diumenge, 24 d’abril del 2022

Cambra de Tardor, Gabriel Ferrater

Fa uns dies vaig rebre, juntament amb molts altres companys, una amable invitació de les Biblioteques de Sabadell i el Departament de cultura de l’ajuntament, per fer una lectura per Sant Jordi, i estic molt agraït.

Aprofitant l’any Ferrater vaig decidir llegir un poema de Gabriel Ferrater que sempre m’ha entendrit, “Cambra de tardor”. Un poema del seu llibre “Da nuces pueris” que ens transporta a l’intimitat d’una cambra.

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
                            «Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
                                                          Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                 «Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
                                                   Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater


Enllaço el twit amb la meva lectura i també, més avall, un altre twit amb la lectura d’un altre fragment de Ferrater, a càrrec de la meva amiga Maria Rosa Aragay, ben pertinent, sobre la difícil qüestió de com trobar la distància adequada entre el sentiment que origina el poema i el propi text.

 
I el fragment escollit per Maria Rosa Aragay



- o -


Gabriel Ferrater
Da nuces pueris.
Empúries,
Barcelona 1987.