Retrobant uns dibuixos de José Moreno

Avui, remenant algunes carpetes que feia temps que no obria, he trobat els treballs que José Moreno va realitzar per anar de la mà amb els poemes d’un recull que vaig tenir la sort de publicar fa uns anys,  Devesa oculta. Aquests treballs són una companyia privilegiada per un recull que encara em fa feliç.  

Dibuix de la portada.
José Moreno, 2018

José Moreno és un artista al que estimo i al que admiro per la seva obra i per la seva actitud: rigorosa i resilient (escolteu-lo aquí, si us plau, en una entrevista recent a Ràdio Sabadell). Com sempre, la seva forma de treballar m’impressiona, per això recomanaria escoltar els minuts 12.45 a 16:10 i 18:55 a 22:10 d’aquesta altra entrevista que vam fer el 10 de maig de 2018, al programa El cub blanc amb Gerard Torres i Raquel Garcia.

Només vam fer una presentació del llibre, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i allà vam tenir l’oportunitat d’exposar l’obra i compartir-la amb els amics que ens van acompanyar. En José va concebre el conjunt dels dibuixos d’una forma unitària i els va disposar en forma de quadern. Els seus quaderns són –sempre ho dic– una terra de maravelles. En aquesta entrada, d’aquell dia, podeu veure algunes fotografies del quadern: recordo ara la impressió que feia desplegat sobre una taula de l'acadèmia. Crec que va ser la única vegada que la obra es va exposar.

Els dibuixos van aparèixer publicats en blanc i negre, i espero que els lectors en gaudissin –l’edició a Zona blanca és pulcríssima–, però avui, que els he redescobert en color, he pensat que em feia molta il·lusió compartir-los desplegant tota la seva riquesa. Aquest és el sentit d’aquesta entrada.

 

Encapçalament d’Ill fares the land,
José Moreno, 2018.

 

 

Dibuix que acompanya el poema
sota les travesses el riu és un record,

José Moreno, 2018.

Encapçalament de Terracotes,
José Moreno, 2018.

 

Dibuix que acompanya el poema angiografia,
José Moreno, 2018.

 

Encapçalament de Llindar,
José Moreno, 2018

 

Encapçalament de Bol,
José Moreno, 2018.

 

Encapçalament d’On el blanc,
José Moreno, 2018

 

 

 

Encapçalament de Marges,
José Moreno, 2018

¿On trobarem, doncs, un recer? Una pintura de Josep Gerona

Josep Gerona (1997). Suburbis del Dissentiment. Oli s/tela 520x110. Propietat  de ASEFA.
Fotografia de Berta Tiana.

En una esgarrapada al temps torno al museu, només per veure la immensa pintura que precedeix l’accés a l’exposició temporal. Perquè és de l’amic, si, però no només. Tot m'impressiona de Suburbis del dissentiment, començant per una mida en correlació amb la força de l’amenaça que es desplega enfront d'un paisatge en setge.

Josep Gerona explica que va pintar aquest quadre partint de la necessitat de dialogar amb una pintura del 1910 de Joan Vila Cinca a on veiem el paisatge -ja industrial però encara no desnaturalitzat- de Sabadell des de Can Feu. Suburbis del dissentiment és el testimoni del dolor davant la degradació del paisatge vinculat al temps etern de la descoberta i el creixement.

La pintura va ser exposada per primera vegada l’any 1997 i al text que acompanyava l’exposició Gerona escrivia.

“El temps ha anat destruint un rere l'altre tots els projectes alliberadors i la pols d'aquesta destrucció ha anat enganxant-se per tot com una pel·lícula de vernís esquerdat. Els mateixos esquinçaments de la tela de Vila Cinca, que va caldre restaurar, són un bon signe del segle.

