Un crit, estelles. Dolor/Plaer (2/2)

A la segona part de l’Àlbum Dolor/Plaer, publicat recentment per Papers de Versàlia hi trobem una antologia de poemes de diferents èpoques i llengües sobre aquesta dualitat. Cadascun d’aquests poemes vénen acompanyats d’un comentari escrit expressament pel volum. A mi em va correspondre comentar un poema de Giuseppe Ungaretti, Gridasti: soffoco, escrit arrel de la mort del seu fill de nou anys.

No hi ha dualitat aquí, a Gridasti el dolor és frontal, sense cap clivella per l’esperança tret, potser, de la possible lectura espiritual: el dol com una forja de l'ànima  (Prova-la un cop més, acreix-li la força,/ Si vols -oh car, fins a tu- que m’enlairi/ On el viure és quietud, és sens mort). Ungaretti va necessitar deu anys per poder publicar el poema. Entremig, el poeta va publicar El dolor, un llibre on apareixen la mort del fill, la del germà, les pèrdues que la segona guerra mundial, però de manera significativa no va incloure Gridasti. Trobareu una anàlisi més contextualitzada del poema a l’article de Pedro Luis Ladrón de Guevara «Sobre Il dolore y el poema “Gridasti: soffoco”» al Quadern Ungaretti (p.148-157), publicat també per PdV el 2013.

Gridasti és un poema complex, on hi conviuen versos estellats per l’impacte i fragments d’una gran eloqüència. A vegades ens situa en el moment de la tragèdia (que esdevé un present sense fi), i a vegades Ungaretti sembla situar-se en un futur on creix l’horror del pare que sobreviu.

Reprodueixo en aquesta entrada el poema d’Ungaretti, en la traducció de Rossend Arqués, i un fragment del meu comentari, tot reiterant que si teniu l’oportunitat, us acosteu a les múltiples veus i les magnífiques pintures, que apareixen en aquest primer Àlbum de Papers de Versàlia.
 
CRIDARES: M’OFEGO

No podies pas dormir, no dormies...
Cridares: m’ofego...
Al teu rostre dissipat ja en els ossos,
Els ulls, plens de llum encara
Només fa un moment,
Els ulls es dilataren... Es perderen...
Jo sempre havia estat tímid,
Turbulent, díscol; però lliure, pur
I feliç renaixia al teu esguard ...
A més la boca, la boca
Que una volta semblava, al llarg dels dies,
Llampec de gràcia i joia;
La boca es va retorçar en lluita muda...
Un infant és mort...

Nou anys, cercle clos,
Nou anys, als quals ni un dia ni un minut
Mai més s’hi afegiran;
En ells s’alimenta
El foc únic de la meva esperança.
Jo puc cercar-te, puc tornar a trobar-te,
Puc anar, constantment vaig
A reveure’t créixer
Del cap a la fi
D’aquests teus nou anys.
Sense parar puc,
Distintament puc
Sentir-te les mans a les meves mans;
Mans teves de pàrvul
Que aferren les meves sense conèixer-les;
Les teves mans que sensibles es tornen,
Lliurant-se més conscients cada cop
A les meves mans;
Les teves mans que seques esdevenen
I, ben soles, -pal·lidíssimes.
Soles a l'ombra reposen...
La setmana passada eres florent...

Ara et vaig a buscar el vestit a casa,
A la caixa després vindran a cloure’t
Per sempre més. No, per sempre
Ets ànim de les meva ànima
I me l’alliberes.
Millor l’alliberes ara
Que no ho faria, viu, el teu somriure;
Prova-la un cop més, acreix-li la força,
Si vols -oh car, fins a tu- que m’enlairi
On el viure és quietud, és sens mort.

Reparo, sobrevivint-te, l'horror
Dels anys que t’usurpo,
I que als teus anys afegeixo,
Enfollit per la recança,
Com si, mortal encara entre nosaltres,
Seguissis creixent;
Però sols creix, buida,
Aquesta meva vellesa odiosa...

Com ara, era de nit,
I em donaves la mà, fina mà ...
Espaordit, escoltava dins meu:
És massa blau aquest cel de mitjorn,
Massa estrelles el curullen,
Massa i, per a nosaltres, cap de familiar...
(Cel sord, que davalla sense alè,
Sord que oiré constantment oprimir
Mans dispostes a esquivar-lo... )

Giuseppe Ungaretti (1939, publicat el 1950).
Traducció de Rossend Arqués
 

- o -

El següent text és un fragment de la meva col·laboració a l’àlbum a propòsit del poema d’Ungaretti. Com he dit, a Cridares el dolor és tant frontal, que només vaig poder entrar-hi d’una manera lateral, fent ressonar els seus versos en records i moments quotidians de molta menys intensitat.

Anunciació de Giovanni Santi.
Galleria Nazionale delle Marche (Urbino)

 

 

UN CRIT. ESTELLES (fragment)

