La darrera fulla sosté el pes de l’arbre. Llegint la poesia d’Empar Sáez

La història de com van aparèixer a la meva taula, al despatx, dos llibres de la poeta Empar Sáez és bonica, però íntima. Serveixin aquestes línies per agrair el miracle a la Carmen i la Vicky, dues companyes, de les invisibles... tot i que no pas per mi.

També la meva introducció a la poesia d’Empar Sáez està associada a un record plaent: la primera trobada després del confinament amb els poetes David Madueño i Toni Quero, una tarda d’estiu als jardinets de Sabadell. Una treva. Aquella tarda, Madueño ens va parlar d’un llibre que el tenia enlluernat, “Òrbita”. Vaig endinsar-me doncs, en la poesia de Sáez, seguint el consell de l’amic. Va ser un estiu difícil, lluny dels camps oberts de la Castella abandonada, lluny dels boscos mediterranis, mentre vetllava els darrers dies del meu pare. Recordo, sí, haver llegit aquell estiu, el llibre de l’Empar i també “La desaparició” de Ricard Mirabete: tots dos editats a l’acurada col·lecció Tanit, de la Garúa; tots dos, llibres que requereixen tota la implicació del lector.

D’aquells dies, recordo que el poemes em van desvetllar ecos de les lectures, ja antigues, d'alguns textos gnòstics, de tant plens d’imatges primordials, de tant desplegament arquetípic: part, ventre i sang... cos i cosmos: la possibilitat d’una demiürgia.

A principi fou el ventre buit.

La pregunta concertada
De la no-llum.

Després vàrem sentir la pugna oscil·lant de l’esperit
Penjant de la tenebra.

L’úter de l’obscur sagnava,
paria
un estel de fang.

La primera llum,

la primera respiració brollava    pel cosmos.

(Òrbita)

Tota una volta al sol després, el sobre amb “Dona i ocell” i “Quatre arbres” va aparèixer al despatx. Els llibres em va arribar en un moment en el encara reverberaven en mi les llums de l’estiu amb tot allò que s’endú el pelegrí als ulls. En mi quedava, també, un de eco les preguntes que em feia, quan travessant boscos,  dubtava de  si estava en presència d’una plètora o d’un sol organisme; en presència d’un cor de consciències o d’una sola: “oblideu les vaguetats de l’infinit,/ desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres” (Quatre arbres).

Potser per això, totes les imatges i metàfores vegetals que apareixen en aquests dos reculls de l’Empar han ressonat tant fortament en mi: aquesta pell que és fullam, aquest sentit del temps que marca l’arbre, aquesta “nuesa de fulles” de la que parla, aquesta atenció a la llum filtrada...  He anat avançant subratllant moltes de les imatges: “s’abeuren les bèsties negres en el penyalar de l’aire”, “i encara l’ocell fugirà deixant-me, però, el seu batre d’ales” (Dona i ocell), “La darrera fulla sosté el pes de l’arbre”; escrivint “preciós!” al marge de versos com

“Posseir amb la mà interior
la nuesa d’una paraula,
bellament obrir-la de cop,
fer-la esclat al cel i a la boca
i el clam i refrec a palpes,
palmell de totes les flames”

(Dona i ocell)

... o poemes, com aquests sobre els marges, que m’han portat ressons de lectures tardanes d’Emily Dickinson i d’algun poemet propi. Quin regal, quan uns versos sacsegen una fibra i tot un teixit comença a ondular en la memòria:


“Les flors s’obrien
vanament a la tendresa.
Escampades pels marges de la senda
s’hi arrelaven a un impuls que naixia
de l’aire, anhelaven, roentes,
els camins d’enlloc”

(Dona i ocell)


o bé

“S’han obert al diàleg les flors.
A frec dels teus dits
sents la xerrameca invisible,
l’entesa púrpura i blanca
que neix de la terra,
la florida estesa dels llavis”

(Dona i ocell)


La poesia de l’Empar Sáez requereix, sí, d’una implicació del lector, que ha d’entrar als poemes com qui entra en un trànsit. La pròpia poeta potser en desvetlla la clau:

No et despertis enmig del somni
Quan escrius.
Així seràs llençada infinitament
Més lluny de la realitat,
                                    de la consciència
i del mateix somni que escrius.

