Tropisme

 Fotografia: VM, gener 2023.

 

 

TROPISME

Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.

i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
    un nen que juga pels descampats.

i tot és diàfan,
    només conté llum.

(de L’home que mira perplex,
Papes de Versàlia, 2007)

 

Coma unha luz brillando nos veráns, iluminando lonxe no tempo

Escoiteina onte na radio ... vinte e seis anos e aínda plenamente vixente, na súa denuncia surrealista. Aínda  Etiopía sigue tendo fame, e nin que doemos os nosos riles (un á merenda outro á cea)... eso si, o noso parado xa non parece tan altivo.

Hoxe non paraba de cantala pola rúa i A. non paraba de preguntar si es que había tido novas de ti: “que non...”.   Así que xa sabes, cada vez que eu canto Galicia Caníbal, A. pensa en ti.

- o -

STRAWBERRY FIELDS

Escoitando Os Resentidos
no Bar Montecarlo,
rompendo a noite no Renault 4L.
    Strawberry fields,
montes ardendo no verán.

Aínda hoxe,
cando lembro
o enterro do teu pai,
vexo a figueira que había na túa casa,
e as gafas escuras
daquel outro home
que rezaba por diñeiro.

Xa non sei, se eras ti quen xogaba ao billar
no Montecarlo,
pero recordo o Renault, o olor da herba,
Strawberry fields no cassette,
o brillo estraño dos montes ardendo.

Aínda hoxe,
gastado (gastados)
lémbrote coma un faro,
coma unha luz brillando nos veráns
iluminando lonxe no tempo
alimentado noites.

Tropismo, poderíamos dicir.

V.M.
L'home que mira perplex, 

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

Perplex a Google Books

Fa uns mesos em va fer certa gràcia trobar "Perplex" a Google Books.

El podeu llegir aquí:

V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia,
Sabadell 2008.

Tornar a Tom waits from the bottom of the world.

No és que estigui faltat de paraules. Es que no no trobo la manera d'ordenar-les una darrera altra. Com sempre t'arreceres a la música, retornes a la veu vençuda, retornes a Tom Waits: and I'm lost in the bottom of the world...

A Tom Waits torno

com es torna a la religió,

als alcohols nocturns,

als tranquil·litzats,

            fotut, avergonyit

i amb l’alè de Déu

al clatell.

V.M.
L'home que mira perplex, 

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007

Un dibuix de José Moreno.

Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.

i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
un nen que juga pels descampats.

i tot és diàfan 
només conté llum.




Contemplant el dibuix d'en José, torno a pensar la immensa sort que vaig tenir, les moltes mans generoses que se'm van obrir... com ara per exemple les de José Moreno, que em va deixar els seus dibuixos per a il·lustrar el "Perplex". Són una mervella.

Gràcies.

V.M.
L'home que mira perplex.
Papers de Versàlia.
Sabadell 2008.

Gràcies.

El poeta David Madueño acaba de penjar una crítica de “L’home que mira perplex” al seu blog (26 d’abril de 2010). Dubto si penjar aquest post, però al cap i a la fi venç l’agraïment al David  per haver dedicat al llibre la seva atenció, temps, reflexió i paraules.

Bigfoot ensimismado

Hem sortit a buscar (i trobar) espàrrecs. l'A. i el meu pare són uns recolectors nats. El meu fill (cinc anys) s’ha dedicat a fer fotografies, alguna d’elles és molt bona. D’un temps ençà demana la càmera, o directament l’agafa i em sorprenc en revisar el contingut de la targeta de memòria: algunes de les seves fotografies són bellíssimes, principalment els paisatges. altres són pura descoberta: una espurna, un fragment en tot cas del que deu ser veure els món amb els seus ulls.

Aquesta però, no té res d’especial (sigui dit d'entrada). Se’m veu en mig del bosc, abstret, tocant-me els dits de d’una mà amb l’altra... He sentit, però, una mica de tendresa per aquest homenot enorme amb aspecte de perdut, aquest cos immens que segons sembla em conté. Una fotografia que recorda les que publiquen les revistes de ciències ocultes en les que s’assegura haver captat l’evidència definitiva de l’existència del Bigfoot.




HOMÍNIDS AL RODAL DE LA CIUTAT

Són idèntics a aquells que ara exhibeixen
la seva closca pretèrita i venerable
a l’institut paleontològic.

El més vell i la femella jove
recol•lecten pacients.
A vegades són espàrrecs,
a vegades són pinyons, a vegades bolets.
La mona petita els imita
ara arrenca un bri i adés carrega una branca.
Són uns micos particularment pragmàtics.

L’homínid que subscriu
es dedica a traginar universos,
a remoure les mans buides a les butxaques,
a donar patacades als còdols,
i a plantejar-se com és d’inexplicable
la seva no-extinció.

