Pentinant la llarga cabellera de l'adolescent.

El fill estudia remugant i a contracor la història dels grecs per a un examen de socials.  Mentre l'adolescència ens allunya entre tempestes, renuncio a explicar-li el meu amor per uns obscurs fragments presocràtics, però el nom d'Heròdot pescat al vol m'ha portat a parlar-li, breument, de la batalla de les Termòpiles i també d'aquells gestos incomprensibles com ara el que relata el poema de Raymond Carver que també m'ha vingut al cap i que he llegit pels meus en veu alta. 

S'ha fet un silenci. La poesia. 

He pensat que tenir cura d'un fill adolescent també és com pentinar-se una llarga cabellera davant de Xerxes.

TERMÓPILAS

De vuelta al hotel, al contemplar cómo se suelta y cepilla
su pelo castaño frente a la ventana, perdida en sus propios
              pensamientos,
con la mirada en otra parte, me acuerdo por algún motivo
             de aquellos
lacedemonios sobre los que escribió Heródoto, cuyo deber
era defender las Puertas ante el ejército persa. Y
las defendieron. Durante cuatro días. Antes, sin embargo,
ante la incredulidad del propio Jerjes, los soldado griegos
se sentaron despreocupadamente por fuera del muro
de troncos cortados, las armas apiladas,
peinando y repeinando sus largos cabellos, como si se tratara
simplemente de otro día más de campaña.
Cuando Jerjes quiso saber qué significaba aquella exhibición,
le dijeron Cuando estos hombres van a perder la vida
quieren que sus cabezas estén hermosas.
            Ella posa el cepillo de mango de hueso y se acerca
aún más a la ventana y a la decreciente luz de la tarde. Algo,
un movimiento o un crujido, llega desde abajo y ha atraído
su atención. Una mirada, y se desentiende.

Raymond Carver

Raymond Carver
Todos nosotros
(traducció de Jaime Priede).
Bartleby. Madrid, 2006

Lectura de Stramonium a Ona Llibres

El dimarts 17 de novembre a les 19h llegiré alguns poemes de Stramonium a Ona llibres (c. Gran de Gràcia 217, Barcelona) en companyia del poeta Carles Cervelló. Allà ens hi trobareu, esteu tots convidats.

 

El batec invisible

Quan el meu amic, el professor David Juher, em va convidar a fer una xerrada sobre bellesa i matemàtiques en el marc del cicle “Contemporàlia. Art i matemàtiques: buscant la bellesa”, em vaig sentir molt il·lusionat perquè, si, podríem parlar de com els matemàtics gaudim del nostre ofici, però sobretot perquè tindria una bona excusa per pensar i llegir sobre una qüestió apassionant: la de com perviu en la nostra visió de la ciència un romanent inconscient de la vella creença, segons la qual l’univers ha de ser bell, harmònic i aritmetizable, és a dir accessible a ser descrit mitjançant les matemàtiques; la creença en que la bellesa que trobem en les formes matemàtiques és un reflex de la bellesa de l’ordre de l’univers, com a mínim de “l’univers supralunar” -permeteu-me la broma- que transcendeix les nostres misèries.

Als científics ens agrada pensar que el nostre llenguatge és neutre, que la ciència està exclosa de qualsevol element de misticisme, que assumim els fets “tals i com són” per difícil i dolorosos que aquests puguin ser,  que la imatge de l’univers com la d’un colossal engranatge és una imatge sense atributs ideològics o culturals. És la nostra èpica, la nostra forma de vehicular l’heroisme, però no té gaire a veure amb la realitat, crec. 

Sabem, per exemple, que el llenguatge de la ciència sovint és explícitament sexual i violent.  No, ni la ciència és neutra ni el seu llenguatge i mètode estan lliures d’elements propis del pensament hegemònic en cada moment. Per mi, és un fet que els científics projectem sobre els objectes d’estudi continguts de la nostra psique (personal i col·lectiva) d’una forma inconscient. I el que és sorprenent i meravellós és comprovar que bona part d’aquests continguts no tenen res a veure amb la racionalitat, i que no sempre han de ser negatius, òbviament.

