dimarts, 30 de juny del 2009

Peccata Mundi... juguem una estona als daus?

"Ha de ser tan cansat ser tan talentós i polifacètic"... escric mentre em miro el plec de la panxa i penso que caldria que comencés a fer una mica d'exercici (excloent de la definició de "fer exercici" l'acte d'anar a la nevera a buscar un glop de benemèrita orxata).

Així doncs, ha de ser tan cansat ser tan talentós i polifacètic...després de la dura lluita per l'existència acadèmica (publish or perish); de "L'art de la comunicació secreta"; de l'obra de teatre "El conjunt de Mandelbrot", aquesta és la penúltima sorpresa del meu estimat David Juher: Un programa d'ajuda a la composició musical anomenat Peccata mundi. Un projecte nascut a l'ombra d'un treball homònim previ enllaçat aquí.

El programa fa servir l'aplicació logística (una funció real que envia l'interval [0,1] en ell mateix, i que per determinats valors dels paràmetres exhibeix un comportament caòtic), per generar patrons musicals que, sorprenentment, tenen una estranya plausibilitat... si, aquesta és la paraula!

Resultats sorprenentment plausibles,

les melodies són sorprenentment... plausibles.

Segons els autors del programa Peccata Mundi (David Juher i Xavier de Palau), "Tota obra d'art és una combinació finita d'elements discrets. I, per tant, es pot expressar mitjançant una seqüència d'enters. Immensament llarga, però finita al capdavall".

"Imagineu una màquina que admeti com a entrada una seqüència numèrica i que, aplicant les convencions utilitzades en la codificació, interpreti la corresponent peça musical de 2 minuts. El visitant que es passeja pel Museu de Totes les Seqüències Numèriques de Longitud N tria una seqüència a l'atzar, la introdueix a l'ordinador, i pels altaveus comença a sonar la melodia que hi correspon. Amb tota probabilitat, la melodia resultant serà horriblement dissonant o estúpidament repetitiva, i no tindrà cap sentit "humà". La proporció de melodies amb un cert valor artístic, en el conjunt de totes les melodies possibles de 2 minuts de durada, és irrisòria."

"Una bona peça musical és una combinació de pautes predictibles i elements de sorpresa. Si es vol construir una aplicació que generi automàticament melodies amb un cert valor artístic, cal restringir seriosament les opcions combinatòries, però alhora, cal evitar que al cap de centenars d'audicions l'oient comenci a detectar patrons que es repeteixen amb freqüència. Peccata Mundi és una aplicació concebuda entre altres coses com un sistema d'ajuda a la composició musical, utilitza funcions caòtiques per compondre sense cap intervenció humana melodies d'entre 1 i 3 minuts de durada, impredictibles, no dissonants i 'amb sentit'."


AQUÍ trobareu un vídeo (interessantíssim) amb una xerrada/demostració de 60 minuts d'en David Juher, les transparències i 4 peçes generades per aquest programa. això si, es necessita el RealPlayer. I AQUÍ trobareu les diapositives que apareixen al vídeo amb una explicació més detallada del que fa el programa.

Resto perplex, desconcertat i admirat. Com explicar-te David aquest orgull absurd que sento, per haver compartit un pupitre amb tu.

Postals d'Itàlia... (i de Nantes)

Y ahora les ofrecemos uns minutos musicales...

Feia dies que volia penjar un Vídeo de Beirut al que vaig conèixer a partir d'una entrada d'aquest extingit bloc. Mmmmhhh... m'agrada, el trobo talentós. Certament no m'agrada sempre, ni en tot moment, però d'ençà que el vaig conèixer, de tant en tant, retorno al so dels ukeleles; els acordions; les meravelloses seccions de vents; a l'aire sobreactuat i etíl·lic de les seves composicions.


Però aquests dies tinc al cap aquesta cançó: Nantes.



També us enllaço dos cançons que m'agraden especialment:


POSTCARDS FROM ITALY

i

ELEPHANT GUN o "com fer un vídeo musical amb quatre duros i molt talent", amb uns ballarins esplèndids.

Petons rodons.

dissabte, 27 de juny del 2009

Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... Novament la banalitat del mal. L’urpa dolorosa de la banalitat del mal, ubiqua com és, un altre cop.