Les forces del creixement urbà s'hauran traduït en la desestructuració de l'espai interior i en la invasió destructiva del rodal. La meva mitologia personal, infantil, fundada a mig camí del procés destructiu (en els primers anys 60), encara beu d'un paisatge peri-urbà no degradat, ple d'indrets màgics on les fonts i els rierols d'aigua clara invitaven al passeig, a l'excursió escolar o a la festa familiar: Colobrers, Can Llobateres, rasa del Camp d'Aviació, Font del "Sapo", etc. Trenta anys més tard (no oblidem que Gerona escriu això el 1997), la percepció del camp més proper ha esdevingut dolorosa i ben diferent.”

Convivim malament amb la desaparició dels racons de la nostra memòria. Constatar la seva degradació prèvia és ja un esquinçament, la pèrdua d'un recer, com indica el vers d’Auden del que Gerona extreu el títol:

¿On trobarem, doncs, un recer

per la felicitat o la satisfacció

-quan ja tan poc queda dempeus-,

tret dels suburbis del dissentiment?

L'exposició es tanca amb una altra pintura de gran format, de Jesús Led, a on veiem la ciutat i el riu Ripoll, un espai en recuperació,  des d'un finestral de l'Hospital Taulí (l'A. que hi va estar refent-se ara fa un any m'ho fa notar). Una nova aportació a un diàleg pictòric iniciat per Vila Cinca i que abasta ja més d'un segle, 1910-2018.

Joan Vila Cinca, 1910

- o -

El quadre de Gerona precedeix l’entrada a l’exposició ATLES, que es pot visitar fins el 24 de febrer de 2019 al Museu d’Art de Sabadell (c/ del Doctor Puig 16, Sabadell). A l’exposició hi trobareu projectes tant interessants com les d'Assumpció Oristrell i Maria del Mar Griera, Geografies sagrades, o les de Marcel Ayats i Maria Romaní, Mapa de tresors poètics de Sabadell, amb poemes de Josep-Ramon Bach, David Madueño, Esteban Martínez i Quilo Martínez.

Una càmera per aprendre a mirar el món sense ella.

Harry Calahan
Cattails against sky, 1948
The Art Institute Chicago

"Callahan advirtió con su cámara de fotos lo que todo el mundo llevaba viendo hace siglos y nadie había reflejado: que unos tallos secos de hierba en medio de la nieva son como líneas puras de dibujo sobre papel blanco, como trazos de caligrafía china o japonesa; las siluetas de las ramas y de las copas desnudas de los árboles tienen una negrura de tinta. El invierno uniforma los árboles y resume el paisaje en una máxima simplicidad visual." 

A. Muñoz Molina
Lecciones de invierno,
Babelia 8/2/2014

Weeds against sky, 1948
The Art Institute Chicago

la de Miró és, en canvi, angèlica.

Amb agraïment a D. J.
que em va obrir
les portes d’aquest llibre.

Pàgina 110:

“La de Miró, en canvi és angèlica. Miró, l’arravata un àngel, un àngel incatalogable i sense nom. O potser es tracta del mateix àngel guardià del paradís, que en comptes de barrar-nos-en el pas, com a la parella original, ens convida a entrar-hi, no sabríem dir la causa de quina graciosa contraordre. 

De tota manera, el mou una força restauradora, una força que reposa l’home en la seva puresa inicial. Puresa, s’entén en l’accepció d’innocència. La mateixa tramoia sexual, tan freqüent en els quadres de Miró, està exempta de solatges pornogràfics: el seu exhibicionisme és infantil –o bé anterior a la invenció del pàmpol. La innocència d’aquesta pintura resulta fins i tot agressiva, brutal, però no enigmàtica. El pinzell de Joan Miró pinta inspirat per una facúndia primària, desproveïda de malícies d’ofici, i d’estètica – ‘la pintura està en decadència des de l’època de les cavernes’, diuen que ha dit ell -: tanmateix, poques vegades com en es seus quadres l’eficàcia plàstica haurà estat tan vertebrada a una intenció significativa, sense mutus entrebancs. 

(...)