Per exemple, sobre allò que hem estudiat (ja siguin les òrbites dels planetes, els objectes de la geometria o les relacions aritmètiques) i al llarg dels dos mil cinc-cents  anys d’evolució de la ment occidental sovint hem projectat l'anhel intens i constituent que és l'esperança en una realitat transcendent, ordenada conforme a uns principis d'harmonia i que contrasta amb la nostra experiència quotidiana... la vella parella de duals cosmos i caos.

Certament la visió mecanicista ens ha anat allunyant de l’antiga visió ordenada i harmònica, resplendent diria, de l’univers. Però la nostra obsessió en buscar simetries i invariàncies (les teories físiques més essencials tenen al seu nucli el concepte de simetria) són el romanent de l’antiga creença, sostinguda de forma explícita fins al renaixement però implícita o inconscient a partir de la il·lustració. Una creença que a la xerrada he volgut anomenar amb el concepte de pitagorisme, tot simplificant una mica. Haguéssim pogut parlar d’altres creences com la del platonisme matemàtic, però una xerrada és només un breu encontre.

A un nivell més personal no he volgut defugir explicitar quines són les meves pròpies creences, com ara que  la matemàtica és bella en la mesura que participa de l'ànima de l'univers: que no és ni fred, ni auster, ni sever, sinó animat, resplendent i bell; que busquem la bellesa perquè és un mirall d'allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres (fins i tot assumint el nostre rostre més miserable), d'una part que està en contacte amb l’ànima del món;  i que la bellesa és el batec invisible que ens mena a  esdevenir el que realment som.

Vull agrair molt a totes les persones que van venir a l’aula magna de la Casa de cultura de Girona per la seva assistència i també expressar el meu respecte per la seva curiositat.

Tres poemes profètics and the infinite sadness

Sempre que puc defujo el contingut polític al bloc.
Així doncs, aquesta entrada no conté política sinó 

sentiments,  potser en excés: diabètics, absteniu-vos. 

Són molts els amics, els companys, els familiars que aquests dies estan contents, i ho entenc: tenen a tocar el somni de la independència. Com no comprendre la seva alegria, la seva esperança, el seu anhel de viure en un país més just?

Els envejo. Jo, en canvi, em sento trist com poques vegades. Jo també tenia un somni, un anhel que cada dia que passa s’allunya més i més.

El meu anhel era (ho és encara) que poguéssim construir una altra Espanya. Una Espanya que assumís totes les seves llengües com a pròpies, en la que la nostra manera de ser espanyols fos, justament, ser catalans. 

L'anhel era el d'una Espanya solidaria i justa, tant justa i solidaria com el nou país que els amics i companys anhelen; una Espanya en la que bona part dels independentistes es poguessin sentir, si no a casa, suficientment còmodes i reconeguts. Aquesta Espanya no em semblava ni llunyana ni abstracta, no la creia una teoria, era l’Espanya que s’endevinava en la dignitat de les “marees” (la blanca, la verda, la roja, la taronja); la del joves que van acudir a netejar les costes de Galícia quan el desastre del Prestige; la que es va estremir un 11 de març i la que va emergir un 15 de maig; l’Espanya que ens dol a tots; la del “No a la guerra”. Era l’Espanya que hauríem volgut viure dos joves que creuaven les muntanyes de Galícia en un Renault 4L, escoltant els Beatles i Os resentidos en un temps tant llunyà que avui sembla un mite.

El meu somni s’esvaneix. Bona part dels meus veïns, amics, companys, cosins (tots ells estimats),  no el comparteixen i, perdoneu-me el narcisisme, em dol perquè hi crec en el meu somni, i perquè ni tant sols em sembla difícil d’assolir.

He viscut el procés al costat de l’alegria i la il·lusió dels amics, però no l’he poguda compartir. He viscut el procés esquinçat i amb dolor: dos pobles, sinó tres, m’habiten. Dos pobles, sinó tres, he habitat. He viscut el procés amb el temor, si, de qui té cura dels ponts quan baixen les riuades. He patit i pateixo encara. Què en sabré jo de bastir ponts?