Per quina raó llegeixo aquests llibres? Per quina raó alimento el meu weltschmerz.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”. Aquesta és la lletania que ens acompanya al llarg de les cent seixanta-vuit pàgines de “Goetz y Meyer” de l’escriptor Serbi David Albahari, que em sembla el millor que he llegit en molt de temps.

“Goetz y Meyer” comparteix un plantejament comú en molta de la narrativa actual. Estic pensant per exemple en “Soldados de Salamina” del meu estimadissim Javier Cercas, “La segunda desaparición de Majorana” de Jordi Bonells, “Dora Bruder” de Patrick Modiano i tants d’altres. Totes aquestes narracions són la història d’una recerca que comença a partir d’un fet passat tant recent i tant incomprensible -i per tant llunyà-, que Javier Cercas (que en realitat és un poeta, ho sàpiga ell o no) titula magistralment la seva novel•la fent referència a la batalla de Salamina. Evidentament, en cada cas la recerca desemboca en un una experiència, un viatge d’autoconeixement (redundància inútil: no n’hi ha altre tipus de viatges) del narrador.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... seguraments un bons paios amb els que donaria gust prendre's una cervesa. És fàcil imaginar-los treballant, posem per cas, en una empresa d'automoció bavaresa: bons trebaladors, puntuals, formals. Goetz i Meyer -Meyer i Goetz- però eren els conductors d’un dels camions-càmeres de gas anomenats pels serbis dusegupka, “patíbul de les ànimes”. Un Saurer abnegadament mimat per aquests curosos funcionaris, que del 1941 al 1942 van assassinar la majoria dels ancians, nens i dones jueves de la ciutat de Belgrat. La banalitat del mal.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... què fàcil és ser Goetz o Meyer, Meyer o Goetz, què fàcilment hagués estat jo Goetz o Meyer, Meyer o Goetz: maleït insomni.

I una reflexió final sobre la necessitat d’explicar-nos històries extreta de la pàgina 88.

“Sólo nos ocurrirán desgracias si dejamos de contarnos historias, pues si actuamos así, ya nada nos ayudaría a soportar la pesadez de realidad, aligerar el peso de la vida sobre nuestros hombros, les dije a mis alumnos. Todos dejaron de escribir, casi al unísono, como al dictado y me miraron. ¿Pero la vida no es acaso una historia?, preguntaron. No, contesté sujetando el lóbulo de mi oreja izquierda: la vida es ausencia de historias.”

GOETZ Y MEYER
David Albahari
Traduït per Caye-Zsabó
Funambulista
2008, Madrid.

Seven Nation Army i Death Letter

Fuàaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

Sona això... avui sona ixò al meu cap: Seven Nation Army i Death Letter en una actuació brutal d'aquests "Led Zeppelin" de butxaca que són els White Stripes. Sense més comentaris.


I don't wanna grow up.

Ho confesso, Bone Machine és per mi un disc "perdut" de Tom Waits. No el tinc i no l'he sentit mai... però fa uns dies, perdent el temps al YouTube, vaig trobar aquesta mervella que posteriorment ha estat versionada pels Ramones. I que fa una setmana que sona una i altra vegada als meus auriculars, i que fa ressonar alguna cosa a la meva ànima.

Disfruteu-la.





I DON'T WANNA GROW UP

When I'm lyin' in my bed at night

I don't wanna grow up

Nothin' ever seems to turn out right

I don't wanna grow up

How do you move in a world of fog

That's always changing things

Makes me wish that I could be a dog

When I see the price that you pay

I don't wanna grow up

I don't ever wanna be that way

I don't wanna grow up


Seems like folks turn into things

That they'd never want

The only thing to live for

Is today

I'm gonna put a hole in my TV set

I don't wanna grow up

Open up the medicine chest

And I don't wanna grow up
I don't wnna have to shout it out
I don't want my hair to fall out
I don't wanna be filled with doubt
I don't wanna be a good boy scout
I don't wanna have to learn to count
I don't wanna have the biggest amount
I don't wanna grow up

Well when I see my parents fight
I don't wanna grow up
They all go out and drinking all night
And I don't wanna grow up
I'd rather stay here in my room
Nothin' out there but sad and gloom

I don't wanna live in a big old Tomb

On Grand Street


When I see the 5 o'clock news

I don't wanna grow up

Comb their hair and shine their shoes

I don't wanna grow up

Stay around in my old hometown

I don't wanna put no money down

I don't wanna get me a big old loan

Work them fingers to the bone

I don't wanna float a broom

Fall in and get married then boom

How the hell did I get here so soon

I don't wanna grow up


Tom Waits & K. Brennan

Venceréis...

