Si pels matins me’n vaig a classe amb Feist cantant-me Secret Heart, d’un temps ençà totes les nits me’n vaig a dormir escoltant això...
dissabte, 13 de desembre del 2008
On Quilo Martínez, Jacint Verdaguer i Roger Mas es troben
El poeta Josep Gerona, a qui he citat diverses vegades al blog, em passa una preciosa versió d’un poema de Jacint Verdaguer a càrrec de Roger Mas, que us insereixo més avall.A mi m’agrada. I per alguna raó em recorda un poema de Quilo Martínez, que també magrada especialment. De fet, no puc escoltar un sense relacionar-lo amb l'altre.
Per això voldria ambdós poemes amb vosaltres. Comencem pel poema d'en Quilo.
ES DEMASIADO LARGO...
Es demasiado largo
este viaje que no acaba
y me mantiene atado
al tren de los recuerdos.
Nostálgico equipaje
de un tiempo ya pasado
en el anden aguarda.
Y en los cristales sucios de los viejos vagones,
se reflejan paisajes, ya no sé si inventados,
de añejas primaveras.
Ya no existe la estación
donde el tren recogió mis desamparos.
En su lugar hay otra parecida
o tal vez muy distinta
y las veces que he vuelto a visitarla
no me he sentido en casa.
(Ajeno visitante en su lugar de origen).
Ahora soy un habitante en tránsito.
Viajero con billete sin regreso
esperando el final de su trayecto.
Vagabundo en ruta o en estación de paso
viajero de tercera esperando transbordos
caminante cansado
con su equipaje a cuestas.
Es demasiado largo
este andar que no acaba
sin saber en qué estación dormiremos mañana
los viajeros con billete sin regreso.
Quilo Martínez
Tiempo Inestable
Papers de Versàlia
Sabadell 2007
I també a
“Aquella nostàlgia del país ignorat”
Plaquette núm junts
Papers de Versàlia.
Hivern 2005
I finalment, aquesta versió minimalista del poema de Jacint Verdaguer a Càrrec de Roger Mas.
Foto: Quilo Martínez
per Rodrígo Martínez.
Vida acadèmica III: Que ha de saber fer un professor? Omplir papers!!
Ep, no llegiu el post si no esteu "en el rotllo".
És només una altra queixa gremial...
És només una altra queixa gremial...
Posem-nos en antecedents. Els professors de les universitats públiques, cada cinc anys tenim el dret de demanar un complement salarial per “mèrits docents”. Entre nosaltres en diem “el quinqueni”. Malgrat el sobrenom no és un complement per antiguitat. No sé si alguna vegada ho va ser, però en principi no és un complement automàtic.
La meva universitat té publicat un manual per tal de puntuar totes aquelles activitats que comporten mèrits docents: publicacions docents amb ISBN; assistència a congresos de temàtica docent; cursos de l’ICE (Institut de ciències de l’educació); valoració de les enquestes dels estudiants...
Tot això respon a una filosofia més general: Ja se sap... els profes som tots un manguis... així que l’estat ens posa una agència externa de control (l’ANECA), la Generalitat no pot ser menys i ens posa una altra (l’AQU)... els governs, el món de l'empresa i els mateixos sindicats clamen que “hem de rendir comptes a la societat!”... i no es refereixen a ells, no... amb ells no va la cosa... es refereixen a nosaltres els profes.
Així que ja tenim muntat un "Gabinet de planificació i avaluació de l'activitat docent" (o com es digui), i aprovat un manual d'avaluació dels professors... perquè ja se sap: estan convençuts que com més burocràcia i més gabinets i comissions hi ha, menys manguis ens tornem els profes.
El cas és que entre altres coses que intervindran en el procés d'avalaució dels nostres mèrits docents, en algun moment se’ns demanarà que adjuntem un autoinforme. Una mania rotllo "dazibao" que va instaurar... bé... que va intaurar cert equip rectoral de infausta memòria.
No tinc ni idea de en què consistirà l’autoinforme però llegeixo a la pàgina web del servei de personal que l'omplirem via una aplicació telemàtica i que hi haurà temps del dia 2 al 27 de març per escriure'l...
Fins aquí bé...
...on "bé" vol dir: "d'acord, la burocràcia asfixiant nostra de cada dia".
Segueixo llegint i arriba un moment en el que em peto de riure i penso "això ho has de posar al blog, perquè és inaudit". Començo a riure quan llegeixo que del 2 al 27 de febrer hi haurà cursos de formació a l’ICE per tal d’ensenyar-nos com completar l’auto-informe.
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!! Com serà la paperassa que cal muntar cursos de formació a l'ICE (Institut de ciències de l'Educació)?
Ja, ja...
Ei tíos, una pregunta, pfff... una pregunta... ja, ja,ja...
...una pregunta a les ments preclares que ens governeu:
Assistir als cursos de formació de l’ICE per saber completar l’autoinforme donarà punts pel següent quinqueni?
Ja, ja, ja... aaaiii... uns catxondos...
dimecres, 10 de desembre del 2008
Feist supone Ron Sexsmith
La inserció del vídeo de “Secret heart” de Ron Sexsmith està deshabilitada. Us passo una versió de Feist, “poppie” i maca...
Ara si, dolços somnis.
---
Secret heart
what are you made of
what are you, so afraid of
could it be, three simple words
or the fear of being overheard
whats wrong?
let her in on your secret heart
Secret heart
why so mysterious
why so secret, why so serious
maybe your, just acting tough
maybe your just, not man enough
whats wrong?
let her in on your secret heart.
The very secret, your trying to conceal,
is the very same one, your dying, to reveal,
go tell her how you feel
Secret heart,
come out and share it
this loneliness, few can bear it
could it have, something to do with
admitting that you, just cant go through it alone,
let her in on your secret heart.
Ara si, dolços somnis.
---
Secret heart
what are you made of
what are you, so afraid of
could it be, three simple words
or the fear of being overheard
whats wrong?
let her in on your secret heart
Secret heart
why so mysterious
why so secret, why so serious
maybe your, just acting tough
maybe your just, not man enough
whats wrong?
let her in on your secret heart.
The very secret, your trying to conceal,
is the very same one, your dying, to reveal,
go tell her how you feel
Secret heart,
come out and share it
this loneliness, few can bear it
could it have, something to do with
admitting that you, just cant go through it alone,
let her in on your secret heart.
Ron Sexsmith... m'agradarà?
J, aquest és per tu.
Tio, treu ja "Ricken" de l’armari.
Tio, treu ja "Ricken" de l’armari.
Feina, molta. Massa de fet. Poc temps per escriure. Hauria de revisar un poema dedicat a... bé... hauria de revisar un poema, però Poseía=0 ( ja, ja l’editor m’acaba de canviar “Poesia=0” per “Poseía=0”... s’accepta: és massa cansat barallar-se amb un editor surrealista).
Massa feina doncs: divendres compro La Vanguardia i la fullejo avui, dimecres vespre. Pàgina 43, Crítica de Pop. En la foto un home gras i una guitarra. Confesso que llegeixo la crítica de Ramón Súrio perquè el paio de la foto (no la que adjunto aquí, la del diari) s’assembla a mi: un home gras, suat i esperrucat. Ron Sexsmith.
“Tesoro secreto. Si hablamos de cifras de venta, el cantautor canadiense Ron Sexsmith es un don nadie; en cambio, si hablamos de talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público tras haber editado nada menos que diez álbumes. De poco ha servido que Elvis Costello y Nick Lowe se declaren fans y que su última entrega, Exit strategy for the soul, sea un dechado de perfección pop virado a exuberantes tonos soul. Bikini sólo registró media entrada en una presentación que se anunciaba con banda y que al final se quedó con el único acompañamiento de un contrabajista...” (De la crítica de R. Súrio, noteu el subratllat de la paraula contrabajista).Ep! 10 discos, “talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público”... farem un cop d’ull a YouTube a veure que tal pinta.
No sé J, ja saps que jo no sóc massa de pop melòdic, però la cosa pinta bé. T'enllaço la pàgina de Myspace del pavo i aquest vídeo només perquè a part de la cançó hi ha el el so nítid, quasi acústic díria, de la Rickenbacker... Ja veus dos coses que m'han fet pensar en tu: melodia y Ricken...
Que tinguis dolços somnis, nen.
dijous, 4 de desembre del 2008
dijous, 27 de novembre del 2008
No sense el meu baix VII (final). Només un treball honest.
Els alumnes s’han anat animant.No, a estudiar no, joder...quines preguntes!
Corren CD’s de John Patitucci, de Stanley Clarke, de Jaco Pastorius, un vídeo amb lliçons de Patitucci, un llibre d’acords per baix, algú menciona a Víctor Wooten.
Jo els dic que en realitat trobo magnífica la seva efervescència però que cada cop m’interessa menys el virtuosisme i prou. Els poso com a exemple els dos enregistraments que va fer Glenn Gould de les Goldberg. No saben qui és Glenn Gould, no han sentit parlar de les Goldberg (sabràn qui és Bach? No m’atreveixo a preguntar).
Els dic que sento devoció per treballs com el que Larry Taylor i Greg Cohen fan al disc Swordfishtrombones de Tom Waits, només un treball honest. No saben qui és Tom Waits, i ara m’emprenyo.