És la nit del dia 28 de setembre de 2015, les urnes han decidit. Amics i companys somriuen perquè tenen un somni a tocar. Entenc la seva alegria, com no? i entenc també el meu dolor: una força em mena a obrir un plec amb uns poemes que vaig escriure fa més de vint anys (tant a prop, aleshores, del jove que seia al seient del copilot del 4L). Dos poemes m’interpel·len com si els hagués escrit pel jo que aquesta nit seria. Són una profecia? parlaven del lloc al que m’encamino?

Vindrà l’incendi,
i em queda l’esperança
de córrer per carrers en flames
amb mots curts a les butxaques.

          * * *

Mentre,
ordeno els meus estris,
reescric les equacions,

amb disciplina em sotmeto
a l’arquitectura del silenci.

          * * *

Després del silenci
tornaré al cos fred,
    la regió ignota.

Després del silenci
tornaré al silenci,
i penso que així està bé,

casa meva del temps total.

V.M.
Liquen (1993-1996)

"sé que he estimat el que he pogut. no ha estat gens fàcil". Demà no és mai de Francesc Garriga.

A les meves mans “Demà no és mai”, una antologia que aplega poemes de Francesc Garriga Barata a cura de Jaume Pons Alorda i de Pau Vadell i Vallbona, i que aplega obra escrita entre 1959 i 2014. Tenia moltes ganes de llegir aquest recull per poder llegir obra apareguda a poemaris antics de Garriga, que no són fàcils de trobar, i perquè m’interessava mirar de copsar en la tria el criteri dels antòlegs: poetes joves però madurs.

I és que, si bé és pertinent que veus poètiques singulars, potents –majors en definitiva, m’atreveixo a dir-  no hagin d’esperar a una molt avançada maduresa per tal de ser reconegudes,  també és bonic el que ha passat amb Garriga, reivindicat i reconegut (en vida!) per una generació de poetes joves que, com diu a l’Epíleg Marc Romera, “sense prejudicis ni desorientació, han sabut la vàlua de la seva obra (...) i han demostrat que la força d’un mestre no consisteix a ser imitat matusserament i descaradament, sinó utilitzar-lo per assolir una veu pròpia”.

El llibre, que és en si un objecte preciós, per la cura amb la que ha estat editat, porta un CD amb alguns poemes llegits per l’autor: un luxe.

adéu

repasso avui tot el silenci
que m’ha lligat a les paraules
mig adormides dels meus llibres.
i em sé en perill.
esdevindrà introbable
la tarda clara
d’un raig de sol sobre la taula?

la lluna allarga, entre les branques flonges
del meu paisatge, les respostes blanes
d’un bosc de mites estellat i fòssil.

ara, maldestre, difumino en l’aire
tots els meus ocres imprecisos
cercant el negre d’una roca on pugui
clavar les mans i convertir-me en pedra.

repasso en va tot el silenci. queda
potser darrere d’algun verb un signe
no descobert?
tota la llum s’ha convertí en ombra
quan són les nou.
deixo la ploma i tanco
la persiana que m’allunya dels dies.

sé que he estimat el que he pogut.
no ha estat gens fàcil.


Francesc Garriga Barata

(el poema va aparèixer a "Setembre", Columna, Barcelona 1992).


Francesc Garriga Barata
Demà no és mai (antologia poètica 1959-2014).
AdiA Edicions,
Calonge, Mallorca 2014.

Ill fares the land - vii

I en el retorn, que l’única certesa sigui potser
la benignitat de la brisa i de l’ombra,
els peus descalços que busquen la terra,
la mà que s’hi atansa
com ho fa una dona madura
quan es treu la roba,
i és una ofrena.

- o -

Almenar de Sòria
2012-2015

Ill fares the land - vi

No dels tractats,
de l’ocre i la fatiga,
            tinta indeleble de les ànimes,
he après que ella sempre decep
amb temps més interessants
dels que mereixem.

La veu del filferro sibil·la en algun lloc.

M’estremeixo, sé que és pacient,
ella la rosegadora d’ossos.

