Sense ànima...

Atemptat al rodal de Sabadell

Pels que no sigueu de Sabadell, diré que els boscos i el torrent de Colobrers són un paratge únic del castigat rodal  (la zona periurbana) de la ciutat. Parlar-vos del seu interès em sembla sobrer.

Acabo de rebre aquest vídeo que us enllaço, realitzat per l'Entesa per Sabadell (a qui dono el meu suport des d'aquí), sobre l'esfereïdor impacte ambiental del Gasoducte que l'empresa Enagas realitza al tram de la Torre del Turull; Bosc i Torrent de Colobrers; i Boscos de Can Vilar.




L'amic que em reevia el correu em diu, i jo estic plenament d'acord, que cal que la gent estigui informada d'aquest greu atemptat, silenciat deliberadament pel govern municipal de Sabadell que a canvi de 106.400€ ha permès a Enagas fer aquestes obres al rodal de Sabadell amb l'impacte que podreu comprovar.

Stramonium

Datura Stramonium

La paternitat com un flux d’emocions desbocades; una percepció alterada; un estat de difuses revelacions també. D’aquí estramoni (Datura Stramonium), planta de la qual se n’extreu un potent alcaloide emprat per induir experiències de consciència alterada i que és també el nom d’un medicament homeopàtic.

Si, us faig arribar un nou i breu recull de poemes... Stramonium, iniciat el Novembre de 2007.  Queda aquí, doncs.

-o-

Com arrencar un fill
de les urpes d’una maledicció,
d’un treball mític,
d’un dolor que li precedeix?

Com no inocular-li més ombra
de la que ja l’entela?
aquest vestigi,
aquest esquinç.

-o-

Fill mirall, estramoni, 
a vegades homes estranys
et visiten,

compta’m entre ells:
nu t’arribo
i tremolo per tu,

tremolo sempre.


V.M. Stramonium (2011)

Dialoguen

M'agrada tenir-los de costat al petit tros de paret del despatx.

N. al despatx del pare.

El dibuix que la N. amb dos anys va fer per que m'endugués despatx i la versió, jivaritzada en un pòster, d'un dels impressionants retrats d'Antonio Saura (imprescindible la visita a la seva web). 

Saura en un pòster al despatx

Cap demagogia aquí: quan veiem un dibuix infantil, alguna cosa ens uneix amb aquells avantguardistes que van dibuixar per primera vegada a les parets de Lascaux o Altimira.


En el dibuix infantil hi trobem el desig primigeni, la necessitat de donar forma a les imatges que ens habiten sense els constrenyiments dels cànons, sense el pes dels segles a les espatlles. Amb el mateix delit (m’atreviria dir que el mateix rigor?) que trobem a una pintura de Saura o una la pintura de la N.

                                                                                             
                                                                     

  

Els mobles que mouen els veïns a la tarda i als matins no van enlloc

Sense pretendre abusar, diré que també sona al meu cap aquesta meravella:


"Els mobles que mouen els veïns
a la tarda i als matins
no van enlloc"...




Bon dia, nens i nenes.

De les noies al Tibet a Fer dissabte amb Nando Caballero.

Trenta-dosena relectura nocturna de “Tintín al Tibet”.  

No hi surten noies al Tintín? No, no en surten gaires. En aquest cap. I hi ha noies violoncel·listes? mmh... Si, si que hi ha, vine, anem al youtube. Espera, espera: i també noies contrabaixistes? Si, si, mira aquesta és Esperanza Spalding... 

És així com arribo aquesta vella entrada, i decideixo que quan la filla dormi li seguiré a la pista a Nando Caballero, que aleshores era el baixista de El sobrino del diablo, i que ara traça la seva pròpia estela al front de la Banda del llanero solitario. 

Més tard, doncs, escolto algun del temes del seu discos “Vuit dissabtes d’hivern” i “Dolors i maldecaps” (disponibles a bandcamp). 

M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara no sé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home. 


Us proposo aquesta preciosa cançó:

I també aquesta versió nua, que encara m'agrada més. 

Bona nit, petons rodons.

Interludi paterno-culinari

Sents una sensació d’agradable i estrany orgull, sabent que tots els saquets que apareixen en AQUEST reportatge emès per TV3 han estat preparats pel pare (*), que cadascuna d'aquestes mongetes han estat, després de ser calibrades, triades una a una (literalment) per ell.

Mirem embadalits el reportatge: el pare ha tingut els segons de glòria Warholiana.

Quan acaba el reportatge, el pare postil·la: “No sé per què tothom talla el saquet i el fa malbé. Per obrir-lo només cal tallar el fil i estirar-lo.”

Amén.

(*) Jaume Mañosa, l’home de la barba blanca que surt al minut 11:50, fent servir la màquina de calibrar les mongetes del ganxet del Parc Agràri de Sabadell;

Directe al lector del segle XXI

L’atzar, novament et fa tornar a la lleixa on reposa el llibre de l’estiu passat. Una recomanació sense preu del poeta Alex Holgado, que t'ha acompanyat en viatges, l’has llegit al sofà de casa però també pels parcs de la ciutat, a les activitats extraescolars dels fills. Per què oblides una i altra vegada, una i una altra vegada...?

