dimecres, 30 de març del 2011

El que és essencial.

Em diu, "al nostre centre, que és petit,  per gestionar les despeses fa dos anys teníem una assignació de 12.000€, aquest any tenim una assignació de 10.000€. Ens queden 1000€ per acabar el curs. Acabem de rebre una comunicació que diu que el curs vinent hem de passar amb 7.500€".

Segueix "Això si, les ràdios i els diaris s'ompliran d'opinadors que només parlaran de la qüestió de l'uniforme a les escoles."


Ens despedim amb un cert aire de derrota.

dilluns, 21 de març del 2011

No one laughs at God in a hospital. No one laughs at God in a war.

Veig els avions de combat arribant a casa. El diari titula "Missió complerta". M'estremeixo.  Weltschmerz.

Torno a tu Regina, i em poso aquesta cançó.

LAUGHING WITH


No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.
 

No one’s laughing at God
when they’re starving or freezing or so very poor

No one laughs at God

when the doctor calls after some routine tests
 

No one’s laughing at God
when it’s gotten real late
and their kid’s not back from the party yet

No one laughs at God

when their airplane start to uncontrollably shake.
 

No one’s laughing at God
when they see the one they love, hand in hand with someone else
and they hope that they’re mistaken.

No one laughs at God

when the cops knock on their door
and they say we got some bad news, sir.

No one’s laughing at God
when there’s a famine or fire or flood.

But God can be funny
At a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke
 

God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini,
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus,
God can be so hilarious,
Ha ha
Ha ha.

No one laughs at God in a hospital,

no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God
when they’ve lost all they’ve got
and they don’t know what for.

No one laughs at God on the day they realize

that the last sight they’ll ever see is a pair of hateful eyes.

No one’s laughing at God when they’re saying their goodbyes.

But God can be funny
at a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke.

God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus
God can be so hilarious

No one laughs at God in a hospital

no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God when they’re starving or freezing or so very poor

No one’s laughing at God,

no one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
we’re all laughing with God.


Regina Spektor
Laughing with.
del disc "Far"
Sire Records (2009).

dissabte, 19 de març del 2011

Lay your head down.

Sona al meu cap aquesta cançó de Keren Ann.


Versió del disc Keren Ann (EMI/2007)

I encara una versió acústica AQUÍ.

dimecres, 16 de març del 2011

Finestrals. Philip Larkin


El teu correu, M.R., em refereix per primera vegada a la poesía de Philip Larkin. Ara en sento parlar per tot.

Ahir, de passada per la biblioteca aprofito per treure "Finestrals" editat per  Labreu.

Troballa, absoluta.

Marcel Riera, que n'ha tingut cura de la traducció, afirma al seu pròleg: "Larkin escriu a poc a poc, a vegades un parell de poemes l'any, ben pastats, mesurats, sovint amb rima i sens pellofa, tot pinyol. Una barreja inconfusible de llenguatge sofisticat i col·loquial, a vegades fins i tot volgudament ordinari (...) Narra històries sovint en primera persona i amb un to aparentment lleuger, divertit i càustic de fets corrents en què tothom s'ha trobat però que a priori no s'identifiquen com a "poètics" i que donen una visió directa i més contemporània del que la poesia solia oferir en aquells moments i encara ara. I sovint amb una final de quimèrica esperança". 

Em queixava aquesta setmana de com de és de fàcil des de l'opinió periodística reclamar una intervenció militar. Un filòsof perfectament d'esquerres citant un article d'"El País" demanava a Obama la intervenció del "Boys", i jo em preguntava per què no feia servir traducció al castellà o al català de boys: nois. Quins nois es demana que intervinguin a Líbia? els fills de qui s'han d'enviar a morir i a matar? anirà el filòsof? aniran els seus fills?

El món, la seva complexitat, em dol i m'amarga. Per això celebro que hi hagi qui pugui enfrontar-se a ell des de la intel·ligència i l'humor (cosí germà de l'amor), per això celebro que el primer poema que he llegit en obrir el llibre, just davant la lleixa de poesia de la biblioteca sigui just aquest:

HOMENATGE A UN GOVERN

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.


1969

Philip Larkin
Finestrals.
Traducció de Marcel Riera.
Labreu edicions,
col·lecció alabastre
Barcelona 2009.