Començo la classe, apunto a la pissara el nom de Tom Waits i el nom del seu millor disc (segons el meu criteri, eh) Swordfishtrombones.
- Com podeu no haver sentit parlar de Tom Waits?
Els insulto, els maltracto, i començo la segona hora de classe amb aire ofès (ah, espero que capteu la ironia igual que ells).
Qui diu que no es pot aprendre dels alumnes? Fins i tot d’aquests alumnes? Després de l’examen el bateria que s’asseu a primera fila em pregunta pel baix i em diu que el seu baixista es ven el baix de cinc cordes i que l’altre dia va aparèixer al local amb un Squier Vintage Modified similar al Fender Marcus Miller signature i que, contra tot pronòstic, sonava bé, molt bé. Amb un punt de xuleria li dic que el diapasó de Auró (o sigui Arce, Maple...) sol ser més brillant que el de palisandre (rosewood)... i que bla, bla, bla... Tot ho he llegit a internet... perquè jo saber, saber... vaja com els tertulianos, que si ho diu el Google deu ser cert, no? així funcionen ràdios i diaris... i "cuela", no?
Li dic que potser més endavant em compraré una caixa de ritmes per practicar i em mira com qui mira a un marciano.
- Una caixa de ritmes? Per què la vols? Baixa’t un programa a l’ordinador. Programes els ritmes, el connectes per la sortida d’àudio a l’ampli i ja està.
...sssstia com no se m’havia acudit? Són realment una altra generació. Mola aprendre dels meus grenyuts de so i imatge.
Em molen els meus nanos de "so i imatge".
No sense el meu baix VI. By the way... more on Nando Caballero.
By the way: Nando Caballero és un baixista magnífic. Fa uns anys el vaig veure un parell de cops amb “El sobrino del diablo”. Recordo les cançons del Sobrino amb afecte: “El hombre de Schweppes”, “Pop Latino” (recordo aquestes, però també recordo que em van agradar més unes altres)... però sobretot recordo que portava un baixista collonut.
Del seu blog, copio aquesta troballa: Esperanza Spalding. Classica i fresquísima a l'hora. Vint anyets.
Disfruteu!
Del seu blog, copio aquesta troballa: Esperanza Spalding. Classica i fresquísima a l'hora. Vint anyets.
Disfruteu!
To be continued.
No sense el meu baix V. Segona bogeria.
A Nando Caballero,
tot un ídem.
Avui, malgrat tots els impediments: la caldera que s’ha espatllat misteriosament, el meu ordinador de la feina que ha fet una cosa de bruixes, un ruixat impressionant quan anava a fer el que ara us explicaré, i altres fets insòlits i de mal averany que us estalviaré i que a mi, un home supersticiós, m’ha posat molt nerviós... he sortit del despatx i he anat a la plaça Vella de Terrassa amb la ferma voluntat d’aconseguir una rebaixa.
El cas és que he comprat UN ALTRE BAIX!
També un Squier, en aquest cas de segona mà. Aquest és un baix sense trastes, el que s’anomena un “fretless” (fret=traste). De fet aquesta era la meva idea inicial però no em vaig atrevir, amb una bona dosi de raó.
Aquest és el baix. Un Squier Vintage Modified Fretless.Dies enrera vaig caure de casualitat al blog de Nando Caballero, el baixista del Sobrino del diablo, i...
...i fuà! quin tio més amable... la hòstia gràcies al cel que queda gent així... Com que el Nando va tenir un VMF aprofito per fer-me el pesat i preguntar-li unes quantes coses. Gràcies mil per la teva amabilitat.
Entre altres coses en Nando m’adverteix que els fretless baratets que fan servir materials senzills, com ara l’Ebonol, han de fer-se servir amb cordes planes (les flatwound), i no les més comuns (les roundwound). Altrament el diapasó es pot fer malbé.
El baix té 7 mesos i està cuidat. Però no hi ha hagut sort, perquè encara que l’hagués tocat poc, l’amo anterior ho havia fet amb les cordes roundwound de fàbrica... i bé... el diapasó exhibeix certes cicatrius, no gens profundes però visibles, més aviat són unes marques, diguem-ne cosmètiques. I d'altra banda, qui no té una cicatriu?
És igual, decideixo que me’l quedo i que a partir d’ara jo cuidaré de la petita i miraré que no tingui noves cicatrius.
No aconsegueixo la rebaixa. Sóc una vergonya de negociant. La dona em farà fora de casa. Hauré d’anar a tocar el baix al metro (del Vallès).
Ja la tinc a casa, amb el meu fill li canviem les cordes per unes flats. I el tacte és flipant (si Nando, si, tens raó). I el so... estrany... "acontrabaixat". MOLA!
I el més al•lucinant de tot és que la meva dona no m'ha fet fora de casa!
Ei, tampoc no hi ha per tant: tinc un ampli de baix i dos baixos (baixos de gama baixa, ja, ja!) pel preu d'un Fender Mexicà. Vull dir que no hi ha per tant, oi?
Busco nom pel nou baix. Un nom femení, oriental: de moment va guanyant Midori (com un personatge d’una novel•la de Haruki Murakami). S’admeten propostes.
To be continued.
No sense el meu baix IV. Mira papa, el pare del Mañosa... què està fent al cotxe?
És el meu instrument. Ho afirmo. Quan tinc una mica de temps, posem per cas a la nit quan els nens dormen i la cuina ha quedat recollida, practico a casa (sense amplificador, o amb els auriculars)... Agafo el baix i començo a pujar i baixar pentatòniques. Em passo el dia cantant línies de baix, portaria el baix penjant a tot arreu: als examens, al tren, al despatx, a classe, al lavabo.
Quan deixo el nano a la piscina me’n torno al cotxe, trec al Pedrito (el baix ja té nom), i començo a tocar durant els quaranta minuts dels que disposo. Merda de Clio, ja podria ser més ample, m'agafarà una contractura. Per què no em vaig comprar un Audi A8?... a si, per les peles.
Merda! el pare de la XXXX, m’ha vist. Quina vergonya...
- Este... mira aquí... fent temps... si, si... no, no és una guitarra, és un baix... si, si, je,je, s’ha d’aprofitar les estones, no?...
...merda Víctorcito, a partir d'ara quedes nomenat “pare Friky oficial de l’escola”. Fill, ho sento. Espero que quan siguis gran comprenguis al teu pare.
Quan deixo el nano a la piscina me’n torno al cotxe, trec al Pedrito (el baix ja té nom), i començo a tocar durant els quaranta minuts dels que disposo. Merda de Clio, ja podria ser més ample, m'agafarà una contractura. Per què no em vaig comprar un Audi A8?... a si, per les peles.
Merda! el pare de la XXXX, m’ha vist. Quina vergonya...
- Este... mira aquí... fent temps... si, si... no, no és una guitarra, és un baix... si, si, je,je, s’ha d’aprofitar les estones, no?...
...merda Víctorcito, a partir d'ara quedes nomenat “pare Friky oficial de l’escola”. Fill, ho sento. Espero que quan siguis gran comprenguis al teu pare.
To be continued.
No sense el meu baix III. Una guitarra negra.
Seguint la vena musical i de records que va caracteritzar l’agost i el setembre, he desenfundat la meva vella guitarra elèctrica. La pobre te limitacions evidents, però a part de ser la guitarra de la meva adolescència, va donar de menjar a un bon amic durant una llarga temporada. Un instrument proletari i noble. M’agrada el so elegant dels humbuckers més allunyats del pont.
Com són les coses, resulta que com que es van deixar de fabricar l'any 1991 ara hi ha alguna gent que les té una mica idolatrades i que manté una web sobre aquesta marca de guitarres . Estem ben guillats. La meva guitarra, la Júlia, és una Spectrum ST negra, una preciositat.
... i ja fa vint anys que la vaig comprar, vint anys!! No tornaran a passar sense adonar-me. A Dios pongo por testigo!!
Com són les coses, resulta que com que es van deixar de fabricar l'any 1991 ara hi ha alguna gent que les té una mica idolatrades i que manté una web sobre aquesta marca de guitarres . Estem ben guillats. La meva guitarra, la Júlia, és una Spectrum ST negra, una preciositat.
... i ja fa vint anys que la vaig comprar, vint anys!! No tornaran a passar sense adonar-me. A Dios pongo por testigo!!
To be continued.
No sense el meu baix II. Un home aclaparat es relaxa.
En contra del que el seu nom indica els Jazz-type bass, baixos amb el disseny i la filosofia del Fender Jazz bass, no estan pensats exclusivament pel jazz. De fet són paradigmàticament versàtils.
El màstil del meu Squier és molt, molt còmode. I el so és perfectament correcte per un individu com jo. M’agrada com m’he adaptat a l’instrument, sembla que hagi viscut tota una vida en un error. Casum l'olla! Si jo no era un guitarrero, si això del baix és lo meu, hòstia!
Torno a casa molt enrabiat amb mi mateix, la investigació ens va molt penosament: encallats i descentrats. No hay viento propicio para el que no sabe donde va. Em poso a pujar i baixar pentatòniques, busco una línia, i acaba sortint una. Una línea vertiginosa i obsessiva... deu minuts després estic completament suat. Faig més aspecte de clochard que de costum, però em sento alliberat.
