Efêmera Tulipa

Hi ha a dies que val la pena haver viscut, només per haver descobert una cançó d'una bellesa tal com aquesta:



DO AMOR

O meu amor sai de trem por aí
e vai vagando degavar para ver quem chegou
O meu amor corre devagar, anda no seu tempo
que passa de vez em vento
Como uma história que inventa o seu fim
quero inventar um você para mim
Vai ser melhor quando te conhecer

Olho no olho
e flor no jardim
Flor, amor
Vento devagar

Tulipa Ruiz
Efêmera
YB Music, 2010.

Magnificat (i II)

Final de trajecte d'aquest petit tast de "La velocidad de las piedras". M'escolto llegint aquest poema i inevitablement em ve al cap "Divinazione moderna" de l'impressionant "Napoli's Walls" de Louis Sclavis, i les acuarel·les d'en Jorge, i les pintures de les parets de Nàpols...


NAPOLI

Tú no paseabas conmigo por el Lungomare,
pero te hubiera gustado dibujar
con los ojos la silueta del Castillo dell’Ovo,
pintar de ultramar y cobalto (cielo y mar)
y con fondo de tinta china
intuir a las personas, a modo de paisaje.
Las personas somos la calle en esta ciudad,
y la calle la palabra y el color la mar.
Parece que aquí inventaron el exilio
y el portal, y aunque no te recuerdo conmigo,
me hubiera apetecido mostrarte
el cielo de amarillo envejecido,
de naranja tostado, de rojo crema,
de azul eléctrico de las azoteas de Montedidio.
Aquí todo apunta a la misericordia.
Cualquier esquina es buena para un altar.
Cualquier ventana es buena
para anunciar la miseria sin velo.
Luego, tú no bajaste a pasear por Via Toledo
desde la Certesa de San Martino,
pero supiste enseguida que la velocidad en Nápoles
no la ponen las piedras, sino la muerte inminente,
la sangre licuada de san Genaro,
la historia de Europa.
La ciudad invisible lo sabe,
la que se esconde en el vientre
del asfalto, en la entraña de la vida.
Y aunque no te recuerdo,
puede que no seamos más
que ropa tendida que balancea
en el Spaccanapoli.
Un pentagrama colgado
con las corcheas que bailan
el aire libre que sube del mar;
la verdad de tu ropa y la mía
en un bamboleo que nos sirve (hoy)
para afinar la vida.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).

Magnificat (I)

Li dic a l’Álex, que em fascina la paraula Samizdat. La vaig conèixer quan vaig saber que aquesta va ser la forma en què va ser distribuïda inicialment "El Vertigo" d'Evgenia Ginzburg i tants altres llibres durant l’Stalinisme. Llibres mecanografiats, distribuïts entre un públic exposat que en alguns casos contreia, en rebre un gastat exemplar, el deute de mecanografiar en secret un nou exemplar del llibre a màquina; de relligar les pàgines i de tornar a posar-lo en circulació.

És clar, vist així és gairebé un excés impúdic referir com a Samizdat a la literatura que fem circular en forma d’arxius per correus electrònics o pels blocs. Però és també una mena d'homenatge a aquests textos en els que darrerament trobo recer i plaer.

Així doncs, avui extrec i comparteixo un poema del darrer Samizdat que he llegit: un esplèndid poemari de  Jorge Brotons, “La velocidad de las piedras”. Avui, de la mà de la tercera part del llibre (“Hotel Magnificat”), la meva preferida,  viatjaré novament a Girona. La propera parada serà Nàpols.


GIRONA

Se despierta uno por la mañana
en una habitación de hotel
completamente iluminada
por el vestigio de unas fachadas.
Eso es lo que tiene de bueno
amanecer en el barrio antiguo
de una ciudad con historia:
cualquier ciudad es correcta:
cualquiera vale para ello
mientras tenga un barrio antiguo
que borre las huellas del pasado,
los marcadores de su memoria.
Se levanta uno por la mañana
en uno de esos lugares
y lo bueno que tiene es que
—como las piedras que le rodean,
siente que borra su huella
y deja paso a una desconocida
y nueva arqueología de sí mismo.

Eso es lo bueno que tiene:
que pasa sin saber cómo,
tomándose un café en una plaza
soleada al lado de la persona a quien se ama.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).