Història

Ill fares the land - v

Ara que el dolor ens encadena a un present
sense redempció, que descendeixi sobre nosaltres
la vella dignitat de les mans.

Pasteu les nostres estelles,
feu-nos roms, més aspres que l’argila seca
i el rostoll,
               l’últim senyal que aquí hi visqueren.

tova

Ill fares the land - iv

Sota les travesses el riu és un record,
jo no sóc un dels seus còdols
però com un d’ells he estat polit
per dues aigües que en mi confluïen.

La d’un riu adult, educat per marges
assedegats, la d’un torrent
que només s’ha alletat d’ombra.

Cadascuna es malfiava de l’altra,
i el meu cos travessava la seva mútua
desconfiança com de les ànimes diuen.

Aquests són encara els meus rius,
l’esmeril present. En ells em dissolc
i m’escindeixo, i en ells,
per sempre llim, precipito.

Ill fares the land - iii

La via estesa,
l’ossamenta assotada,
sóc un funàmbul.

Sobre el balast punitiu
les travesses exsuden.

Demanen al temps
que també a elles poleixi,
que també els sigui concedida
la beatitud dels còdols.

No hi haurà temps, 
Ill fares the land.

Ill fares the land - ii

Fes-te lleu,
que cada passa
no sigui enyor
de la petja deixada.

- o -

Podeu descarregar la suite complerta aquí.

Ill fares the land - i

Camí incipient, la son
dels enfebrats, la lectura en tropell
en un vagó: passatgers i fòtils,
un trànsit. Salmòdia de sol,
sol, sol i terra esquarterada
a les dents i a cada plec.

Ill fares the land.

Hem caminat durant aquests anys pels Campos de Gómara. Els seus camps ens han acollit en la seva intensitat, al nostre pas han sortit guatlles, guineus, piocs i cabirols. Hem entrat als seus pobles abandonats. El vent ens ha esmussat els versos, ens hem fet roms com els maons de tova.

- o -

L’estiu i la tardor de 2012 vaig escriure una primera versió dels poemes que aniré transcrivint aquests dies, que van aparèixer amb el títol Tova al Quadern Ungaretti editat per Papers de Versàlia la primavera de 2013, i van ser escrits mentre al meu cap hi ballaven els poemes d’Ungaretti i les paraules de Toni Judt.

 

ACTUALITZACIÓ (2018): La versió definitiva de la suite apareix al recull “Devesa oculta” publicada per Papers de Versàlia (pp 10-20).

 

V.M.
Devesa oculta,
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2018.

 

He pensado –y el pensamiento en mí es acción –

A la tercera part d’aquest llibre enorme, les criatures de la Natura interpel·len a Déu “¡OH, Padre! Nos dejaste en manos de tu favorito y él pronto se olvidó de sus hermanos. !Despierta¡ !Despierta¡ !Despierta¡ El séptimo día debe acabar.” i Déu respon (al meu cap en la veu del poeta Josep Gerona, a qui vaig sentir per primera vegada llegir aquest text).

Página 99

“HE pensado –y el pensamiento en mí es acción –en liberaros del Hombre. ¿O es acaso una prueba que me ponéis como yo a Abraham? Bosque, tú me lo has pedido arrollidado sobre los rescoldos. Y sé que tus lágrimas de ceniza eran sinceras- También tengo oído para las tiernas criaturas que nacieron de mis ratos más líricos y caprichosos. Colibrís, jacintos, piedrecitas de cuarzo, anémonas, papagayos… Oigo vuestro desamparo y cuánto añoráis de vuestro hermano mayor un poco de generosidad; un modelo de conducta. Sin embargo, ya conocéis su historia. Otra vez tendré que aprender a vivir con el remordimiento por apartarlo de mí. ¿A dónde lo destierro ahora? La experiencia de la vida mortal de nada le ha servido. Apiadaos de mí, tened piedad de él.”

Esteban Martínez
Carencias.
Bartleby Editores
Madrid, 2015

Presentació de l'Stramonium el 10 de Juliol

 

 

 

Estimats,

El divendres 10  de Juliol, conjuntament amb el meu amic David Juher, presentarem el poemari

STRAMONIUM

editat per Témenos edicions.