El màstil del meu Squier és molt, molt còmode. I el so és perfectament correcte per un individu com jo. M’agrada com m’he adaptat a l’instrument, sembla que hagi viscut tota una vida en un error. Casum l'olla! Si jo no era un guitarrero, si això del baix és lo meu, hòstia!
Torno a casa molt enrabiat amb mi mateix, la investigació ens va molt penosament: encallats i descentrats. No hay viento propicio para el que no sabe donde va. Em poso a pujar i baixar pentatòniques, busco una línia, i acaba sortint una. Una línea vertiginosa i obsessiva... deu minuts després estic completament suat. Faig més aspecte de clochard que de costum, però em sento alliberat.
To be continued.
No sense el meu baix I. Un professoret aclaparat pregunta als alumnes.
Pregunto als meus grenyuts alumnes de "so i imatge" si hi ha algun baixista a la sala, i em miren amb expectació.
Els avanço que la meva intenció és demanar-los si algú em pot deixar un baix durant 48h, que tranquils que no penso fer res estrany: que després de passar-me tot un estiu fent “patum-tum-tum-tum-tum”, d’iniciar el curs mirant preus per internet, després d’anys de fer servir la guitarra com un baix, estic pensant a comprar un baix elèctric però que no m’acabo d’atrevir... i ara dissimulen tots. Comprensible, no?
Aquella nit, a altes hores de la matinada entro les meves dades a una pàgina web. Sona l’avís de l’SMS “Siento una perturbación en tu Visa”... M’he comprat un baix.
El baix és una versió barata del model “Standart Jazz bass” de la casa Fender. De fet de la seva segona segona marca que es diu Squire. Aquest és el baix, només que el meu és en vermell. El venen per adolescents amb un pack amb ampli que diu "STOP DREAMING START PLAYING". Ja us podeu imaginar. Però per un principiant, sense cap altre interès que el de donar-me el petit gust de d’aprendre a tocar un instrument, és més que suficient.
Són moments dificils, hi ha gent que es queda a l'atur, la gent va curta de diners i que tot plegat és deixar-se dur per un atac consumista: perquè ja no sóc un adolescent de disset anys amb ínfules. Però mira... a pendre pel sac, tu.
La setmana següent torno a ser amb els grenyuts de so i imatge. Els dic que m’he comprat un baix, no entro en detalls. Durant el descans apareixen quatre baixistes (ho sabia).
Els avanço que la meva intenció és demanar-los si algú em pot deixar un baix durant 48h, que tranquils que no penso fer res estrany: que després de passar-me tot un estiu fent “patum-tum-tum-tum-tum”, d’iniciar el curs mirant preus per internet, després d’anys de fer servir la guitarra com un baix, estic pensant a comprar un baix elèctric però que no m’acabo d’atrevir... i ara dissimulen tots. Comprensible, no?
Aquella nit, a altes hores de la matinada entro les meves dades a una pàgina web. Sona l’avís de l’SMS “Siento una perturbación en tu Visa”... M’he comprat un baix.
El baix és una versió barata del model “Standart Jazz bass” de la casa Fender. De fet de la seva segona segona marca que es diu Squire. Aquest és el baix, només que el meu és en vermell. El venen per adolescents amb un pack amb ampli que diu "STOP DREAMING START PLAYING". Ja us podeu imaginar. Però per un principiant, sense cap altre interès que el de donar-me el petit gust de d’aprendre a tocar un instrument, és més que suficient.Són moments dificils, hi ha gent que es queda a l'atur, la gent va curta de diners i que tot plegat és deixar-se dur per un atac consumista: perquè ja no sóc un adolescent de disset anys amb ínfules. Però mira... a pendre pel sac, tu.
La setmana següent torno a ser amb els grenyuts de so i imatge. Els dic que m’he comprat un baix, no entro en detalls. Durant el descans apareixen quatre baixistes (ho sabia).
To be continued.
dilluns, 17 de novembre del 2008
Horror nostre de cada día no ens doneu avui.
Ahir se’m va ocórrer entrar al diari, per veure com havia anat aquesta famosa cimera i em vaig trobar dos cops de puny directes a l’ànima: dos notícies diferents a sobre la mort d’uns nens.
No estava preparat. Defujo sistemàticament les notícies de successos. No les vull saber.
En una, el mal, un mal absolut i sense límits, tenia la forma d'uns pares. En l'altra, el mal, el mal absolut era Déu.
Vaig quedar trastocat. Em van venir ganes de plorar i d’abraçar els meus fills. Vaig anar a l’habitació. La lluna els il•luminava.
Al final, a les quatre, la química –ciència benemèrita- va venir al rescat i el niño Victorcito somniava el somni dens de les molècules rosa.
ORACIÓN/IMPLOSIÓN
Benzodiazepina nuestra de cada día,
brillo oculto en los bolsillos,
no faltes hoy a la cita.
Venga a nosotros tu silencio;
acalla las tenazas del estómago,
y consuélanos ahora
y en lo nos queda.
Amén.
(Yo te ayudaré: no más noticias,
ni hablar con nadie,
llevar los auriculares puestos en la calle,
y mirar siempre,
siempre a la acera)
V.M.
De Lobishome.
No estava preparat. Defujo sistemàticament les notícies de successos. No les vull saber.
En una, el mal, un mal absolut i sense límits, tenia la forma d'uns pares. En l'altra, el mal, el mal absolut era Déu.
Vaig quedar trastocat. Em van venir ganes de plorar i d’abraçar els meus fills. Vaig anar a l’habitació. La lluna els il•luminava.
Al final, a les quatre, la química –ciència benemèrita- va venir al rescat i el niño Victorcito somniava el somni dens de les molècules rosa.
* * *
ORACIÓN/IMPLOSIÓN
Benzodiazepina nuestra de cada día,
brillo oculto en los bolsillos,
no faltes hoy a la cita.
Venga a nosotros tu silencio;
acalla las tenazas del estómago,
y consuélanos ahora
y en lo nos queda.
Amén.
(Yo te ayudaré: no más noticias,
ni hablar con nadie,
llevar los auriculares puestos en la calle,
y mirar siempre,
siempre a la acera)
V.M.
De Lobishome.
dimecres, 12 de novembre del 2008
Estimats mestres. Mestres estimats.
Estic amb els meus mestres. Vull dir amb els mestres de l’escola PÚBLICA a la que porto el meu fill. Els vaig donar suport quan el curs passat van fer vaga davant l’avantprojecte de la Llei d’ensenyament de Catalunya, i els dono suport ara que han decidit no fer-ne, encara que com veureu, no pas perquè creguin que falten els motius.
Estic amb ells perquè són gent sensata, raonable que porten a terme de manera excel.lent la seva escola, i perquè en definitiva és a ells a qui confio el més preuat per mi.
L'escrit que ens han fet arribar a les famílies en relació a la vaga convocada per demà en contra de la LEC m'ha fet reflexionar, i fins i tot emocionar. En primer lloc perquè malgrat que es mostren clarament en desacord amb la política del departament d’ensenyament de la generalitat -al capdavant del qual hi ha un autèntic llast del socialisme català (Ernest Maragall)- manifesten no sentir-se representats per uns sindicats que –i això ho afegeixo jo- porten dècades dedicant-se a altres coses ben diferents del sindicalisme i la defensa dels treballadors. Hi estic plenament d'acord, és el que constato a la meva universitat.
En segon lloc, perquè lamenta de forma explícita la desqualificació constant dels mitjans de comunicació i de la societat en general, que constantment opinen sobre aspectes propis dels professionals amb una absoluta ignorància. Confesso que cada cop que sento els tertulians de qualsevol emissora parlar de l’ensenyament em veig obligat a tancar la ràdio: no puc suportar una actitud tant fatxenda, tant ignorant, i tant mediocre.
Finalment, l’escrit em fa reflexionar i emocionar-me quan llegeixo coses com ara “Ens agrada la nostra professió i volem poder treballar amb rigor”. Nois, es nota que us estimeu la vostra feina. I nosaltres, a casa, la sabem valorar.
Estimats mestres. Que tingueu/em sort.
I ara, el text que en relació a la vaga del dia 13 de novembre, ens han fet arribar a les famílies. Els ressaltats amb colors són meus.
A l'atenció de les famílies de l'escola,
Els mestres del claustre de l’escola pública XXX no ens adherim a la convocatòria de vaga del 13-11-08 perquè no veiem una proposta clara i unificada dels sindicats i no ens sentim ni representats ni escoltats per la majoria d`aquests. De tota manera NO volem que aquesta postura s’interpreti com una acció de suport a la política del Departament d’educació.
El Departament segueix en la línia de planificar des dels despatxos, sense tenir en compte la realitat dels centres (les dificultats que comporta la sisena hora, la manca de repartiment equitatiu de l'alumnat en tots els centres finançats amb fons públics, la inestabilitat de plantilles, el calendari escolar que menysprea el treball de planificació de principi de curs, l’augment de la burocratització que treu hores de dedicació a la tasca docent, el desigual repartiment de recursos i no precisament en funció de l'equitat, ... )
Ens agrada la nostra professió i volem poder treballar amb rigor, amb recursos suficients, amb temps per a la reflexió i millora de la nostra practica docent, i sense la desqualificació constant dels mitjans de comunicació i de la societat en general, que sovint opinen sobre aspectes propis dels professionals de l'educació.
