... i dos nous poemes més d'Esteban Martínez

Així doncs, no podía demorar més el post sobre la poesia d’Esteban Martínez, que fa mesos em rondava. Aquest divendres al vespre vaig assistir a la presentació dels nous llibres de la col•lecció Zona blanca de Papers de Versàlia a la Casa Taulé (el melic que convoca tota la llum que transita la ciutat).

Encara no he llegit cap del dos nous llibres, “El tomb de les batalles” de Miquel-Lluís Muntané i "Amarres" d'Esteban Martínez, però prometen.

No he llegit “Amarres”, però em van agradar molt aquest dos poemes del nou llibre que l’Estaban ens va llegir divendres. Novament m'abstinc de comentar-los més enllà de dir que em semblen excel·lents. La mesura i la utilització dels recursos poètics són propis d'una "Master-class".

(Fotografia de Rodrigo Martínez.
E.M. al teatre principal de Sabadell, 2007.)


TU MANO, CAUTELOSA

Tu mano, cautelosa, trae un puñado de arena
y la hace caer sobre mi espalda.
Estoy tumbado de bruces
y siento cada mineral de brisa caer con lentitud
cinematográfica, golpear casi son querer
y rodar espalda abajo ¿qué puede ocurrir, pienso,
en esta piel que se te ofrece, que se extiende
dispuesta a cualquier instinto feroz
que se te cruce? Podría, en vez de arena,
traer un puñal afilado y con la misma dulzura
abrir la mano y dejarlo caer, generosamente.

-o-

EN EL ESPIGÓN

En el espigón anochece algo más lento.
Los pescadores de costa, como arañas,
lanzan sus finísimos hilos y se guarecen entre las rocas
a la espera de una señal.
Acabo de saber que estás enferma, y gravemente.
Respiro la sal que remueven las barcas
Al entrar por la bocana. El mar...
Toda la podredumbre de los peces en mis pulmones.


Esteban Martínez
Amarres
Papers de Versàlia
Zona Blanca, 10
Sabadell 2009.

Dos poemes d'Esteban Martínez

No puc demorar més el post sobre la poesia d’Esteban Martínez, que fa mesos em ronda.

En aquest primer post transcric dos dels seus poemes que m’agraden particularment: “Carretera con mariposas” i “Máquina de escribir”.

Crec que m’he d’abstenir de comentar-los perquè, especialment el primer, em semblen un prodigi, i formen part de la col·lecció de poemes de referència personal que un va acumulant al llarg dels anys.

(Fotografia de Rodrigo Martínez)


CARRETERA CON MARIPOSAS

[1]

La carretera es un campo primorosamente
minado de mariposas. Son mariposas suicidas.
Papá no tiene ningún escrúpulo cuando las arrolla:
Cuando conduce es impasible.
Me vuelvo y miro por la ventanilla de atrás
pero el sucio pavimento niega el holocausto.
Aprendo que las evidencias a los ojos de los niños
siempre van a ser silenciadas.

[2]

Después, cuando los mayores están obcecados
en sus preocupaciones, hago la carretera a pie.
Apenas aceitosas salpicaduras dan testimonio
del exterminio ¡ya no de mariposas!
sino de la luz y del color.

[3]

Yo quiero enterrarlas a todas dignamente.
Peró mamá dice que no hace falta,
que las mariposas son pura alma: como mis ojos.
Quizás por eso sienta un inconmensurable horror
cuando la noche rueda, impasible, párpado abajo.


Esteban Martínez
Plaquette “com l’edat d’or des de la terra obscura”,
núm. Llop. Tardor 2005.
Papers de Versàlia.



MÁQUINA DE ESCRIBIR

La Olivetti con la que escribía mi padre
fue siempre un objeto apátrida,
llevado y traído del ropero de la entrada
a la mesa del comedor, desubicado.
Su tecleo insistente era el diapasón
de una esperanza, el pulso secreto.
En las tardes de domingo –tardes verdaderas-
la lenta mediocridad de las horas familiares
caían bajo sus ráfragas. Quiso ser escritor.
Lo fue, sin duda. Su mano está en mi mano
y escribo haciendo uso de su mejor legado:
El silencio. Las palabras. Su secreto.