A l’igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres pintors s’entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró s’aprofitava de la càrrega energètica i la transformava en matèria de pintura. Persones, animals, membres, estels, es fan esquemàtics i són alguna cosa més que vestigis de les formes naturals: en són subjugants equivalències líriques. El ‘meravellós’, que el surrealisme anhelava plasmar en mots o en figures, acut a les sol·licitacions de Miró. La seva pintura ens dóna un deliciós món en estat naixement, en el qual la diferenciació s’insinua des de la placenta última, des de l’humus excitant de la imaginació, cap a una claredat expositiva nobilíssima. Miró grafia amb aquella astúcia elemental que tenen els infants o que tenien els primitius cavernícoles. 

El nostre pintor i el seu àngel, no tenen res a veure amb la realitat desacreditada: ells hi són anteriors, com l’infant i com l’home de l’edat de pedra; el Miró angèlic posseeix l’extrema simplicitat de l’ull net. Contemplant les seves teles, de colors invictes i ratlles esbalaïdorament significants, la joia s’estableix també als nostres ulls, els neteja, els retorna a la glòria de la llum prístina.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.

Això ho fa un nen!

Pàgina 79.

“RESERVES

Els que ‘no entenen’ l’art abstracte encara al•leguen en contra una altra objecció: veuen, en una pintura que prescindeix de la reproducció del natural –i això ho fan també extensiu a tota la pintura no realista, sigui o no abstracta-, l’escapada cap a la facilitat. ‘Això ho faig jo’, s’exclamen.  ‘Això ho fa un nen!’, asseguren, per tal d’afegir al blasme un subratllat irrisori.

És prou coneguda l’anècdota (…) que refereix Roland Dorgelès en les seves memòries, i que ve a dir: ‘Això ho fa un ase.’ Conta Dorgelès que uns quants escriptors francesos, per burla, van lligar un pinzell a la cua d’un ruc i mullant-lo en diversos colors –mullaren el pinzell, sembla, no el ruc- feren que els moviments de l’animal, convenientment  fustigat, imprimissin unes taques bigarrades sobre un llenç: el resultat van presentar-lo com l’obra d’un pintor ‘avantguardista’ italià en una exposició de París. Els crítics i els panegiristes de l’art viu acceptaren el quadre de l’ase com si fos de qualitat excepcional, i elaboraren al seu entorn la corresponent retòrica literària. Quan es descobrí l’engany, l’escàndol fou sorollós –diuen. Sorprèn bastant veure com encara avui hi ha qui, en citar aquesta bufonada anodina, creu que en ella es consumà el desprestigi de la –aleshores, temps de l’avantguarda- nova pintura. En veritat, els escarafalls dels bromistes, en aquella ocasió, com els dels qui avui exhumen la història, eren ben gratuïts.

Els crítics de l’ase s’equivocaren: la seva equivocació, això no obstant, no afecta  ni afectà la neta ambició de la pintura moderna. Perquè el quadre pintat per l’ase ‘podia’ tenir el seu valor. No sé si el va tenir, no és el cas concret el que compta, sinó la hipòtesi, però desproveïda de la malignitat de l’astúcia. I és que no hi ha cap impossibilitat, ni física ni metafísica, perquè l’atzar, que guiava la cua de l’ase i el pinzell que li havien enganxat, pogués donar un resultat tant bell i tan apreciable, des del punt de mira plàstic, com el d’una petxina multicolor o el de qualsevol altre atzar de la natura. Una conquilla, una rocam uns cristalls naturals vistos a través del microscopi, poden revelar-nos un espectacle bell: el realista més empedreït no sabria negar-los bellesa, si en tenien; no la podria negar tampoc, si tal bellesa existís, al quadre que pintava l’ase. Al capdavall, l’art abstracte –vulguin o no els mateixos abstractistes- està en la mateixa situació que un atzar de la natura. Allò que ens impulsa a qualificar de bell un objet trouvé, és el que ens serveix per apreciar la pintura abstracta.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.