El redactat de la LEC as summament ambigu, i no tenim cap confiança que els aspectes que se’ns presenten com un avenç, siguin implementats de manera satisfactòria per a la millora de I'ensenyament públic.
Seguirem treballant amb la mateixa professionalitat de sempre, pera no volem deixar d’expressar públicament la nostra insatisfacció per tot el que ens esta passant.
Estic amb ells perquè són gent sensata, raonable que porten a terme de manera excel.lent la seva escola, i perquè en definitiva és a ells a qui confio el més preuat per mi.
L'escrit que ens han fet arribar a les famílies en relació a la vaga convocada per demà en contra de la LEC m'ha fet reflexionar, i fins i tot emocionar. En primer lloc perquè malgrat que es mostren clarament en desacord amb la política del departament d’ensenyament de la generalitat -al capdavant del qual hi ha un autèntic llast del socialisme català (Ernest Maragall)- manifesten no sentir-se representats per uns sindicats que –i això ho afegeixo jo- porten dècades dedicant-se a altres coses ben diferents del sindicalisme i la defensa dels treballadors. Hi estic plenament d'acord, és el que constato a la meva universitat.
En segon lloc, perquè lamenta de forma explícita la desqualificació constant dels mitjans de comunicació i de la societat en general, que constantment opinen sobre aspectes propis dels professionals amb una absoluta ignorància. Confesso que cada cop que sento els tertulians de qualsevol emissora parlar de l’ensenyament em veig obligat a tancar la ràdio: no puc suportar una actitud tant fatxenda, tant ignorant, i tant mediocre.
Finalment, l’escrit em fa reflexionar i emocionar-me quan llegeixo coses com ara “Ens agrada la nostra professió i volem poder treballar amb rigor”. Nois, es nota que us estimeu la vostra feina. I nosaltres, a casa, la sabem valorar.
Estimats mestres. Que tingueu/em sort.
I ara, el text que en relació a la vaga del dia 13 de novembre, ens han fet arribar a les famílies. Els ressaltats amb colors són meus.
* * *
A l'atenció de les famílies de l'escola,
Els mestres del claustre de l’escola pública XXX no ens adherim a la convocatòria de vaga del 13-11-08 perquè no veiem una proposta clara i unificada dels sindicats i no ens sentim ni representats ni escoltats per la majoria d`aquests. De tota manera NO volem que aquesta postura s’interpreti com una acció de suport a la política del Departament d’educació.
El Departament segueix en la línia de planificar des dels despatxos, sense tenir en compte la realitat dels centres (les dificultats que comporta la sisena hora, la manca de repartiment equitatiu de l'alumnat en tots els centres finançats amb fons públics, la inestabilitat de plantilles, el calendari escolar que menysprea el treball de planificació de principi de curs, l’augment de la burocratització que treu hores de dedicació a la tasca docent, el desigual repartiment de recursos i no precisament en funció de l'equitat, ... )
Ens agrada la nostra professió i volem poder treballar amb rigor, amb recursos suficients, amb temps per a la reflexió i millora de la nostra practica docent, i sense la desqualificació constant dels mitjans de comunicació i de la societat en general, que sovint opinen sobre aspectes propis dels professionals de l'educació.
El redactat de la LEC as summament ambigu, i no tenim cap confiança que els aspectes que se’ns presenten com un avenç, siguin implementats de manera satisfactòria per a la millora de I'ensenyament públic.
Seguirem treballant amb la mateixa professionalitat de sempre, pera no volem deixar d’expressar públicament la nostra insatisfacció per tot el que ens esta passant.
Claustre de mestres del CEIP XXX
dilluns, 10 de novembre del 2008
Josep Maria Ripoll, Premi Bartra.
Josep Maria Ripoll és l’anònim personatge d’algunes fotografies que no mira l’objectiu i apareix en segon terme. I que tan sols un mer atzar fa que, als marges de la imatge, el revelat el delati. Així que la seva poesia és gairebé un petit secret. A mi m’agrada molt, em sembla una poesia encertadíssima, tendra, pulcra, despullada de qualsevol ornamentació accessòria, profundament lligada a la vida.
El cas és que aquesta setmana li ha estat atorgat el Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra pel llibre "Dir" i els mitjans de comunicació se n’han fet un ressò mínim, tot i que és un dels més importants de la poesia en català.
El llibre, “Dir” apareixerà a la col·lecció Ossa menor de Proa.
Felicitats, Josep Maria.
* * *
Acabo el post, amb un breu i tendríssim poema. Voldria haver transcrit també un autoretrat que li vaig sentir el passat divendres al recital que Papers de Versàlia van fer el passat divendres 7 a l’espai F.O.C. de Sabadell, però no l’he trobat.
DOS
Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.
Sóc el segon. Estima'm.
Josep Maria Ripoll
Dels marges
Papers de Versàlia
Sabadell, 2005.
dimecres, 5 de novembre del 2008
Passen trenta anys i res no és capaç de tornar-te aquest somni.
Sempre és un plaer entrar al blog del traductor Xavier Farré. En aquesta ocasió no puc evitar afusellar-li directament aquesta troballa. Un poema de Jacek Gutorow, un poeta polonès absolutament desconegut per mi. Us deixo aquesta nit amb aquesta delicadesa. És de suposar que la traducció és de Xavier Farré.
UN POEMA EN CONTRA DELS VIATGES
Tens sis anys
i somnies en un viatge
a Amèrica.
Passen trenta anys
i res no és capaç de tornar-te
aquest somni.
Ni fins i tot el viatge a Amèrica.
Jacek Gutorow
UN POEMA EN CONTRA DELS VIATGES
Tens sis anys
i somnies en un viatge
a Amèrica.
Passen trenta anys
i res no és capaç de tornar-te
aquest somni.
Ni fins i tot el viatge a Amèrica.
Jacek Gutorow
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Coral romput (III). Una reflexió i tres fragments
Un post llarg, contravenint les regles dels blogs. Disculpeu-me.
Dissabte passat vam poder gaudir de la teatralització de " Coral Romput (de Vicent Andrés Estellés) en la versió de Joan Ollé .
No paro de dir-me que si aquest fos un país normal (país aquí vol dir Catalunya, però també podria ser Espanya, si Espanya tingués a bé considerar com a seva la cultura en català) aquest poema monumental estaria reeditat i no pas a disposició dels lectors gràcies a la benemèrita disposició d'un internauta. El mateix dic del disc, els drets del qual pertànyen a Sony-BMG, i que es gestionen des d'Alemanya. Els drets d'uns paios que ni conèixen: Estellés, Ovidi Montllor, Toti Soler.
Ah, i quins actors! Tots eh, però quins magnífics actors són Joan Anguera, Eduard Farelo, i quina "bèstia" és Pere Arquillué... en fi... si això fos Broadway!
Bé, finalment, per acabar amb la sèrie de posts referits a Coral Romput, he decidit incloure tres fragments escruixidors, amb els que espero pugueu copsar la magnitud carnal i espiritual d'aquest poema fascinant.
FRAGMENTS DE LA TERCERA PART DE CORAL ROMPUT
Vicent Andrés Estellés
Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no m'en recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, ¿hauria fet més versos? (...)
(...)
Els pecats que he comés no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comés, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent; les possibilitats
innombrables que Déu em va donar i em dóna
per tal d'ésser com Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llàgrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llàgrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que és com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llàgrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai.
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla.
Jo només sé que em sent més amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estàs
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més.
Mare, cree que ja sé exactament què em passa.
Tot açò que jo tinc és, d'alguna manera,
una brutal nostàlgia del teu ventre. És com si
tingués, d'alguna forma, la càlida memòria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben bé.
És, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'ésser-hi, calent,
i créixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,(...)
(...)
Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua fílleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.
Dissabte passat vam poder gaudir de la teatralització de " Coral Romput (de Vicent Andrés Estellés) en la versió de Joan Ollé .
No paro de dir-me que si aquest fos un país normal (país aquí vol dir Catalunya, però també podria ser Espanya, si Espanya tingués a bé considerar com a seva la cultura en català) aquest poema monumental estaria reeditat i no pas a disposició dels lectors gràcies a la benemèrita disposició d'un internauta. El mateix dic del disc, els drets del qual pertànyen a Sony-BMG, i que es gestionen des d'Alemanya. Els drets d'uns paios que ni conèixen: Estellés, Ovidi Montllor, Toti Soler.
Ah, i quins actors! Tots eh, però quins magnífics actors són Joan Anguera, Eduard Farelo, i quina "bèstia" és Pere Arquillué... en fi... si això fos Broadway!
Bé, finalment, per acabar amb la sèrie de posts referits a Coral Romput, he decidit incloure tres fragments escruixidors, amb els que espero pugueu copsar la magnitud carnal i espiritual d'aquest poema fascinant.
-------------------------------------
FRAGMENTS DE LA TERCERA PART DE CORAL ROMPUT
Vicent Andrés Estellés
Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no m'en recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, ¿hauria fet més versos? (...)
(...)
