Fill, mirall, estramoni. Un fanzín

 

 

 

El que quedarà. Un film i un poema de Josep Gerona

Josep Gerona, fotografia de Jordi Borràs Abelló
per l'article “Sabadell, fàbrica de poetes”
a La Mira.

El meu barri, el Poble sec de Sant Quirze, s’edificava en mig de descampats i de naus industrials: carrers sense asfalt, les obres del clavegueram com la dissecció d’un cos amb les venes exposades. Filferros i maons a la vista. En part per això, per una connexió directa amb la meva memòria, m’estremeix tant aquest curt film del poeta i artista plàstic Josep Gerona, que enllaço en aquesta entrada i que us convido a veure, com també uns convido llegir els poemes de “La Vida Original”, un dels seus millors llibres, publicat l’any 2007, l’any en que Gerona va projectar el film a una exposició de la seva obra a la desapareguda Aliança Francesa de Sabadell.

Tal i com explica el propi autor, “Les imatges procedeixen d'uns enregistraments (…) de l'any 1974, per a un projecte de pel·lícula que s'havia de dir “Del barrio a la universidad“. Efectivament, hi apareixen imatges del meu barri de Sabadell, la Creu de Barberà, i del camí que feia per anar a la UAB de Bellaterra, tot passant per Ciutat Badia, llavors ja construïda, però encara deshabitada”. Les imatges són el testimoni d’un món que ha desaparegut, del món aspre i salvatge de la meva infantesa, un món que també era per mi -privilegis de l’edat-, un món aterridor però lliure.

El film és pertorbador i també esplèndid. Agraeixo al Josep que, posant-lo al seu canal de YouTube hagi fet possible la seva difusió. I aprofitant l’avinentesa, em permeto l’atreviment d’establir un diàleg entre les imatges del film, un dels poemes de “La Vida Original” i d’un vell poema meu, publicat a “Stramonium”.

Cerca del campo,
en el barrio de mi infancia.
Por las terrazas inmóviles
y sin embargo agitadas,
fluye la luz esta tarde.
Sombras de barandas
juegan a endulzar mi vida.
Detrás del barrio,
cerca del campo,
por donde la Ciudad más sangra,
los caminitos ligeros
van espigándose
y la luz no sabe cómo
cerrar la herida.

Josep Gerona

- o -

El barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina,
entre fàbriques i esplanades
abandonades a la ferralla i la runa.

Els carrers sense asfalt
són ara una possibilitat
i alhora una extensió
sotmesa a la llum.

També ho són el seu revers,
la música extraterrestre
que precedia l’afilador,
i tot el rovell del drapaire,
aterridor, atàvic.

V.M.

- o -

Josep Gerona
La Vida Original
Papers de Versàlia
Sabadell 2007.

V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona 2015

D'aquells anys de joventut i ferro. Sabadell 1976, un poema.

Quaranta anys de la vaga general a Sabadell. Tenia cinc anys. Conservo el record difús d’una assemblea i dels adhesius fluorescents amb consignes que lluïen els companys dels pares. Però també guardo per mi el record nítid de la meva mare diluint-se entre la massa de companys davant la fàbrica, la imatge d’un cordó de grisos a una certa distància, i la memòria sòlida de l’angoixa: aquesta també.

No vull un lloc per la èpica a la meva vida, ni per l'èpica heretada, encara que l’èpica sigui un terròs que la vida dissol amb celeritat. Servo, però, un record familiar d'aquell temps, el de la vetlla: la guàrdia a l’hospital del company abatut per la pilota de goma, i l’exemplar del març del 1976 de Cambio 16.

Cambio 16, núm. 221, p.7.
1 de març de 1976.

 «Sabadell permaneció prácticamente paralizada durante el pasado día 23. Se calcula que más de ciento veinte empresas, escuelas, comercios y servicios públicos pararon en señal de protesta por la actuación de las fuerzas de orden público, que han causado varios heridos en las manifestaciones pasadas en pro de mejores condiciones para los maestros de la localidad, la enseñanza gratuita, la dimisión del alcalde de la localidad, Burrull, y la constitución de un “Ayuntamiento provisional democrático”.» 

He conegut aquella gent, vaig créixer amb ells. Veig ara com decauen: també això passarà.

- o -

A propòsit d'aquell moment i del que va seguir, fa uns anys vaig escriure això:


Només et vaig conèixer
per les converses
que ella intentava
mentre dinàvem.

Eres, llavors,
un personatge del seu univers
de màquines i cossos espatllats.

Et veig ara a la fotografia que aleshores
va publicar Cambio 16,
quan la pilota de goma i tu
us vau creuar a l’espai i el temps.

Els teus companys et vetllaren el coma,
com una guàrdia de fulles tremoloses.
Fins i tot ella, la fulla més petita.

