La meva vida s'ha anat esborrant seguint un mapa exacte. Ode to divorce als auriculars.

De tornada a meva ciutat meva, i a l’espera que demà a primera hora enfili cap a la meva altra ciutat que no serà mai del tot meva, he sortit a caminar de nit. Una cosa gens habitual.

Els nens dormen, la seva mare dorm. Camino per carrers irreconeixibles.

Parafrasejo Amijai (com sempre): els paissatges de la meva ciutat s’han anat esborrant seguint un mapa exacte. Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto. ¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos? (d’un poema de Iehuda Amijai)

Em pregunto si aquesta és la ciutat on jo he estimat. Hem pregunto si he crescut a aquests carrers. Als auriculars sona “Soviet Kitsch” de Regina Spektor (ho sé, sóc un obsessiu). Quin disc tant fantàstic.

Soviet Kitsch s’obre amb aquesta “Ode to divorce”. Tenia moltes ganes d'enllaçar-la al bloc. Espero que la disfruteu.

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto. ¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?

Petons rodons.

Dolços somnis. bona nit.

Les flors dels ametllers sempre amenaçades...Un poema de Xavier Farré

Has arribat a la teva altra ciutat, que mai no serà del tot teva, cent quilòmetres al nord amb les butxaques de l’abric buides. Massa feina, i per tant no t’has endut feina. Massa tedi, i per tant has deixat els llibres a casa. Arribes a la ciutat que mai no serà teva amb “el neguit de no trobar-te a gust enlloc” (una versió del magnífic vers de Jordi Botella) que sempre vetlla a l’entrada del teu estomac.

Aquesta vegada és “Geli”. Com em costa trobar coses a Geli, per això acabo sovint a “la 22”. I tanmateix qui no s’emocioni en aquell caos difícilment pot dir-se lector. Què serien de les rambles sense Geli? i què seria el Mercadal sense la 22?

He entrat buscant “Antenas” de Zagajevski, però la meva misantropia no em permet abordar directament aquelles noies que endrecen ara a corre-cuita els llibres d’Anagrama (algú s’ha arribat darrere del mostrador i ha preguntat “Què hi fa això aquí” i dos veus han respost “Un moment, ara mateix ho endrecem”. Poder: ni una llibreria és tant paradís com ens pensem). Descartat enfilar-me pels prestatges, descartat adreçar-me a una de les noies que endrecen atabalades els llibres d’Anagrama, descartat dirigir-me a la veu que pregunta “Que hi fa això aquí”, descartat arribar-me a la 22, decideixo comprar “Misteriosament Feliç” de Margarit, per militància, i “La disfressa dels arbres” de Xavier Farré, el traductor del llibre que havia vingut a buscar. Tinc dubtes, ho confesso. Darrerament deixo massa llibres sense llegir.

En sortir les butxaques pesen encara més del que és costum, i no paro de pensar que els llibres millor d’un en un. Miro la solapa: Xavier Farré va nàixer el 1971, té la mateixa edat que jo... En arribar a la plaça de la independència em quedo uns minuts sol, obro el llibre d’en Farré per la pàgina 19. No puc deixar de sentir una escalfor interna: comencem bé, em reconec en el tercer vers. Em sembla que l’he encertat.


És un dia rúfol, al matí ja he d’encendre
el llum per no topar amb els objectes
que lentament em van definint.
El campanar vist des de la finestra
Segueix tocant les hores, els quarts
En el seu ritme indeturable. I al voltant
Ruscos il•luminats. També ells es defineixen.
Aquí els dies de sol es poden marcar
als calendaris. I veus que hi ha poques creus.
L’exercici involuntari de la memòria em mena
Als camps de vinya, als ametllers banyats pel sol,
Quan esperen les petites glaçades que els amenaçaran
de mort. Amarats d’una lluita fèrria i constant.
Penso en els ametllers. Penso en la vida que s’escola
al marge del dia rúfol, d’una llum que busquem
al marge d’aquesta grisor encesa del cel.

Xavier Farré. Recerca (poema i)
LA DISFRESSA DELS ARBRES
Poesia dels Quaderns Crema
Barcelona, 2008.



He pensat en els ametllers sempre amenaçats? I m'he preguntat què hi haura de cert i què d'un temor ancestral en aquesta amenaça pretesa.

Bona elecció, l’atzar obrint-se per la pàgina 19.

Dolços somnis, bona nit.

Els nois vençuts

Perdona R. Per afussellar-te una carta.
Però volia que el primer post de l'any tingués a veure amb un poema.

Travesso els poemes del darrer llibre de Josep Maria Uyà... el tercer de la sèrie "Ànima Civil", amb un tot un Premi Bartra al darrera. Com és evident alguns m'agraden més que altres, però en general, reconec que m'agrada, que he encertat comprant el llibre i que m'agrada passejar-los a poc a poc.

Aquest en concret m'ha recordat algú, i també m'ha portat el record dels meus propis nois vençuts:

L'ANGLE
(aula de tarda a l'institut)

Hopper veu la ratlla i un punt de sol
On la figura de cara mira
La llum en angle que gira
Al costat de ningú, tot sol.
Hopper és aquí, rere la cortina
De la ratlla horitzontal de l'institut
A l'hivern, a la tarda, a les quatre
Mentre cada alumne s'examina
De les coses que li diuen, i són teatre.
Hopper mostra la ratlla de blau
Segant l'ocre daurat de la façana
Que el sol de tramuntana fixa als ulls.
Mentre, baixa lenta, en el curs de l'angle,
La llum blanca, qui la mira, la tarda
Fosa en l'ombra dels nois vençuts.

J.M. Uyà
Ànima Civil, 2000-2007
Proa, 2008


Genial i terrible aquest "Mentre, baixa lenta, en el curs de l'angle, la llum blanca, qui la mira, la tarda fosa en l'ombra dels nois vençuts."

Em veig a mi mateix mirant els meus alumnes examinant-se. És impossible no sentir una tendresa infinita pels nois. Busco pels calaixos un quadern de l'any passat i trobo unes notes per un poema que vaig prendre en un examen de la canalla d'Òptica, mentre al meu MP3 sonava la versió Lover's spit que apareix Half Nelson, una cançó preciosa. Els nanos escriuen les seves respostes, i jo em sento fart de tant teatre. Vigilo amb l'MP3, si. El poema... una altra nit.


Dolços somnis.

Bona nit.