Fent endreça de papers amb trobo amb un retall de “La Vanguardia”. Dimarts 17 d’agost de 2004, pàgina 19. Es tracta del famós discurs de Miguel de Unamuno en el que va dir allò de “Venceréis pero no convenceréis”. No em resisteixo a transcriure’l.

El 12 d’octubre de 1936 s’inaugura el curs acadèmic a la Unidersidad de Salamanca. Presideix l’acte el seu rector, Miguel de Unamuno. Assisteixen la dona del General Franco i el fundador de la legió general Millán Astray. Que es dirigeix a la audiència amb aquest esperpèntic discurs:

– Catalunya y el País Vasco, el País Vasco y Catalunya, son cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra, la enferma su gente. El fascismo y el ejército arrancarán a la gente para restaurar en la tierra el sagrado reino nacional. Cada socialista, cada republicano y cada uno de ellos sin excepción y, huelga añadirlo, cada comunista es un rebelde contra el gobierno nacional, que será pronto reconocido por los estados totalitarios que nos auxilian, a pesar de Francia, democrática Francia, y la pérfida Inglaterra. Y entonces, o incluso antes, cuando Franco lo quiera y con la ayuda de mis valientes moros, que si bien ayer me destrozaron el cuerpo, hoy merecen la gratitud de mi alma por combatir a los malos españoles..., porque dan la vida por la sagrada religión de España, escoltan al caudillo, prenden medallas y Sagrados Corazones en sus albornoce”.

Del fons del recinte una veu crida el lema de Millán Astray “¡Viva la muerte!”. Millán Astray replica tot dient “¡España!”. Immediatament s'escolta la resposta “¡Una!”. “¡España!”, torna a cridar Millán Astray; “¡Grande!” replica l’auditori; “¡España!”, “¡Libre!”.

Aleshores pren la paraula el vell professor, l’escriptor filòsof i alseshores rector Miguel de Unamuno:

– Todos estáis pendientes de mis palabras. Todos me conocéis y me sabéis incapaz de callar. No aprendí a hacerlo en los setenta y tres años de mi vida. Y ahora no quiero aprenderlo. Callar, a veces significa mentir porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia.

Yo no podría sobrevivir a un divorciado entre mi conciencia y mi palabra, que siempre
han formado una excelente pareja. Voy a ser breve. La verdad es más verdad cuando se manifiesta desnuda, libre de adornos y de palabrería. Quisiera comentar el discurso
–por llamarlo de alguna forma– del general Millán Astray, quien se encuentra entre
nosotros... Dejemos aparte el insulto personal que supone la repentina explosión de ofensas contra vascos y catalanes. Yo nací en Bilbao, en medio de los bombardeos de la segunda guerra carlista. Más adelante me casé con esta ciudad de Salamanca, tan querida, pero sin olvidar jamás mi ciudad natal. El obispo, quiéralo o no, es catalán nacido en Barcelona.

Acabo de oír el grito necrófilo y sin sentido de ¡Viva la muerte!, esto me suena lo mismo que ¡Muera la vida! Y yo que he pasado toda la vida creando paradojas que provocaron el enojo de los que no las comprendieron, he de deciros, con la autoridad en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador, entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mimo es un símbolo de la muerte. ¡Y otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma. Desgraciadamente, hay hoy demasiados inválidos en España. Y pronto habrá si Dios no nos ayuda... Me duele pensar que el general Millán Astray pueda dictar normas de psicología de las masas. Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre –no un superhombre– viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él. El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos, aunque sea impopular, o quizá por esta misma razón, porque es impopular. El general Millán Astray quisiera crear una España nueva –creación negativa sin duda– según su propia imagen. Y por ello desearía ver España mutilada, como nconscientemente dio a entender.

Aleshores Millán Astray interromp cridant .

– ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! .

En aquest moment, el poeta José María Pemán, exclama:

– ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los falsos intelectuales, traidores!”.

Prossegueix el professor Unamuno

– Éste es templo de la inteligencia. Y yo soy su sumo sacerdote. Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: la razón y derecho en la lucha. Me parece inútil que penséis en España. He dicho.