El palau ducal d’Urbino, avui la Galeria Nacional de la Marca, és un indret fred al febrer. Les sales són altes i els bidells es mantenen enganxats a uns minúsculs radiadors. Em recordo deixant-me embadalir per algunes de les diferents anunciacions que s’hi exhibeixen, embolcallat per un anorac insuficient i per l’excitació de qui ha arribat sol a una ciutat i sol l’haurà de transitar. Les anunciacions renaixentistes solen ser escenes delicadíssimes, tot en elles denota la cura prolixa de qui acaba de descobrir una nova mirada al món. En elles em sol impressionar la joventut de la que és visitada –també l’aparent del missatger– i una forma d’enuig sord em creix quan en alguna hi figura la presència ominosa del regidor del món. Així em sento quan el poema em posa, novament, al davant de l’anunciació de Giovani Santi  – pare de Raffaello– que s’exhibeix al palau. Un es deixaria enamorar per la tendresa del gestos, la serenor de la futura mare i el rostre net del portador de la nova, si no fos per la imatge acerba de la creu que carrega l’infant que davalla, per la certesa brutal de la cisalla i la devastació, present ja en el rosat inici: un infant és mort. Amikhai escriu que Déu s’apiada dels infants, una mica menys dels escolars, i ja no té pietat per als adults que deixa sols en la sorra ardent, ensangonats. Aquí, però, ni una mica menys dels escolars, ni el temps del goig i la plenitud, el temps dels anys que t’usurpo en sobreviure. La veritat del quadre em revolta, per irrefutable, i deixa un traç de sutge en la placidesa de la tarda, en l’alegria amb la que retorno, per carrers costeruts, allà on dic casa, mirant de no pensar ni en la intempèrie ni en la fragilitat d’aquest equilibri que anomeno «la nostra vida», procurant no pensar massa en els fills, lluny de mi per uns dies, ni en la impossibilitat de saber-los a recer: aquesta por inextingible. 

(...)

 

- o -

Diversos autors.
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021

El dolor i el plaer al nou Àlbum de Papers de Versàlia (1/2)

 

Dibuix de Natividad Ayala
per l’Àlbum Dolor/Plaer

L’any 2004 vaig rebre una invitació per participar en una de les plaquettes de poesia que aleshores editava, d’una forma acuradíssima el grup de Poetes Papers de Versàlia. Ho recordo amb una enorme felicitat. Va ser el primer regal, de molts altres que havien de venir d’aquesta gent tant generosa. Les plaquettes van ser un petit miracle, només cal agafar una d’elles per constatar la munió, la pluralitat de veus i poètiques que les habitaven. També van ser un petit miracle d’art, perquè cada plaquette anava il·lustrada per l’obra d’un artista convidat. Les tres presentacions anuals van acabar esdevenint un ritual, una celebració i un punt de trobada per molts de nosaltres, que atepeíem la sala d’exposicions, el passadís, o el pati noucentista de la Casa Taulé.

 

Després de l’aventura de les plaquetes i en paral·lel a la publicació de la col·lecció Zona blanca, molt estimada per mi, el grup va iniciar la publicació d’uns volums monogràfics sobre grans noms de la poesia universal. Els Quaderns són obres de referència, o ho haurien de ser, amb estudis i traduccions inèdites. Sovint van servir per fer accessibles veus rellevants molt poc conegudes a Catalunya o Espanya, vegeu per exemple els quaderns Cecilia Meirelles o Eugène Guillevic. Però això sobta una mica l’escàs ressò d’aquestes publicacions entre la comunitat poètica i la limitada atenció de la crítica.

Un cop acabada l’etapa dels quaderns, el grup ha decidit apostar per un format molt més centrat en la creació amb l’aparició d’una nova col·lecció, “Àlbums Versàlia”.  El primer d’aquests àlbums, presentat a Sabadell el passat dia 25 de novembre, és senzillament aclaparador. La proposta gira al voltant de la parella dolor/plaer, i compta amb tres seccions: «Caplletres» amb dos textos de les poetes Mary Jo Bang i Pilar Adón; «Antologia», on es presenta una col·lecció de vint-i-set poemes de diferents èpoques i llengües sobre el tema, acompanyats d’un comentari, lliure, escrit per diversos poetes contemporanis; i «Inèdits» on es presenten trenta-dos de poemes escrits pel volum. No em puc estar d’escriure la llista de col·laboradors del volum: Mary Jo Bang, Pilar Adón, Teresa Pascual, Núria Busquet, Rosa Font Massot, Begoña Callejón, Trinidad Gan, Marta Sanz, Emilia Conejo, Núria Mirabet, Josep M. Fulquet, Jordi Vintró, Francesc Parcerisas, Esteban Martínez Serra, Juan Cobos Wilkins, Rosana Acquaroni, Quilo Martínez, Josep Maria Ripoll, Mireia Vidal-Conte, Xavier Farré, Vinyet Panyella, Corina Oproae, Abel Murcia, Jordi Virallonga, Natividad Ayala, Ángeles Mora, Xoán Abeleira, Pilar Pallarés, Jaume C. Pons Alorda, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep Gerona Fumàs i V.M.

El volum conté més d’una trentena de dibuixos de Natividad Ayala que dialoguen amb els textos. Són senzillament magnífics.

Serveixi, doncs, aquesta entrada com una recomanació i també com un reconeixement als poetes de Papers, que han fet possible l’obra.

 

- o -

Diversos autors.
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021

La darrera fulla sosté el pes de l’arbre. Llegint la poesia d’Empar Sáez

La història de com van aparèixer a la meva taula, al despatx, dos llibres de la poeta Empar Sáez és bonica, però íntima. Serveixin aquestes línies per agrair el miracle a la Carmen i la Vicky, dues companyes, de les invisibles... tot i que no pas per mi.

També la meva introducció a la poesia d’Empar Sáez està associada a un record plaent: la primera trobada després del confinament amb els poetes David Madueño i Toni Quero, una tarda d’estiu als jardinets de Sabadell. Una treva. Aquella tarda, Madueño ens va parlar d’un llibre que el tenia enlluernat, “Òrbita”. Vaig endinsar-me doncs, en la poesia de Sáez, seguint el consell de l’amic. Va ser un estiu difícil, lluny dels camps oberts de la Castella abandonada, lluny dels boscos mediterranis, mentre vetllava els darrers dies del meu pare. Recordo, sí, haver llegit aquell estiu, el llibre de l’Empar i també “La desaparició” de Ricard Mirabete: tots dos editats a l’acurada col·lecció Tanit, de la Garúa; tots dos, llibres que requereixen tota la implicació del lector.