Novament et sents colpit pel la immediatesa d’un interlocutor que tractava de d’explicar-se a si mateix, fa dos mil anys. Com seleccionar ara un de tants passatges subratllats? Optes finalment per quatre fulguracions d’atzar:

Pàgina 55.

“ Quan et sentis com obligat a inquietar-te per les coses que et passen al voltant, retorna ràpidament a tu mateix i no t’apartis del ritme més del que sigui necessari. Perquè esdevindràs més amo de l’harmonia com més sovint hi retornis.”

Pàgina 61.

“Recobra els sentits, retorna a tu mateix i treu-te la son del davant. Així t’hagis convençut que eren somnis aquelles coses que t’anguniejaven i t’hagis despertat definitivament, considera la realitat tal com abans consideraves aquells somnis.”

Pàgina 67

“Ningú mai no podrà impedir-te de viure segons les lleis de la teva naturalesa. I res no podrà passar-te contra la llei de la natura universal.”

Pàgina 73:

“Aboleix les fantasies(*). Posa aturador al nerviosisme que et fa bellugar com un titella. Delimita el moment present. Sàpigues reconèixer què et passa a tu o a un altre. Divideix i analitza qualsevol objecte en els seus aspectes causals i materials. Pensa en la teva darrera hora. La falta comesa per aquella persona, deixa-la allí on es va originar.”

Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.








(*) Aquí he modificat la traducció,  L'Alberich i en Tello tradueixen (correctament) φαντασίαν com a imaginació, però per allò de la "imaginatio vera et non fantastica" a mi m'agrada més no barregar les cabòries i el fantasieig sorollós a la que es refereix el filòsof amb la imaginació fèrtil.

De Marc Aureli a jugar sobre la catifa...

Defuges els vells rituals. Defuges l'opinió i l'apocalipsi mentre condueixes cap a la feina. Recordes haver obert el llibre a l'atzar i haver llegit

"Tot és opinió. I aquesta depèn de tu. Així, doncs, quan vulguis suprimeix l'opinió. I de la mateixa manera que superes el promontori i la mar és calmada, així mateix tot està tranquil i és una cala a recer de les onades quan suprimeixes l'opinió". 

Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.


Aquesta setmana escoltes al filòsof Gregorio Luri parlar de la sobrevaloració de l'opinió a l'ensenyament. Venia a dir una cosa així com: quin valor té la opinió? d'opinió en té tothom, sobre qualsevol cosa. La qüestió és tenir arguments. Jo afegiria, com a pas previ, tenir coneixement.


Així doncs defuges notícies i tertúlies, i el dial recala a Ràdio 3.  El que sona t'evoca uns Pixies amb efluvis  del Tàmesis: Eye through an ashtray and you my darling/ But this moonlight is not moonlight/It’s electric, electric light...

Oh well you look so reckless
Cool but your tone is careless
Shapes that the moonlight’s making
Who’s got your hands shaking?
Eye through an ashtray and you my darling 
But this moonlight is not moonlight
It’s electric, electric light
It lands so soft in my bedroom
On the carpet, and when you lie down talking
I’m not listening
I just think it’s funny how we are
United, united, united on the carpet
United, united, united once again oh
These houses along my street
They’re so ugly staring down at me
They hold meetings in the night time, they speak quietly
They try to make me leave
They’re laughing, I’m not listening
I’m just thinking how good it will be when we are
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car
When I fall asleep
I often hope that it’s for good but God I…
Don’t want to die
I just want some sunshine
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car as well

United (13/05/2011) by PETE AND THE PIRATES
One Thousand Pictures (20/05/2011)
Reading, England, UK

Autorretrats de Jen Davis

Navegant, em trobo aquesta magnífica sèrie d'autorretrats de Jen Davis.

By casuality I have found this splendid work by the photographer Jen Davis, and now I want to share it, so I really suggest to  take a look at her page.

Autorretrat.
(c) Jen Davis

José Moreno, un quadern

Sostens el quadern, més petit del que pensaves, com sostindries objecte sagrat.

No, no havies tingut en compte que aquí també l'olor i el tacte juguen. Així que olores i resegueixes amb prudencia les textures que impregnen les pàgines.

Et diu que tot és resultat de l'atzar: el paper, de mala qualitat, traspuava taques d'oli al revers de cada dibuix. De sobte va veure l'efecte indesitjat podia ser un nou punt de partida, i és aquesta seqüencialitat el que dóna al quadern una unitat.

Surts commogut. Tens ganes que tothom pugui tenir-lo a les mans, que tothom pugi tocar l'aspror del paper, l'olor de l'oli i el dissolvent, veure els relleus dels diferents materials.

Tens ganes, en definitiva, de no tanta clandestinitat, no tant samizdat.

-o-

Dibuixos d'un quadern de José Moreno;

Un exemple del procés: pàgina 3 i el seu revers, la pàgina 4.

Dignitat

A la fotografia observem una visita mèdica al passadís de del CAP "Ernest Lluch" de Viladecavalls, tancat per Boi Ruiz i el "govern dels millors" i re-obert pel personal sanitari, que hi treballa de forma voluntaria.


La notícia l'he trobat a aquesta entrada del bloc de la professora Àngels M. Castells.  No sé si com diu la professora, "aquest és el camí", peò en tot cas felicito als metges, inferemeres i auxiliars del CAP per la seva dignitat i professionalitat.  Ah, també podeu veure la notícia, tal i com la dona TV3.