Els pecats que he comés no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comés, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent; les possibilitats
innombrables que Déu em va donar i em dóna
per tal d'ésser com Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llàgrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llàgrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que és com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llàgrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai.
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla.
Jo només sé que em sent més amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estàs
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més.
Mare, cree que ja sé exactament què em passa.
Tot açò que jo tinc és, d'alguna manera,
una brutal nostàlgia del teu ventre. És com si
tingués, d'alguna forma, la càlida memòria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben bé.
És, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'ésser-hi, calent,
i créixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,(...)
(...)
Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua fílleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Llibres en xarxa.
Us he enllaçat AQUÍ una entrada molt pràctica de la bitàcola d'uns bibliotecaris de Burgos (Burgostecarios) que ens ofereixen un seguit d’indrets on podem trobar col·leccions gratuïtes de llibres, típicament clàssics i que per tant no han de pagar drets d’autor. Es tracta de llibres en anglès majoritariament, però també hi ha en altres llengües.
Per cert, boníssim de debò el blog d'anècdotes dels Burgostecarios.
Semblen molt bona gent. Una abraçada per ells.
Per cert, boníssim de debò el blog d'anècdotes dels Burgostecarios.
Semblen molt bona gent. Una abraçada per ells.
dissabte, 27 de setembre del 2008
Els déus esperen per adelitar-se en tu. Bukowski
El poeta Josep Gerona, m’envia AQUEST preciós poema de Leopardi, i descobreixo que conviu al costat del poema de Charles Bukowski que enllaço i transcric. A primera vista no sembla un poema de Bukowski però només a primera vista, perquè sempre he vist en la poesia de Bukowski una humanitat, una tendresa... m’excediré si també ara parlo d’espiritualitat? Fins i tot d'un Bukowski "New age"? “your life is your life. know it while you have it. you are marvelous the gods wait to delight in you.”Us deixo doncs el poema en compensació per l’anterior invectiva. La veu és de Tom Waits, com podreu reconèixer fàcilment.
Petons rodons... dolços somnis.
P.S. Més sobre Charles Bukowski fent CLICK AQUÍ. La fotografia de Bukowski és de Gottfried Helnwein (1991); 99 cm x 66 cm; Impressió en plata; San Francisco Museum of Modern Art
--------------
THE LAUGHING HEART
your life is your life
don’t let it be clubbed into dank submission.
be on the watch.
there are ways out.
there is a light somewhere.
it may not be much light but
it beats the darkness.
be on the watch.
the gods will offer you chances.
know them.
take them.
you can’t beat death but
you can beat death in life, sometimes. and the more often you learn to do it,
the more light there will be.
your life is your life.
know it while you have it.
you are marvelous
the gods wait to delight
in you.
Charles Bukowski
EL COR RIALLER. la teva vida és la teva vida/no deixis que s'enfonsi en una indolent submissió./Estigues a l'aguait/hi ha sortides/hi ha una llum en algun lloc./potser no és molta la llum però/colpeja la foscor/estigues a l'aguait./Els déus t'oferiran oportunitats./Coneix-les./Pren-les./No pots vèncer la mort però pots vèncer la mort en vida, de vegades/ i quan més a sovint aprenguis a fer-ho,/més llum n'hi haurà/ la teva vida és la teva vida/coneix-la mentre la tinguis./tu ets meravellós/els déus esperen per adelitar-se/en tu.
The Laughing Heart, Charles Bukowski from blocsdelletres on Vimeo.
AFEGIT 27 DE DESEMBRE DE 2008.
He trobat això a Youtube.
Us ho vam dir, tontos del cul!
Dedicat als opinadors neoliberals
i altres apòstols de la religió del mercat
que prediquen des d'els mitjans de comunicació,
seguint l'esperit aquell de "repetició=demostració".
i altres apòstols de la religió del mercat
que prediquen des d'els mitjans de comunicació,
seguint l'esperit aquell de "repetició=demostració".
Al llibre “Koba el temible”, un llibre atroç i brillant a l’hora, Martin Amis explica la següent anècdota referida per Robert Conquest quan, després de la caiguda del mur de Berlín, li van demanar reeditar “The Great Terror”, el seu estudi sobre els crims de l’stalinisme que l’any 1968 va irrompre en mig de la incredulitat, la crítica i el rebuig de la intel·ligència europea.
Segons sembla, l’editor d’Oxford va demanar amablement a Conquest el seu parer sobre la possibilitat de canviar el títol del llibre, a la qual cosa Conquest va suggerir
- D’acord, què et semblaria: “Ja us ho vaig dir, tontos del cul!”(*)
Doncs bé:
- JA US HO VAM DIR, TONTOS DEL CUL!
de fet no paràvem de dir-vos-ho: que no és viable, ni sostenible, ni ètica una economia només basada en l’enginyeria finançera i l’especulació urbanística; que no existeix el creixement indefinit; que no podem prescindir de l’economia productiva; que no podem desarmar les administracions desproveint-les de mecanismes de regulació dels mercats i les empreses; que el neo-liberalisme està basat únicament en articles de fe, i que els que se’n beneficien no se’ls creuen; que en la majoria dels casos els treballadors no en sortim beneficiats del fet que el preu de la nostra vivenda es dispari -a veure qui és el guapo que es divorcia ara-; que no es cert que els valors immobles no puguin baixar...
Doncs bé, el concepte clau del moment és socialització de les pèrdues, per compensar la "ingenuïtat dels mercats" (Gordon Brown dixit). Ho sento a la ràdio mentre condueixo cap a la feina... “Malparits! quina barra! socialització de les pèrdues!”. No hi ha manera de pensar matemàtiques quan un arriba cremat al despatx...
Però és clar que el concepte de socialització dels guanys ha brillat per la seva absència tot aquest temps; Europa ha estat desregularitzant sectors estratègics amb una convicció fanàtica; el concepte de responsabilitat corporativa és senzillament inexistent; les administracions han estat assistint indiferents -quan no complagudes- davant del globus immobiliari que ens ha entrampat, d’una manera o altra, a tots; el concepte de justícia social ha desaparegut del vocabulari polític europeu (fins i tot del vocabulari socialdemòcrata)...
I la nostra patronal només sap demanar el que ha vingut demanant aquest anys:contenció salarial i abaratir l’acomiadament. Però quina barra que ténen! Quina contenció salarial podem aplicar a la moltíssima gent que cobra 1000€ o menys quan els lloguers estan per sobre de 700€? En fi, una cara de granit...
Bé nens, bona nit...
Salut!
--
(*) El llibre es va acabar titulant “The great Terror: A Reassessment”.
dilluns, 22 de setembre del 2008
Vida acadèmica II: Investigació.
Directament dels pensaments d'Horacio Oliveira, al capítol 15 de Rayuela, de Julio Cortázar:
"Acabaremos por ir a la Bibliothèque Mazarine a hacer fichas sobre las mandrágoras, los collares de los bantúes o la historia comparada de las tijeras para uñas.Imaginar un repertorio de insignificancias, el enorme trabajo de investigarlas y conocerlas a fondo. Historia de las tijeras de uñas, dos mil libros para adquirir la certidumbre de que hasta 1675 no se menciona este adminículo. De golpe en Maguncia alguien estampa la imagen de una señora cortándose una uña. No es exactamente un par de tijeras, pero se le parece. En el siglo XVIII un tal Philip McKinney patenta en Baltimore las primeras tijeras con resorte: problema resuelto, los dedos pueden presionar de lleno para cortar las uñas de los pies, increíblemente córneas, y la tijera vuelve a abrirse automáticamente. Quinientas fichas, un año de trabajo. Si pasáramos ahora a la invención del tornillo o al uso del verbo gond en la literatura pali del siglo VIII(...)"
"Acabaremos por ir a la Bibliothèque Mazarine a hacer fichas sobre las mandrágoras, los collares de los bantúes o la historia comparada de las tijeras para uñas.
Vida acadèmica I: Gestió i coordinació.
Parafrasejant la diatriba del pobre Coronel Remes, el personatge de la novel·la d'Arto Paasilina, El bosque de los zorros, Anagrama Compactos, Barcelona 2005 (página 120):
"Cómo explicarlo..., cuando se es profesor en la universidad uno siempre está pillado con algún asunto tonto (...) y no hay manera de librarse de ello. Y esos asuntos pueden ser de todo tipo. Los trabajos se amontonan, la mayor parte del tiempo se va en papeleo, que además es en su mayoría inútil. Durante mi carrera académica he cambiado unos cuantos kilos de papeles de un montón a otro. Y la cosa se complica con los correos electrónicos, cuando tienes uno redactado lo mandas. Pues bien aparecen en su lugar otros dos o tres que hay que leer, sobre los que hay que opinar, hacer planes... ¡Coño! Y luego, para mas inri, hay que volver a redactar mas correos al respecto y volverlos a mandar, cada uno a donde corresponda. La universidad española nada entre millones de correos electrónicos inútiles (...) se reciben y se dejan recados telefónicos, se redactan informes, un papel sale para aquí, un e-mail para allá, se llenan libros de registro... se estampan sellos, se garabatean firmas. Son como los jodidos mosquitos: si matas uno, aparecen veintisiete, y en cuanto uno envía uno a la "papelera", al momento recibe veintisiete e-mails reclamándoselo. He llegado a la conclusión que ni los mosquitos se acaban por mucho que uno los mate, ni los correos electrónicos por mucho que uno los lea."
