Alguna cosa s’encén dins les fulles.

Llegeixo el text d’un filòsof nord-americà, Chauncey Maher, al voltant de la possibilitat que les plantes tinguin ment —quelcom que per mi, ho diré d’entrada, és una certesa transparent—. La joventut de l’autor em va semblar un reclam, com també ho va ser que la seva posició inicial fos contrària a la premissa que les plantes puguin tenir algun tipus de ment i que malgrat tot li semblés interessant fer un recull de les diferents posicions sobre la qüestió, el que en el fons, implica fer un recull de diverses posicions sobre allò que en general anomenem ment i sobre les diferents escoles de la filosofia de la ment.

He gaudit de la lectura del seu llibre, “Mentes vegetales” (Bauplan, 2022), escrit des d’una amabilitat amb el lector i una honestedat que agraeixo. L’he llegit amb interès perquè, més enllà dels meus plantejaments apriorísticament panpsiquistes, m’ha permès conèixer els diversos plantejaments amb els quals treballa el món acadèmic. El llibre de Maher m’ha agradat, certament, però també he sentit una mena d’incomoditat causada pel fet que cada cop estic més lluny dels laberints del pensament. Al final, el coneixement (també el que proporciona la ciència) és un llenç on representar la nostra manera d’estar al món. Vols veure un món inert en què ni tan sols nosaltres tenim ment? Trobaràs material per edificar aquesta visió. Vols veure un món orgànic, viu, sentint... també en trobaràs. Però la visió importa, perquè coneixem les conseqüències de la primera manera d’estar al món, que ens mena a viure escindits, estranyats, espoliant els nostres recursos. Perquè potser la segona manera, ens faria més constituïts, més empàtics, treballaria la nostra compassió, ens faria viure, potser, millor.

Respecto i entenc els plantejaments acadèmics, però no m’omplen. Al final de “Devesa oculta”, em pregunto si «hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? Que permeti descriure el món des del món, sense l’habitual sentiment d’estranyesa? », i plantejo que «potser un reducte, qui sap si un embrió d’aquest mode es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una bellíssima xarxa de símbols. » Potser la poesia pot obrir un accés directe al món i a la seva realitat plena de vida i ànima. 

Mentre llegia el llibre de Maher, l’anava alternant amb la lectura d’un altre llibre que ha acabat per enlluernar-me, els poemes de “La meva pàtria A4” d’Ana Blandiana, en la traducció de Corina Oproae (Cafè central, 2015), i em trobo amb un poema sorprenent, que em sembla revelar més certeses que no pas les desenes d’elevats pinacles de les teories:

LA LLUM AMAGADA (Ana Blandiana)

Alguna cosa s’encén dins les fulles
Que no comprenen què els passa
I tampoc no s’ho acaben de creure.
S’adonen que és una llum
Que engendren sense voler,
Com verges atemorides pel Nen,
Com fanals esfereïts,
Que s’encenen tots sols.

Potser les hauria d’ajudar,
Però no puc,
Seria com un testimoni,
Com un reconeixement
De la llum que jo també amago
Mentre ajorno l’alba dolguda
Des de l’altre extrem.
Seria com si acceptés
Que tot ja ha començat.

Sigui aquesta una encesa invitació a la lectura d’aquest poemari ple de prodigis.

- o -

Chauncy Maher
Mentes vegetales. Una defensa filosòfica.
Traducció d’Emilio Pérez-Manzuco.
Bauplan, Madrid 2022.

 

 

 

 

Ana Blandiana
La meva pàtria A4.
Traducció de Corina Oproae.
Jardins de Samarcanda #78.
Cafè central/Eumo editorial, Vic 2015

Insomnes

 

Fotografies: VM, març 2023 

                 ii

Els fanals
desvetllen les capçades. Pobres
arbres insomnes.

Del poema apunts de novembre
(ull nu, Témenos 2022).

El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat

Fa uns mesos, un poema de Mary Oliver va resseguir les meves passes.  No sé si això significa alguna cosa, però he après a deixar fer el món, i el temps en ell, malgrat que no pugui desxifrar els seus signes. Vaig llegir el poema en veu alta, el vaig gravar i el vaig enviar als amics: al cap i a la fi, em vaig dir, potser el poema no és per tu. També em vaig regalar una estona de llibreria i finalment em vaig fer amb un seu llibre d’assajos, Horas de invierno.  L’he llegit de forma interferida, però amb interès i curiositat… fins arribar al darrer assaig, que dona nom al recull, al que m’he anat endinsant amb una exaltació creixent: ressono, subratllo, subscric, llegeixo en veu alta, transcric al quadern. 