Podem decidir alguna cosa el ciutadans?

Personalment crec que no és cert que els estats hagin de tenir un  "dèficit proper a zero",  diguin el que diguin: repetició no vol dir demostració. En particular no crec que els països hagin de tenir dèficit zero en un moment de profunda crisi (causada per l'ambició i l'actitud depredadora dels sectors financers) quan els serveis públics són més necessaris que mai per tanta gent. Podeu llegir un article interessant aquí:

En tot cas, la qüestió d'aquesta reforma de la constitució ad hoc segons l'ortodòxia neo-liberal em sembla una qüestió de prou profunditat, pels efectes estructurals que tindrà, com perquè els ciutadans siguem consultats. De què tenen por els diputats, de la democràcia potser? 

Per aquest motiu he recolzat AQUEST manifest promogut pel professor Vicens Navarro per demanar que si els partits polítics volen modificar la constitució en aquest sentit, com a mínim es convoqui un referèndum. Per aquesta raó us demano que considereu lapossibilitat d'enviar una carta als diputats del congrés per tal de demanar-lo, en el cas que vulguin tirar endavant aquesta iniciativa.

http://actuable.es/peticiones/pide-referendum-ratificar-reforma-la-constitucion

però també hem fet volar estels en dies lluminosos

Parla’m amb la llengua que coneguis,

encara que sigui la llengua dels àngels

i jo una campana de bronze.

De com hem caminat pels carrers de ciutats

que mai no han estat la nostra,

i en dies lluminosos

hem fet volar estels.

Diumenges lents,

abans que el monstre ens segrestés

els dies que condueixen

a un altre diumenge lluminós.

Hem conegut el silenci

dels dies feixucs,

però també hem fet volar estels,

i Sara tenia noranta anys.

VM,
de Liquen.

Fotografies de V.M.

Elles escrivien cartes.

Un dels meus llibres de capçalera: "Pobo de noite" una recopilació de poemes de 1980 a 1995, de Manuel Rivas. L'estiu és també temps per fer-se acompanyar dels poemes que ens conformen, que ens han fet créixer.

Penses en el mar, que ahir es mostrava juganer i poderós. Miraves el fills amb precaució: El mar/la mar que a la terra dels meus avanpassats donava i llevava la vida.

VIÚVAS DOS VIVOS


Elas escribían cartas
con abrentes de mel e biscoito
e chegaban postais con vermellos trolebuses,
xardíns de acuarela.
cadelos de algodón.
e una parella absurdamente feliz
enriba da ponte de Westminster.

Manuel Rivas
Pobo de Noite,
Antoloxía poética (1980-1995)
Xerais, Vigo 1998.

Assajo una traducció:

LES VÍDUES DELS VIUS

Elles escrivien cartes
amb trencs d’alba de mel i bescuit

i arribaven postals amb troleibusos vermells
jardins d’aquarel·la
gossets de cotó fluix
i una parella absurdament feliç
sobre el pont de Westminster.

- o -

Traducció al castellà:

El pueblo de la noche y mohicana revisitada
Traducció de l'autor y Dolores Vilavedra.
Punto de Lectura.
Madrid, 2004.

Perplex a Google Books

Fa uns mesos em va fer certa gràcia trobar "Perplex" a Google Books.

El podeu llegir aquí:

V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia,
Sabadell 2008.

Tenyint de sol la tarda

L’encert d’haver tornat a Can Massot. De retrobar-la solidesa de la Roser i de la casa, que són una, penses mentre l'escoltes: forma i esperit. L’escolta prudent d’en Josep Maria, la seva parla reposada.

Trobar-se a casa.


És aquí que has llegit l’"Oncle Tungstè", l’estiu abans de la filla. És aquí que el sol tenyia les tovalles d'un desig d'estiu, en uns versos que ara parlen de la seva veu.



La seva veu és un desig d’estiu:
cristall tenyint de sol les tovalles;
el so de la tarda que declina;
la mesura; la determinació.

D’ on prové aquesta reminiscència?

Per què es dissipa?

V.M.  de “Stramonium”, en preparació.

 I l’encert, d’haver-te endut “La muntanya de l’ànima” de Gao, aquest Juliol d’humitat freda i de boira.

"Mentre tu vas a la recerca del camí que duu a Lingshan, jo passejant.me al llarg del Iang-Tsé, vaig a la recerca de la veritat. Acabo de passar per una vivència greu. (...)

(...) Sempre m'havien ensenyat que la vida era la font de la literatura i que la literatura havia de ser fidel a la vida, fidel a la seva veritat. I el meu error era precisament haver-me apartat de la vida, haver anat a l'encontre de la seva veritat"

Gao Xinjian
La muntanya de L'ànima
Traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping.
Columna, Barcelona 2001.


 P.S. Per molts anys Josep Maria.


Fotografia de V.M.

Concert d'ocells...

La gata siamesa dels veïns mossega les fulles de la planta que que cuiden els nanos de sota. En tenen cura amb una atenció que no dedicaran mai més a un vegetal fins que els arribi la meva edat, i res no iguali l'alegria de trobar tres tomaquets primerencs prenent forma al test que hi ha a la finestra de l'habitació.