Així hauràs plenament
La mà que ordeix i perfà els somnis.

(Quatre arbres)

Penso que potser sí, que la poesia de l'Empar té quelcom de primigeni, una filiació amb la poesia oracular: cal endinsar-se en ella com qui vol accedir a un altre estat de consciència i deixar les imatges créixer dins d’un mateix sense qüestionar-se què signifiquen, deixar que es despleguin a un nivell profund, com en el somni. No despertis, doncs, i que sigui aquest el camí: oblidar les vaguetats de l’infinit i desvetllar el nostre univers, mentre les fulles dansen al nostre voltant.

- o -

Empar Sáez
Dona i ocell.
Editorial Denes
València 2014

 

 

 

Empar Sáez
Quatre arbres.
Viena Edicions,
Barcelona 2015.

 

 

 

Empar Sáez
Òrbita.
La Garúa-Tanit,
Santa Coloma de Gramenet, 2020.

Sota l'estela d'una cua de foc. La poètica de la imaginació i la resiliència de David Madueño.

Sempre és una alegria poder celebrar amb els amics que la seva obra vegi la llum. Altra cosa és reflexionar en veu alta sobre els seus llibres. Sempre hi ha el perill que les paraules, si són elogioses, puguin estar tenyides pel tint de l’amistat. Assumeixo, doncs el risc de parlar de Cua de foc, el nou poemari de David Madueño publicat recentment a la col·lecció Zona Blanca de Papers de Versàlia, perquè honestament penso que és un pas endavant en la seva recerca literària i personal; un llibre amb el que puc ressonar i eixamplar l’ànima que és, molt probablement, la raó per la qual llegim.

Cua de foc és el cinquè llibre de Madueño després de Desvetlla de mots és feina obscura; Poesia per a carnívors; Els murs incerts i Osques.  De tota la seva obra prèvia voldria destacar Els murs incerts, un llibre que estimo (un llibre vigent del que demano, si us plau, una reedició) en el que es mostra la intempèrie a la que en certa manera ens hem vist abocats tots, però amb major intensitat una generació concreta que ha hagut de d’abandonar dolorosament qualsevol  aspiració a seguretats i certeses (començant per uns murs que es puguin anomenar llar) i deixar la natura del cargol per esdevenir llimacs. Remeto a la sentida i excel·lent lectura que Marta Perez i Sierra en va fer el 2015 a Núvol. Amb Osques, tinc la sensació que Madueño reprenia el tema de Els murs, la desfeta de les falses certeses sobre les que ens havíem edificat, però des d’una mirada interior: Repassa veritats/ per treure’ls brillantors./ Et seran negades:/ deixa que llampurnegin./ Qui sap si el seu esclat/ T’haurà de fer de guia./ Fins i tot quan cauen,/ els fars ens enlluernen (Fars, Osques, 2017). Aquest moviment interior es reprèn ara a Cua de foc, amb el desig expressat al darrer poema d’Osques (Claror), de sortir ben enfora, a la claror.

Entre els elements que caracteritzen la poètica de Madueño,  que trobem ja als seus primers poemaris i que retrobarem –evolucionats- a Cua de foc, en destacaria el to reflexiu,  dubto si emprar terme filosòfic per evitar evocar els grans sistemes de pensament que, un cop constituïts, esdevenen sobrehumans i, per tant, inhumans.  Res de sistemes, a la poètica de Madueño el pensament és de mida humana, rigorosament humana: en ella, es pretén deixar constància de la desempara en la que vivim, però també del constant afany de la vida per obrir-se pas: la de Madueño és una poètica de la resiliència, de la resistència íntima, de la reconstrucció, de la callada fermesa.

I així, finalment, sota la divisa de Vinyoli “Entrem en la foscúria que germina” amb la que Madueño clou Osques, entrem també en Cua de foc, una obra en dos moviments, el d’una foscúria magmàtica i el de la germinació constituïda.  Al primer moviment, que dóna títol al llibre, hi trobem imatges d’alta intensitat, primigènies i magmàtiques (el foc, la forja, la lava, la brasa, l’espurna, el llamp...). He volgut veure en ell, encara, part del moviment intern d’Osques, però aquí transmutat en quelcom més intens i germinal, on les imatges adquireixen una alta intensitat impulsades pel seu contingut arquetípic.  I aquí, també és on Madueño arrisca i es singularitza en fer present el elements de la fantasia (el nigromant, l’alquímia...), un univers ben personal, com saben els que segueixen alguns dels seus blocs.

