Ai, Regina...

Si pels matins me’n vaig a classe amb Feist cantant-me Secret Heart, d’un temps ençà totes les nits me’n vaig a dormir escoltant això...

On Quilo Martínez, Jacint Verdaguer i Roger Mas es troben

El poeta Josep Gerona, a qui he citat diverses vegades al blog, em passa una preciosa versió d’un poema de Jacint Verdaguer a càrrec de Roger Mas, que us insereixo més avall.

A mi m’agrada. I per alguna raó em recorda un poema de Quilo Martínez, que també magrada especialment. De fet, no puc escoltar un sense relacionar-lo amb l'altre.

Per això voldria ambdós poemes amb vosaltres. Comencem pel poema d'en Quilo.



ES DEMASIADO LARGO...

Es demasiado largo
este viaje que no acaba
y me mantiene atado
al tren de los recuerdos.

Nostálgico equipaje
de un tiempo ya pasado
en el anden aguarda.
Y en los cristales sucios de los viejos vagones,
se reflejan paisajes, ya no sé si inventados,
de añejas primaveras.

Ya no existe la estación
donde el tren recogió mis desamparos.
En su lugar hay otra parecida
o tal vez muy distinta
y las veces que he vuelto a visitarla
no me he sentido en casa.
(Ajeno visitante en su lugar de origen).

Ahora soy un habitante en tránsito.
Viajero con billete sin regreso
esperando el final de su trayecto.
Vagabundo en ruta o en estación de paso
viajero de tercera esperando transbordos
caminante cansado
con su equipaje a cuestas.

Es demasiado largo
este andar que no acaba
sin saber en qué estación dormiremos mañana
los viajeros con billete sin regreso.

Quilo Martínez
Tiempo Inestable
Papers de Versàlia
Sabadell 2007

I també a

“Aquella nostàlgia del país ignorat”
Plaquette núm junts
Papers de Versàlia.
Hivern 2005


I finalment, aquesta versió minimalista del poema de Jacint Verdaguer a Càrrec de Roger Mas.




Foto: Quilo Martínez
per Rodrígo Martínez.

Vida acadèmica III: Que ha de saber fer un professor? Omplir papers!!

Ep, no llegiu el post si no esteu "en el rotllo".
És només una altra queixa gremial...

Posem-nos en antecedents. Els professors de les universitats públiques, cada cinc anys tenim el dret de demanar un complement salarial per “mèrits docents”. Entre nosaltres en diem “el quinqueni”. Malgrat el sobrenom no és un complement per antiguitat. No sé si alguna vegada ho va ser, però en principi no és un complement automàtic.

La meva universitat té publicat un manual per tal de puntuar totes aquelles activitats que comporten mèrits docents: publicacions docents amb ISBN; assistència a congresos de temàtica docent; cursos de l’ICE (Institut de ciències de l’educació); valoració de les enquestes dels estudiants...

Tot això respon a una filosofia més general: Ja se sap... els profes som tots un manguis... així que l’estat ens posa una agència externa de control (l’ANECA), la Generalitat no pot ser menys i ens posa una altra (l’AQU)... els governs, el món de l'empresa i els mateixos sindicats clamen que “hem de rendir comptes a la societat!”... i no es refereixen a ells, no... amb ells no va la cosa... es refereixen a nosaltres els profes.

Així que ja tenim muntat un "Gabinet de planificació i avaluació de l'activitat docent" (o com es digui), i aprovat un manual d'avaluació dels professors... perquè ja se sap: estan convençuts que com més burocràcia i més gabinets i comissions hi ha, menys manguis ens tornem els profes.

El cas és que entre altres coses que intervindran en el procés d'avalaució dels nostres mèrits docents, en algun moment se’ns demanarà que adjuntem un autoinforme. Una mania rotllo "dazibao" que va instaurar... bé... que va intaurar cert equip rectoral de infausta memòria.

No tinc ni idea de en què consistirà l’autoinforme però llegeixo a la pàgina web del servei de personal que l'omplirem via una aplicació telemàtica i que hi haurà temps del dia 2 al 27 de març per escriure'l...

Fins aquí bé...

...on "bé" vol dir: "d'acord, la burocràcia asfixiant nostra de cada dia".

Segueixo llegint i arriba un moment en el que em peto de riure i penso "això ho has de posar al blog, perquè és inaudit". Començo a riure quan llegeixo que del 2 al 27 de febrer hi haurà cursos de formació a l’ICE per tal d’ensenyar-nos com completar l’auto-informe.

Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!! Com serà la paperassa que cal muntar cursos de formació a l'ICE (Institut de ciències de l'Educació)?

Ja, ja...

Ei tíos, una pregunta, pfff... una pregunta... ja, ja,ja...

...una pregunta a les ments preclares que ens governeu:

Assistir als cursos de formació de l’ICE per saber completar l’autoinforme donarà punts pel següent quinqueni?

Ja, ja, ja... aaaiii... uns catxondos...

Feist supone Ron Sexsmith

La inserció del vídeo de “Secret heart” de Ron Sexsmith està deshabilitada. Us passo una versió de Feist, “poppie” i maca...


Ara si, dolços somnis.

---

Secret heart
what are you made of
what are you, so afraid of
could it be, three simple words
or the fear of being overheard
whats wrong?
let her in on your secret heart

Secret heart
why so mysterious
why so secret, why so serious
maybe your, just acting tough
maybe your just, not man enough
whats wrong?
let her in on your secret heart.

The very secret, your trying to conceal,
is the very same one, your dying, to reveal,
go tell her how you feel

Secret heart,
come out and share it
this loneliness, few can bear it
could it have, something to do with
admitting that you, just cant go through it alone,
let her in on your secret heart.

Ron Sexsmith... m'agradarà?

J, aquest és per tu.
Tio, treu ja "Ricken" de l’armari.

Feina, molta. Massa de fet. Poc temps per escriure. Hauria de revisar un poema dedicat a... bé... hauria de revisar un poema, però Poseía=0 ( ja, ja l’editor m’acaba de canviar “Poesia=0” per “Poseía=0”... s’accepta: és massa cansat barallar-se amb un editor surrealista).

Massa feina doncs: divendres compro La Vanguardia i la fullejo avui, dimecres vespre. Pàgina 43, Crítica de Pop. En la foto un home gras i una guitarra. Confesso que llegeixo la crítica de Ramón Súrio perquè el paio de la foto (no la que adjunto aquí, la del diari) s’assembla a mi: un home gras, suat i esperrucat. Ron Sexsmith.

“Tesoro secreto. Si hablamos de cifras de venta, el cantautor canadiense Ron Sexsmith es un don nadie; en cambio, si hablamos de talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público tras haber editado nada menos que diez álbumes. De poco ha servido que Elvis Costello y Nick Lowe se declaren fans y que su última entrega, Exit strategy for the soul, sea un dechado de perfección pop virado a exuberantes tonos soul. Bikini sólo registró media entrada en una presentación que se anunciaba con banda y que al final se quedó con el único acompañamiento de un contrabajista...” (De la crítica de R. Súrio, noteu el subratllat de la paraula contrabajista).

Ep! 10 discos, “talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público”... farem un cop d’ull a YouTube a veure que tal pinta.

No sé J, ja saps que jo no sóc massa de pop melòdic, però la cosa pinta bé. T'enllaço la pàgina de Myspace del pavo i aquest vídeo només perquè a part de la cançó hi ha el el so nítid, quasi acústic díria, de la Rickenbacker... Ja veus dos coses que m'han fet pensar en tu: melodia y Ricken...

Que tinguis dolços somnis, nen.

Dietètica.