V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

Retratant l'ànima. Richard Avedon, Walker Evans, i un poemet

Us recomano que visiteu la pàgina web "El ángel caído" dedicada al món de la fotografía.Veureu nens... des de la més absoluta ignorància, constato que darrerament m’estic obsessionant cada cop més amb la fotografia. Em sembla una de les arts amb més capacitat per mentir, o dit d’una altra manera, de recrear, de refer el món (que és el que segurament ha d'oferir l'art). Posem per exemple dos casos aclaparadors, que en el passat immediat m'han obsessionat.

En primer lloc la impressionant col·lecció de fotografies que Richard Avedon obtingué a la part profunda dels Estats Units en el període 1979-1984, i que estan editades sota el títol “In the American West”.

Es tracta d’una col·lecció de retrats en blanc i negre sobre un fons blanc. Res no podria semblar més asèptic, menys donat a la manipulació. En canvi, l’efecte del conjunt és aclaparador, i ho és per què d’alguna manera no són estrictament retrats.

Les dues fotografies d'Avedon que acompanyen l'entrada corresponen a Ruby Holden, propietaria d'una "casa de empeños", òndia no sé com es diu en català, sorry!, (Henderson, Nevada 1980) i a James Kimberlin, clochard (Hobbs, New Mexico, 1980).

Podeu trobar una interessant reflexió (que difereix de la meva percepció) aquí (feu click).

* * *

En segon lloc, la meva impressió per les fotografies de Walker Evans.

W.Evans 1936. Charles and his father Floyd Burroughs, Alabama cotton sharecropper.

Potser no són tan conegudes les fotografies de Walker Evans (1903-1976). L’estiu del 1936, el guionista i periodista James Agee (1905-1955) va ser enviat per la revista per a la qual treballava a fer un reportatge sobre les condicions de vida dels treballadors blancs del cotó. Evans va ser cedit pel govern federal per tal de fer-ne les fotografies. El resultat no va ser un article, sinó el llibre “Let us Now Praise Famous Men” (editat a Espanya per Seix i per Galaxia Gutenberg, he llegit que potser es reeditaran aquest any). Avui dia les fotografies són propietat del govern dels Estats Units, però les podreu veure si poseu “Walker Evans” o bé “Let us Now Praise Famous Men” en qualsevol cercador de la xarxa. O també a través del “Print and photographs online catalog” de la biblioteca del congrés dels EUA.

W.Evans 1936. Bud Fields and His Family, Hale County, Alabama.

Em creureu, si us dic que jo he vist aquesta gent, als anys vuitanta? Que jo he parlat amb un home com Bud Fields, com la seva dona (que apareix a l'esquerra de la fotografia) i que una àvia com la que apareix a la fotografia ha acaronat els meus cabells?

* * *

Acabo aquesta llarga entrada amb un poema.

Irradien aquests ulls
que et miren des del blanc i negre
de la fotografia de Sebastião Salgado,
Terra.

La mateixa irradiació que et retorna
de les fotografies de Walker Evans,
Let Us Now Praise Famous Men,
o de Richard Avedon,
In the American West.

Irradien els ulls del teu pare
en la fotografia presa
a la casa de la caritat.
Llibre obert,
España una, esclafada i ominosa al darrera.

Devien irradiar els ulls de la meva mare:
té tretze anys i viatja sola en un tren
camí de la diàspora
(no en tenim fotografia).

Totes aquestes mirades, irradiacions que es dissipen
en el temps infinit que es pren la justícia en arribar-nos.

Weltschmerz.

Dolços somnis, bona nit.

V.M.
L'home que mira perplex

Papers de Versàlia
Sabadell 2008.

La luz y la infancia (sobre un poema de Billy Collins)

Billy Collins se ha convertido en un poeta muy conocido. Espero que también leído. Navegando por su "Navegando a solas por la habitación, DVD Ediciones, Barcelona 2007), he ido seleccionando alguno de sus poemas por si algún día cuadra leerlo a mis alumnos.

Pero hoy os quiero dejar aquí unos versos (de un poema de entre los que no he seleccionado) que me ha conmovido, por su simplicidad, la verdad que irradian y su belleza. Se trata de los últimos versos del poema “On turning ten/Al cumplir diez” :

(...) It seems only yesterday I used to believe
there was nothing under my skin but light.
If you cut me I would shine.
But now when I fall upon the sidewalks of life,
I skin my knees. I bleed.

(...) Parece que fue ayer cuando creía
que debajo de mi piel sólo había luz
que, si me cortabas, fulgía.
Pero ahora, cuando me caigo en las aceras de la vida,
me pelo las rodillas. Y sangro.

Billy Collins (traducido por Eduardo Moga)
Navegando a solas por la habitación
DVD Ediciones, Barcelona 2007.