Aquesta plètora revelada.

a M.R.A.

El teu correu
em remet a llum tènue de Hammershøi,
l’epifania
de la pols en suspensió.

Tots aquests mons,
aquesta plètora
revelada,
que es bressolen
complaguts en els seus vòrtexs,
indolents i fascinats
com l’home a qui embolcallen,
i en qui sobtadament reverbera
una nostàlgia,
    veus, pregàries, fragments
    (desapareix).

Queda un esclat,
una fulguració,
la certesa del besllum
i de l’instant:
    un eco.

Veus, pregàries, fragments.


V.M. Stramonium (2011)

La fotografia de la pintura de V. Hammershøi és d’Ole Woldbye i Pernille Klemp, pertany a la col·lecció de pintors danesos del museu Ordrupgaard.

Fulgor

Crec en les unitats petites, intel·ligents, adaptables, autònomes i cooperatives (l’estratègia del mamífer). Crec en les cançons que enregistraran aquest cap de setmana uns nanos de quaranta anys; en el poema que demà penjarà una blocaire; en els dibuixos que l’amic fotografiarà amb el seu mòbil: del quadern al món. Crec en dos paios assajant a la rebotiga d’una floristeria.

Crec que aquell xaval atabalat que avui gairebé em fa caure al metro escriurà una gran novel·la, i que becària que perdrà la feina a final de curs per la falta de fe d’un país senser, acabarà publicant a Nature. Crec en els meus alumnes. Si, crec en aquest fulgor, i pel que fa a mi (per què no?) crec que en algun moment tornaré estendre la tinta soluble a l’aigua al damunt dels folis.

Crec en l’autoedició, crec en la xarxa, crec en la música, en la literatura i en l’art samizdat.

Ho crec perquè fulgeix, perquè arreu està il·luminat.

- o -

Mira ara als nanos
submergits als seus exàmens
sota la llum dels fluorescents,
també.

All these people drinking lover’s spit
als auriculars
           (somriures quan te’ls has posat).

Els veus
deturats en el temps
ingràvids en la densitat de la música
que els embolcalla,
il·luminats i irradiants
alhora.

Bellíssims,
no cal dir-ho.

V.M. Stramonium (2011)

de quaderns...

Amb la pregunta pendent de com poder compartir el luxe d'haver assaborit un dels quaderns d'en José Moreno arribes a un gener, encara benigne, en el que un dia comparteixes cervesa de blat amb Toni Quero.

La conversa va aquí i desprès, plàcidament, allà. La cervesa de blat em va deixant un regust de regalèssia a la boca i un tel que em dificulta, encara més, la parla. En Toni m'ensenya el seu bonic quadern de treball. Pulcre, ordenat... li envejo la cal·ligrafia. Els poemes, en la seva lletra adquireixen una bellesa plàstica. En Toni, em parlarà després dels quaderns de Luís Hernández. I jo apunto amb una cal·ligrafia dissortada: "16/1/12 Toni Quero, Luis Hernández, Cuadernos". 

Més tard llegeixo a la Wikipedia que "Tras la aparición de Las Constelaciones, Hernández renuncia a la publicación formal de sus escritos. Hasta su fallecimiento, el poeta publicó en algunas revistas, diarios y antologías. A partir de 1970, Hernández comenzó la heterodoxa práctica que lo llevó a convertirse en una casi leyenda urbana: redactó a mano sus versos en innumerables cuadernos, en los que su bella caligrafía se aunaba a la fuerza de su voz poética. Dichos cuadernos muchas veces los regaló a amigos o, incluso, a personas que no tenían interés en la literatura. La utilización de estos cuadernos y otros diversos materiales (tales como servilletas, telas, y demás) no debe verse sino como otra forma de practicar la poesía por parte de Hernández".