Com és habitual a la poesia de Madueño, trobarem un espai per la memòria personal (Espurna, Arsonfòbia, Besllum...), una memòria potser més present als primers compassos del segon moviment del llibre (origen, petitesa o molt especialment Cintes magnètiques), que aquí s’expressa a través del cos i les seves ferides (les cremades) o, al segon moviment (Raval de dins), vinculant-lo a la malaltia. Es diria que aquí el cos és, de fet, un atanor: el recipient on projectar els processos de l’ànima, que imagina i genera.

Si, el moviment de la primera part és interior, diria, però la mirada no és abstreta ni estrictament autoreferencial vegeu per exemple el poema Lava on Madueño reflexiona sobre la nostra condició que alguns voldrien veure reduïda a la condició de dada:

LAVA (p.16)

Som combustible fòssil
d’un món que ens engoleix
sense mastec ni xolla.
Tot s’aprofita: no en queda res.
Davallen la nostra matèria
i esperit cap a grans forns encesos
on la forja del metall preciós
s’atura en la fosa:
or líquid, lava sense sílice,
fluida sense polimeritzar,
els diners d’avui no dringuen.
L’única remor és el flux de dades
que transmuda la xifra
en deute o riquesa.

A la poesia de Madueño, com veiem, les imatges relacionades amb la ingesta, amb la digestió, amb la gola... són metàfores incòmodes que permeten al poeta vehicular la part més descarnada del seu relat quan fa referència a certs aspectes socials.

D’aquesta primera part, en destaco també els poemes que dedica a la seva reflexió sobre la literatura en general i la poesia en particular. Reflexions que trobarem als tres darrers poemes de la primera part (Poètica, Cànons o Sedàs) i que serveixen com a autèntica declaració de l’actitud de Madueño com a  poeta (No et consideris exemple de res/(...) no et pensis que diràs res de diferent/o milloraràs el que tants arquitectes/ de parla perlada i apelfada/ han dissenyat al llarg dels segles (...) que no hi ha objectiu...). Una declaració que també el defineix com a lector -un lector de sensibilitat oberta i alhora amb un criteri sòlid com ho demostra al seu bloc LlunÀtic- fent servir (potser) una imatge del poeta Ricard Mirabete, esdevenint radar de psicofonies culturals amb la pulsió d’emetre les ones enllà.

POÈTICA (p.23)

Obre el paladar de l’emoció,
Flexiona els músculs de la pensa
i espera, com un ésser bivalve,
les onades de la vulgaritat
per filtrar-ne la sorra.

La resta de la metàfora,
no creguis que tindrà lloc
en aquesta pàgina.

La poesia, com el pensament, vista com a filtre en un entorn saturat, quan no hostil.

I arribem al segon moviment, Raval de dins, on els poemes diria que expressen una major obertura, allò germinal és ara germinat i manifest. De nou apareix la memòria, present a les tres primeres seccions: Vestíbul i Ambulatori on novament retrobem el vincle entre la memòria constitutiva i la presència de la malaltia (Zòster, Brugada). En destaco, però, dues seccions que m’han semblat especialment delicades i els poemes de les quals m’han arribat profundament:  Acadèmia i Extramurs (aquesta darrera amb poemes com ara  Marcs o Pärnu, que llegim amb llum filtrada de Finlàndia i Estonia respectivament, i que un se’ls imagina trobant-los en obrir un llibre de Tomas Tranströmer). A la primera, Acadèmia, Madueño reprèn un dels seus temes recurrents: la relació que s’estableix entre els alumnes i els professor (vegeu per exemple El professor o L’illa del tresor a Poesia per a carnívors). Són uns poemes plens d’amor, d’amor a la canalla i a la literatura que aquí apareix com a mèdium per aquesta relació que Madueño retrata, breument, des del respecte i des d’un punt de perplexitat.