"Cómo explicarlo..., cuando se es profesor en la universidad uno siempre está pillado con algún asunto tonto (...) y no hay manera de librarse de ello. Y esos asuntos pueden ser de todo tipo. Los trabajos se amontonan, la mayor parte del tiempo se va en papeleo, que además es en su mayoría inútil. Durante mi carrera académica he cambiado unos cuantos kilos de papeles de un montón a otro. Y la cosa se complica con los correos electrónicos, cuando tienes uno redactado lo mandas. Pues bien aparecen en su lugar otros dos o tres que hay que leer, sobre los que hay que opinar, hacer planes... ¡Coño! Y luego, para mas inri, hay que volver a redactar mas correos al respecto y volverlos a mandar, cada uno a donde corresponda. La universidad española nada entre millones de correos electrónicos inútiles (...) se reciben y se dejan recados telefónicos, se redactan informes, un papel sale para aquí, un e-mail para allá, se llenan libros de registro... se estampan sellos, se garabatean firmas. Son como los jodidos mosquitos: si matas uno, aparecen veintisiete, y en cuanto uno envía uno a la "papelera", al momento recibe veintisiete e-mails reclamándoselo. He llegado a la conclusión que ni los mosquitos se acaban por mucho que uno los mate, ni los correos electrónicos por mucho que uno los lea."
divendres, 12 de setembre del 2008
Totalment "Pixificat".
Una setmana rascant els acords de "Where is my mind" es pot considerar una actitud obsessiva. Així doncs, acabo amb la dèria nostàlgica recomanant una mena de concert a la carta via You Tube.Són diferents cançons que els Pixies van oferir en un concert a Londres el 1988, i d’altres que van oferir aquell any i l'any següent a Anglaterra. Estaven en plenitud nens, gaudiu-ne.
Fent click sobre el nom de la cançó accedireu al vídeo.
1) Hey
2) Where is my mind
3) Gigantic
4) Gouge Away.
5) Monkey gone to heaven
6) El vídeo (horrible) de "Dig for fire"
I'm digging for fire!
dimarts, 9 de setembre del 2008
Bon curs per tothom, i un poema de Szymborska
Em permeto una broma sobre les "pastilletes rosa" i absolutament tot el claustre entén de quines pastilletes estic parlant. "Si que estem bé" em permeto pensar. La part bona és que si un dia em quedo sense, només cal que truqui a alguna de les portes dels despatxos propers. El departament no superaria una batuda policial. Bon curs per tothom, tíos. Santa Wieslawa acudeix al rescat...
PROSPECTO
Soy un ansiolítico.
Actúo en casa,
hago efecto en la oficina,
me presento a los exámenes,
comparezco ante los tribunales,
reparo tacitas rotas.
No tienes más que ingerirme,
ponme debajo de la lengua,
no tienes más que tragarme,
con un sorbo de agua basta.
Sé enfrentarme a la desgracia,
soportar malas noticias,
paliar la injusticia,
llenar de luz el vacío de Dios,
elegir un sombrero de luto que favorezca.
¿A qué esperas?,
confía en la piedad química.
Todavía eres un hombre/una mujer joven,
debes seguir en la brecha.
¿Quién dice
que vivir requiere valor?
Dame tu abismo,
lo acolcharé de sueño,
me estarás para siempre agradecido/agradecida
por las patas sobre las que caer de patas.
Véndeme tu alma.
No te saldrá otro comprador.
No existe otro diablo.
Wislawa Szymborska
Paisaje con grano de arena
(Traducció de Ana Maria Moix i Jerzy Wojciech Slawomirski)
Lumen, Barcelona 1993.
PROSPECTO
Soy un ansiolítico.
Actúo en casa,
hago efecto en la oficina,
me presento a los exámenes,
comparezco ante los tribunales,
reparo tacitas rotas.
No tienes más que ingerirme,
ponme debajo de la lengua,
no tienes más que tragarme,
con un sorbo de agua basta.
Sé enfrentarme a la desgracia,
soportar malas noticias,
paliar la injusticia,
llenar de luz el vacío de Dios,
elegir un sombrero de luto que favorezca.
¿A qué esperas?,
confía en la piedad química.
Todavía eres un hombre/una mujer joven,
debes seguir en la brecha.
¿Quién dice
que vivir requiere valor?
Dame tu abismo,
lo acolcharé de sueño,
me estarás para siempre agradecido/agradecida
por las patas sobre las que caer de patas.
Véndeme tu alma.
No te saldrá otro comprador.
No existe otro diablo.
Wislawa Szymborska
Paisaje con grano de arena
(Traducció de Ana Maria Moix i Jerzy Wojciech Slawomirski)
Lumen, Barcelona 1993.
dimecres, 3 de setembre del 2008
"Where is my mind", o millor "my TIME"
Lamento rebotir el blog amb lletres de cançons, però estic un punt nostàlgic. I avui m'he recordat del udols de Kim Deal (Lobisome no està sol) en aquesta curiosa cançó del Pixies: "Where is my mind?". Un dels grans temes de "Surfer Rosa" (1988).En J i en "pardalet" tenien un pòster de la portada del disc al seu local d'assaig del carrer Riego. 18 anys, pizzes i guitarres Rickenbaker.
La òstia... where is my TIME?
"Where is My Mind"
Oh - stop
E/ C-#/ G#/ A
With your feet in the air and your head on the ground
Try this trick and spin it, yeah
Your head will collapse
But there's nothing in it
And you'll ask yourself
Where is my mind [3x]
E/G#/A/ A-
Way out in the water
See it swimmin'
C-#/B
E/ C-#/ G#/ A
I was swimmin' in the Caribbean
Animals were hiding behind the rocks
Except the little fish
But they told me, he swears
Tryin' to talk to me, coy koi.
Where is my mind [3x]
E/G#/A/ A-
Way out in the water
See it swimmin' ?
C-#/B
E/ C-#/ G#/ A
With your feet in the air and your head on the ground
Try this trick and spin it, yeah
Your head will collapse
If there's nothing in it
And you'll ask yourself
Where is my mind [3x]
Oh
With your feet in the air and your head on the ground
Oh
Try this trick and spin it, yeah
Oh
Oh
Pixies
"Where is my mind".
"Surfer Rosa" (1988).
P.S. Qui s'hagi quedat amb ganes... feu click aquí per veure Gigantic.
dimarts, 2 de setembre del 2008
Loosing my religion
L’últim estiu abans d’acabar la carrera i diluir-nos en la vida adulta. Final de curs. L'A. i jo compartíem cotxe amb vosaltres i en D. Aquell escarabat vermell que tenies amb matrícula de Tenerife. Se’n veuen molts així, model antic amb matrícula de Tenerife, i et juro que no puc veure'n un sense sentir una fiblada d’horror i de vergonya.Ben poques vegades havíem parlat, oi? “Hola”, “hola” pels passadissos amb prou feines. Una gran nit. Com imaginar que aquell estiu t’esperava la mort, una mort així?
No sé si els morts us aneu en pau, però a nosaltres, sovint ens deixeu amb la vergonya d'haver-nos quedat aquí (sempre cauen els millors, ergo...). Sento vergonya, perquè després de saber el que va passar aquell estiu, em vaig passar un any defugint la teva “nòvia”. No sabia que dir-li, no sabia per on començar. Ara, com aleshores, em sento mesquí per no haver estat a l'alçada. Em sap greu. Et demano disculpes, allà a on siguis, i amb setze anys de retard.
Aquest preàmbul ve a tomb, tot i que el que volia explicar és molt més simple. Ve a tomb per que fa unes setmanes vaig recordar un pensament d'aquella nit esplendorosa. Veuràs, potser estaràs d'acord amb mi que el Rock ha proporcionat un, o potser un parell d’himnes a totes les generacions que l’han viscut. A la nostra també. Aquella nit, al final d’aquella nit, en un bar de la Barceloneta post-olímpica vaig comprendre que “l’himne” de la nostra havia de ser “Loosing my religion” de R.E.M. Així, mentre saltàvem i ballàvem. Exultants, esplèndids, fins i tot bellíssims, ballant i cantant amb alegria una cançó tristíssima. Absurd, com un himne.
Tot això em va venir al cap fa dues o tres setmanes, mentre el meu fill i jo miràvem el penúltim capítol de “les 7 edats del Rock” al canal 33. Una sèrie mediocre... realment res a veure amb els magnífics documentals sobre el "Rock des de dins" que el canal ens ha ofert aquest hivern. Antològics els programes a on és desglossaven, amb els màsters i les taules de mescla, les interioritats dels discos de “The Band” o els “The Beach Boys” entre d'altres (bandes per les quals, fins aleshores havia sentit una absoluta indiferència). El cas és que el capítol dedicat al Rock alternatiu americà dels 90 (“left of the dial”, quin títol tant ben escollit) em va posar tristíssim. R.E.M, Nirnava, els Pixies...
-quin soroll papa!.
De tot això fa més de quinze anys. A on he estat jo aquests quinze anys?
- El papa i jo ens vam quedar a mirar la història de rock a la tele.
-I com es deien els grups que hi sortien?