No es pot demanar, encara, a la pantalla que reprodueixi el tacte o la olor del paper i de la tinta, però podem compartir una mica d'aquests quaderns en la reproducció en línia que ofereix la Pontificia Universidad Católica del Perú. Feu click al dibuix de la tassa a on diu "Menú", o directament seguiu aquest enllaç.

Dialoguen

M'agrada tenir-los de costat al petit tros de paret del despatx.

N. al despatx del pare.

El dibuix que la N. amb dos anys va fer per que m'endugués despatx i la versió, jivaritzada en un pòster, d'un dels impressionants retrats d'Antonio Saura (imprescindible la visita a la seva web). 

Saura en un pòster al despatx

Cap demagogia aquí: quan veiem un dibuix infantil, alguna cosa ens uneix amb aquells avantguardistes que van dibuixar per primera vegada a les parets de Lascaux o Altimira.


En el dibuix infantil hi trobem el desig primigeni, la necessitat de donar forma a les imatges que ens habiten sense els constrenyiments dels cànons, sense el pes dels segles a les espatlles. Amb el mateix delit (m’atreviria dir que el mateix rigor?) que trobem a una pintura de Saura o una la pintura de la N.

                                                                                             
                                                                     

  

Autorretrats de Jen Davis

Navegant, em trobo aquesta magnífica sèrie d'autorretrats de Jen Davis.

By casuality I have found this splendid work by the photographer Jen Davis, and now I want to share it, so I really suggest to  take a look at her page.

Autorretrat.
(c) Jen Davis

José Moreno, un quadern

Sostens el quadern, més petit del que pensaves, com sostindries objecte sagrat.

No, no havies tingut en compte que aquí també l'olor i el tacte juguen. Així que olores i resegueixes amb prudencia les textures que impregnen les pàgines.

Et diu que tot és resultat de l'atzar: el paper, de mala qualitat, traspuava taques d'oli al revers de cada dibuix. De sobte va veure l'efecte indesitjat podia ser un nou punt de partida, i és aquesta seqüencialitat el que dóna al quadern una unitat.

Surts commogut. Tens ganes que tothom pugui tenir-lo a les mans, que tothom pugi tocar l'aspror del paper, l'olor de l'oli i el dissolvent, veure els relleus dels diferents materials.

Tens ganes, en definitiva, de no tanta clandestinitat, no tant samizdat.

-o-

Dibuixos d'un quadern de José Moreno;

Un exemple del procés: pàgina 3 i el seu revers, la pàgina 4.

Un dibuix de José Moreno.

Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.

i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
un nen que juga pels descampats.

i tot és diàfan 
només conté llum.




Contemplant el dibuix d'en José, torno a pensar la immensa sort que vaig tenir, les moltes mans generoses que se'm van obrir... com ara per exemple les de José Moreno, que em va deixar els seus dibuixos per a il·lustrar el "Perplex". Són una mervella.

Gràcies.

V.M.
L'home que mira perplex.
Papers de Versàlia.
Sabadell 2008.

Aquí: retrobada amb Szymborska, Vermeer, Rivas y Zagajevski.

Com quan s’altera el sentit del gust i trobes a faltar els sabors que els costums i les hores et retornen, i ja ni goses perdre el temps amb la perspectiva d’una novetat. Aquests dies, en part abduït pel dia a dia, has llegit si, però amb certa desgana.

Al veure el llibre de la Szymborska (el darrer llibre de la Szymborska) a la lleixa de la llibreria has dubtat i has pensat que no volies contaminar amb la teva pèrdua sensorial aquesta retrobada amb la vella companya.

Però definitivament estic molt content d’haver-me endut el llibre a casa, i d’anar assaborint-lo amb lentitud d’estació en estació.

Poemes com el que dona nom al llibre t’han retornat el somriure al llavis amb el que llegies els poemes del “Llamando al Yeti” aplegats en aquella antologia urgent preparada arran de la concessió al Premi Nobel. Si Wislawa, ha estat bonic retrobar-nos i tornar a compartir anades i vingudes per les andanes.