AVIONS DE PAPER (p. 47)

Fa estona que l’examen
l’ha vençuda, i es dedica
a fer rebrecs d’un full
per aconseguir un avió.
I quan ja té enllestits
fuselatge, ales i cua,
s’entreté a decorar-lo,
amb una cura inèdita
fins avui
en tasques més prosaiques.
I el desig d’enlairar-se
la pren, de marxar a l’aventura
d’un món impossible
on només l’anhel
és capaç d’abastar
il·lusions vençudes
per les lleis i els deures
que aquí l’afeixuguen.
Mentre els seus companys aprenen
els rudiments de l’ús
del tren d’aterratge,
no tem emprendre en vol,
que serà curt, però iridiscent
com els colors que duu a l’estoig.

Com és costum als llibres de Madueño, els poemes s’acompanyen de les sovint inquietants fotografies de Zita Vehil, sempre bellíssimes a les que el blanc i negre de l’edició no ha restat força.

- o -

Cua de foc,
David Madueño.
Fotografies de Zita Vehil.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2020.

De la mà del llunÀtic per la Devesa

En David parla del camí de l’heura: encertadíssima imatge. Doncs bé, he tingut la sort de fer una part d’aquest camí al seu costat,  i  és una sort que ara els poemes de Devesa ressonin també en ell, que és allò que esperem quan els poemes et deixen anar la mà i inicien la travessa. Tot està embolcallat de llum, una aura de fortuna.

Agraït, doncs, David, per la teva lectura de Devesa. És tot un privilegi que hi dediquis una entrada al teu LlunÀtic.

Entrada del blog LlunÀtic

Créixer a les esquerdes, a la recerca del sòl fèrtil (quan tres poemes s'emmirallen en la memòria)

Girona, en companyia de les Osques que la vida deixa a les pàgines de l'amic David Madueño, amb qui comparteixo el camí de l'heura. El sol entra filtrat per l’atzar de les fulles del llimoner i un dels seus poemes ressona en els passatges encara frescos (als ulls les primeres proves de maquetació) del meu proper llibre.

El poema d’en David, al mirall de la memòria d’un de meu que, alhora, s’emmiralla en un de Ricard Mirabete. 



No em puc estar de compartir certes sincronies.



ORGÀNICA

Tingues la ment orgànica.

Deixa que creixi i s’expandeixi
com les plantes urbanes
que s’esberlen a l’asfalt

en indrets inversemblants.

Això farà que no s’esgoti

en la recerca del sòl fèrtil

dessota de tant quitrà,

i arreli avui en la pols

i en l’ombra del demà.

David Madueño

- o -




He vist el miracle homeopàtic

d’unes flors

insolents i arbitràries

com una gràcia.



Creixien, també elles,

a les esquerdes.

V.M.

Aquest poemet el vaig escriure a la pàgina on es troba el poema A l’arrel del recull de poemes Radar de Ricard Mirabete, sota l’influx dels poemes de Fragments sobre el blanc de la paret, que van sortir al Quadern Emily Dickinson de Papers de Versàlia.



A L’ARREL

Creixes en les esquerdes

entre parets altes i brutes

a l’arrel de veus sense tronc.

La sola casa on tot es fascina.

De matí la llum diàfana

i un paisatge desert.

Quan és fosc la boira

i cadires blaves.

Un ample vent metàl·lic et travessa l’espinada tota.



Ricard Mirabete





David Madueño,

Osques.

Témenos edicions,
Barcelona 2017.




Ricard Mirabete, 

Radar.
Témenos edicions,
Barcelona 2012.




V.M.

Devesa oculta,
Papers de Versàlia,
Sabadell 2018
.



Pel camí de l'heura. Dos poemes de David Madueño.

Vaig tenir el privilegi de llegir Els murs incerts de David Madueño abans de la seva publicació. Uns dies de març al Delta de l’Ebre, estirat a la llitera, confinat per una llevantada que semblava que se’ns havia d’endur.

El llibre que aleshores tenia a les mans, els versos d’en David, també parlava d’una altra llevantada, la que si es va endur bona part de l’esperança d’unes quantes generacions. Recordo que uns mesos més tard, quan Josep-Ramon Bach va presentar el poemari a Sabadell va llegir en veu alta la ressenya que Marta Pérez Sierra tot just havia publicat a Núvol.

Certament hi havia poca cosa a afegir, la ressenya de la Marta és excel·lent, havia llegit el llibre des de l’entranya, fent-se seus els desnonaments dels que parla en David, en l’experiència del seu fill i la seva companya. És així com llegim poesia els que llegim poesia, fent-la nostra, fent-la ressonar en la nostra vida.