Aleshores l’esposa del general traïdor i futur dictador, Carmen Polo, agafa del braç al professor i d’aquesta manera aquest pot sortir del recinte sense ser agredit. La fotografia correspon al moment de la sortida del recinte de la universitat.

...buf! Què bèstia!

dimecres, 24 de juny del 2009

Nit de Sant Joan segons Brotons.

NOCHE DE SAN JUAN

Como el poeta, yo también prefiero
escribir noches concretas y sencillas,

realidades para celebrarme en ellas.

Ya veis, sed de presencia.


Esta noche no veo el humo derramado

ni oigo el estruendo de los cohetes,

pero en algún lugar de lo escrito

presiento la lujuria de la pólvora.


Cenaremos y nos propondremos otro verano

como si de un consumo de nosotros se tratase;

apetecerá entonces ir leyendo los libros

apilados en la mesita de noche,

uno para cada fiesta que nos quede.


Posiblemente, vivir sea eso:

hacer arder el desván de las ocasiones,

volver humo lo que acontece.


De quién la intuición de escoger un libro

y no otro.

De quién ese presentimiento.

De quién esa pólvora.



Jorge Brotons
Hoy era martes
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2007

dijous, 18 de juny del 2009

L'Ícar de Brueghel vist per Auden i W.C. Williams

Brueghel. Paissatge amb la caiguda d'Ícar
c. 1558
73.5 x 112 cm
Musée Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brusel·les


Li vaig escoltar al Josep Maria Ripoll, el novembre passat. Un poema d’Auden sobre el dolor, o sobre com succeeix en paral•lel a les foteses quotidianes. A l’igual que la banalitat del mal, a vegades resulta intolerable constatar com l’univers no s’atura malgrat el dolor que algú pugui sentir, per profund que sigui.

El poema d’Auden reflexiona sobre això a propòsit del quadre de Brueghel "Paissatge amb la caiguda d'Ícar" (podeu veure el xipolleig de les cames d'Ícar al cantó inferior dret de la pintura en aquesta ampliació), es tracta de “Musée des Beaux Arts”, que en una traducció, sembla ser que de Jordi Doce, que he trobat en aquest bloc, diu

MUSÉE DES BEAUX ARTS

En lo tocante al sufrimiento jamás se equivocaban,

Los Grandes Maestros: hasta qué punto comprendían
Su lugar en el mundo de los hombres; cómo hace acto de presencia

Mientras alguno come o abre una ventana o cruza por su lado sin prestar atención;

Cómo, mientras los viejos esperan con pasión reverente

El nacimiento milagroso, hay siempre

Niños que no tenían ganas de que ocurriera, pues preferían patinar

En un estanque junto al bosque:

No, jamás olvidaban

Que hasta el martirio más terrible ha de seguir su curso

No importa en qué rincón, qué paraje mugriento

Donde los perros viven como perros y la montura del torturador

Se rasca el inocente trasero contra un árbol.



En el Ícaro de Brueghel, por ejemplo: cómo todo le vuelve

La espalda a la tragedia sin inmutarse; es probable

Que el labrador oyera el chapoteo, el grito resignado,

Pero a sus ojos no era un fracaso importante; el sol brillaba

Como debía sobre las blancas piernas envueltas por el agua

Verde; y la nave costosa y delicada que vio sin duda

Algo asombroso, un niño que caía de los cielos,

Tenía adónde ir y prosiguió su viaje imperturbable.


W.H. Auden
Traducció de Jordi Doce.


Abans d’ahir, llegint una antologia recentment publicada per Alianza, m’he trobat amb aquest poema de William Carlos Williams que reflexiona sobre el mateix quadre. El poema pertany al llibre “Pictures from Brueghel ” editat aquí per Lumen.


PAISAJE CON LA CAÍDA DE ÍCARO

Según Brueghel
cuando Ícaro cayó

era primavera


araba un campesino

sus sembrados

despertaba toda


la ostentación del año

palpitante

no muy lejos


de la orilla de un mar

reconcentrado

en sí mismo


sudando al sol
que derritió

la cera de las alas


apenas perceptible

no muy lejos de la costa

hubo un chapoteo que pasó


desapercibido

era Ícaro

se estaba ahogando.



W.C. Williams
Traducció de Juan Miguel López Merino

Antología bilingüe.
Alianza Editorial
Madrid 2009.

Deixo per vosaltres la possibilitat de fer una mica de literatura comparada d'estar per casa.

Dolços somnis, bona nit.