D’aquells dies, recordo que el poemes em van desvetllar ecos de les lectures, ja antigues, d'alguns textos gnòstics, de tant plens d’imatges primordials, de tant desplegament arquetípic: part, ventre i sang... cos i cosmos: la possibilitat d’una demiürgia.

A principi fou el ventre buit.

La pregunta concertada
De la no-llum.

Després vàrem sentir la pugna oscil·lant de l’esperit
Penjant de la tenebra.

L’úter de l’obscur sagnava,
paria
un estel de fang.

La primera llum,

la primera respiració brollava    pel cosmos.

(Òrbita)

Tota una volta al sol després, el sobre amb “Dona i ocell” i “Quatre arbres” va aparèixer al despatx. Els llibres em va arribar en un moment en el encara reverberaven en mi les llums de l’estiu amb tot allò que s’endú el pelegrí als ulls. En mi quedava, també, un de eco les preguntes que em feia, quan travessant boscos,  dubtava de  si estava en presència d’una plètora o d’un sol organisme; en presència d’un cor de consciències o d’una sola: “oblideu les vaguetats de l’infinit,/ desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres” (Quatre arbres).

Potser per això, totes les imatges i metàfores vegetals que apareixen en aquests dos reculls de l’Empar han ressonat tant fortament en mi: aquesta pell que és fullam, aquest sentit del temps que marca l’arbre, aquesta “nuesa de fulles” de la que parla, aquesta atenció a la llum filtrada...  He anat avançant subratllant moltes de les imatges: “s’abeuren les bèsties negres en el penyalar de l’aire”, “i encara l’ocell fugirà deixant-me, però, el seu batre d’ales” (Dona i ocell), “La darrera fulla sosté el pes de l’arbre”; escrivint “preciós!” al marge de versos com

“Posseir amb la mà interior
la nuesa d’una paraula,
bellament obrir-la de cop,
fer-la esclat al cel i a la boca
i el clam i refrec a palpes,
palmell de totes les flames”

(Dona i ocell)

... o poemes, com aquests sobre els marges, que m’han portat ressons de lectures tardanes d’Emily Dickinson i d’algun poemet propi. Quin regal, quan uns versos sacsegen una fibra i tot un teixit comença a ondular en la memòria:


“Les flors s’obrien
vanament a la tendresa.
Escampades pels marges de la senda
s’hi arrelaven a un impuls que naixia
de l’aire, anhelaven, roentes,
els camins d’enlloc”

(Dona i ocell)


o bé

“S’han obert al diàleg les flors.
A frec dels teus dits
sents la xerrameca invisible,
l’entesa púrpura i blanca
que neix de la terra,
la florida estesa dels llavis”

(Dona i ocell)


La poesia de l’Empar Sáez requereix, sí, d’una implicació del lector, que ha d’entrar als poemes com qui entra en un trànsit. La pròpia poeta potser en desvetlla la clau:

No et despertis enmig del somni
Quan escrius.
Així seràs llençada infinitament
Més lluny de la realitat,
                                    de la consciència
i del mateix somni que escrius.

Així hauràs plenament
La mà que ordeix i perfà els somnis.

(Quatre arbres)

Penso que potser sí, que la poesia de l'Empar té quelcom de primigeni, una filiació amb la poesia oracular: cal endinsar-se en ella com qui vol accedir a un altre estat de consciència i deixar les imatges créixer dins d’un mateix sense qüestionar-se què signifiquen, deixar que es despleguin a un nivell profund, com en el somni. No despertis, doncs, i que sigui aquest el camí: oblidar les vaguetats de l’infinit i desvetllar el nostre univers, mentre les fulles dansen al nostre voltant.

- o -

Empar Sáez
Dona i ocell.
Editorial Denes
València 2014

 

 

 

Empar Sáez
Quatre arbres.
Viena Edicions,
Barcelona 2015.

 

 

 

Empar Sáez
Òrbita.
La Garúa-Tanit,
Santa Coloma de Gramenet, 2020.

El professor i la tinta indeleble

Allò va succeir en una altra vida. Fèiem camí cap a casa, tornant de Marsella. Ens acompanyava el Professor L, un home discret i amable, catedràtic de la Universitat de Beijing, que s’estava uns mesos a Bellaterra i que ens havia acompanyat al congrés del qual tornàvem. En L suportava amb un somriure que els ocupants del cotxe sovint abandonéssim l’anglès per fer llargues disquisicions català. Quan vam arribar a la frontera es va remoure inquiet “No porto el meu passaport, me l’he deixat a Espanya”. Ens vam quedar en silenci. El guàrdia civil va aturar el cotxe del davant  –com he dit, això va succeir en una altra vida –. Del primer cotxe va baixar el Professor G –viatjàvem amb dos cotxes– que amb la seva habitual desimboltura va encendre un cigarret, va oferir tabac al guàrdia i va iniciar una conversa. Recordo que nosaltres els miràvem en silenci, incrèduls. En acabar el cigarret, en G. Va tornar el cotxe i el guàrdia ens va deixar passar sense ni mirar-nos. Poc després, potser alleugerit per la sort que havíem tingut, L em va explicar que ell havia estat depurat durant la revolució cultural. Que havia estat uns anys en un camp de treball, reeducant-se. No val la pena tractar d’imaginar quina mena de crim contra la revolució havia comès l’aleshores jove estudiant de matemàtiques, senzillament les coses anaven així.