Perquè sí, els versos d'Els murs incerts són una reflexió lúcida i sentida sobre el frau de qui ens ha robat tota esperança, és cert. Però també és cert que, com diuen els versos de Carles Camps Mundó (inclosos a forma d’epíleg), “esperant l’esperança es perd la vida: la vida en si, la vida viva”. Per això em sento més proper a la tercera part del poemari “Canvi climàtic”, a on queda clara que l’actitud del poeta no es limita al plany. 

David Madueño ha escollit transitar el camí de l’heura, ho sap prou bé: a l’ombra; sobre murs que ara esdevenen incerts com tot allò que un dia va ser sòlid; però arrelant-se en els terrenys fèrtils del seu coneixement i la seva tenacitat. Com si anés aprenent que un cop desposseïts, per exemple de les nostres pròpies expectatives, el que ens queda és la vida, no la vida encara, si no la vida.

Avui em ve de gust compartir el meu poema preferit del llibre, llegit per primera vegada mentre el llevant amenaçava amb endur-nos per sempre. Però primerament, no em puc estar de començar per un altre poema, extret de Viure d’un, un altre poemari que Madueño dosifica diàriament en el moment que escric aquestes notes. Un breu poema que ens diu que, en efecte, a partir d'un cert moment, per viure cal  el pas previ de desaprendre, o desaprendre’ns. 

32. aprenent

Cal que aprenguis, encara,
a desfer les costures
del patró que et donaren:
a l'escola del viure,
els títols no t'escuden.
El temps i les ferides
t'adobaran la muda.

I si, viure d'un, que tot depèn de nosaltres i la nostra constància.

CONSTÀNCIA

Cau la tempesta de silencii comença una guerra sorda,
solitària. Obro les mans
i escolto, no fos cas
que en l’eco de la nit
arreplegués algun floc,
fruit bord d’un altre cel.
Però no existeix la màgia;
no hi ha cap indici,
cap fragància.
Tot depèn de mi

i de la meva constància.

A mi em fa feliç que en David segueixi arrapat al mur, traçant el camí de l’heura. 

Els poemes pertanyen a:

David Madueño
Els murs incerts,
Témenos edicions,
Barcelona 2016.

i Viure d'un 
Blogger 2016.

- o -

Altres treballs de David Madueño:

L'ombra dels dies,
conjuntament amb Zita Vehil,
Blogger 2016.

Llunàtic, bloc de crítica literaria,
Blogger 2016

i

Poesia per a carnívors
Bubok, 2012.

tota una sorpresa ser joves encara i escriure l'alba en punts de saliva tendra. El que passa a Les ciutats ocasionals de Ricard Mirabe

Tot arrenca amb una generosa menció que Josep-Ramon Bach fa dels llibres d'en Ricard Mirabete, en David Madueño i el meu, cap el minut 12 del programa "L'última troballa", una conversa excel·lentment conduïda per Jordi Llavina, cal subratllar-ho.

Encarrego  les "Les ciutats ocasionals" i el llegeixo amb un sentiment inicial de deure que ben aviat s'esvaeix, perquè el llibre d'en Ricard és un llibre colpidor del que és difícil que un lector que hi transiti no trobi algun poema que el pugui interpel·lar directament. Un llibre que no es pot llegir amb la guàrdia baixa si un no vol rebre un directe al moment més insospitat.

A vegades narratiu, a vegades ple d'imatges sorprenents, se'm fa una difícil escollir un o dos poemes per posar al catàleg, perquè són molts els poemes que m'han deixat petjada: "Aparcament estranger", "El mur", "Hospital" (amb un nus a l'estòmac); "Carrer del Carme" (molt especialment); "També és una mena de caça"; "Un home amb una bicicleta" (que en la meva lectura no he pogut deixar de vincular emocianalment amb una  imatge de la Plaça de la Barceloneta, davant de l'esglèsia de Sant Miquel); "Envellir"... així que optaré en primer lloc pel primer poema que vaig llegir en encetar el llibre, encara que sigui un poema ja reproduït en altres llocs.