La idea és que en David ens comenti la seva lectura del llibre i després farem una breu lectura conjunta del poemes que ja coneixeu.

Volem fer un acte íntim i, segurament, breu.

Si voleu venir, us esperem el

divendres 10 de juliol a 2/4 de 8 del vespre
a l’Aliança Francesa de Sabadell,
c. Sant Joan, 35.

Esteu convidats i sereu molt benvinguts.

Rebeu una forta abraçada.

 

 

 

Textos fundacionals d'una civilització emergent. Madera, Sergi Gros.

Es diu que l’Hades és un món perfectament cartografiat, així com ho són, diuen, els seus accessos, llocs a on potser trobar les sibil·les en trànsit. I justament Madera sembla haver estat escrit en un d’aquests llocs liminars com transcrivint la lletania d’una sibil·la, a mig camí entre l’oració fúnebre, l’elegia i l’arenga. Un poemari que es llegeix a dues veus (hi ha un diàleg, una dualitat, entre els poemes que apareixen a les pàgines parells i les senars), i que és com caminar per un món antic embolcallat d’olor a fum, terrissa i rovell. Un viatge a un Hades nival, una catàbasi ben propera.

NOS soltaron en una encrucijada
miserable.

Los caminos calcinados

conducen a las hogueras

sobre las que se cocinan

nuestras tazas funerarias.

Los caminos congelados

están llenos de monedas 

consignadas al barquero.

CANCIÓN DE LAS BARCAS
 
Un tazón 
de agua dulce
para el hombre
que gobierna las barcazas. 

Dos monedas
para hundir
su mirada.

Un llibre escrit des del marge, a cop de mall de versos poderosos, minimals i imatges desassossegants:

TODAS nuestras esperanzas

se pudrieron por debajo.

Como puentes de madera.

Las hormigas alcanzaron

la garganta de los reyes.

Muestros padres se revuelven

en sus tinajas de barro

LAS RUINAS
 
La belleza
de las flores
que despuntan
en los restos
de un incendio.
 
Sin defectos
Sin mejoras.

I alhora, Madera és un cant de resistència, els textos primigenis d’una civilització emergent:

SEGUIREMOS escribiendo
en la nieve.

En las pieles arrasadas
por el fuego.

Oraciones. Alabanzas.

Canciones sencillas
que nos perpetúen.

Que quiten el miedo.

ALGUNAS CEREMONIAS
 

Dibujar
el contorno
de una puerta
bajo el peso
de los muertos.

Extender
una mano
sobre el fuego
invisible.

Madera no és un llibre pels lectors que busquin la comprensió diàfana pròpia de formes més acollidores de poesia. El lector ha d’amarar-se del discurs, de les imatges, i deixar-se endur per l’estat d’ànim que el llibre deixarà en ell: un pòsit que romandrà durant dies.

Val la pena destacar que el text de Gros ve precedit per una introducció de luxe. En aquest cas, un poema d’Antonio Gamoneda escrit a partir dels versos del propi Gros, que constitueix un valor afegit pel lector i, alhora, la millor aproximació possible a l’obra.

Sergi Gros, Madera
Polibea, el levitador 42
Madrid, 2014

- o -

Aquesta entrada està basada en un fragment "Notícia d'una taxonomía inexistent", article publicat a la revista Quadern de les idees,les arts i les lletres núm 199 Febrer/Març 2015.

Història d'un Núvol anomenat Kosambi.

Els llibres tenen una vida efímera, ho sabem, i segurament hi hagin raons ben entenedores, però dol.

Aquesta nit, justament quan m’assabento de la descatalogació d’El gos poeta de Josep-Ramon Bach,  he decidit llegir-li la meva filla la història d’un núvol anomenat Kosambi (“El desert rodó").

A mi m’agrada especialment aquest Bach que em fa viatjar al Cor de Li Bo, el Bach de les versions profanes, el nen àvid d’imaginació dels Labertints de Filomena, el Bach, en definitiva, del llenguatge esplèndid del gos poeta.