He recordat aquest episodi en llegir avui la crònica de Antonia Laborde   –magnífica- a l’edició d’ahir al diari El País.

També els pares del professor Sheng, i ell mateix amb onze anys, van ser represaliats durant la revolució cultural. El professor Sheng ho devia recordar –la història escriu amb tinta indeleble– quan es va autoinculpar d’haver-se equivocat en projectar la versió d’Otel·lo de 1965, on apareix Laurence Olivier caracteritzat de negre, per il·lustar un seminari de composició musical on s’analitza Otel·lo de Shakespeare a Verdi. “Els temps han canviat i vaig cometre un error al mostrar-la. Va ser insensible per la meva part”. Potser aquesta autoinculpació és la que més m’impressiona d’aquest nou episodi de l’odiosa cultura de la cancel·lació.

Resumeixo: el professor Sheng decideix projectar el film en un seminari per analitzar Otel·lo, de Shakespeare a Verdi, impartit a l’Escola de Música, Teatre i Dansa de la Universitat de Michigan. Escull el film perquè creu que és el que més fidelment representa l’obra de Shakespeare. Creu també que “tant l’obra com l'òpera retraten Otel·lo com a un heroi que és víctima dels blancs”  que podria ensenyar quelcom sobre “els mals comportaments humans universals i sobre problemes com les calúmnies o les acusacions falses”. Error,  blackface: al film Laurence Olivier actua amb la cara pintada de marró: una estupidesa racista inconcebible si el film s’hagués rodat avui, però una pràctica comú al teatre i l’òpera dels anys seixanta. Alguns alumnes es queixen i demanen l’acomiadament del professor: “Vaig quedar atordit”, afirma un dels alumnes al Michigan Daily “se suposa que (les nostres classes) han de ser un espai segur”. A partir d’aquí tot és un rodolar. Cada disculpa del professor és una nova inculpació. El professor és rellevat a petició pròpia. Segons el degà de l’escola el relleu «permetrà un ambient d’aprenentatge positiu “per tal que els estudiants puguin enfocar-se en el seu “creixement com a compositors”».

Imagino el professor Sheng recordant com la guàrdia roja s’endú el piano de la seva mare, tinta indeleble; la por a una paraula sobrera, tinta indeleble; el trasllat a una província llunyana tinta indeleble; l’assenyalament per uns joves consentits i fanatitzats, tinta indeleble; el balboteig inicial de les autoritats acadèmiques, tinta indeleble. «Pel teu bé, fes un pas al costat», tinta indeleble.

Preludis i fugues

La lectura al diari d’aquest article sobre el pianista Igor Levit em retorna als Preludis i fugues de Xostakóvitx, una bellesa que m’acompanya a través dels anys, com ho fan les Gravitacions de Chillida o els contrapunts de Bach.

Costa d’imaginar com va ser possible que Xostakóvitx, pogués compondre els seus Preludis i fugues – a vegades evocadors i a vegades vigorosos, casi levitants a vegades – en mig de l’amenaça real que el terror estalinista projectava sobre ell amb un càlcul sàdic: en una mà l’elogi i en l’altre la crítica acarnissada, quan una mínima paraula el podia enviar al Gulag.

A la seva novel·la “El soroll del temps”, Julian Barnes ens presenta un Xostakóvitx descompost després de ser assenyalat a un congrés de musicologia, l’any 1948, com a “formalista”, una acusació que li podia costar la deportació o la mort,  i haver estat acomiadat dels conservatoris de Moscú i Leningrad. El misteri de tota aquesta bellesa emergint quan tot semblava que la onada de terror podria colpejar-lo m’obsedeix i em porta als cap els versos de Wisława Szymborska:

(...) Yeti, entre nosaltres
no només existeix el crim.
Yeti, no totes les paraules
condemnen a mort.
Vam heretar l'esperança,
regal de l'oblit.
Veuràs com entre ruïnes
parim nens.
Yeti, tenim a Shakespeare (....)

[a partir de Notas de una expedición no realizada al Himalaya (Paisaje con grano de arena, Lumen 1997)]

Doncs bé, Yeti, sàpigues que en mig de paraules que sí condemnaven a mort, vam tenir també aquesta música. 

Escoltar els preludis i fugues és com escoltar a Bach, si aquest hagués viscut al segle XX. Recordo haver-m’hi atansat per primera vegada als Preludis i fugues tot buscant la música que havia escoltat a aquesta memorable escena de Smoke, on sona la Fuga 1 al minut 1:15  interpretada per Keith Jarret:

A casa i al meu reproductor d’MP3 –ara al mòbil– hi sonen les versions de Tatiana Nikolàieva, que al començament em sonaven un pèl més romes que les de Jarret que apareixen al film.

  

Amb els anys m’he anat acostumant a escoltar els tempos d’aquestes versions: camino pels carrers de Sabadell, embolcallat pel seu misteri i la seva aureola, a vegades evocadora, a vegades vigorosa, delicada sempre. Camino, Yeti, camino.

- o -

 

Julian Barnes
El ruido del tiempo.
Traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2016.

 

 

 

Wisława Szymborska
Paisaje con grano de arena.
Traducció d'Anna María Moix i
Jerzy Wojciech Slawomirski.
Lumen, Barcelona 1997
 

El batec invisible a Psychological Perspectives

Aviat farà dos anys que vaig acabar d'acabar d'escriure unes notes sobre la bellesa matemàtica, una petita heterodòxia. Les notes acaben de sortir publicades al volum 64 de la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute of Los Angeles. Estic molt agraït al comitè editorial de la revista que van acceptar el manuscrit amb molta generositat.