Em llevo i puc veure dos pressecs voluptuosos contrastant a l'ampara del verd de les fulles del seu arbre, un magnoli estilitzat que busca la llum i una olivera. Habitants tots d'una ciutat B, d'una ciutat amagada darrere les facanes. La ciutat dels patis, petits i privilegiats alhora.

Una vida B, una cara B. Jo vull viure a la meva cara B, jo vull viure la meva vida B.

Aquesta hora, a tota hora, les ràdios vomiten els apocalipsis habituals (Cara A). Em quedo admirant el presseguer i l'alegria de la filla en veure els dos prèssecs (conserva-li l'alegria senyor de les dents afilades). I penso que avui m'he llevat massa tard per poder sentir el llenguatge dels ocells que sempre esclata a deshora (Cara B).

Però la veu d'ocells m'arriba en forma de entrega per correu (segona mà: vida B dels objectes): ESCOLTEU-LOS AQUÍ.

David Holland Quartet.
Conference of birds 
ECM, Munich, 1972.

Dave Holland: Contrabaix.
Sam Rivers Instruments de canya i flauta.
Anthony Braxton, Instruments de canya i flauta.
Barry Altschul, Percussions i marimba.

Escriu Dave Holland: "While living in London I had an apartment with a small garden. During the summer around 4 or 5 o 'clock in the morning, just as the day began, birds would gather here one by one and sing toghether, each declaring its freedom in song. It is my wish to share this same spirit with other musicians and communicate it to the people".


Si us ha agradat, també aquestes altres versions precioses:

Conference of birds, versió de Vereinte Stimmen Jazzvokalensemble .

i

Conference of birds, versió de Simon Lapointe.


Bon estiu.

Després de la batalla.

C. de la Reina Elionor.

Fotografia de VM



Tú no tienes la culpa mi amor
que el mundo sea tan feo
tú no tienes la culpa mi amo
de tanto tiroteo
vas por la calle llorando
lágrimas de oro
vas por la calle brotando
lágrimas de oro...


Fragment de LÁGRIMAS DE ORO
Manu Chao, Clandestino.
Virgin 1998.

Apuro mi cerveza mientras está fría y me largo lo más rápidamente posible.

 GAO

                                                                                              para Héctor Meza

Aunque tú siempre decías que si algún día los nuestros ganaban,

nosotros  íbamos a ser los primeros a los que vendrían a buscar,

y luego te reías como un bárbaro.

Que iba yo entender entonces?

Pero ahora sé que estabas en lo cierto.

Recuerdo ahora un pasaje de Gao:

“Y cuando te encuentras con alguien que quiere convencerte soltándote un discurso insoportable, le dices, que vale, de acuerdo y te largas lo más rápidamente posible”.

No hace falta leer a Gao, ni a los otros.

Solamente es necesario escuchar,

para saber que estaríamos en la lista de los primeros.

Así que apuro mi cerveza mientras está fría

y me largo lo más rápidamente posible.

Porque sé que estaré en la lista de los primeros:

los que se ríen como bárbaros,

esa risa tan molesta.

Y con razón:

qué pinta nuestra risa aquí?
Por qué nos reímos tu y yo?

Y de qué?

 V.M.

- o -

El texto citado pertenece a Gao XingJian,  "El libro de un hombre solo". Círculo de Lectores, Barcelona 2002. pp. 170-172.

Clàssic de la casa: "Noche de San Juan" de Jorge Brotons

Un clàssic de la nit en aquest enllaç...

Feliç revetlla.

Héctor Meza: persistència, resistència, treball. L'obstinació del que bull dessota els dies.

 

L'any vuitanta-quatre, jo era un jove confús i aclaparat (com ara, però en versió mitjana edat) que un cop per setmana visitava la casa d'Héctor Meza.

Aleshores l'Héctor, acompanyat del flautista Aure Rodríguez, començava a fer córrer les seves composicions pels auditoris encara assedegats d'un país efervescent que aspirava a alguna cosa més que un "pelotazo".

Deixeble espiritual d'Astor Piazzola, l'Héctor ja fa trenta anys que composa una tangos estremidors. Persistent; obstinat; resistent; supervivent; bullint dessota dels dies: el signe de l'art contemporani.

El recordo ara  interpretant la Bourré de la suite en mi menor per a llaud de Bach en un auditori gèlid, amb les mans petrificades pel fred, posant un walking bass a la melodia que dibuixava l'Aure. Recullo l'escena en aquest poema (perdoneu-me l'auto-referència): 

DECIDE ESCIBIRLE UNA CARTA 

Bach en la habitación

y ni siquiera su luz la esclarece:

        todo se agota
        detrás de los párpados. 

Suena ahora la Bourrée de la suite en mi menor para laúd
y te veo tocándola ante unos críos.

Hiciste trampa, ¿recuerdas?

metiste un walking bass
porque tenías los dedos congelados. 

Hoy he guardado un recorte del diario

en el Tao te king que me regalaste
hace tantos años.

Seguiría contándote cosas,
artificios y equívocos,
en definitiva todo lo que precede a esto: 

Cuídate, cuidémonos;
no te olvides de caminar
muy pegado a los muros;
y pon dos leones a la entrada de este año que empieza,

como en los restaurantes chinos baratos. 

Dos leones

que te guarden de la cólera de los dragones. 

Pon dos leones,
anda, ¿qué te cuesta? 

V.M.

