no vam conèixer.

Avui penso en la boira i com deu haver desdibuixat certs dels meus contorns. Una boira que devia envoltar la meva mare als matins, en el meu cas un record dels estius. La boira, el so sord de les passes i l’embalum de les vaques, uns animals solemnes  avençant en ella. Per alguna raó ahir i avui m’ha anat venint al cap aquest poema de Manuel Rivas. El llegeixo a taula, reaccions desiguals. Tant és, és esplèndid, el vull compartir. 


ESTRADA

O indicador dicía
Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

CARRETERA

El rètol deia, Con niebla, no se detenga,
però la boira es va tornar tan espessa
que va aturar amb cura el cotxe.
Va sortir a fora, va caminar uns passos,
però una por llegendària el va fer retrocedir.
No hi havia ni soroll ni ressò
com si tot el que existeix s’hagués esvanit.
Va encendre la ràdio i només va escoltar música àrab,
Què cony, tan al nord.
Va ser aleshores quan es van veure aquelles siluetes al parabrisa,
Eren vaques,
caps immensos amb ulls d’aiguaneu.

 
Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

El poema pertany al llibre
Ningún cisne, de 1989.

divendres, 17 d’abril del 2020

...que porten el temps en si mateixos

Henri Bergson
A voltes amb la textura del temps, amb el no-temps de l’ànima i el chronos. A voltes amb la duració.

A diversos correus, aquests dies ha anat apareixent la figura i el pensament del filòsof Henri Bergson. La insistència en aquesta aparició m’ha resultat prou significativa i he retornat una mica contrariat a una lectura interrompuda a finals d’aquest nadal, les notes del seu curs sobre la història de la idea del temps, dictat el 1902. Un llibre que, per cert, conté una molt detallada i interessant interpretació de la psicologia de l’inconscient de Plotí (el filòsof-místic del s.III) que no desprèn però, o a mi m’ho sembla, l’amor i la dolcesa de la mirada de Pierre Hadot en el seu llibre sobre el que he parlat, també en aquest bloc.

El meu interès per Bergson era o és, potser, una mica infantil. Necessitava buscar aliances en el meu procés de dissidència, el meu procés d’abandonament de la visió mecànica de l’univers. Bergson, avui menystingut o bé oblidat, va oposar-se al mecanicisme justament meditant sobre la seva visió d’un temps homogeni i espacialitzat (tractat com una quantitat geomètrica de l’espai) i contraposant-lo al temps dinàmic dels processos psíquics, al temps intern, que va anomenar “duració”, durée.

Sovint he sentit referir-se a Bergson com un anti-intel·lectual i un partidari de l’irracionalisme. A mi no m’ho sembla. Justament el que em fa feixuga la seva lectura és la seva adherència un llenguatge profundament racionalitzat: Bergson hauria pogut optar pel llenguatge poètic i potser hagués estat més efectiu.

Fa pocs dies, el poeta Josep Gerona, em va fer arribar un article, on una de les meves redactores preferides del bloc Quanta Magazine -Natalie Wolchover-, escriu sobre una sèrie d’articles que un físic –Nicolas Gisin de la Universitat de Ginebra- ha vingut publicant en revistes de molt prestigi. Gisin creu que incorporar la consideració dels nombres reals tal i com la pensaven els antics intuïcionistes del s XX portaria a certs canvis importants en la concepció de la física que intentaré interpretar.

Els intuïcionistes van ser un corrent minoritari dins de la tumultuosa i convulsa història de la filosofia de les matemàtiques del sXX. Grosso modo els intuïcionistes negaven tots aquells procediments i resultats que impliquessin la utilització de l’infinit actual. Per ells l’infinit seria un procés, similar a l’infinit en potència d’Aristòtil o l’il·limitat (àpeiron) dels pitagòrics, no sé si tant com el d’Anaximandre.

Aquesta concepció de l’infinit té una conseqüència important a l’hora de considerar i construir els nombres reals, aquells que fem servir a la física per representar les posicions i el temps, entre d’altres magnituds. Així, per la visió de l’intuïcionisme que proposa Gisin, els infinits decimals d’un nombre real haurien de ser vistos no com a existents en acte, sinó com a resultat d’un procés. Les conseqüències d’aquesta construcció del nombre real les explica bé Wolchover al seu treball divulgador però inclouen, entre d’altres el mal funcionament de la regla lògica del tercer exclòs.

Llegeixo, doncs un dels treballs de Gisin. Pel físic, un univers descrit per nombres reals amb infinits decimals és un món predeterminat en què el temps només sembla desplegar-se. És un univers determinista en el que el que passarà quedaria establert des del principi amb l’estat inicial de cada partícula codificada amb infinits dígits de precisió. Però, com bé diu Wolchover, la informació és física, necessita energia i ocupa espai. Es coneix que qualsevol volum d’espai té una capacitat d’informació finita. Les condicions inicials de l’univers requeririen, segons es va adonar Gisin, infinita informació entaforada en massa poc espai. Un univers que assumeix implícitament l’existència d’informació infinita, no seria possible.

L’article de Gisin a Nature Physics, un comentari sense pràcticament cap detall tècnic, és molt bonic i suggeridor. Comença citant una frase d’Einstein “el temps dels filòsofs no existeix” pronunciada en una molt dissortada controvèrsia del físic amb Bergson (llegiu, si us plau el brillant article de Jimena Canales “Einstein contra Bergson” a Letras Libres explicant l’incident, els preliminars i les conseqüències) i acaba suggerint, o a mi m’ho sembla, que els nombres reals són processos que porten el temps en si mateixos i aquesta idea, que he fet servir a un poema al voltant del concepte d’ona, m’ha semblat precisament una magnífica representació del que podria ser el concepte bergsonià de “duració”.