Per resumir-ho de forma breu, el que plantejo a les notes és que en la cerca de la bellesa de les matemàtiques hi ha una actitud inconscientment espiritual: voldríem que el món exhibís cert ordre, que fos un cosmos i sobre l'instrument escollit per descriure el món, les matemàtiques, hi projectem aquest desig inconscient. El que realment és bonic, doncs, és constatar que la bellesa que trobem a les matemàtiques és una bellesa que ens pertany a nosaltres, que és nostra.

Deixo aquí un enllaç directe a la versió en català de les notes per si algú sentís la curiositat de fullejar-les.

Reitero aquí el meu agraïment profund a la revista i en particular al seu co-editor en cap, Christophe Le Mouël, per acollir el text amb tanta amabilitat, tant generosament. També vull agrair la feina de Lucy Christmas a qui vaig encarregar la traducció de les notes.  Moltes gràcies.

PDF de la versió en català de les notes.

Una ceba seca damunt del marbre de la cuina. Dos poemes de Pinkhas Sadé.

Pot ser que aviat faci setze anys d’aquella conversa amb Josep Maria Ripoll, retornant a casa pels carrers ja una mica somnolents de Sabadell, quan em va recomanar el llibre que ara porto a la motxilla?  Setze anys, sí. La Carme i jo acabàvem de llegir “Una història de amor y oscuridad” d’Amoz Oz i com sempre ens deixàvem endur per l’entusiasme de parlar de lectures compartides. Aleshores en Josep Maria va deixar lliscar el nom de Pinkhas Sadé (també Pinchas Sadeh, o Pinhas Sadeh), i el títol d'un un llibre traduït per Manuel Forcano, “El Déu abandona David”. Les recomanacions d’en Josep Maria mai no s’han de deixar passar, sovint estem en sintonia, a vegades secretament. De les primeres lectures d’aquest llibre m’han quedat per sempre dos poemes commovedors sobre el final de l’amor. “Dies després d’acomiadar-me d’una noia que visqué amb mi durant mig any” i “A la cuina, a les quatre de la matinada”. Del primer, sempre recordaré la imatge de la ceba a la cuina, la sensació de l’inexorable que amara alguns dels altres poemes de Sadé. Poemes que succeeixen en estances petites, barris pobres... on apareixen coses elementals, el formatge, les olives, el pa.

Necessito tornar a llegir com llegia aleshores quan, com peixos irradiant fora de l’aigua, els versos arribaven a les meves mans. Retorno doncs a llibres llegits, vagament recordats i aquest petit animaló dringa ara a les meves mans. Els poemes de Sadé, m’han commogut com no recordo que ho fessin en aquell moment.  Sí, els poemes que he mencionat abans encara em commouen i també se m’han desvetllat als ulls poemes com “He menjat una mica de pa”, “Camí de la xina”, o “Sobre l’innecessari de viatjar a la xina”. El temps arriba quan és el temps. 

Gràcies Josep Maria, en el temps... gràcies com sempre.

DIES DESPRÉS D’ACOMIADAR-ME D’UNA NOIA QUE VISQUÉ AMB MI DURANT MIG ANY

Una ceba seca damunt el marbre de la cuina.
Dos o tres llibres damunt la taula a l’habitació,
i jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina. De lluny
se sent música. «Amb el ritme
de vals d’aquelles notes apagades
li arribà el so de la vida pura i dolça.»
No. La melodia és al meu cap. I ara, silenci.

Jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina.
Em paro a la porta. Miro la ceba.
Tinc quaranta-vuit anys.
Em dolgué veure els seus vestits escampats sense cap ordre.
Cabells a la pinta.
Ara ja no queda absolutament res fora de lloc.

Sec a l’escriptori. Agafo un llibre.
Èdip rei.
Heus aquí un home que com més endavant anava
més i més, de fet anava enrere.
I quan arribà al terme del camí
es trobà de bell nou al seu punt de partença.
Això és un exemple de com el temps discorre i es contrau.

O un altre exemple: Jonàs.
Com més intentava de sortir cap a àmbits més amples i oberts,
més s’endinsava en un espai cada cop més estret:
de la seva ciutat al vaixell, i d’aquest al ventre d’un peix.
I ell, un home que aconseguí d’extralimitar-se tant,
es trobà al final dessota un petit esfínter
que ni l’ombrava prou.
Això és un exemple de com l’espai discorre i es contrau

HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

- o -

Pinkhas Sadé
El Déu abandona David
Traducció de Manuel Forcano
Edicions 62·Empúries,
Barcelona 2002.

- o -

I un petit lament sobre traduccions i edicions: és una llàstima que ens haguem d’alimentar de petites molletes: fins on sé el petit llibret editat el 2002 és la única cosa que tenim traduïda al català o al castellà de la poesia de Sadé. Una pena, una mica com el petit llibret “La plaça salvatge”, la única traducció al català de Tomas Tranströmer –i ben resplendent que sembla el treball de Carolina Moreno Tena! – Gràcies també a Manuel Forcano per les seves traduccions de l’hebreu, gràcies com sempre a les traductores i traductors, per la benèfica pluja.

Dues ombres en un oceà de cuir

 

Agost, la promesa es compleix. Hem tornat a endinsar-nos en l’oceà cereal dels Campos de Gómara, amb les primeres llums, en el fred, dues ombres embolcallades pel vent, eixordador. Estimo aquest paisatge amb els seus colors elementals i la seva rudesa. Estimo els animals que ens surten a l’encontre: piocs; cabirols; guineus; tota classe d’ocells petits, lleugeríssims. Estimo, sobretot, aquesta solitud.