Lobishome (2009)

He rebut, quasi un regal d'aniversari, aquest vídeo avui.

Disfruteu-lo i no perdeu l'ocasió d'escoltar-los si algun dia caminant per la ciutat, veieu que ell i Aure Rodríguez toquen al bar de la cantonada o al centre cívic del barri. No em canso de repetir-lo: l'autèntic bull dessota els dies. L'autèntic passa en secret; la ciutat xiuxiueja el nom del que és cert.

Héctor: preciosa la papallona.

L'estratègia del mamífer (Urban Sketchers).

Aquarel·la de Pedro Cabral, posted at "Urban Sketchers".

A través del bloc d'en Jorge Brotons, descobreixo aquest altre que es diu "Urban sketchers". Equipats amb quaderns, llàpissos i aquarel·les, aquesta comunitat (visiteu els blocs dels corresponsals), dibuixa el món que bull a places i carrers.

Em sembla una preciosa manera d'art quotidià minuscul, ubicu, interconnectat.

Com van sobreviure els primers mamífers a les grans extincions del seu temps? Potser perquè eren unitats petites, autònomes i adaptables? Afegim això la capacitat de relacionar-se en xarxa i tindrem, potser, tots els ingredients per a la supervivència d'un art autèntic, que van fent forat sense soroll, que persisteix malgrat la seva aparent irrelevancia, o precisament per això.

Les coses que passen dessota.

Per quines raons l'AMPA ens crida a una concentració davant l'escola.

No penso convertir el bloc en un espai polític, tornarem a la poesia. Però tampoc no vull quedar-me de braços plegats. 

Reprodueixo el text que l'AMPA que de l'escola del nostre barri ens fa arribar als pares: 

- o -

"Els darrers anys, el Govern de la Generalitat de Catalunya ve realitzant retallades que incideixen en l’atenció a l’alumnat, els centres, els professionals i els serveis educatius; en definitiva, en tota la comunitat i, el que és més important, acaben per incidir en la qualitat educativa.

Malgrat s’ha anunciat que les retallades no afectaran els serveis essencials de l’educació, la informació que ens fan arribar des de la FAPAC i d’altres associacions parlen de:

Retallades a l’escola:

·         Reducció de les plantilles docents. Només es cobriran un 50% de les vacants, mentre que s’anuncien incentius a la jubilació pel curs vinent.

·         Reducció del personal no-docent. Al voltant del 15% de secretaria i neteja i no es cobreixen places de tècnics d’educació infantil, argumentant que no són “personal docent” quan fan una feina molt important de suport a les aules de parvulari.

·         Reducció en les despeses de funcionament, s’han de reduir un 20% en el global de l’any.

Retallades per les AMPES:

·         Supressió de les subvencions a les Activitats Extraescolars

·         Supressió de la subvencions per Serveis D’Acollida

·         Supressió de la subvenció per la reutilització de llibres de text (socialització)

En aquest sentit, volem emfatitzar que una reducció significativa de les subvencions pot derivar en problemes econòmics per la gestió d’aquests serveis o depenen del cas la seva desaparició.

Per tot això, volem solicitar que el Govern  aposti decididament per mantenir el servei públic d’educació en les condicions de qualitat que la societat catalana i el moment que vivim requereixen. Cal que mantinguem i augmentem els recursos pendents per a la millora de l’èxit escolar."

El que és essencial.

Em diu, "al nostre centre, que és petit,  per gestionar les despeses fa dos anys teníem una assignació de 12.000€, aquest any tenim una assignació de 10.000€. Ens queden 1000€ per acabar el curs. Acabem de rebre una comunicació que diu que el curs vinent hem de passar amb 7.500€".

Segueix "Això si, les ràdios i els diaris s'ompliran d'opinadors que només parlaran de la qüestió de l'uniforme a les escoles."


Ens despedim amb un cert aire de derrota.

No one laughs at God in a hospital. No one laughs at God in a war.

Veig els avions de combat arribant a casa. El diari titula "Missió complerta". M'estremeixo.  Weltschmerz.

Torno a tu Regina, i em poso aquesta cançó.

LAUGHING WITH


No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.
 
No one’s laughing at God
when they’re starving or freezing or so very poor

No one laughs at God
when the doctor calls after some routine tests
 
No one’s laughing at God
when it’s gotten real late
and their kid’s not back from the party yet

No one laughs at God
when their airplane start to uncontrollably shake.
 
No one’s laughing at God
when they see the one they love, hand in hand with someone else
and they hope that they’re mistaken.

No one laughs at God
when the cops knock on their door
and they say we got some bad news, sir.

No one’s laughing at God
when there’s a famine or fire or flood.

But God can be funny
At a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke
 
God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini,
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus,
God can be so hilarious,
Ha ha
Ha ha.

No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God
when they’ve lost all they’ve got
and they don’t know what for.

No one laughs at God on the day they realize
that the last sight they’ll ever see is a pair of hateful eyes.

No one’s laughing at God when they’re saying their goodbyes.

But God can be funny
at a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke.

God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus
God can be so hilarious

No one laughs at God in a hospital
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God when they’re starving or freezing or so very poor

No one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
we’re all laughing with God.

Regina Spektor
Laughing with.
del disc "Far"
Sire Records (2009).

Lay your head down.