Transcric aquí un poemet (una bagatela que no és representativa del nivell del llibre) perquè em permet retrobar-me amb la presència de Vermeer que ja havíem trobat en poemes de Zagajevski i de Rivas.



VERMEER


Mientras esa mujer del Rijksmuseum
con esa calma y concentración pintadas
siga vertiendo día tras día
leche de la jarra al cuenco
no merecerá el Mundo
el fin del mundo

Wislawa Szymborska
Aquí
Traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano.
Bartleby,
Madrid 2009.

- o -

NOTA: després de llegir això i això, no voldria pas que ningú no s’enfadés per la transcripció d’algun que altre poema en aquest minúscul catàleg de desficis, cosa que mai no he fet amb la voluntat de perjudicar a ningú. Ara bé, com és obvi, si algun autor, traductor o editor creu que es vulneren els seus drets per la transcripció d’algun poema al bloc, el retiraré immediatament.

Mohn und Gedächtnis, José Maria Guijarro

Dedicat a J. Gerona
i a J. Navazo

Una fotografia d'una obra de José Maria Guijarro que em colpeix. L'he tret d'un catàleg de la galeria Fúcares de Madrid.

Es tracta de "Mohn und Gedächtnis" (Amapola y memória), 1999 tinta sobre paper. Quatre papers de 18,5x13cm.

L'obra es construeix a partir de la escriptura en quatre papers diferents de les quatre parts del poemari "Mohn und Gedächtnis" de Paul Celan (Editat en castellà per Hiperón). Es tracta d'una de les obres que Guijarro va exposar l'any 2001 a la galeria Fúcares de Madrid, a l'exposició "Homenaje a Paul Celan".

Vull passar per alt, ara, que es tracta de l'obra de Paul Celan l'escollida.  M'impressiona (molt, ara) la "dimensió temporal" de l'obra. Imagineu el procés d'escriptura una i altra vegada sobre el text ja escrit... és senzillament impressionant. La dimensió temporal queda projectada al pla, saturant cadascun dels quatre fulls, fins a convertir-los en gairebé una taca.


Espero que la fotografia, deficientíssima per que prové d'escanejar dos fotografies del catàleg i posar-les juntes, us transmeti alguna cosa.

La llum de Vermeer. On es troben Rivas i Zagajewski.

La luz de Vermeer, "aquest misteri de segles" a on avui conflueixen Rivas y Zagajewski.

A LEITEIRA

Hai séculos, nai, en Delft, ¿lembras?
ti verquías o xerro na casa de Johannes
Vermeer, o pintor, o home de Catharina Bolnes,
filla da señora María Thins, aquela tesa,
que tiña outro fillo medio tolo,
Willem, se mal non recordo,
o que deshonrou a pobre Mary Gerrits,
a criada que agora abre a porta
para que ti entres, nai,
e vaias onde a mesa do recanto
e co xerro derrames as bolboretas de luz
que o gando dos teus pastou
nos farrapos verdes e sombríos de Delft.

A tal que eu soñei no Rijksmuseum,
Johannes Vermer encalará con leite
esas paredes, o latón, o vimbio, o pan,
os brazos teus,
aínda que na ficción do cadro
a fonte luminosa é a ventá.
A luz de Vermeer, ese enigma de séculos,
esa claridade inefable sacudida das mans de Deus,
leite por ti munxido, nai, na corte escura,
na hora dos morcegos.


Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

Nai = mare; Lembras? = recordes?; Tolo = boig, lelo; Bolboretas = papallones; Gando = bestiar; Vimbio = Vímet; Morcegos = ratpenats.






LA MUCHACHA DE VERMEER

La muchacha de Vermeer, ahora famosa,
me mira. La perla me está mirando.
La muchacha de Vermeer, la de los rojos,
húmedos y brillantes labios.