Gisin, que segueix considerant els números reals de la matemàtica estàndard com una eina meravellosa, creu que aquests corresponen a una versió determinista, platònica i sense temps (timeless)  que no correspon a l’experiència empírica en la física i creu que la visió intuïcionista dels nombres reals per representar el temps serviria per construir una física més propera a l’experiència humana, on l’indeterminisme és un fet. En definitiva, una lectura sorprenentment evocadora.

Gràcies, Josep, per donar-me la oportunitat de llegir aquest treball i fer-me pensar; gràcies Prof. Gisin pel mateix; i gràcies Natalie Wolchover per explicar tant bé qüestions tant subtils. 

- o - 

P.S. En un altre treball, F. Del Santo i N. Guisin concreten que el que realment necessiten és una física que treballi amb nombres amb un número finit de decimals, que ells identifiquen com a quantitats d'informació finita (finite information quantities). Crec recordar que en un vell article de Richard Feynman aquesta qüestió ja havia estat tractada a propòsit de la física computacional. No sé si conservo l'article de Feynman, el final del confinament determinarà si encara està al despatx o no.

- o -



Henri Bergson
Historia de la idea del tiempo,
Traducció d’Adriana Alfaro i Luz Noguez.
Paidós Ibérica,
Barcelona 2018






F. Del Santo, N. Gisin. Physics without determinism: Alternative interpretations of classical physics. Physical Review A 100, 062107 (2019). 

N. Gisin. Mathematical languages shape our understanding of time in physics.
Nature Phys. 16, 114–116 (2020).  https://doi.org/10.1038/s41567-019-0748-5

N. Wolchover. Does Time Really Flow? New Clues Come From a Century-Old Approach to Math. Quanta Magazine April, 7 2020.


Admeto que llegir a Bergson no em resulta fàcil i que sovint he hagut de recórrer a algunes interpretacions de les seves idees per poder entendre millor alguns dels plantejaments del filòsof, com ara les que apareixen als molt recomanables llibres de Juan Arnau o Gary Lachman:

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  








G. Lachman
Una historia secreta de la consciencia
Traducció d’Isabel Margelí,
Atalanta, Vilaür 2016  







Sobre les controvèrsies de la filosofia de les matemàtiques al sXX, la meva recomanació és sempre aquest llibre només trobable a biblioteques (una re-edició, si us plau...) de Morris Kline:

Morris Kline
Matemáticas. La pérdida de la certidumbre.
Traducció d’Andrés Ruiz Merino.
Siglo XXI editores.
Madrid 1998.

dissabte, 4 d’abril del 2020

El que quedarà. Un film i un poema de Josep Gerona

Josep Gerona, fotografia de Jordi Borràs Abelló
per l'article “Sabadell, fàbrica de poetes”
a La Mira.
El meu barri, el Poble sec de Sant Quirze, s’edificava en mig de descampats i de naus industrials: carrers sense asfalt, les obres del clavegueram com la dissecció d’un cos amb les venes exposades. Filferros i maons a la vista. En part per això, per una connexió directa amb la meva memòria, m’estremeix tant aquest curt film del poeta i artista plàstic Josep Gerona, que enllaço en aquesta entrada i que us convido a veure, com també uns convido llegir els poemes de “La Vida Original”, un dels seus millors llibres, publicat l’any 2007, l’any en que Gerona va projectar el film a una exposició de la seva obra a la desapareguda Aliança Francesa de Sabadell.




Tal i com explica el propi autor, “Les imatges procedeixen d'uns enregistraments (…) de l'any 1974, per a un projecte de pel·lícula que s'havia de dir “Del barrio a la universidad“. Efectivament, hi apareixen imatges del meu barri de Sabadell, la Creu de Barberà, i del camí que feia per anar a la UAB de Bellaterra, tot passant per Ciutat Badia, llavors ja construïda, però encara deshabitada”. Les imatges són el testimoni d’un món que ha desaparegut, del món aspre i salvatge de la meva infantesa, un món que també era per mi -privilegis de l’edat-, un món aterridor però lliure.

El film és pertorbador i també esplèndid. Agraeixo al Josep que, posant-lo al seu canal de YouTube hagi fet possible la seva difusió. I aprofitant l’avinentesa, em permeto l’atreviment d’establir un diàleg entre les imatges del film, un dels poemes de “La Vida Original” i d’un vell poema meu, publicat a “Stramonium”.


Cerca del campo,
en el barrio de mi infancia.
Por las terrazas inmóviles
y sin embargo agitadas,
fluye la luz esta tarde.
Sombras de barandas
juegan a endulzar mi vida.
Detrás del barrio,
cerca del campo,
por donde la Ciudad más sangra,
los caminitos ligeros
van espigándose
y la luz no sabe cómo
cerrar la herida.


Josep Gerona

- o -

El barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina,
entre fàbriques i esplanades
abandonades a la ferralla i la runa.

Els carrers sense asfalt
són ara una possibilitat
i alhora una extensió
sotmesa a la llum.

També ho són el seu revers,
la música extraterrestre
que precedia l’afilador,
i tot el rovell del drapaire,
aterridor, atàvic.


V.M.


- o -

Josep Gerona
La Vida Original
Papers de Versàlia
Sabadell 2007.







V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona 2015