Sona al meu cap aquesta cançó de Keren Ann.


Versió del disc Keren Ann (EMI/2007)

I encara una versió acústica AQUÍ.

Finestrals. Philip Larkin

El teu correu, M.R., em refereix per primera vegada a la poesía de Philip Larkin. Ara en sento parlar per tot.

Ahir, de passada per la biblioteca aprofito per treure "Finestrals" editat per  Labreu.

Troballa, absoluta.

Marcel Riera, que n'ha tingut cura de la traducció, afirma al seu pròleg: "Larkin escriu a poc a poc, a vegades un parell de poemes l'any, ben pastats, mesurats, sovint amb rima i sens pellofa, tot pinyol. Una barreja inconfusible de llenguatge sofisticat i col·loquial, a vegades fins i tot volgudament ordinari (...) Narra històries sovint en primera persona i amb un to aparentment lleuger, divertit i càustic de fets corrents en què tothom s'ha trobat però que a priori no s'identifiquen com a "poètics" i que donen una visió directa i més contemporània del que la poesia solia oferir en aquells moments i encara ara. I sovint amb una final de quimèrica esperança". 

Em queixava aquesta setmana de com de és de fàcil des de l'opinió periodística reclamar una intervenció militar. Un filòsof perfectament d'esquerres citant un article d'"El País" demanava a Obama la intervenció del "Boys", i jo em preguntava per què no feia servir traducció al castellà o al català de boys: nois. Quins nois es demana que intervinguin a Líbia? els fills de qui s'han d'enviar a morir i a matar? anirà el filòsof? aniran els seus fills?

El món, la seva complexitat, em dol i m'amarga. Per això celebro que hi hagi qui pugui enfrontar-se a ell des de la intel·ligència i l'humor (cosí germà de l'amor), per això celebro que el primer poema que he llegit en obrir el llibre, just davant la lleixa de poesia de la biblioteca sigui just aquest:

HOMENATGE A UN GOVERN

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969

Philip Larkin
Finestrals.
Traducció de Marcel Riera.
Labreu edicions,
col·lecció alabastre
Barcelona 2009.

Tear drop al meu cap.

Versió de José González d'aquesta cançó de Massive Attack.

Buscar más artistas como Jose Gonzalez en Myspace Music

Tremola

C. Jacint Verdaguer.

Fotografia de VM

como conviene sólo a las vidas malgastadas.

C. Folch i Torras.

(...)

casas que tosen en silencio
escalofríos de enlucidos
casas de ralos cabellos
de enfermiza tez


(...)


casa de los suburbios de sienes hundidas
casa que mastican la corteza del pan


(...)


casas que nunca estvieron en el teatro
         
                 ratones de las casas de los suburbios
                 conducidlas a la orilla del océano
                 que sienten en la arena caliente
                 que contemplen la noche tropical
                 que la ola les premie con una estruendosa ovación
                 como conviene sólo a las vidas malgastadas.

Fragment de "Casas de los suburbios"
Zbigniew Herbert (1974).

De Z. Herbert
Informe desde la ciudad sitiada y otros poemas.
Traducció de Xaverio Ballester.
Hiperión, Madrid, 2008.



Fotografia de VM

¿Acaso no quiero a mis hijos tanto como a las hojas caídas?. W.C. Williams.

És així de contradictori, però tantes vegades així és: un és rebut a abraçades però sembla que l'aflicció et posa la traveta.

Sempre m'ha agradat aquest poema bell i descarnat de William Carlos Williams.

ESPERANDO

Cuando estoy solo soy feliz.
El aire es fresco. Un cielo
moteado y salpicado y herido
de color. Los falos encarnados
de las hojas del sasafrás
cuelgan ante mí en cúmulos
aglomerados en las grávidas ramas.
Pero cuando llego hasta la puerta de mi casa
y me dan la bienvenida mis hijos
a chillidos felices
se me cae el alma a los pies.
Me desmorono.


¿Acaso no quiero a mis hijos tanto
como a las hojas caídas?

¿O es que tiene uno que volverse imbécil
para llegar a viejo?
Parece como si la aflicción
me hubiera puesto la zancadilla.

¡Veamos, veamos!
¿Qué es lo que había pensado
decirle a ella
cuando me ocurriera
lo que me acaba de ocurrir?

W.C. Williams.
(Traducció de J.M. López Merino amb un lleuger canvi meu).


Del llibre "Sour Grapes (1921)"
W.C. Williams, recollit a
"Antologia bilingüe".
Selecció i traducció de J.M. López Merino.
Alianza Editorial, Madrid, 2009

Biguetes de la tercera volta

A les biguetes de tercera volta:

34/s. "Frueix feliçment del present. La resta t'és aliena."


Eclesiastès (Cohèlet) 3, 22.

Segons Jordi Bayod Brau, editor de la traducció al castellà dels assajos de la qual disposo, sembla que Montaigne més aviat va basar-se en el comentari de l'hebraísta protestant Jean Mercier qui per altra banda, segons sembla, advertia sobre l'abús d'aquest llibre bíblic.

Unió

c. Unió.

Fotografia de VM

Solidaritat i soledat aquests dies.

Adam Zagajewski.
Solidaridad y soledad.
Traducció d' A. Rubió i J. Slawomirski.
Acantilado, Barcelona, 2010.

