diumenge, 27 de setembre del 2009

Scent of magnolia...

Tens raó, tens raó, l’arbre que han plantat els veïns no és una magnòlia. En canvi aquell de més enllà, tant elegant, si que ho és. Escolta, a tu abans no t’agradaven les magnòlies, com és que ara si?

Abans no m’agradaven... no m’agradaven les seves fulles carnals que no donen ombra, la seva fruita exagerada i la seva flor excessiva i voluptuosa. A més, sempre que veia una magnòlia no podia evitar sentir estremit la veu de Billie Holliday cantant Strange Fruit ..."Scent of magnolia, sweet and fresh..." Déu meu, no puc evitar un calfret en sentir-la. No, no... definitivament les magnòlies eren un arbre massa connotat.

Però quinze anys convivint amb les magnòlies del carrer de la feina, quinze anys aixecant el cap del papers per saludar-ne el parell que es veuen per la finestra me’ls ha fet estimar...

... per les seves fulles carnals que no donen ombra, per la seva fruita exagerada, per la seva flor excessiva i voluptuosa, i malgrat que la veu de Billie Holyday segueixi estremint-me.



STRANGE FRUIT

Lewis allen


Southern trees bear strange fruit,
blood on the leaves and blood at the root,

black bodies swinging in the southern breeze,

strange fruit hanging from the poplar trees.


Pastoral scene of the gallant south,

the bulging eyes and the twisted mouth,

scent of magnolias, sweet and fresh,

then the sudden smell of burning flesh.


Here is fruit for the crows to pluck,

for the rain to gather, for the wind to suck,

for the sun to rot, for the trees to drop,

here is a strange and bitter crop.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Amanecer en El Cairo

I no se n’havien adonat! Ja estava cansada d’aquell color tant clar, les companyes es passaven el dia dient-li si no creia que portava el cabell massa clar, i ara ni se n’havien adonat. Per això va passar-se del “Rubio avellano” de la sèrie “Luces de oriente” d’una marca, al “Rubio avellano”, notablement més fosc” que una altra marca anunciava com “Amanecer en El Cairo”. Quins collons d'amanecer en El Cairo, es va dir, ni una sola de les companyes se n’havia adonat. Amanecer en El Cairo, reposar llaunes de tonyina al lineal: odiava treballar els dissabtes.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Gould-Goldberg-Bach i els poetes III

De l'excel·lentíssim blog de Xavier Farré, en faig una còpia literal de la seva entrada del dia 16 de juliol del 2009 "Estimat Goldberg".

No, no hi ha menció directa a Gould, però a mi m'agrada fer-lo transitar per l'escena.

* * *

ESTIMAT GOLDBERG
(Un poema de Julia Hartwig, amb traducció i comentari de Xavier Farré).

"Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix.


ESTIMAT GOLDBERG

Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles

Variacions, li demanava al seu músic el comte

Keiserling durant les nits d’insomni

que acompanyaven les seves freqüents malalties

Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha

alleujament entendrà el comte Keiserling

que va oferir a Goldberg pel seu art

un bol d’or ple de lluïsos

i segurament Bach no s’ho va prendre malament

tant més que pel que es diu

va fer l’encàrrec del potentat a desgrat

amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la
"

Poema de Julia Hartwig
Tradució de Xavier Farré

La burda còpia del text s'ha fet des de l'admiració i el respecte pel Xavier i per la seva magnífica feina de Poeta, traductor i blogger. Perdona Xavier...

divendres, 11 de setembre del 2009

Gould-Goldberg-Bach i els poetes II

No, certament es refereix a les "Suites Angleses", però hi ha de ser en aquest recull, no creieu?

GLENN GOULD: EL COMIAT

Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.
Ara, en una limousine
amb els cromats de l'oblit,
passa entre boscos nevats:
la música va al taüt
com a un piano tancat.
Hi ha un Steinway dins la boira
sonant sense pianista:
al jardí del crematori,
dempeus a la negra gespa,
la Mort, de frac, i amb ulls tèrbols,
escolta les Suites Angleses.

Joan Margarit
Estació de França
Hiperión, Madrid 2002.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Gould-Goldberg-Bach i els poetes I

Gould, Goldberg, Bach (another eternal golden braid), ressonen als versos dels poetes.

Primera entrega: un Poema de Toni Sitges i Serra, del llibre "Amor roig", premi de poesia Miquel Martí i Pol de 1997.



ÀRIA GOLDBERG (G. Gould, 1982)


... el tempo és tant lent...

cada nota negra és només ella,

llargs tots els silencis

que folren els intervals imaginats

per comprendre els signes

i tornar a creure en un ser necessari

i tornar a estimar una noia,

per inventar idil•lis

amb murmuris d’ombres, monuments

en cada nit feta

de pedra. Cada dia és llum present.

... el tempo és tant lent...

de pedra. Cada dia és llum present

en cada nit feta

amb murmuris d’ombres, monuments

per inventar idil•lis

i tornar a estimar una noia nua

i tornar a creure en un ser necessari

per comprendre els signes

que folren els intervals imaginats

llargs tots silencis

cada nota negra és només ella

... el tempo és tant lent...


Toni Sitges i Serra
Amor Roig.
Servei de publicacions de la UAB,
Col•lecció Gabriel Ferrater núm. 11
Bellaterra, 1997.

dimarts, 8 de setembre del 2009

So what, insistentment...

Potser degut a la tonteria del baix (fretless), definitivament aquest ha estat un estiu de Jazz al auriculars: Miles Davies, John Coltrane i Charles Mingus : "Birth of the cool" i dos recopilatoris, respectivament.

El Jazz, una vasta música que escoltava el meu pare (Mahalia Jackson, Ben Webster...), oblidada i retrobada aquest any en aquestes formes clàssiques i marcianes del Jazz desenvolupat dels darrers quaranta als primers seixanta.

Avui, i durant una setmana, ha vingut sonant amb una insistència obsessiva “So what”, la peça d'obertura de "Kind of Blue", una obra sobre la qual no es pot afegir res: tot el que s'ha dit d'ella és cert.





So what, Miles Davis “Kind of blue” (Columbia, 1959) Trompeta: Miles Davies. Saxo: John Coltrane (tenor) i Julian Adderley (alto). Baix: Paul Chambers. Bateria: Jimmy Cobb. Piano: Bill Evans.

On és el club de fans de Sheldon Cooper?

- D'allò... aprofito la oportunitat que em brinda aquest important mitjà de comunicació per agrair de forma infinita a la MJ3 per la recomanació.

Ehem... consti que només m’interessa des del punt de vista dels estudis culturals, i en especial per un interès purament psicoanalític de la personalitat de Sheldon Cooper, i no estic pas dient que hagi perdut unes quantes (bones) nits d'aquest estiu mirant la sèrie repanxing... vull dir, realitzant les observacions de l'estudi.

En fi, com diria un col•lega del grup de recerca: “com he de valorar haver entès la majoria dels acudits d’aquesta sèrie?"

Molt recomanable (com a objecte d’estudi de la cultura pop, és clar): “The big bang theory”.