dissabte, 7 de juny del 2008

Where Haruki Murakami comes together with Raymond Carver

Confio plenament en aquesta mena de superstició segons la qual són els llibres que vénen a tu i no a l'inrevés. Així em va passar amb "Norwegian Wood" de Haruki Murakami (Tusquets), que aquí a l'edició de Tusquets es va traduïr com "Tokio Blues (Norwegian Wood)". És una història iniciàtica explicada amb una gran sensibilitat.

Només he llegit aquest llibre de Haruki Murakami, però d'ençà que li tinc un afecte especial. Per això em va sobtar molt trobar un poema del meu estimadíssim Raymond Carver dedicat a ell. I és que resulta que Murakami és el traductor de Carver al Japonès.

El poema de Carver, que transcric, és una delícia i un prodigi narratiu.



EL PROYECTIL

A Haruki Murakami

Tomábamos té. Especulábamos educadamente
sobre las posibilidades de éxito
de mis libros en tu país. Pasamos

a hablar del dolor y de la humillación

que encuentras una y otra vez

en mis relatos. Y ese elemento

de pura suerte. Cómo se traduce todo eso

en términos de ventas.



Miré hacia una esquina de la habitación

y por un momento tuve de nuevo 16 años,

dando tumbos por la nieve

en un Dodge Sedán del 50 con cinco o seis

colegas. Enseñándoles el índice

a otros tíos, que gritaban y bombardeaban

el coche con bolas de nieve, gravilla y ramas

viejas. Dimos la vuelta acelerando a tope, gritando.

Y pensábamos dejado ahí.

Pero mi ventanilla estaba bajada diez centímetros.

Sólo diez centímetros. Les ladré

la última obscenidad. Y vi a aquel tipo preparado para lanzar.



Desde esta perspectiva,

hoy, imagino que la veo venir. Que la veo

acelerando por el aire mientras la miro,

como aquellos soldados de principios

de siglo veían nubes de metralla

volar hacia ellos,

petrificados, incapaces de moverse,

fascinados por el pánico.

Pero no la vi. Ya me había dado la vuelta

para reírme con mis colegas

cuando algo me golpeó de perfil,

tan fuerte que me rompió el tímpano y cayó

en mi regazo, intacto. Una bola de hielo y nieve

bien presionada. El dolor fue inmenso.

Y la humillación.

Fue horrible cuando empecé a llorar

ante aquellos tipos duros que

me decían a voces, Mala suerte. Algo insólito.

¡Una de un millón!



El tío que la lanzó tenía que estar encantado

y orgulloso de sí mismo mientras le aclamaban

dándole palmadas en la espalda.

Debe de haberse secado las manos en los pantalones.

Seguro que anduvo un rato más por ahí

antes de ir a cenar a casa. Creció,

tuvo su ración de reveses y se perdió

en su propia vida, como yo en la mía.

Nunca volvió a pensar

en aquella tarde. ¿Por qué iba a hacerla?

Siempre hay demasiadas cosas en que pensar.

¿Por qué se iba a acordar de aquel estúpido coche que, patinando

calle abajo, giró en la esquina

y desapareció?


Levantamos educadamente las tazas en la habitación.

Una habitación en la que durante un instante hubo algo

más.


Raymond Carver
Todos nosotros
Bartleby.
Madrid, 2006

Traducció de Jaime Priede.


Trobareu més poesia de Raymond Carver fent click AQUÍ

Dolços somnis.
Foto: Carver per Bob Adelman

Fum, a la llum de Keith Jarret

Ahir, mentre escrivia una carta, vaig recordar que hi ha una escena de Smoke que m’emociona. Una part de l’escena 10, on Paul i l’Auggie miren les fotografies que cada dia a les vuit del matí pren l’Auggie. L’Auggie li explica al Paul que no són totes iguals... Tota l’escena és una meravella, un instant de profunda intimitat entre aquests dos homes. “Slow down, man, mentre sona una música de piano, una fuga, la primera fuga dels vint-i-quatre preludis i fugues, op. 87. de Shostakovitch. Intrepretada per Keith Jarrett. Una escena que sempre m'emociona.

Dolços somnis, bona nit.

P.S. La música... al minut 3:56 d’aquest vídeo.



I el guió a:

Paul Auster
Smoke & Blue in the face
Anagrama-Compactos
Barcelona 2005.

Dolços somnis, bona nit.

dijous, 5 de juny del 2008

Carver i Lish. La creació d'un estil. Una narrativa per descobrir?

No he llegit res de la narrativa de Raymond Carver, el meu estimadíssim Carver del qual n'adoro la poesia. Una certa por em frena.

M’espanta una mica això que es diu de l’estil narratiu de Carver: eixut, concís, fred. I em deixa una mica perplex, per què la profunda humanitat dels poemes de Carver que han estat per mi una recàrrega de tendresa, contrasta amb aquesta imatge de la narrativa que donen els que saben. En definitiva, em fa por entrar en la seva narativa i decebre’m.