Estimo el bosc d’alzines estès dessota uns turons assotats pel vent. Al cap es pronuncien les paraules de Safo: “com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων” (gràcies Maria Rosa Llabrés per la teva traducció).  No puc deixar de pensar que el bosc devia ser així a l’època que els celtibers poblaven aquests indrets. Un tèmenos, un regal.

Ens hem acostat al pont ferroviari sobre el Rituerto on sovint hem rebut el regal de la presencia propera de cabirols. La via ha estat retirada. No queda el balast ni les travesses, tampoc els rails sobre els que anys enrere feia (forçosament) el funàmbul. La via és ara una còmoda pista per cicloturisme i les restes del pont, dos rails que penjaven,  han estat substituïdes per una còmoda passarel·la. L’indret ha dissimulat el seu aspecte de ruïna ferotge: els éssers humans perseguim oblidar, constato. 

Hem seguit camí, dues ombres en un oceà de cuir.

Almenar de Sòria
18/8/2021

Prendre partit per la bellesa. La poètica d’Anna Garcia Garay

Vaig conèixer l’Anna Garcia Garay en alguna de les lectures de Papers de Versàlia,  però vaig començar a conèixer millor la seva poesia arrel de la sessió que va girar al voltant de la seva obra al cicle “Llegir poesia en temps de crisi”. No debades disposàvem d’una hora per escoltar els seus poemes i conèixer la seva proposta –el luxe del repòs en uns temps de lectures industrialitzades–. 

Aleshores, l’Anna havia publicat dos reculls de poemes: Assassins de margarides (Viena, 2012) i Els mots encreuats (Edicions 62, 2012), dos poemaris lírics que, òbviament, giren al voltant del goig de l’amor i la tristesa de la pèrdua: així de simple, així de recurrent si voleu... i així de necessari també.  Com a mínim des dels temps de Safo i Alceu, els homes i les dones ens hem aplegat al voltant d’uns versos perquè algú altre faci servir aquesta forma alterada del llenguatge que és la poesia per explicar aquesta forma alterada de consciència que és l’amor, perquè posi paraules al vertigen que sentim en ser estimats o rebutjats. El poema de Safo, cisellat pel temps, ens diu: S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit  passa d’hora/i jo dormo sola. Dos mil set-cents anys despès una altra dona escriu:

EN CODI DE TARDOR

Retallo el capvespre per la línia
                        de les muntanyes.
Cel de pessebre, lluna rodanxa.
El vent ha foragitat els núvols
                       i ara desordena els estels.
Estavello la certesa del fred
contra la promesa suau del nòrdic,
i et penso en codi de tardor,
en clau de fulles seques i calfreds.
Si transformem l’enyor en verb,
ens ploren les paraules.

(Assasins de Margarides, p.40)

Òbviament no pretenc establir comparacions –seria una exageració absurda– sinó deixar constància d’aquest misteri pel qual les paraules dels i les poetes semblen donar-se la mà i esborrar els mil·lennis que les separen.

Anna Garcia Garay escriu una poesia delicada i diàfana; a vegades fa un ús enjogassat del llenguatge; als seus poemes hi trobem la presència d’un erotisme subtil i, també, una contenció encomiable als poemes de desamor. Com a lector m’agrada molt que la seva poesia no defugi mostrar l’alegria franca de qui estima o l’alegria incerta de l’expectativa:

hermenèutica

Véns i m’endevines, oculta, entre les línies d’aquest escriure a batecs, a cop de sang. M’interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d’aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell. Goses pronunciar-me entre llavi i dent. M’agradaria saber quin gust té el meu nom.

(Els mots encreuats, p.20)

L’Anna tampoc no mostra complexos a l’hora d’apostar la bellesa. De fet, la busca de la bellesa és una constant de la seva poesia. Una bellesa que s’expressa en termes abastables i quotidians. Una bellesa buscada a la taula parada, a la tassa i el plat, als camps esquitxats de roselles, al bes a l’orella, a les lletres que s’ordenen en tipografies amables.

Amb aquesta aposta per la bellesa al cap, m’endinso en la lectura de Dietari del buit (Pagès Editors, 2020), el seu darrer llibre, amb un títol que pot ser llegit de forma ben literal. Escrit a partir d’una convalescència, Dietari, és un canvi de registre –encara que no total– en la poètica de l’Anna. El llibre es presenta en dues parts –una constant als seus llibres–: El foc i L’aigua, escrits sota la divisa d’un poema d’Ángel Guinda que ens diu que “el agua y el fuego no escriben hacia atrás”… i és que la poètica de l’Anna s’escriu sempre amb la mirada posada endavant.

A Dietari el cos pren la paraula. Especialment a El foc, les gramàtiques, abans sense arestes, semblen afilar-se. Els poemes curts de l’Anna esdevenen curtíssims, gairebé esmolats:

accidents

inaugures un altre dia
que s’enlaira
i que s’estavella
contra el vidre de la finestra.

que se’t trenquin tots els dies que vindran
en saber que van néixer d’una esquerda.

(DB, p.17)

Recordo haver escrit un breu correu a l’Anna, al cap de poc d’haver sortit el Dietari, on li deia que haver apostat pel seu estil –el del poema curt– era un encert, perquè el cos és poc donat a la retòrica supèrflua (De l’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat, resa el títol del poema d’Amikhai).  Ara però, penso que sí, que el cos és precís i exacte... no així la por que sempre és roma, indefinida. Per això l’Anna ha de ser precisa i exacta per conjurar la por.

bosc

afillar el corc que et forada el cos,
famolenc,
donar-li el nom de la por,
i avesar-se al rosec.