D’aquells anys de joventut i ferro,
els dos vau conservar la tremolor
com el residu d’un univers
incipient i violent.

Vint anys després,
davant del teu cos en runes,
ella tornà a al·ludir a la coincidència
del teu i d’un cos celeste
de goma dura.

I també et va recordar
quan el cos d’una fulla trèmula 
va coincidir amb el d’una màquina bellíssima.

Dos rails, espai.
Cinquanta anys, temps.

V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona, 2015.

Lectura de Stramonium a Ona Llibres

El dimarts 17 de novembre a les 19h llegiré alguns poemes de Stramonium a Ona llibres (c. Gran de Gràcia 217, Barcelona) en companyia del poeta Carles Cervelló. Allà ens hi trobareu, esteu tots convidats.

 

Presentació de l'Stramonium el 10 de Juliol

 

 

 

Estimats,

El divendres 10  de Juliol, conjuntament amb el meu amic David Juher, presentarem el poemari

STRAMONIUM

editat per Témenos edicions.

La idea és que en David ens comenti la seva lectura del llibre i després farem una breu lectura conjunta del poemes que ja coneixeu.

Volem fer un acte íntim i, segurament, breu.

Si voleu venir, us esperem el

divendres 10 de juliol a 2/4 de 8 del vespre
a l’Aliança Francesa de Sabadell,
c. Sant Joan, 35.

Esteu convidats i sereu molt benvinguts.

Rebeu una forta abraçada.

 

 

 

Stramonium

Batega avui, l’estramoni a les meves mans. L'estimat llibret, acabat fa quatre anys que són tota una vida.

Fins avui Stramonium havia viscut una vida privada, íntima, una vida B, en la companyia dels amics (sóc un home afortunat, mai no estic tant sol com a vegades sembla).

Fins avui.

Perquè avui, gràcies a l’editor de Tèmenos, Carles Cervelló, comença un nou camí pel llibret, i jo només li desitjo que aquest camí li sigui propici i que arribi a qui hagi d’arribar.

En una nota que escric als meus pares, els dic que en aquest llibre pares i fills de dues generacions s’agafen de la mà, i que conté una mica de la nostra història, la història de tots nosaltres, i he pensat en un text d’Alice Munro que tant em va colpir, un text que parla de com a vegades el cerimoniós so de les altres vides ens reclama la nostra atenció. Crec que a això vaig atendre aleshores, quan el vaig escriure, al so de les nostres vides entrellaçades.

Gràcies a tots els que han acompanyat el llibre aquests anys, molt especialment a Carles Cervelló i a José Moreno, autor del magnífic dibuix que apareix a la portada, sorgit d'un quadern ple de prodigis.

Gràcies.

V.M.
Stramonium
Tèmenos Edicions
Col·lecció Càrmina, 39.
Barcelona,2015.

ISBN 978-84-943504-9-8

1006

Fotografia de la fitxa de la
treballadora 1006 de la factoria UH,
la meva mare.

Implícitament ho era,
però mai no vaig percebre l’amenaça
de l’olor que el greix i els metalls
deixaven al blau. La bata
que els divendres portaves a casa.








V.M.
Stramonium (2011)

Tres llums sobre Gràcia.

Pati de l'escola Teresa Claramunt

Voldries viure tota la vida
a l’empara del biaix de sol,
quan l’estiu irradia les tardes
a les places.

Complex de Can Marcet

Voldries viure extenuat i pletòric 
sota aquesta llum 

Reina Elionor

Desapareixerà la llum,
i els dies s’ompliran de bassals i de fatiga. 

 - o -

Fragments del poema  "A la casa arribarà el fred", de Stramonium.

Aquesta plètora revelada.

a M.R.A.

El teu correu
em remet a llum tènue de Hammershøi,
l’epifania
de la pols en suspensió.

Tots aquests mons,
aquesta plètora
revelada,
que es bressolen
complaguts en els seus vòrtexs,
indolents i fascinats
com l’home a qui embolcallen,
i en qui sobtadament reverbera
una nostàlgia,
    veus, pregàries, fragments
    (desapareix).

Queda un esclat,
una fulguració,
la certesa del besllum
i de l’instant:
    un eco.

Veus, pregàries, fragments.


V.M. Stramonium (2011)

La fotografia de la pintura de V. Hammershøi és d’Ole Woldbye i Pernille Klemp, pertany a la col·lecció de pintors danesos del museu Ordrupgaard.

Fulgor

Crec en les unitats petites, intel·ligents, adaptables, autònomes i cooperatives (l’estratègia del mamífer). Crec en les cançons que enregistraran aquest cap de setmana uns nanos de quaranta anys; en el poema que demà penjarà una blocaire; en els dibuixos que l’amic fotografiarà amb el seu mòbil: del quadern al món. Crec en dos paios assajant a la rebotiga d’una floristeria.