“(...)  ─ I no saps cap història que acabi bé?

─ Moltes!

─ Per exemple?

─ El nostre cas mateix. Oi, Bumba?

─ I tant! Bub-bub! ─ va dir, aplaudint amb les potes del davant.

─ Bumba i jo ens vam convertir en dos núvols en travessar el desert de Tombili. Va ser a força de suar que els nostres cossos es van fondre. A terra només hi van quedar dos bassiols d’aigua, que finalment també es van evaporar fins a formar un parell de núvols petits. Després la brisa va empènyer els núvols fins a un oasi llunyà. I el fred de la nit va tornar el vapor d’aigua a la seva forma originària. Així, Bumba i aquest narrador impertinent ens vam retrobar sans i bons nedant en l’abundància entre un munt de palmeres esplèndides. (...)”

D'aquesta història trista de llibres descatalogats, em quedo amb la història del Núvol anomenat Kosambi, perquè acaba bé.

Josep-Ramon Bach
El gos poeta
Cruïlla,
Barcelona 2007

Stramonium

Batega avui, l’estramoni a les meves mans. L'estimat llibret, acabat fa quatre anys que són tota una vida.

Fins avui Stramonium havia viscut una vida privada, íntima, una vida B, en la companyia dels amics (sóc un home afortunat, mai no estic tant sol com a vegades sembla).

Fins avui.

Perquè avui, gràcies a l’editor de Tèmenos, Carles Cervelló, comença un nou camí pel llibret, i jo només li desitjo que aquest camí li sigui propici i que arribi a qui hagi d’arribar.

En una nota que escric als meus pares, els dic que en aquest llibre pares i fills de dues generacions s’agafen de la mà, i que conté una mica de la nostra història, la història de tots nosaltres, i he pensat en un text d’Alice Munro que tant em va colpir, un text que parla de com a vegades el cerimoniós so de les altres vides ens reclama la nostra atenció. Crec que a això vaig atendre aleshores, quan el vaig escriure, al so de les nostres vides entrellaçades.

Gràcies a tots els que han acompanyat el llibre aquests anys, molt especialment a Carles Cervelló i a José Moreno, autor del magnífic dibuix que apareix a la portada, sorgit d'un quadern ple de prodigis.

Gràcies.

V.M.
Stramonium
Tèmenos Edicions
Col·lecció Càrmina, 39.
Barcelona,2015.

ISBN 978-84-943504-9-8

Universitat i règim neoliberal... un article.

Una notícia esgarrifosa fa que durant un breu temps (el temps més curt de la física no és el temps de Planck, sinó el temps de l’actualitat informativa) els pastors del ramat han fet veure que l’educació els interessa una mica.

Bé, és fals. L’educació no interessa gens ni a polítics ni a periodistes, el que els interessa és el rendiment mesurat en uns índexs que no tenen res a veure ni amb el cultiu del coneixement, ni amb el cultiu de la relació amb els individus. En aquest article, que recomano, l’autora Suzy Harris conclou:

“En el proyecto de sociedad neoliberal todas las relaciones son contractuales, incluso las relaciones educativas. La relación entre el profesor y el estudiante ha sido reducida a una relación técnica. En el régimen de responsabilidad neoliberal, la confianza no es importante, no hay lugar para ella; el criterio más importante es la performativity. Tal discurso influye sobre nuestras acciones y además influye sobre nuestro modo de concebirnos a nosotros mismos. En mi opinión, la educación tiene  que ser más que una relación contractual mercantil, porque este tipo de relación nos lleva hacia la zoé –nos mantiene en el nivel de la supervivencia–, que es primitivo y no permite hablar de la importancia de lo que es necesario para ser un ser humano, y en particular para establecer relaciones con otras personas.”

a: Suzy Harris, La dimensión internacional de la universidad: entre el modelo económico y el cultural. Estudios sobre Educación, 2008, 15, 87-98

L’article prové del Regne Unit: poca broma, són els pioners. Recentment es feia públic que els professors per hores de la Universitat de Warwick serien contractats mitjançant l’empresa de serveis educatius “Higher Teach", que afirma que fa que els equips de professors temporals siguin més "estandaritzats i eficients" (sic).

perquè sé que allà on vagi n'arribaran d'altres puntualment per sempre més... Whitman.