      
“Cuando tuve edad para recibir una educación, me encauzaron, como a la mayoría de jóvenes, hacia la adquisición de conocimiento, no tanto en el sentido de las ideas como de los hechos fehacientes. La educación, tal y como yo la conocí, estaba compuesta de una buena retahíla de certezas preestablecidas.

El conocimiento me ha entretenido, me ha moldeado y me ha fallado. Dentro de mi anida aún un hambre. En la que probablemente sea la indagación más importante de mi vida, he comenzado a buscar más allá de la razón, más allá de lo probable, en otras direcciones. Ahora creo que sólo hay un tema que merezca mi atención, el del reconocimiento de la faceta espiritual del mundo y, dentro de este reconocimiento, la condición de mi propio estado espiritual. No hablo necesariamente de tener fe, aunque abrigo esa esperanza. A lo que me refiero con espiritualidad no es a la teología, sino a la actitud. Este interés me nutre mucho más que el más sofisticado compendio de hechos. Ahora, en mi cabeza, en cualquier comparación entre verdades demostradas e intuiciones no demostradas pero vividas, las verdades salen perdiendo.

Así pues, me gustaría escribir un tipo de poesía elemental que no sólo evite lo que hay de puertas adentro, sino que ni siquiera vea las puertas que conducen al interior: a los laboratorios, a los manuales, al conocimiento. No hablaría acerca del viento y del roble y de la hoja en el roble, sino en su nombre. Hablaría del búho y la culebrilla ciega y el narciso y el tritón del este como de una compañía de espíritus, así como de cuerpos.”

 

Mary Oliver, Horas de Invierno.

* * *

“El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat. Dins del meu encara nia una fam”.  Hi va haver un temps en què una dissidència fermentava en mi. Estimo encara el coneixement. He dedicat bona part de la vida a una de les seves formes i encara tinc energia per seguir fent-ho, però és una forma de coneixement, diguem-ho clar, parcial; bellíssim sí, però parcial. Dubto de si afegir o no a l’entrada aquests poemes que vaig escriure pel Quadern Sophia de Mello, i que vaig corregir per ull nu: m’han retornat, perquè estan en sintonia amb aquest paràgraf, que m’ha colpit.

Com heu après això?

Partir i assaonar olives;
creure la sajolida;

trencar el manyoc de tendons,
          terrossos d’aquesta i tota terra,

sense el vici de les joguines
que el pensament fabrica.

                                        mans

—

També aquí un esforç:

l’aire emancipador,
          però els tristos animals de la puresa;

i una tensió, el misteri,
          forma de la vida, que és forma,
          i d’allò que no gosem.
 

                                        vers l’ombra.

 

Cansat dels tristos animals de la puresa, d’allò que diem “la vida de l’esperit” contraposada als temps de l’ànima.  Entregat a intuïcions no demostrades però viscudes. Una forma de dissidència, prendre partit per les mans.

* * *

Mary Oliver
Horas de Invierno,
Traducció de Regina López Muñoz.
Errata naturae,
Madrid 2022.

(*) La fotografia que encapçala l’entrada és d’Angel Valentin—The New York Times/Redux

que irriguen els cels

 

 

 

Fotografia: VM, febrer 2023

 

 

Arbres d’hivern,
artèries que irriguen
els cels.


                            angiografia

 

 

- o -

 

   V.M.
   Devesa oculta
   Dibuixos de José Moreno
   Papers de Versàlia,
   Sabadell 2018.

 

que abrasa l'escorça dels carrers

 

Fotografia: VM, febrer 2023

Les parets de la ciutat són plenes de signes.

Palimpsestos,

liquen obsessiu que abrasa
l’escorça dels carrers.

I ells no ho veuen,
no ho veuen.

 

V.M.
Lobishome
Inèdit, 2009.

Com triga l’aurora a anunciar-se

 

Kitao Masayoshi 1764–1824). Tenarai hyakunin isshu. Xilografia.
The Arthur Tress Collection of Japanese Illustrated Books.
Kislak Center, University of Pennsylvania Libraries

 

 

Aquells que em coneixen saben de la meva devoció per aquest fragment de Safo, de la meva devoció per Safo, de fet:

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m’he esperat, i jec sola.

