Sense títol

Fotografia de VM

La música impagable de Bach

En tu carta me cuentas que el viejo murió exactamente el 28 de julio de 1750, y que a su viuda le descontaron quince días del sueldo que éste percibía de la corte de Leipzig, porque el condenado se puso enfermo el día quince de aquél mes y no trabajó más.

Y dejas para mí los comentarios.

Ocioso

Joder, hay que tener las neuronas fundidas para pensar que alguien pueda estar ocioso aquí. Si al menos hubiese una librería, no digo una buena librería, ni una mala librería: un lugar donde, a parte de gominolas, vendan libros. Y sí, ya sé que con esta lluvia no hay quien aguante a los críos en casa. Y sí, pienso protestar toda la tarde. Puede que todo el fin de semana, lo más seguro.

Milonga del Ángel.

Avui, necessàriament he recordat aquelles tardes en que escoltàvem els discos d'Astor Piazzolla. De tot fa tant de temps. 



Dolços somnis, bona nit.

Manque Pierda

Efectivament el barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina, aïllat entre naus industrials i descampats. El Bar José era el centre d’una comunitat per la qual jo estava destinat, i José, el gran sacerdot del temple.

Darrere de l’altar, a manera de retaule, ens observava l’escut triangular del Real Betis Balompié, i més a baix una declaració torbadora.

VIVA EL BETIS MANQUE PIERDA

Em fascinava i la repetia: “Aunque pierda?, aunque pierda?”

Encara hi havia una mica de claredat a fora quan es van apagar les llums del poble sencer (perquè del barri en dèiem poble). José va presumir de la seva màgia davant una congregació escèptica i, entre riures, va fer que s’il·luminés l’escut.

“Ésta es la única que no se ha apagao en tol pueblo. Lo ves niño... mirá el niño, habéis visto que cara pone el niño!”.

M’agradaria saber com era la meva cara. La veritat és que durant anys aquell triangle ha seguit il·luminant tota la meva estupefacció.

Fa un temps vaig recordar això al meu pare. Se’n recordava vagament “ah, ja!, aquell escut lluminós que funcionava a piles...”

* * *

MANQUE PIERDA

El Bar José era el templo
de una comunidad para la que yo estaba destinado,
y en cuyo altar había escrita una declaración turbadora.

Yo aún no había leído nada, ni sabia nada,
pero masticaba aquellas las palabras
como si fueran un dictamen taoísta:
aunque pierda,
aunque pierda.

V.M.

Llorona... a dúo

Lídia Lobato i Xavi Grau  són “A dúo”. Els descobreixo a través del full d’informació de la programació de la Nova Jazz Cava del passat mes de gener (tard!).

Ella és la veu i ell el baix elèctric... sorprenent, no?

Àvid, em dic que he de buscar alguna cosa d’aquesta gent... i aquí els tenim, fent el bypass al sistema... a la seva pàgina del Myspace amb un Medley deliciós.

Tot està il·luminat... hi ha talent per tot arreu.



Llorona

a duo | Vídeos musicales MySpace

Raons per no actualitzar el blog aquests dies.

Perquè seria una pura projecció de bilis; per no polititzar en excés el blog; per mantenir el meu Karma intacte en la mesura del possible; perquè si els bancs i les multinacionals d’aquest país es gasten una milionada en dir-nos que “esto sólo lo arreglamos entre todos”  és que ens volen dir alguna cosa que la meva paranoia identifica ràpidament com a no bona. Això si, amb de molt bon rotllo per endavant.

No sorprèn.

Que la patronal espanyola, dirigida per un individu les empreses del qual no pagaven les quotes a la seguretat social i que devien sis mesos del sou dels seus treballadors, proposi un contracte per joves fins a trenta anys; sense cotitzacions a la seguretat social; sense dret a indemnització per acomiadament; sense dret a cobrar l'atur en extingir-se; amb una duració màxima d’un any i amb sous inferiors al salari mínim interprofessional; en efecte, no sorprèn, de fet és lògic.