Sucumbeixo a l'impuls que em menava a procurar-me aquesta versió complerta de l'immens poemari de Whitman que ha preparat el poeta Jaume C. Pons Alorda, la primera vegada que disposem d’una versió complerta en català, i no entenc perquè he trigat tant a fer-me amb el llibre.

Escriu Pons Alorda: “Ell (Whitman) i les seves mil cares ens conviden a formar part d’un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències , un panteisme omnívor, i omnisexual, i així fina a la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina. Cada poema ens permet participar de la gran dansa còsmica com si tot l’univers fos una òpera harmònica i sublim, vertiginosa i extrema. Amarat d'una voracitat incommensurable, insaciable, Walt Whitman ens demostra que tot, absolutament tot, pot esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir material de revelació (...)” 

Així és. Llegir a Whitman és també acostar-se l’univers veient-lo com a un ens intel·ligent i noble, com un ésser digne, tant impregnat de ment i d’ànima com imbuït d'aspiració moral i propòsit. Un ésser profund i misteriós, i alhora delitós de ser viscut i conegut.

Aprofitem l'oportunitat.

 - o -

Ja he dit que l'ànima no val més que el cos,
I jo ja he dit que el cos no val més que l'ànima,
I que res, ni Déu, és més gran per a ningú que la mateixa essència de cadascú,
I qui camina una llegua sense amor camina cap al seu funeral embolcallat amb el seu sudari,
I que jo o tu, que no tenim ni un cèntim, podem comprar el millor de la terra,
I que contemplar l'espurna d'uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència de tots els  temps,
I que ni hi ha cap ofici ni cap feina on un jove no pugui convertir-se en un heroi,
I que no hi ha cap objecte tan suau que no pugi ser l'eix de les rodes de l'univers,
I jo dic a tots els homes i a totes les dones: Que la teva ànima resti calma i serena davant d'un milió d'universos.

I jo dic a la humanitat: No tinguis curiositat per Déu,
Que jo que sento curiositat per totes les coses no sento curiositat per Déu
(No existeixen encara els estols de paraules que puguin expressar la meva placidesa i la meva serenitat davant Déu i davant la mort).

Jo veig i sento Déu en totes les coses, i tot i això no entenc Déu de cap manera,
Ni puc entendre qui hi pot haver que sigui més meravellós que jo mateix.

Per què hauria de voler veure Déu millor que aquest dia?
Jo veig partícules de Déu a cada moment de cada hora de les vint-i quatre,
En les cares dels homes i de les dones jo hi veig Déu, i també a la meva reflectida al mirall,
Jo trobo cartes de Déu escampades pel carrer, i totes i cadascuna d'elles van signades amb el nom de Déu,
I les deixo allà mateix on són i on jo mateix les trobo, perquè sé que allà on vagi
N'arribaran d'altres puntualment per sempre més.

Walt Whitman
 Cant de mi mateix, poema 48.

Walt Whitman
Fulles d'herba.
Traducció de Jaume C. Pons Alorda.
Edicions de 1984,
Barcelona, 2014.

de pell i de llaga, la poesia d'en Jorge Brotons.

El plaer de retrobar-me amb la poesia d’en Jorge Brotons. Aquest cop gràcies a publicació del seu nou recull, Verb de continuïtat.  Hi és ell, d’una altra manera, com a traços lleus i precisos d’aquarel·la, la seva poesia, de pell i llaga, de pell i sol, de plenitud i d’esquinç (o presagi). 

- o -

La carta arribava confitada
per mesura del temps
i del desig.
Esperàvem,
i aplegava el dia i els silencis s'obrien.
La carta es trobava
després,
si no era cremada,
en una capseta,
en una carpeta,
i feria
i tallava en dos la memòria.

Ara sóc jo qui es confita
i qui escapça quan el troben.



Jorge Brotons
Verb de continuïtat
Curbet Edicions
Barcelona, 2014.