Absolutament recomanable. Què fa que un llibre escrit als anys vuitanta sota l’ombra d’uns esdeveniments concrets (l’esclafament del sindicat polonès Solidaritat i la subsegüent imposició de la llei marcial a Polònia), sigui vigent per un lector d’avui com ara jo?

És molt probable que senzillament aquest lector que sóc jo, s’hagi trobat que els seu moment espiritual era l’adient per fer-ne una lectura  en termes propis,  i que això sigui tot. Però potser també és possible que aquest serè al·legat en favor a poder ser també dissident de la pròpia dissidència , a poder tenir un espai propi, un pensament propi, sigui plenament vigent perquè potser la busca d’aquest espai propi que anomenem la “vida de l’esperit”, el “cultiu personal”, o qualsevol altre denominació menys presumptuosa, sempre estigui amenaçada per la força de la historia i les vicissituds del col·lectiu, amb independència del moment concret. I que, per tant, el sentit comú senzillament sigui sempre balsàmic. 

Serenitat, sentit comú, humor, imatges sorprenents, decència, tendresa ... en definitiva tot allò que estimo dels poetes polonesos que han escrit a partir de la segona meitat del s.XX que conec.

He subratllat moltíssims paràgrafs i se’m fa difícil escollir un que sigui suficientment il·lustratiu del llibre.

Pàgina 85.

“El antitotalitarismo me convierte casi en un ángel (...) movido por las mejores y más nobles intenciones, el antitotalitarismo me tienta con lo irreal, con la irrealidad del bien (...) pero yo no soy capaz de ser sólo puro y bueno. Sé que vivo en contradicción, en una tensión permanente, entre medias tintas (...) Si obtengo alguna satisfacción es porque, a pesar de todo, corrijo parte de mis equivocaciones y, de vez en cuando, consigo comprender mi error, superar la inercia y experimentar la imperfecta libertad de andar desencaminado.”

borrando tras de mí según un mapa exacto.

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?

Iehuda Amijai.



Detall de l'antic aparcament de l'estació "Sabadell - Estació" dels F.G.C.

Fotografia de VM

Anatomia (II)

Casa condemnada. No existeix.

 

Fotografia de VM

i m’adono que els ulls palesen la sofrença de l’amor que arribà tard.

Per atzar, descobreixo l'existència del poeta David Rokeah, en aquesta pàgina matinguda per Eduard J.Verger.


PAUL CELAN


Quan Paul Celan vingué a Jerusalem,
els mots codificats dels seus poemes s’escamparen
de la Porta de la Misericòrdia
a la Porta dels Lleons,
i no tornaren a ell fins a la mort.

De vegades, a Jerusalem,
el veig que amanyaga
la cabellera negra d’una noia
iemenita i m’adono que els ulls
palesen la sofrença de l’amor
que arribà tard.

Els mots que conjunyí
a tall d’anagramista
les tempestats congriades entre els mots
i els senyals damunt la paret
són els silencis de després, el poema
de després.

    
David Rokeah,
Coloms missatgers aturats a l’ampit de la finestra.
Traducció d’Eduard Feliu,
Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

Entre la runa.

C. Salut / Raval de dins.

...preserva una habitació pròpia.

Desig de retirada, de recer, de defugir la història, de retrobament íntim: desig d’una habitació pròpia.

El gabinet i la biblioteca de Michel de Montaigne estaven al segon pis de la torre del Castell de Montaigne (l'única part del castell que es va conservar després de l’incendi de 1885). En un mur del gabinet es pot llegir encara:

“L’any de Crist de 1571, a l’edat de 38 anys, en la vigília de les calendes de març, el dia del seu aniversari, Michel de Montaigne, fastiguejat ja fa temps de l’esclavitud del palau i de les tasques públiques, mentre, encara incòlume, desitja refugiar-se a l’empara de les doctes verges, on tranquil i lliure de preocupacions, travessarà finalment la petita part del trajecte que li resta per recórrer, si el fat així ho concedeix, ha consagrat aquesta seu i aquest dolç amagatall dels seus avantpassats a la seva llibertat, tranquil·litat i lleure. ”

Són ben conegudes les inscripcions a la fusta de les bigues del refugi de Montaigne, vegeu per exemple aquesta bitàcola o les pàgines finals d’aquesta edició dels assajos.  He pensat, de tant en tant reproduir alguna d’elles. Començo avui per una un pèl pessimista.

 A les biguetes de la primera volta:

2/s. “Déu atorgà a l’home l’afany de conèixer per tal que li serveixi de turment.”

 Eclesiastès (Cohèlet)  I, 13.

...pero lo cierto es que rebosaba alegria. Més Zagajevski per començar l'any.

A propòsit de l’alegria pel pressentiment de la imminència de la escriptura... afegeixo al el següent text al post del dia 2.

Pàgina 8

“recuerdo muy bien una contradicción que siempre me había chocado: los disidentes prodigaban análisis, quejas, críticas e incluso gritos de desesperación, pero al mismo tiempo se lo pasaban en grande, disfrutaban de su disidencia, del riesgo que ésta comportaba, y se sentían orgullosos de su coraje. Naturalmente no podían ni mencionar tal cosa: era obligatorio hacer uso del lenguaje de la sociología y la preocupación. Y aunque yo estaba en París, sentía una presión parecida: oficialmente, tenía que ser un inmigrante desconsolado, pero lo cierto es que rebosaba alegría, la alegría que proporciona la soledad. Era libre, estaba enamorado, no tenía jefes ni colegas, y presentía la inminencia de la poesía. Sabia que iba a escribir y que lo haría mejor que antes. ”

Adam Zagajevski
Solidaridad y soledad
Traducció d’A Rubió i J. Slawomirski
Acantilado, Barcelona, 2010.