Muchacha de Vermeer, perla,
turbante azul: eres la luz
y yo estoy hecho de sombra.
La luz mira la sombra con altivez,
condescendencia, quizá con lástima.


Adam Zajagewski
Poemas escogidos
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
selecció de Martín López-Vega.
Pre-textos,
València 2005.


Bon cap de setmana, bona setmana a tothom.

Retratant l'ànima. Richard Avedon, Walker Evans, i un poemet

Us recomano que visiteu la pàgina web "El ángel caído" dedicada al món de la fotografía.Veureu nens... des de la més absoluta ignorància, constato que darrerament m’estic obsessionant cada cop més amb la fotografia. Em sembla una de les arts amb més capacitat per mentir, o dit d’una altra manera, de recrear, de refer el món (que és el que segurament ha d'oferir l'art). Posem per exemple dos casos aclaparadors, que en el passat immediat m'han obsessionat.

En primer lloc la impressionant col·lecció de fotografies que Richard Avedon obtingué a la part profunda dels Estats Units en el període 1979-1984, i que estan editades sota el títol “In the American West”.

Es tracta d’una col·lecció de retrats en blanc i negre sobre un fons blanc. Res no podria semblar més asèptic, menys donat a la manipulació. En canvi, l’efecte del conjunt és aclaparador, i ho és per què d’alguna manera no són estrictament retrats.

Les dues fotografies d'Avedon que acompanyen l'entrada corresponen a Ruby Holden, propietaria d'una "casa de empeños", òndia no sé com es diu en català, sorry!, (Henderson, Nevada 1980) i a James Kimberlin, clochard (Hobbs, New Mexico, 1980).

Podeu trobar una interessant reflexió (que difereix de la meva percepció) aquí (feu click).

* * *

En segon lloc, la meva impressió per les fotografies de Walker Evans.

W.Evans 1936. Charles and his father Floyd Burroughs, Alabama cotton sharecropper.

Potser no són tan conegudes les fotografies de Walker Evans (1903-1976). L’estiu del 1936, el guionista i periodista James Agee (1905-1955) va ser enviat per la revista per a la qual treballava a fer un reportatge sobre les condicions de vida dels treballadors blancs del cotó. Evans va ser cedit pel govern federal per tal de fer-ne les fotografies. El resultat no va ser un article, sinó el llibre “Let us Now Praise Famous Men” (editat a Espanya per Seix i per Galaxia Gutenberg, he llegit que potser es reeditaran aquest any). Avui dia les fotografies són propietat del govern dels Estats Units, però les podreu veure si poseu “Walker Evans” o bé “Let us Now Praise Famous Men” en qualsevol cercador de la xarxa. O també a través del “Print and photographs online catalog” de la biblioteca del congrés dels EUA.

W.Evans 1936. Bud Fields and His Family, Hale County, Alabama.

Em creureu, si us dic que jo he vist aquesta gent, als anys vuitanta? Que jo he parlat amb un home com Bud Fields, com la seva dona (que apareix a l'esquerra de la fotografia) i que una àvia com la que apareix a la fotografia ha acaronat els meus cabells?

* * *

Acabo aquesta llarga entrada amb un poema.

Irradien aquests ulls
que et miren des del blanc i negre
de la fotografia de Sebastião Salgado,
Terra.

La mateixa irradiació que et retorna
de les fotografies de Walker Evans,
Let Us Now Praise Famous Men,
o de Richard Avedon,
In the American West.

Irradien els ulls del teu pare
en la fotografia presa
a la casa de la caritat.
Llibre obert,
España una, esclafada i ominosa al darrera.

Devien irradiar els ulls de la meva mare:
té tretze anys i viatja sola en un tren
camí de la diàspora
(no en tenim fotografia).

Totes aquestes mirades, irradiacions que es dissipen
en el temps infinit que es pren la justícia en arribar-nos.

Weltschmerz.

Dolços somnis, bona nit.

V.M.
L'home que mira perplex

Papers de Versàlia
Sabadell 2008.