Crec que aquell xaval atabalat que avui gairebé em fa caure al metro escriurà una gran novel·la, i que becària que perdrà la feina a final de curs per la falta de fe d’un país senser, acabarà publicant a Nature. Crec en els meus alumnes. Si, crec en aquest fulgor, i pel que fa a mi (per què no?) crec que en algun moment tornaré estendre la tinta soluble a l’aigua al damunt dels folis.

Crec en l’autoedició, crec en la xarxa, crec en la música, en la literatura i en l’art samizdat.

Ho crec perquè fulgeix, perquè arreu està il·luminat.

- o -

Mira ara als nanos
submergits als seus exàmens
sota la llum dels fluorescents,
també.

All these people drinking lover’s spit
als auriculars
           (somriures quan te’ls has posat).

Els veus
deturats en el temps
ingràvids en la densitat de la música
que els embolcalla,
il·luminats i irradiants
alhora.

Bellíssims,
no cal dir-ho.

V.M. Stramonium (2011)

la mare és petita i pots dur-la en braços.

Intentaves entrar en la llum dels pares, però has acabat per recordar només la llum d’un bosc de castanyers prop a la casa dels avis. Aquella casa que la mare va deixar amb tretze anys per creuar sola la península.

Has pensat en aquests boscos de castanyers, els soutos ara inexistents gairebé, i en les castanyes bullides (bullós) que es menjaven a la nit, i al matí amb llet, “ni tan sols sabíem que era un menjar de pobres”.

Finalment escrius:


Bullós,
para quentar as mans tamén,
e co leite pola mañá.

A folla máis pequena,
e o froito daqueles bosques
dos que fuches arrincada.

Aqueles bullós,
queiman agora nas miñas mans
e a luz daquelas árbores nos ollos.

Eu intento entrar nela
coma unha bolboreta:
obstinada, cega.

V.M. Stramonium (2011)


I seguies intentant entrar en aquella llum tènue dessota dels castanyers quan llegeixes aquest vers de Tadeusz Różewicz:

El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat

El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients

la mare és petita
i pots dur-la en braços
(...)


Fragment de "Castanyer",

Tadeusz Różewicz,
(Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda).
Udols d’un llop de paper.
Edicions 96 Poesia.
La Pobla Llarga, 2010.

--

(c) de la Fotografia: "Blopsmen" a Flickr

Stramonium

Datura Stramonium

La paternitat com un flux d’emocions desbocades; una percepció alterada; un estat de difuses revelacions també. D’aquí estramoni (Datura Stramonium), planta de la qual se n’extreu un potent alcaloide emprat per induir experiències de consciència alterada i que és també el nom d’un medicament homeopàtic.

Sí, us faig arribar un nou i breu recull de poemes... Stramonium, iniciat el novembre de 2007.  Queda aquí, doncs.

-o-

Com arrencar un fill
de les urpes d’una maledicció,
d’un treball mític,
d’un dolor que li precedeix?

Com no inocular-li més ombra
de la que ja l’entela?
aquest vestigi,
aquest esquinç.

-o-

Fill mirall, estramoni, 
a vegades homes estranys
et visiten,

compta’m entre ells:
nu t’arribo
i tremolo per tu,

tremolo sempre.


V.M. Stramonium (2011)

Tenyint de sol la tarda

L’encert d’haver tornat a Can Massot. De retrobar-la solidesa de la Roser i de la casa, que són una, penses mentre l'escoltes: forma i esperit. L’escolta prudent d’en Josep Maria, la seva parla reposada.

Trobar-se a casa.


És aquí que has llegit l’"Oncle Tungstè", l’estiu abans de la filla. És aquí que el sol tenyia les tovalles d'un desig d'estiu, en uns versos que ara parlen de la seva veu.



La seva veu és un desig d’estiu:
cristall tenyint de sol les tovalles;
el so de la tarda que declina;
la mesura; la determinació.

D’ on prové aquesta reminiscència?

Per què es dissipa?

V.M.  de “Stramonium”, en preparació.

 I l’encert, d’haver-te endut “La muntanya de l’ànima” de Gao, aquest Juliol d’humitat freda i de boira.

"Mentre tu vas a la recerca del camí que duu a Lingshan, jo passejant.me al llarg del Iang-Tsé, vaig a la recerca de la veritat. Acabo de passar per una vivència greu. (...)

(...) Sempre m'havien ensenyat que la vida era la font de la literatura i que la literatura havia de ser fidel a la vida, fidel a la seva veritat. I el meu error era precisament haver-me apartat de la vida, haver anat a l'encontre de la seva veritat"

Gao Xinjian
La muntanya de L'ànima
Traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping.
Columna, Barcelona 2001.


 P.S. Per molts anys Josep Maria.


Fotografia de V.M.