Val la pena aclarir que el llibre és un conjunt d’assajos escrits l’any 1983 quan Zagajevski  era un emigrant/exiliat a París. El  llibre parla sobre el contrast de la vida intel·lectual en un país, el seu d’aleshores, sotmès al totalitarisme i la mateixa tasca en una democràcia occidental,  però també conté una indagació lúcida sobre com conrear l’esperit, la solitud, una vida més plena en definitiva, ja sigui  en un règim opressiu com en un sistema a on l’asfixia prové de la reiterada vacuïtat.

Els dubtes i els plantejaments de Zagajevski són estimulants i plenament vigents. Podria haver escollit un text més significatiu del to del llibre (el que he escollit no ho és gens en absolut), però em costaria perquè a vegades em trobo marcant pàgines senceres que trobo encertadíssimes i brillants.

Acabo bé les festes, comença bé l’any. Jo no pressento d’imminència de res  però em deixo anar pel torrent de vida dels dos llibres que llegeixo ara, ambdós de Zagajevski.

Que els reis siguin generosos amb nosaltres, que ens portin alegria.

Bona nit, dolços somnis.

Horas tempranas, Se aproxima la alegría. Tornant a Zagajewski

Un mirador al camí de ronda prop de la platja de Sant Pol. Vigiles el fill que "ha descobert un paradís" a les formes abruptes de les roques.  El mar, com sempre, et neteja: obres el llibre que portes a la butxaca, somrius, i et deixes endur pels bons presagis del matí.

Aquests bons presagis també són per tu.

Dolços somnis, bona nit.

-o-

HORAS TEMPRANAS (Adam Zagajewski)

Horas tempranas de la mañana: todavía no escribes
(no intentas escribir), tan sólo lees indolente.
Todo está inmóvil, tranquilo, pleno como si
fuera un regalo que nos ofrece la musa de la lentitud,

como antaño, en la infancia, de vacaciones, cuando
se estudiaba largo tiempo el mapa de colores antes
de la excursión, un mapa que prometía tanto,

o el momento antes de dormirse, cuando todavía no hay sueños,
pero ya se presiente su llegada desde diferentes partes del mundo,
su marcha, peregrinación, cuando velan al lado del lecho del enfermo
(enfermo de la realidad) y la animación entre figuras medievales
encorvadas en una quietud eterna sobre la catedral;
Horas tempranas en la mañana, silencio;
                                  todavía no escribes,
todavía entiendes tanto.
                                  Se aproxima la alegría.



Adam Zagajewski
Antenas.
Traducció de Xavier Farré,
Acantilado, Barcelona, 2007.

Enemigues de l'ànima, Lúcida i tendra, Clara Soley.

Tres novel·les, un assaig i diversos poemaris inèdits: el balanç de lectures clandestines dels darrers tres anys de producció (brillant) dels amics. Tota aquesta llum fulgint sota les pedres.

Et dius que encara sort que vivim a l’època de l’Open Office i dels arxius pdf, que si no encara hauríem de mecanografiar-nos, com si fossin Samizdats, les nostres pròpies còpies de les joies que els amics van parint.

No havies coincidit gaire amb la Clara, però havies coincidit,  per això t’has alegrat quan has vist el seu llibre als aparadors i per això, perquè un llibre que surt de la clandestinitat sempre és una alegria, has entrat a la botiga i l’has comprat... i per això, perquè acabes de fer un acte de pura militància, quan te l’embutxaques encara no saps si “Enemigues de l’ànima” és una novel·la, un recull de contes o un tractat de metafísica, "és el que té la militància" et dius.

Nadal, extenuat. El cos es recupera amb una lentitud que exaspera, els nanos fan massa soroll, i totes aquestes anades i vingudes... Però almenys hi ha temps, temps de debò, per llegir. Obres el llibre de la Clara sense cap expectativa, "és el que té la militància" et dius. Llegeixes el primer conte (no es tracta doncs d’un tractat de metafísica) i hòstia! Tot d’una saps que has encertat.

Com no veure’m reflectit als personatges dels seus contes, si són la vida mateixa. M’agrada la mirada lúcida, sovint esmolada però tendra que desprenen els relats. Els anys t'han ensenyat que sense tendresa, la ironia és una arma ens mans d'un fracotirador emboscat. Amb tendresa però, la ironia és una defensa, un recer, un mirall que potser reflecteixi el millor de nosaltres, una via de comprensió.  

M’oblido de la militància i la mare que la va parir i senzillament frueixo d’un parell de contes cada cop que puc (i aquest Nadal si que puc!) asseure’m al sofà sense mirar el rellotge: cap fill per recollir, cap càlcul empantanat, cap classe per preparar.

Així doncs, l’enhorabona Clara, i gràcies per aquests contes que m’han fet somriure i estremir-me també.

Clara Soley

Enemigues de l'ànima.

Proa, Barcelona 2010.