Som fets d’un temps de fusta.

(DB, p.31)

El llenguatge sempre havia estat present a la poètica de l’Anna, però ara i aquí, el llenguatge és una via de salvació, així , donar-li un nom a la por (bosc) ... enunciar el vers que salva (esmaperduts), oferir la paraula a la por perquè visqui al poema (homeless)... per citar algun de tants d’altres poemes/conjur.

Al segon moviment del llibre, L’aigua, els poemes semblen voler brotar, créixer, la mirada vol anar enfora, als marges del dits volen créixer poemes (botànica, p.67). Els poemes es fan més llargs, les imatges de la fusta (insensible) són reemplaçades per la llana, els cordills, les labors (imatges pròpies de la seva poètica)... El cos i el desig semblen renéixer i retrobem  les referències pròpies de la lírica propera de l’Anna (tipografies, p.73 o al límit, p.81), fins i tot retrobem el gust de l’Anna pel joc, amb la disposició del text per exemple (ales, p.69).

Per acabar, voldria compartir amb tots vosaltres un darrer poema que m’agrada especialment:

introspecció

gosar mirar dins.
acceptar el propi contingut,
acceptar ser-ne continent.

i, en un exercici de valentia,
descriure la cambra,
l’aire,
els mobles. 

(DB, 57)

El final del poema em fa pensar que a vegades, voler mirar enfora pot ser també una forma de fer ànima. En un exercici de valentia descriure’s en allò que t’envolta i apostar per la bellesa per, finalment, fer una ànima bella,  és la proposta de la poètica de l’Anna, potser també la proposta d’aquest llibre, dolorós a vegades, però vitalista finalment... i sí, també ple de bellesa.

- o -

Anna Garcia Garay
Dietari del buit.
XXIV Premi de Poesia Màrius Torres, 2019.
Pagès Editors,
Lleida 2020.

Molts d'aquests valors no els he conegut. Un poema d'Erri de Luca

La presència de l’aigua i el seu valor en la poesia d’Erri de Luca, un valor que coneix qui ha sabut fer de la terra eixuta quelcom fèrtil. Avui aquest poema m’ha fet pensar en el meu avi, que va conèixer el seu valor i tots aquests altres valors: el cansament de qui ho ha donat tot, el vi mentre dura el dinar, la clausura del monjo, l’assemblea de les estrelles, i si és clar, la hipòtesi que existeix un creador.

El poema, avui, m’ha portat el record de l’home del pit descobert que carretejava cubells fins l’hort; l’home que instal·lava dipòsits o s’inventava formes de rec; l’home que un dia m’oferí una cervesa i qui primer em va parlar de la mort fent servir una metàfora. L’home que estalviava secretament per oferir-se el caprici de la cultura. L’home que sabia del meu amor pels llibres i s’enorgullia dels meus viatges d’amor a Girona. L’home que va conèixer tots els valors que enumera el poema.

VALOR

Considero un valor cada forma de vida, la nieve, la fresa, la mosca.
Considero un valor el reino mineral, la asamblea de las estrellas.
Considero un valor el vino mientras dura la comida,
una sonrisa involuntaria, el cansancio del que ha dado todo,
dos viejos que se aman.
Considero un valor aquello que mañana no valdrá nada
y aquello que hoy todavía vale poco.
Considero un valor todas las heridas.
Considero un valor ahorrar agua, reparar un par de zapatos,
callar a tiempo, acudir a un grito, pedir permiso antes de sentarse,
mostrar gratitud sin recordar de qué.
Considero un valor saber dónde está el norte en una habitación,
saber el nombre del viento que está secando la colada.
Considero un valor el viaje del vagabundo, la clausura
de la monja, la paciencia del condenado, cualquiera que
sea su culpa.
Considero un valor el uso del verbo amar y la hipótesis
de que exista un creador.
Muchos de estos valores no los he conocido.

Erri de Luca

 

  - o -

Erri de Luca
Sólo ida. Poesía completa.
Traducció de Fernando Valverde Rodríguez
Seix Barral, Barcelona

“I wish I could show you how much you’ve grown”. Però només teniu disset anys.

Havia escoltat en diverses ocasions a Sharon van Etten al mentre conduïa, al programa matinal, fugint de la intempèrie de les notícies, però mai no m’havia parat a escoltar-la amb deteniment. Potser perquè avui ha aparegut el seu nom al quadernet de la guantera on apunto, amb la lletra que el temps del semàfor em permet, les cançons o els grups que he de buscar quan tingui respir, o potser perquè en fons la qüestió de retrobar-se amb el jo que hem sigut (i el que serem), una idea bellíssima i reparadora, plana per casa –apareix a un brevíssim curt del fill i també a alguns poemes–, he trobat commovedor aquest vídeo i també la cançó. M’agraden aquests arranjaments saturadíssims, i fins i tot els aires del vuitanta d’alguns teclats.  

Et veig tan incòmodament sola... m’agradaria poder mostrar-te quant has crescut (...) Et veig tant despreocupada,  però només tens disset anys... 

...només teniu disset anys.

SEVENTEEN
Kate Davis / Sharon Van Etten

I know what you wanna say
I think that you’re all the same
Constantly being led astray
You think you know something you don’t

Downtown hotspot halfway up the street
I used to be free, I used to be seventeen
Follow my shadow around your corner
I used to be seventeen, now you’re just like me

Down beneath the ashes and the stone
Sure of what I've lived and have known
I see you so uncomfortably alone
I wish I could show you how much you’ve grown

Downtown hotspot used to be on this street
I used to be seventeen, I used to be seventeen
Now you’re a hotshot hanging on my block
Sun coming up, who’s my shadow?