Però a vegades emergim per un moment i...

Bé, si és clar, qualsevol poema en tant que manifestació de l’esperit és un poema espiritual, tot l’art és espiritual, però què fa que un poema aconsegueixi fer-nos ressonar en una nota més elevada? que ens faci emergir per un moment?

Perquè a vegades succeeix que emergim per un moment, i que per un moment perdura el dring d’una certesa. Succeeix que a vegades l'instant inicial prové de la lectura d'un poema com ara aquest:

PERDIDOS

Perdidos, perdidos en grises pasillos. Por la noche
las bombillas silban como los pitidos de barcas hundiéndose.
Leemos libros olvidados por sus autores.
No existe la verdad, repiten los sabios.
Las tardes de verano: un festival de vencejos,
en los suburbios estallan las peonías.
Parece que las calles se acortan
por el calor, por la facilidad de la visión.
Lentamente avanza el otoño sin hacer ruido.
Pero a veces emergemos por un momento
y sucede que brilla la puesta de sol
y aparece una seguridad pasajera,
casi una fe.

Adam Zagajevski
Mano invisible
Traducció de Xavier Farré
Acantilado, Barcelona, 2012.

Delicat.

El camí et porta a encontres delicats, com ara aquestes flors als perers, no sé si a deshora (sóc de ciutat), i que ara et desvetllen un regust granulós, cítric, a la llengua.

Fulgor

Crec en les unitats petites, intel·ligents, adaptables, autònomes i cooperatives (l’estratègia del mamífer). Crec en les cançons que enregistraran aquest cap de setmana uns nanos de quaranta anys; en el poema que demà penjarà una blocaire; en els dibuixos que l’amic fotografiarà amb el seu mòbil: del quadern al món. Crec en dos paios assajant a la rebotiga d’una floristeria.

Crec que aquell xaval atabalat que avui gairebé em fa caure al metro escriurà una gran novel·la, i que becària que perdrà la feina a final de curs per la falta de fe d’un país senser, acabarà publicant a Nature. Crec en els meus alumnes. Si, crec en aquest fulgor, i pel que fa a mi (per què no?) crec que en algun moment tornaré estendre la tinta soluble a l’aigua al damunt dels folis.

Crec en l’autoedició, crec en la xarxa, crec en la música, en la literatura i en l’art samizdat.

Ho crec perquè fulgeix, perquè arreu està il·luminat.

- o -

Mira ara als nanos
submergits als seus exàmens
sota la llum dels fluorescents,
també.

All these people drinking lover’s spit
als auriculars
           (somriures quan te’ls has posat).

Els veus
deturats en el temps
ingràvids en la densitat de la música
que els embolcalla,
il·luminats i irradiants
alhora.

Bellíssims,
no cal dir-ho.

V.M. Stramonium (2011)

Como gafas de soldados que otean los tendederos del enemigo: un Álex Holgado Samizdat

Escric al quadern “que els meus llavis no trobin sortida no és raó per romandre en silenci”, i automàticament m’han vingut al cap els poemes de l’Álex.

L’Álex Holgado, militant en la poesia des de la seva, intueixo que no fàcil, tribuna. I a qui ni encara que només sigui per això li devem una enorme gratitud.

L’Álex, una mica com el personatge del poema d’en Josep Maria Ripoll: “l’anònim personatge d’algunes fotografies –revelades no sé on- que no mira l’objectiu i apareix en segon terme (…) i el qui per res no destorba sempiterns protagonismes”. 

Va ser ell, que em va fer conèixer una de les millors lectures dels darrers anys, a propòsit d’un incomensurable poema seu “Veríssimus”, que és com una catedral barroca d’ultarmar: un excés a contratemps, o potser al marge del temps vull dir.

Espero, algun dia, poder llegir l’Álex en una versió no totalment samizdat dels seus escrits, ja sigui en paper o a la xarxa. De moment transcric aquí dos poemes seus que destil·len el seu estil, i amb unes quantes imatges que ja signaria ara mateix: “Hombres y mujeres bivalvos chapotean en el lodano milagroso”,  “Los peces ahora colean /por sobre el polvo del talud/ de un cauce intermitente/ como gafas de soldados/ que otean los tendederos del enemigo/al otro lado de la frontera.”