El cas és que el passat mes de gener vaig llegir aquest interessant artícle d’Antonio Muñoz Molina al Babelia del dia 19 (click). Muñoz Molina apunta que en bona mesura l’estil fred de Caver (compte, m’he oblidat de dir que és un estil que ha acabat sent un model narratiu, per tant poca broma!) és degut a un dels seus editors: Gordon Lish.

Així ho afirma un artícle publicat el 9 d'agost de 1998 al New York Times Magazine. En resum: Gordon Lish, va suprimir més del cinquanta per cent del text original de Carver i va modificar el final d'entre deu i tretze dels seus contes.

El més rellevant però és que l'estil fred i contingut de Carver seria conseqüència de la seva intervenció. Segons sembla, els textos originals de Carver -que es conserven a la Lilly Library de Bloomington-, contenen un estil narratiu més "humà", sense la catatonia emocional de la que parla Muñoz Molina.

Enllaço aquest altre artícle (click), INTERESSANTÍSSIM. És llarg, però és molt interessant. L’autor és Alessandro Baricco, (aquí us enllaço l’original publicat a La Repubblica, per que l’article està penosament traduït al Castellà). Baricco dóna molts exemples.

Finalment enllaço aquest document PDF amb una comparativa del Carver pre i post-Lish.

El tema dóna moltíssim de si. Segurament ja coneixíeu aquesta historia.

No jutjo.

M'agradaria però que algun editor (Herralde, estás ahí!!!) s'afanyés a treure els contes originals.


P.S. Ahir em vaig començar amb alguns dels poemes que VISOR va publicar de Carver. Com necessito aquesta poesia!

dilluns, 2 de juny del 2008

Tori Amos

Estimada Tori,

Confesso que aquests darrers mesos t’he estat infidel. És una noia més jove. Es diu Regina. Com que hem passat molt de temps junts, som amics, els dos tenim una edat i hem viscut, suposo que m’ho sabràs perdonar.

Es cert que de cap manera la Regina té l'evocadora i brutal sexualitat de la teva veu (en aquelles cançons més ombrívoles), ni la transparència, ni el risc, ni el teu virtuosisme al piano. Però alguna cosa d’ella em recorda als primers anys que vam passar junts, als anys noranta, quan encara no hi havia Mp3, o si n'hi havia jo no en tenia, i m’havia d’endur la teva veu en la meva ment.

Avui sentia "Bliss" mentre calculava, Tori. I vaig transportar-me al moment de la nostra descoberta. "Under the pink" sonava al cassete de cotxe, mentre jo devoraba kilòmetres per anar a enterrar el meus morts. I "Boys For Pele" en la solitud nival de Hannover, i "Scarlet's walk" en la solitud d'uns altres càlculs.

Tu, i en Tom, i el “Viejo pelucas sempre hi sereu al meu Mp3, la qual cosa vol dir que sempre acabaré tornant a vosaltres.

Sempre teu

Víctor.

* * *

Si no la coneixeu, doneu-vos vosaltres mateixos un volt pel You Tube. En general, considero que "Boys For Pele" (1996) és imprescindible, el millor de la seva discografia. Per estalviar temps ja us dic ara, que podeu prescindir absolutament de "The Beekeeper" (2005), un mal any el té tothom.

Començo amb una versió de "Concertina", del disc "From Venus and back (1999)". Un detall: al minut 2:40 sona un bip, bip que la distreu. Una cançoneta light, de les de "veu transparent".

Només per Torifílics: fragment del Making of de "Boys for Pele", El seu millor disc. Espereu a veure les escenes de la preparació de "Caught a lite sneeze" (minuts 2:49 al 3:57). Aquesta és una peça molt fluixa dins del disc, segurament degut als arranjaments finals. Les escenes, però, són impressionants.






Només per Torifílics (2): enregistrament de la veu per una versió de "Caught a lite sneeze", segurament no és la versió que va aperèixer a "Boys for Pele".


Generosa Safo.

Ja que som amics, mira,jeu amb dona més jove,ja no suporto fer-hoamb tu, que en anys et passo.

Safo,
Fragments d’un llibre incert.

diumenge, 1 de juny del 2008

Un poema de Carles Torner

Recordo ara com em va commoure "L'àngel del saqueig", el poemari d'en Carles Torner  publicat el 1990. Ara em veig a mi mateix llegint-lo a l'estació de Sant Cugat, com si fos ahir (però ja han passat divuit anys).  I recordo perfectament com em va 'tocar' aquest poema que transcric. Rellegit avui, encara penso que "L'àngel del saqueig" és un llibre excel·lent.

L'INFANT

Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora, 
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes, 
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus, 
abans del mar, conqueridor sense cronistes, 
i dels estels parant la taula dels desficis, 
abans dels savis, les presons i els coliseus 
i tota terra d'artificis,
 quan tot era un mantell de buit molt fi 
i el negre un sol color sense cap vora,
 aquest dolor d'infant que plora
 ja era aquí.




Carles Torner
L'Àngel del Saqueig
Ed. Península/ Ed. 62
Barcelona, 1989.