Esteban Martínez
Plaquette “coses i noms per dins tenen un pacte”,
núm. Nu. Primavera 2006.
Papers de Versàlia.

El precio que pago por mis alimentos. Un poema de Leopoldo Maria Panero.

A pròposit del darrer post, acabo de recordar un poema estrany i estremidor de Leopoldo Maria Panero.

EL LAMENTO DEL VAMPIRO

Vosotros, todos vosotros, toda
esa carne que en la calle se apila, sois
para mí alimento
todos esos ojos
cubiertos de legañas, como de quien no acaba
jamás de despertar, como
mirando sin ver o bien sólo por sed
de la absurda sanción de otra mirada,
todos vosotros
sois para mí alimento, y el espanto
profundo de tener como espejo
único esos ojos de vidrio, esa niebla
en que se cruzan los muertos, ese
es el precio que pago por mis alimentos.


Leopoldo María Panero
Agujero llamado Nevermore
(selección poética 1968-1992).
Edición de Jenaro Talens.
Ediciones Cátedra, Madrid, 1992.

Déjame entrar

A casa no va entrar el vídeo fins que la meva mare no va complir els cinquanta anys, i d'aquelles jo ja no vivia a casa. A la que aleshores era la meva casa el vídeo no va arribar fins que el meu fill va tenir tres anys. D'aquelles el vídeo ja era un objecte de museu. Així doncs, en aquella ocasió per poder veure el Nosferatu de Murnau a la tele, vaig haver de posar el despertador a les quatre de la matinada, coses de l'horari cultural.

Sí, m'agraden algunes histories de vampirs. Recordo feliç aquell estiu a Almenar de Soria, llegint la traducció de Vicente Molina Foix del Drácula de Bram Stoker (edició de Cátedra, amb unes notes excel·lents) que recomano per què és una lectura divertidíssima: amb aquella barreja de pacateria victoriana i aquell estil tant modern (per fragmentari) de la segona part.

Abans de llegir el Drácula de Bram Stoker els vampirs per mi eren aquelles criatures de les infinites pel·lícules de sèrie B de la productora Hammer que de petit m'empassava amb una voracitat que encara ara em consumeix. Després va venir el Dràcula de Coppola que tant em va impressionar, una bèstia ferida tant plena de significats...

...Si, però res d'això té a veure amb el film que vaig veure ahir: "Déjame entrar" (Let the right one in), que segurament no passarà a la historia, però que a mi em va commoure.

La localització física de l'obra no és un detall superficial. La història es situa a les afores d'Estocolm, està ambientada als anys setanta i el rigorós hivern que té com a teló de fons és gairebé un personatge més del film.

Aquest setembre, a Santiago, vaig llegir "El bosque de los zorros" d’Arno Paasilina. Una narració poblada per un seguit de personatges extrems que viuen en un entorn igualment extrem i hostil, i pels quals és impossible no acabar sentint afecte. Dies després d'acabar el llibre, potser setmanes després, vaig escoltar a la ràdio que molts homes dels països escandinaus al divorciar-se tendeixen a marxar a viure a zones despoblades, com els personatges de la novel·la. Aquests homes viuen sols durant un temps i molts d'ells s'acaben suïcidant.

Ahir, en veure "Déjame entrar" vaig recordar que a la persona que em va regalar el llibre de Paasilina, i com li va impressionar constatar com era la vida de la gent en zones de climes tant extrems, i recordo que la seva conclusió era que el que a nosaltres ens semblava “peculiar” dels personatges de Paasilina, havia de ser interpretat més aviat en clau costumista. Crec que alguns dels personatges del films, els parroquians del bar per exemple, bé podien ser personatges d'un llibre de Paasilina.

"Déjame entrar" em va commoure, digue’m "nenaza" si vols.