- No ho sé no me’n recordo, tocàven Rock i Grunge - La veu de la mare i el fill, l’endemà des d'el llit. Adolorit, com qui desperta d’un son profund. Un son de quinze anys.
* * *
Loosing my religion. En aquesta pàgina (feu click) s'afirma que <<"Losing My Religion" is an expression from the southern region of the United States, and means losing one's temper or civility, or "flying off the handle". The song itself was described by singer and lyricist Michael Stipe as covering similar thematic ground to "Every Breath You Take" by The Police, and is, despite the title and the video, entirely irreligious in its subject matter. He has also stated that the song was inspired by the Sinead O'Connor song "The Emperor's New Clothes".>>
I ara, a buscar totes les referències pictòriques del vídeo! És broma nois... bona nit, i dolços somnis!
"Losing My Religion"
Life is bigger
It's bigger than you
And you are not me
The lengths that I will go to
The distance in your eyes
Oh no I've said too much
I set it up
That's me in the corner
That's me in the spotlight
Losing my religion
Trying to keep up with you
And I don't know if I can do it
Oh no I've said too much
I haven't said enough
I thought that I heard you laughing
I thought that I heard you sing
I think I thought I saw you try
Every whisper
Of every waking hour I'm
Choosing my confessions
Trying to keep an eye on you
Like a hurt lost and blinded fool
Oh no I've said too much
I set it up
Consider this
The hint of the century
Consider this
The slip that brought me
To my knees failed
What if all these fantasies
Come flailing around
Now I've said too much
I thought that I heard you laughing
I thought that I heard you sing
I think I thought I saw you try
But that was just a dream
That was just a dream
R.E.M.
Out of time.
Warner 1991.
dissabte, 30 d’agost del 2008
a Jaume Vallcorba, amb gratitud de lector.
Aquesta entrada del blog “Los papeles de Don Cógito”, em fa rumiar sobre com es deu sentir un individu que als darrers anys ha publicat a les memòries de Chateubriand, que ha recuperat bona part de l’obra de Zweig, els assajos de Montaigne, les memòries de Miquel Batllori, Xammar, l’obra recent – i no tant- de Martí de Riquer, alguns clàssics de la litertura en català, que ha publicat a Zagajewski, a Kertész, a Herbert...? Si l’individu fos jo segur que trobaria algun motiu per la infelicitat (ai, senyor!), però qualsevol persona raonable tindria motius per sentir-se orgullós i ple.
Espero que així sigui, que es senti ple i feliç, per que l'individu en qüestió és Jaume Vallcorba, l’editor de Quaderns Crema, d'Acantilado, i en el seu dia editor de l’antiga Sírmio. Espero que es senti molt feliç per la tasca que ha fet. Des d’aquí el meu modestíssim homenatge i, principalment, la meva gratitud pel seu criteri i la seva audàcia.
Espero que així sigui, que es senti ple i feliç, per que l'individu en qüestió és Jaume Vallcorba, l’editor de Quaderns Crema, d'Acantilado, i en el seu dia editor de l’antiga Sírmio. Espero que es senti molt feliç per la tasca que ha fet. Des d’aquí el meu modestíssim homenatge i, principalment, la meva gratitud pel seu criteri i la seva audàcia.
Always look at the bright side of life...
Llegeixo al suplement de Cataluña del diari EL PAIS d’avui, que segons la UGT un 28,4% dels jubilats catalans està al límit de la pobresa. La nota no defineix el concepte de pobresa però ha de ser per força molt generós, ja que després s’afirma que el 83,5% dels majors de 65 anys NO ARRIBEN a la condició de mileuristes.
I com és la condició de mileurista?
Bé doncs, deixeu-me complementar la noticia amb les següents xifres :750, 760, 900, 900, 750, 760, 900, 800, 905, 850, 800, 700, 850, 700, 850, 895, 675, 800, 680, 850, 900, 1300, 1000, 600, 835...Són els lloguers que ofereix una agència immobiliària de la meva ciutat.
Contraposeu aquestes xifres amb 950, 1230, 1035, i “als volant de 1000” que són el sou net que cobren algunes persones EN ACTIU del meu entorn.
Finalment, afegiu les despeses següent xifra orientativa: una mitjana de 107,44€ al mes en concepte de llum, aigua, gas i telèfon (la xifra prové de la meva despesa de l’any 2007 per aquests conceptes: 1289,24€ a l’any, és a dir una mitjana de 107,44€ al mes).
Feu números, i sabreu que us queda per menjar i vestir. Si no fos perquè la nostra societat encara manté una forta estructura familiar, que és la principal font d’assistència social del nostre país, la pobresa seria rabiosament visible. Visible o no, la pobresa està aquí, i és una vergonya.
I com és la condició de mileurista?
Bé doncs, deixeu-me complementar la noticia amb les següents xifres :750, 760, 900, 900, 750, 760, 900, 800, 905, 850, 800, 700, 850, 700, 850, 895, 675, 800, 680, 850, 900, 1300, 1000, 600, 835...Són els lloguers que ofereix una agència immobiliària de la meva ciutat.
Contraposeu aquestes xifres amb 950, 1230, 1035, i “als volant de 1000” que són el sou net que cobren algunes persones EN ACTIU del meu entorn.
Finalment, afegiu les despeses següent xifra orientativa: una mitjana de 107,44€ al mes en concepte de llum, aigua, gas i telèfon (la xifra prové de la meva despesa de l’any 2007 per aquests conceptes: 1289,24€ a l’any, és a dir una mitjana de 107,44€ al mes).
Feu números, i sabreu que us queda per menjar i vestir. Si no fos perquè la nostra societat encara manté una forta estructura familiar, que és la principal font d’assistència social del nostre país, la pobresa seria rabiosament visible. Visible o no, la pobresa està aquí, i és una vergonya.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Billy Bragg, New England sonant al cervell.
Avui m'he llevat amb aquesta preciosa cançó de Billy Bragg percutint al cervell. La vaig descobrir a la banda sonora del film "Half Nelson" (vegeu entrada del 19 de gener).
Les vacances van entrant a poc a poc, així que haurem d'anar acostumant l'ànima a deixar la lluita per uns dies. Petons Rodons nens.
I was twenty one years when I wrote this song
Im twenty two now, but I won't be for long
People ask when will you grow up to be a man
But all the girls I loved at school
Are already pushing prams
I loved you then as I love you still
Tho I put you on a pedestal,
They put you on the pill
I don't feel bad about letting you go
I just feel sad about letting you know
I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl
I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl
I loved the words you wrote to me
But that was bloody yesterday
I can't survive on what you send
Every time you need a friend
I saw two shooting stars last night
I wished on them but they were only satellites
Is it wrong to wish on space hardware
I wish, I wish, I wish you'd care
I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl
Billy Bragg
Life's a Riot with Spy Vs. Spy
(1983).
Les vacances van entrant a poc a poc, així que haurem d'anar acostumant l'ànima a deixar la lluita per uns dies. Petons Rodons nens.
I was twenty one years when I wrote this song
Im twenty two now, but I won't be for long
People ask when will you grow up to be a man
But all the girls I loved at school
Are already pushing prams
I loved you then as I love you still
Tho I put you on a pedestal,
They put you on the pill
I don't feel bad about letting you go
I just feel sad about letting you know
I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl
I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl
I loved the words you wrote to me
But that was bloody yesterday
I can't survive on what you send
Every time you need a friend
I saw two shooting stars last night
I wished on them but they were only satellites
Is it wrong to wish on space hardware
I wish, I wish, I wish you'd care
I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl
Billy Bragg
Life's a Riot with Spy Vs. Spy
(1983).
diumenge, 20 de juliol del 2008
Dos entrades del blog de Xavier Farré.
Recomano una visita a l'excel.lent blog del traductor Xavier Farré. Com diu un company, "retallar i enganxar és l'essència de la blogosfera". Així doncs, sense cap recança us transcric aquí dues magnífiques entrades del mateix.
Poesia i traducció (entrada del blog de Xavier Farré del 10/4/08)
Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin.
Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia
Poetes i filòsofs(entrada del Blog de Xavier Farré del 20/3/08)
"Els poetes, a diferència dels filòsofs, no aspiren a establir una metàfora central amb la qual es podria identificar la seva visió, metàfores de l'estil de la caverna de Plató, les mònades de Leibniz, el superhome de Nietzsche, la clariana de Heidegger, una imatge central; tan sols busquen una veritat més profunda sobre el món, sobre l'home d'una altra manera, en el corrent de metàfores variables, en el riu de les imatges; per tant, un dels motors d'això és un sentiment intens que les imatges i les metàfores, encara que siguin les més aconseguides, són sempre insuficients, que cal anar – o nedar – més enllà, perquè encara no s'ha trobat la resposta, o potser fins i tot un no la vol trobar massa aviat. "
Adam Zagajewski: "El mirall menteix" dins El poeta parla amb el filòsof
dissabte, 19 de juliol del 2008
Lamento de Occidente
Me cuesta mucho entender el sentimiento “antioccidental”, tan enraizado en el pensamiento de muchos de mis amigos, familiares, compañeros. Un tan enraizado sentimiento de culpa por todo lo que acontece. Nada que ver con la empatía y el weltschmerz. Un sentimiento de penoso penitente laico.No hay nada reivindicable en nuestra “abyecta cultura”? Pero bueno, y la ilustración? No somos también herederos de la ilustración? Se dirá entonces “que la ilustración sienta las bases del racionalismo a ultranza que acabará derivando en los totalitarismos (europeos) del siglo XX”. Lo cual me parece una afirmación muy discutible.