És una constante, una pareja indisociable: la infancia perdida y la luz... como no pensar en los versos de Machado “Estos días azules y este sol de la infancia”. la infancia y la luz, el sol de la infancia, la luz (propia) de la infancia.

Dejadme estropear un poco el post:


TROPISMO

Retroceder hasta el punto en el que,
o mas atrás incluso,
cuando la luz de los veranos
saciaba un tiempo infinito.
y aún tu,
por las brechas de la memoria:
un niño que juega en los descampados.

y todo es diáfano,
solo contiene luz.Variación

Un mar de tiempo
abrasado por el sol,
los veranos de la infancia.


Retroceder antes del punto en el que,
hasta allí, para extraer la luz con la que iluminar
los pasos de hoy.

V.M. (El hombre que mira perplejo)

Y todo esto me recuerda a otra nostalgia, otra luz. Un sueño de una de éstas noches: te levantas de la cama y no recuerdas nada del sueño, pero aún sigues masticando las palabras “cuando pienso en los ángeles tengo ganas de llorar”. Y te impregna una nostalgia pura que se irá diluyendo mientras el día transcurre, sucumbiendo a la tercera ley de la termodinámica.

Buenas noches, dulces sueños.

V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia.
Sabadell 2008

Fills d'un altre món

"...reminiscències d'un altre món", deia la cita de l'anterior entrada: Paraules per la meva filla. Que aixequi la mà qui alguna vegada no hagi tingut la certesa de l'exiliat, o del nàufrag...

Un poemet que vaig escriure a propòsit del naixement del meu primer fill. Com respondre a la seva mirada perplexa, només hores després de néixer?
A las dos horas de nacer
tus ojos eran los de un alienígena
que acaba de estrellar su nave
y sabe sin remedio: una vida por delante en un planeta hostil.

Aquella noche, yo no sabia como decirte
que nadie me esperaba ya
en mi planeta.

* * *
 

Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"

Un home sol

Jeff Wiederer (Associated Press).

Tots tenim a la memòria la fotografia de Jeff Wiederer presa el 4 de juny de 1989 .

El meu fill, el meu pare i jo passegem per una altra plaça en un dia de festa. El meu pare em comenta que està llegint un llibre de Gao Xingjian. Mentre l’escolto recordo la fotografia de l’home sol.

Home sol: l’heroi anònim de Tian’anmen, el tanquista que maniobra per no esclafar-lo, l’home que s’emporta l’home sol, el meu pare, jo mateix, el meu fill. Tots els homes sols.

* * *

TIAN’ANMEN (UNA FOTOGRAFIA)

Un hombre solo con una bolsa de plástico en la mano,

pan?, queso?

Las cosas de un hombre solo.

Un hombre solo maniobra a izquierda, a derecha,

enfrente del hombre solo

que lo ha parado.

Otro hombre solo se lo lleva.

V.M.
"L'home que mira perplex"
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"

J.S. Bach, BWV 488 Variacions Goldberg

Glenn Gould va enregistrar en dues ocasions les Variacions Golberg. La primera vegada el 1955 quan tenia 23 anys. És un enregistrament de virtuós amb una duració de 38,27 minuts.

Quasi trenta anys després, el 1981, va enregistrar una versió que dura 51,15 minuts. Gould tenia 48 anys i moriria pocs mesos després.

Hi ha coses que no són quantificables. No participo de la superstició segons la qual totes les coses poden ser quantificades, mesurades. No participo de la superstició segons la qual el món és matematitzable. Però en aquest cas, crec que podem afirmar que Glenn Gould va perfeccionar l’ànima que li va ser atorgada en 12 minuts i mig.

Les obres de Bach són fites que algun dia serviran jutjar-nos. Com a espècie potser se’ns perdonin totes les coses horribles que hem fet i seguirem fent, perquè un de nosaltres va poder escriure una cosa tant increïblement propera a la perfecció (“Entre les runes parim criatures” com diu Wieslawa Szymborska. Prometo una entrada sobre la poesia de Szymborska ).

Escolteu el tema principal (“Ària”). i després, un altre dia, la peça final: “Ària da capo”. Encara més lent Glenn!, una dosi homeopàtica del teu verí... no quedareu immunes, el mal serà mínim, subtil i totalment efectiu...






I

Encara més lent Glenn,
encara més lent:
de cada nota
una dosi homeopàtica
de verí diluït fins a l’infinitèssim.


II

El no tan jove pare
sosté el seu cadell
adormit a sobre seu
per primera vegada.

Variacions Goldberg
cantussejades.

Àtom de felicitat
en un univers de dies terribles.


III

M’agrada imaginar
les molècules del fàrmac
com les vores agudes,
l’escuma iridiscent
d’aquest contrapunt que ara ataca Gould.

I com dels grumolls de llard,
que un dia em taparan les venes,
en fan esperit:
temps afegit per via sublingual.

***

Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"