L’he transcrit en la versió de Balasch (podeu trobar altres en aquesta entrada), perquè va ser aquesta la que va seduir l’home jove que vaig ser.

Sempre tinc aquest poema al cap: les Plèiades i el poema són dos amors de joventut. Però això vaig tenir una sorpresa quan en obrir a l’atzar la versió de Jaume Medina del “Llibre de les cent tankes”, el primer poema que vaig llegir va ser aquest:

¿Saps com triga
l’aurora a anunciar-se
dins la nit fosca,
mentre jo dormo sola,
ben sola lamentant-me?

La Mare de Fujiwara No Michitsuna (973-995)

Explica Jaume Medina que el llibre de les cent tankes (Hyakunin Isshu) és una col·lecció de tankes confeccionada per Fujiwara-Teika al voltant del 1200 amb tanques del s. XIII i anteriors.  He trobat deliciosa la història d’aquesta versió, que es dilata al llarg de més de trenta anys, que el mateix Jaume Medina explica a la introducció del volum, de com Medina treballar a partir de les traduccions del professor Kozue Kobayashi. Us deixo que la descobriu, és un dels al·licients del llibre.  Afegiré, això sí, que la traducció del professor Kobayashi d’aquesta tanka diu: “¿Saps com tarda l’aurora de la nit en què dormia sola en lamentació?”.

 

Hyakunin Isshu/ Llibre de les cent tankes.
Versió de Jaume Medina.
Lleonard Muntaner.
Palma (Mallorca), 2021.
 

Tropisme

 Fotografia: VM, gener 2023.

 

 

TROPISME

Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.

i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
    un nen que juga pels descampats.

i tot és diàfan,
    només conté llum.

(de L’home que mira perplex,
Papes de Versàlia, 2007)

 

l’animal suau del teu cos

 

Dear D.

I want to read you a poem by a poet I didn't know until a few days ago.

The poem has been haunting me these days, and I thought that maybe it meant something. In any case, I thought that it might be a good opportunity to share it with you tonight, Christmas Eve, now that the house is quiet and mine are asleep. 

It is  “Wild Geese”, a beautiful poem by Mary Oliver. In Spain, her poetry is barely translated. I'll read it to you in my broken English, my apologies.

Have a good night,

Víctor

OQUES SALVAGES 

No cal que siguis bona.
No cal caminar de genolls
centenars de kilòmetres pel desert, penedint-te.
Només has de deixar que l’animal suau del teu cos
estimi el que estima.
Parla’m de la desesperació, la teva, i et diré la meva.
Mentrestant el món continua.
Mentrestant el sol i els còdols clars de la pluja
es mouen pels paisatges,
sobre les prades i les arbredes profundes,
les muntanyes i els rius.
Mentrestant, les oques salvatges, enlaire, en l'aire blau i net,
tornen a casa.
Siguis qui siguis, per sola que estiguis,
el món s’ofereix a la teva imaginació,
et crida com les oques salvatges, aspre i excitant,
una vegada i una altra anunciant el teu lloc
en la família de les coses.

Mary Oliver

WILD GEESE You do not have to be good / You do not have to walk on your knees / for a hundred miles through the desert, repenting. / You only have to let the soft animal of your body love what it loves. / Tell me about despair, yours, and I will tell you mine. / Meanwhile the world goes on./ Meanwhile the sun and the clear pebbles of the rain / are moving across the landscapes, / over the prairies and the deep trees, / the mountains and the rivers. / Meanwhile the wild geese, high in the clean blue air, / are heading home again. / Whoever you are, no matter how lonely, / the world offers itself to your imagination, / calls to you like the wild geese, harsh and exciting- /over and over announcing your place / in the family of things.

Mary Oliver, del llibre “Dream work”, Athlantic Monthly Press, Nova York, 1986.

 - o -

El poema em va rondar durant dies, primer en la forma d’una versió de Jonio González, publicada al seu mur de Facebook –un calaix ple de miracles–, i que enllaço a continuació, després en una de Sara Torres publicada a la revista Alga.

En català, Mary Oliver ha estat traduïda per Corina Oproae, i el seu llibre , “L’ocell roig”, publicat per Godall.

 

Nocturns

 

 

Nocturns
Fotografia: VM, gener 2023