CARRER DEL CARME

Escriure l'alba en punts de saliva tendra.
Ser joves encara i remirar-nos
a l'aparador d'una merceria colonial.
Dur-nos els llavis pintats d'un dels colors
del primer vespre junts: el roig i el negre
al tou dels llavis. Després ens semblà
tota una sorpresa ser joves encara
i escriure l'alba en punts de saliva tendra.

I en un proper post: "Envellir"...

Ricard mirabete Yscla
Les ciutats ocasionals.
Témenos edicions,
Barcelona, 2009.

Ensopego amb petjades de cabirol en la neu. Dos poemes de Tranströmer

En acabar la lectura en Marcel em comenta que el dia 4 d’octubre ell i la Maria Romaní presenten un llibre de poemes visuals a l’espai ventura de Sabadell (vegeu també els poemes que exposen als carrers de Terrassa).  Després rondina una mica:

– Ja sabem que molts poetes no donen gaire valor a la poesia visual, consideren que és una altra cosa.

– Però és que és una altra cosa, no creus? Una altra cosa a l’interfície de moltes coses  - discrepo amb timidesa.

Després els adéus i les cortesies ens separen, i em quedo sense dir-li que els  tres poemes que ha llegit m’han agradat molt.

“Però és que són una altra cosa...” li dic... 

Avui, però, el record d’una conversa prèvia a la lectura amb en David al voltant  d’aquest poema de Tomas Trasnströmer, que transcric, em posa en guàrdia i em diu que potser caldria hi pensés una mica més.

DEL MARÇ DEL 79

Cansat de tothom que em ve amb paraules, paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula.

(T. Tranströmer/Carolina Moreno Tena)

No cal, suposo, que expliciti que aquest estrany post es una recomanació de “La plaça salvatge” , un llibre amb uns poemes impressionants  com “Breu pausa durant el concert d’orgue”;  “Resposta a una carta”; o aquesta altra joia:

ELS RECORDS EM VEUEN

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir. 
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tant a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

Tomas Tranströmer
La plaça salvatge.
Traducció de Carolina Moreno Tena,
Perifèric edicions,
Cataroja, 2008.

a defensar el dret a ser més tard, que no pas aviat, vençut per la darrera lletra de canvi. Un poema de David Madueño.

Per què no escriure ressenyes al bloc, i limitar-te  a presentar breument la peripècia que et porta a cada  lectura? Potser, parafrasejant a Edith Stein, per evitar el diletantisme tenaç que corre sense fre a través del meu propi paisatge.

Sigui com sigui, no em vull quedar sense tenir la oportunitat de portar al catàleg aquest poemari d’en David Madueño. Aquí ja trobareu una ressenya que subscric plenament. Jo només apuntaré que “Poesia per a carnívors” és un llibre d’una honestedat brutal (si, com el disc d’en Calamaro!), començant per la sincera declaració inicial amb la que en David obre el seu llibre. I és que no hi ha un sol poema que no generi una empatia, que no et remogui una mica,  no hi ha un sol poema que no porti la petja de l’autenticitat, de la vida.

Transcriuria aquí el poema “Escaladors”, però ja ha estat reproduït a diversos blocs, per tant m’inclino per aquest altre poema... diguem que també 'necessari'...


BALANÇA

El mercader, enfollit per l’avarícia,
no sent pietat de tu. No en té mai prou,
i a cada nou intent per engreixar
la teva personalitat, a cada saca
de ciment que guanyes per construir-te,
afegeix un contrapès a l’altre plateret
de la balança, tot recuperant
el desequilibri, alçant-te fins a la injúria
de considerar-te un valor impagable.
Curiosa apreciació, tenint en compte
que aquest desequilibri et costa
sumes considerables d’autoestima
i l’esqueix del delicat cortinatge
que et separa de la derrota.

No li descomptis, però, ni una unça
que li puguis retallar al pes que t’imposa.
No li atorguis la satisfacció
de veure el guany final tan aviat.
Tots hi estem avesats, a la derrota:
el  pes de la balança marca el preu
inassolible per a qualsevol butxaca,
i ens pren el darrer alè per venciment.
espero, tanmateix, que en el teu cas,
com en de la majoria, bufis,
esmolis les urpes i et disposis
a defensar com un gat assetjat
el dret a ser més tard, que no pas aviat,
vençut per la darrera lletra de canvi.


David Madueño.
Poesia per a carnívors.
Bubok. Sabadell, 2012.