Som pensadors interferits.

"Proveu de subratllar les frases d’un llibre mentre respireu: les línies us sortiran tortes. Amb el pensament passa el mateix: per a pensar condretament hauríem de cessar d’existir –viure atabala, torba i empallega el raciocini: som pensadors interferits. Amb el sentiment potser també passa: per a saber què sentim hauríem d’apagar el cervell, desendollar la intel·ligència i connectar els músculs amb l’ànima –som sentidors entabanats."

Joan Calsapeu

 
"Exercicis de subratllat"
Post del 27 d'abril del 2010 del Bloc "Ucronies".

En una tarda de setembre... Sònia Moll.

En una tarda de setembre recordes que la por és un sòlid rígid que gravita al teu estomac: en uns minuts et toca sortir a llegir. Una estona abans has conegut una dona plàcida de qui saps que ha publicat un llibre amb un títol sensacional. Escenes de retrobament amb els companys després de l'estiu, i l' habitual intercanvi de cortesies.

Ha sortit a llegir en Reina i saps que has d’estar previngut  perquè sempre que surt a llegir en Reina d’un lloc o altre començaran a caure hòsties.

Ja és el torn de la dona del somriure franc, però no l’escoltes, no atentament, la por és ara una pura viscositat que t’impregna des de dins. Sobtadament, però,  les seves paraules et fan retornar:   

(...) Defora, contra els vidres, espeteguen
les incansables veus dels que asseguren
que no pot ser possible,
que no pot ser probable,
que no pot ser estimable
aquesta tarda nostra, única,
de tendresa i companyia;
que  som dues, i que hauríem
d’envejar-nos, en el fons,
i simular somriures, i clavar-nos
punyalades per l’esquena (...)

Penses que li has de demanar el poema; que el vols llegir amb calma; surts a llegir, tu i la resta dels companys; la cosa acaba; li demanes el poema; no se’n recordarà d’enviar-te’l.

Passen les setmanes, ara ja has llegit el llibre de títol sensacional, però encara li has de sentir llegir el que serà el teu poema preferit ("A la coberta"), però no... potser no és el poema, potser el que prefereixes és la petita història que la dona del somriure franc explica com a entrada al poema. La història del món sencer en la petita peripècia dels dos germans damunt del vaixell que els acostava a la seva mare.

Li demanes que et signi el llibre de títol sensacional; li tornes a demanar el poema; i la història també; aquesta vegada si que se’n recorda.

Penses que vols escriure una entrada al bloc sobre el llibre de títol sensacional, però en realitat te n’adones que sobre el que vols escriure és sobre la tendresa, la tendresa que habita tota la  seva poesia, de la tendresa  militant que fins i tot en el “sí-lloc” del desamor habita.

I has pensat en la història de dos nens a la coberta d’un vaixell. També has pensat si aquelles  onades van amarar el teu exemplar de “Non si male nunc”, el llibre de la Sònia Moll, que vas comprar malgrat les evidents cicatrius que la vida havia deixat a l’exemplar. Has pensat en les nostres cicatrius, en les teves, en les tots, i has pensat que potser si, i al cap i a fi potser Horaci tingui raó: “No perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor  (non si male nunc et olim sic erit)”.

I has decidit acabar el post amb un poema. L’has escollit a l’atzar:


I GUARDO LA VERGONYA DINS ALFORGES

Cos meu,
he nascut per mirar-te sense veure’t,
per guardar la vergonya dins alforges
en un lloc imprecís de les entranyes.

Ignorar-te és saber-te i no sentir-te,
oblidar que existeixes, que hi ets sempre
i que et tinc ( a desgrat de mi i de tu).

Voldria esmicolar els miralls del món,
el mirall de la cambra i el dels ulls
que em miren i em mesuren i em suspenen.
Trencar-los tots alhora, per trencar-me
de riure quan ressoni el foll brogit
de la meva victòria.

                                 Plorar
després, potser, pel jo perdut, per l’ànima
perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda.

                               No hi ha res llevat
de tu i de mi, i res no s’hi compara,
i tanmateix no et vull, o et vull i dolc,
i guardo la vergonya dins alforges
en un lloc ignorat de les entranyes.

Sònia Moll Gamboa

"Non si male nunc."
Viena edicions,
 Barcelona 2008.





I t’has adonat que l’atzar a vegades hi posa massa intenció; i has ressonat en el poema; i els versos “Plorar/ després, potser, pel jo perdut, per l’ànima/ perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda”, t’han portat a aquell altre amb el que un dia obrires el catàleg.

Tener razón y ser derrotado

"Fue en España donde mi generación aprendió que uno puede tener razón y ser derrotado, que la fuerza puede destruir el alma, y que a veces el coraje no obtiene recompensa."

Albert Camus citat per Manuel Rivas
a la columna d'avui dissabte al diari EL PAIS.

Un home, dos, molts... tots.

"Moon": símple i commovedora. Hi ressono en la tendresa d'un dels Sam Bell, que a l'hora ressona amb la tendresa d'un altre clàssic del gènere:  "Silent running". I en el seu missatge naïf, si voleu, però fonamental també.

Per això avui sona al meu cap un dels temes de la banda sonora de Clint Mansell, commogut encara per la veracitat d’aquest simple violoncel del final, la textura autèntica de la fricció de l'arc i la corda acariciant la veu electrònica del sintetitzador.