Desconec si els poemes són versions finals i si, per tant, no estaré ultrapassant els límits de la confiança. Espero que no...


MUERTE

Hacia arriba, el liso azul
de los desiertos;
al sur de los celestes, piedras
con la perla negra de la vida,
el ser humano.
Extraña vida la del Mar Muerto
que se muere.
 
Hombres y mujeres bivalvos
chapotean
en el lodano milagroso,
en cuyas orillas ya no crecen
las palmeras.
Por castigo divino.
En piscinas lunáticas
se destila la potasa que fertiliza
lejos
la flor de otras tierras,
y el Mar Muerto se muere.
 
El sagrado nombre
del Jordán,
donde se mecen papiros
y la sed ávida
de quienes bendicen por tres veces
su sagrado nombre,
umbilica las olas muertas
sin remedio.

Padre-madre de ribazos
antiguos
de antigua sangre
entintada en parábolas
de leche y de miel.

Los peces ahora colean
por sobre el polvo del talud
de un cauce intermitente
como gafas de soldados
que otean los tendederos
del enemigo
al otro lado de la frontera.

Hace un siglo, las barcazas
coloniales
dejaban señales
en los barrancos y las peñas.
Extraña vida, el Mar Muerto se muere.


Álex Holgado
(Inèdit)

- o -

AGUA 

El agua se transforma
en plaga
y adquiere el color
de la langosta,
de la fiebre,
de la ceniza,
polvo húmedo y óseo.

Chas, chas, chas.
El hombre vuelve al barro
saliendo
de la profundidad infinita
del agua estancada.

Estallido líquido,
pantano de piernas,
ojos que perdieron el blanco
que es la luz
que nos sube de dentro.

Vagan solos
los cuerpos menudos
de los niños
buscando el niño que perdieron.
Desarbolados,
muertos de piedra
sin amainar.
La catástrofe todavía gira
bajo
la calabaza,
que es un cielo anaranjado
y verde.

Chas, chas, chas.
El cuerpo violentado contiene
semillas
de arena.
Chas, chas, chas,
los barcos hundidos de la carretera
comunican
el fracaso con el fracaso.

Un archipiélago de hombres
sin palmera
flota a la deriva.
Chas.
Las coordenadas son un jersey desmadejado.
Chas, chas.
Una vaca redonda
gira con globos ciegos.
Chas, chas, chas.
El animal más bizarro
se disuelve,
agua
con agua,
lodo
con
lodo.

Álex Holgado
(Inèdit)

They've been listening to sad songs longer than they've been living the unhappy lives.

Pàgina 19:

“People worry about kids playing with guns, and teenagers watching violent videos; we are scared that some sort of culture of violence will take them over. Nobody worries about kids listening to thousands - literally thousands - of songs about broken hearts and rejection and pain and misery and loss. The unhappiest people I know, romantically speaking, are the ones who like pop music the most; and I don't know whether pop music has caused this unhappiness, but I do know that they've been listening to sad songs longer than they've been living the unhappy lives.”


Nick Hornby,  
High Fidelity.
Penguin books,
London, 2000.

Wish you were here i una furgoneta

Quatre homes que a penes es coneixen viatgen en una furgoneta. De fons sona “Wish you were here” de Pink Floyd i, és clar, és passen el trajecte parlant de música. Com als divuit, només que ara tots han sentit el gust metal·lic del llavi obert quan ella colpeja.

Wish you were here, doncs, i és clar, és passen passen el trajecte parlant de música. Una vegada li vaig sentir dir a Nick Hornby que només hi ha una cosa més divertida que escoltar música, que és parlar de música. Amén!

Avui he trobat aquesta bellíssima versió de la cançó feta per Sparklehorse (No Radiohead com diu el vídeo). Sembla que en principi l’havia de cantar Thom Yorke, el compositor i cantant de Radiohead, per telèfon des d’una habitació d’ hotel, però crec que la veu de Yorke només surt al final en forma d’interferències.

I ara, els deixem surant en la melancolia de la cançó: quatre veterans que encara hauran de donar el millor de si mateixos.



*Misteriosament, aquest post ha desaparegut de Facebook i per tant el re-edito aquí