Por que, efectivamente Occidente ha parido el horror industrializado reflejado en la monstruosidad de las dos guerras mundiales, de los campos de exterminio y del Gulag, los horrores de la colonización y de la descolonización: cierto, como negarlo. Pero somos tambien occidentales los que salimos por millones a la calle cuando nuestros líderes nos meten en bestialidades como la guerra de Irak...
Quiero de decir, que los males que occidente inflinge, y se inflinge, son condenables (y condenados, algunas veces), pero que son sólo una parte por que tambien “entre las ruinas parimos criaturas” (verso de W. Szymborska).
Todo esta perorata, a cuenta de que ayer, en una conversación, recordé que tal día como un 26 de agosto de 1789, un grupo de ilustrados declararon al mundo que los seres humanos, por el hecho de serlo, tenían unos derechos. Derechos naturales inalienables y políticos (aunque la primera vez que se proclamaron los derechos del hombre fue en los Estados Unidos en la llamada “Declaración de Viginia”, 12 de junio de 1776).
Es el espíritu ilustrado el que POR PRIMERA VEZ en la historia de la humanidad, reivindica la igualdad de los hombres ante ley. El derecho a la libertad religiosa, a la seguridad… y esto también es la "cultura occidental".
Vendrían otras declaraciones luego. Y por supuesto su olvido impune y todos los crímenes (imaginables y no). Pero ésta también es nuestra herencia... moral (?).
Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano (26 de agosto de 1789)
1 Los hombres nacen y permanecen libres e iguales en derechos. Las distinciones sociales sólo pueden fundarse en la utilidad común.
2 La finalidad de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescriptibles del hombre. Tales derechos son la libertad, la propiedad, la seguridad y la resistencia a la opresión.
3 El principio de toda soberanía reside esencialmente en la Nación. Ningún cuerpo, ningún individuo, pueden ejercer una autoridad que no emane expresamente de ella.
4 La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no perjudique a otro: por eso, el ejercicio de los derechos naturales de cada hombre no tiene otros límites que los que garantizan a los demás miembros de la sociedad el goce de estos mismos derechos. Tales límites sólo pueden ser determinados por la ley.
5 La ley sólo tiene derecho a prohibir los actos perjudiciales para la sociedad. Nada que no esté prohibido por la ley puede ser impedido, y nadie puede ser constreñido a hacer algo que ésta no ordene.
6 La ley es la expresión de la voluntad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a contribuir a su elaboración, personalmente o por medio de sus representantes. Debe ser la misma para todos, ya sea que proteja o que sancione. Como todos los ciudadanos son iguales ante ella, todos son igualmente admisibles en toda dignidad, cargo o empleo públicos, según sus capacidades y sin otra distinción que la de sus virtudes y sus talentos.
7 Ningún hombre puede ser acusado, arrestado o detenido, como no sea en los casos determinados por la ley y con arreglo a las formas que ésta ha prescrito. Quienes soliciten, cursen, ejecuten o hagan ejecutar órdenes arbitrarias deberán ser castigados; pero todo ciudadano convocado o aprehendido en virtud de la ley debe obedecer de inmediato; es culpable si opone resistencia.
8 La ley sólo debe establecer penas estricta y evidentemente necesarias, y nadie puede ser castigado sino en virtud de una ley establecida y promulgada con anterioridad al delito, y aplicada legalmente.
9 Puesto que todo hombre se presume inocente mientras no sea declarado culpable, si se juzga indispensable detenerlo, todo rigor que no sea necesario para apoderarse de su persona debe ser severamente reprimido por la ley.
10 Nadie debe ser incomodado por sus opiniones, inclusive religiosas, a condición de que su manifestación no perturbe el orden público establecido por la ley.
11 La libre comunicación de pensamientos y de opiniones es uno de los derechos más preciosos del hombre; en consecuencia, todo ciudadano puede hablar, escribir e imprimir libremente, a trueque de responder del abuso de esta libertad en los casos determinados por la ley.
12 La garantía de los derechos del hombre y del ciudadano necesita de una fuerza pública; por lo tanto, esta fuerza ha sido instituida en beneficio de todos, y no para el provecho particular de aquellos a quienes ha sido encomendada.
13 Para el mantenimiento de la fuerza pública y para los gastos de administración, resulta indispensable una contribución común; ésta debe repartirse equitativamente entre los ciudadanos, proporcionalmente a su capacidad.
14 Los ciudadanos tienen el derecho de comprobar, por sí mismos o a través de sus representantes, la necesidad de la contribución pública, de aceptarla libremente, de vigilar su empleo y de determinar su prorrata, su base, su recaudación y su duración.
15 La sociedad tiene derecho a pedir cuentas de su gestión a todo agente público.
16 Toda sociedad en la cual no esté establecida la garantía de los derechos, ni determinada la separación de los poderes, carece de Constitución.
17 Siendo la propiedad un derecho inviolable y sagrado, nadie puede ser privado de ella, salvo cuando la necesidad pública, legalmente comprobada, lo exija de modo evidente, y a condición de una justa y previa indemnización.
Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano de la Asamblea Constituyente Francesa, 26 de agosto de 1789.
dimecres, 16 de juliol del 2008
Coral romput (II)
Més fragments de "Coral romput" (vegeu l'enllaç del dia 10 de Juliol)
(...) Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
Un genoll. Ara veig, ara pense un genoll.
El genoll d'una xica com una primavera
com un genoll de noia. Possiblement pensava
aleshores en un genoll bastant concret.
Però el genoll que deia és el genoll que pense,
vagament insensat... ¿Per què haurè dit abans
sorgeix la primavera con un genoll de noia,
si és ara quan ho veig, si és ara quan ho pense,
si és ara quan ho sé i no quan ho escrivia?
Un veí escriu a màquina. Escriu molt lentament:
potser escriu buscant les lletres una a una.
Jo també escric molt lent, fent la lletra petita,
mastegant les paraules, com un bri, d'una en una,
en un petit quadern. El meu anhel seria
estar tota la vida escrivint, amb la lletra
petita, un cant llarguíssim i penosament lent,
lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci,
treballar en silenci complicats capitells
-ara en recorde uns: els vaig veure a León-,
dolces corbes d'amor, una callada ofrena
diària, una ofrena callada a qui més vull
i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.
Ho he escrit i m'he aturat. Vull, en tu, l'alegria
domèstica de viure, el principi d'un ordre
que jo sé i no vull dir; i ja no ho és tampoc.
Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em dixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, día a día, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.(...)
Vicent Andrés EstellésFragment de Coral Romput
La clau que obri tots els panys, 1971.
I encara (si voleu sentir l'Ovidi i el Toti, la primera part del fragment transcrit la podeu sentir al minut 6:50 aproximadament del següent vídeo):
CocoRosie Tekno Love Song
Vídeo no oficial de "Tekno Love Song" de CocoRosie:
I en el següent enllaç (Feu click aquí), CocoRosie i Antony (dels "Antony and the Johnsons") a la cançó "Beautifull boys".
I en el següent enllaç (Feu click aquí), CocoRosie i Antony (dels "Antony and the Johnsons") a la cançó "Beautifull boys".
dimarts, 15 de juliol del 2008
Borges, Spinoza, 2a part.
Un comentari a l’entrada del dia 8 d’octubre de 2007, comenta que a part del poema “Spinoza” (del qual humildement en faig una versió a "L’home que mira perplex", disculpeu la l'autopublicitat) hi ha un poema anomenat “Baruch Spinoza”, també de Borges.El transcric aquí , i dono les gràcies a l’anònim col·laborador del blog.
BARUCH SPINOZA
Bruma de oro, el Occidente alumbra
la ventana. El asiduo manuscrito
aguarda, ya cargado de infinito.
Alguien construye a Dios en la penumbra.
Un hombre engendra a Dios. Es un judío
de tristes ojos y de piel cetrina;
lo lleva el tiempo como lleva el río
una hoja en el agua que declina.
No importa. El hechicero insiste y labra
a Dios con geometría delicada;
desde su enfermedad, desde su nada,
sigue erigiendo a Dios con la palabra.
El más pródigo amor le fue otorgado,
el amor que no espera ser amado.
J.L. Borges(Desconec a on el va publicar).
dilluns, 14 de juliol del 2008
Los girasoles ciegos
Aquest cap de setmana he acabat de llegir "Los girasoles ciegos" d'Alberto Méndez. No és cap descobriment, i poca cosa puc afegir al que ja sap moltíssima gent. Perquè (amb justícia) es tracta d'un llibre llegidíssim d'entre la recent narrativa en Castellà. Us enllaço aquí una de les ressenyen que hi ha a la xarxa.És un llibre dur, a vegades duríssim. En dos ocasions vaig haver de deixar de llegir el segon dels relats. El llibre acaba amb un relat magnífic, a tres veus, amb un crescendo final que deixa sense alè. Sé que això no és una ressenya. És només una recomanació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)