I know what you’re gonna be
I know that you’re gonna be
You'll crumble it up just to see
Afraid that you'll be just like me

Downtown hotspot halfway through this life
I used to feel free, or was it just a dream?
Now you’re a hotshot, think you're so carefree
But you’re just seventeen, so much like me
You’re just seventeen, you're just seventeen
Seventeen.

- o -

Sharon van Etten
“Remind me tomorrow”
Jagjaguwar, 2019.

La insolència de renéixer, la insolència de celebrar... retrobada amb la poesia de Jorge Brotons

Fa ja tretze anys, vaig gaudir del privilegi de compartir la fornada dels nostres llibres amb Jorge Brotons. Hoy era Martes (Papers de Versàlia, 2008) era el seu tercer llibre i en ell llegia una maduresa i un ofici que jo envejava. D’ençà, que alguns dels seus poemes m’acompanyen i per això comparteixo amb ell l’alegria de la publicació del seu darrer recull de poemes, La insolència que ens queda (Labreu, 2021).

La poètica d’en Jorge és, ho ha estat sempre, una poètica de la frontera. Fins i tot quan els seus temes han girat al voltant del cos o de la pell (i la llaga) aquesta és vista com una frontera.

La meua terra és la frontera
I no s’acaba mai. Rese,
Tremendament rese
Per ella a cada minut.
La meva terra és la paraula
I no s’acaba mai. La pell
I la llaga supervivent.

La raó de les sèquies (Afers, 2006), p.21

Brotons escriu des d’una sensibilitat extrema amb l’errància, la dispersió, la diàspora (en el sentit del George Perec que escriu a Ellis Island, de Jabés...). La frontera és una predisposició de l’ànima, un territori a partir del qual obrir-se (nafra-llaga) a la vida de l’altre. Brotons ho deixa clar en el primer poema de La insolència, “Trieste”, un dels millors poemes del llibre, on on ens recorda que Potser no he estat mai a Trieste/ però recordo haver passejat pel Canal Grande/i haver vist l’exili als ulls de l’Svevo i el Magris (p. 9).

La de Brotons és també una poètica de la llum i la celebració que no eludeix l’experiència del dolor. Recordo ara uns versos de La raó de les sèquies, sempre els recordo perquè van amb mi, uns versos on dolor i celebració van de la mà:  (...) Ancià és l’amor que ens arrossega,/ anciana també la teua curta vida./Beu – fill meu – les nostres llàgrimes/ Perquè són els dies que et celebrem (La raó de les sèquies, p.35), i així, com també diuen uns versos de Verb de continuïtat (Curbet, 2014),  Convocats per la vida,/ havíem corregut i/mossegat els dies/ empentats per una estranya/sensació de fam feliç.

Amb verb de continuïtat, Brotons va encetar una poesia depuradíssima, epigramàtica que molt sovint adopta un to aforístic. Una tendència que es referma a La insolència, un llibre ple de desig, de sensualitat... on la pell ha deixat de ser llaga per esdevenir una terra on l’errant redescobreix la meravella, on s’hi arriba assedegat i sorprès.

Hi havia mort i
encara em resistia.
Hi era estès i
no ho sabia.
menjava i emmagria.

Ho dic.
Ho dic ben alt. Sonorament.
Per si no sabeu què és l’atzar.

Tota mentida està dita,
em diu el savi posador en pista.
Ara queda la narració.

Un bacio, un bacio ancora,
Adorata semblante.

p.18

La insolència és, sí, un llibre d’amor, un llibre de cossos, és un llibre gairebé exaltat davant un renéixer de vell, com expressa una imatge del seu primer poemari: El tiempo raro (El cep i la Nansa, 2002). Així llegim: Inaugura la vellea/ que no han tingut/ els teus avantpassats (p.50). Perquè no, sense ser un llibre crepuscular, aquest no podria ser un llibre d’amor escrit per un noi de vint anys o un home de trenta...ni ganes.

De fet, un diria que tota la poètica d’en Jorge, que s’estén al llarg de més de vint anys,  el poeta sembla perplex, inquiet, no plenament encaixat en el seu temps... la frontera no només està a l’espai (recordem que per ell és una predisposició de l’ànima) també està en el temps, un temps en el que el poeta semblava sentir-se desterrat... i ara...a l’edat en la que les amenaces podrien materialitzar-se, quan la pell podria ser més llaga que mai, Brotons es situa davant del temps amb els ulls plens de meravella, de gratitud... com qui rep una ofrena, una bola extra... com que es diu a sí mateix: “qui m’ho hagués dit”... o “quina sort, xaval!”...

Les dues dones que xerraven
al carrer
han callat, de colp, en sentir l’agut gemec
de la teua pell.

S’han donat el comiat
amb el vermell a les galtes
que dona la intuïció.

Si em digueres adéu ara,
col·lapsaria.
Si els dits i els llavis
saberen que retornaran al seu estat natural,
desapareixerien.

A boqueta de nit,
la llum i l’ànsia.

 p.15

Un poemari, doncs –La insolència que ens queda–, encès i lluminós que traspua la saviesa dels cossos.  Enhorabona Jorge!

- o -

La insolència que ens queda
Jorge Brotons.
Labreu, Barcelona 2021.

Fragments d'un llibre incert. Un poema

 
El manuscrit de les teves petjades
en la terrissa antiga dels llibres
que vas deixar a la casa
dels pares.

Flor seca, bitllet,
nota al marge:
dubtosa datació, dubtós origen,
sentit dubtós.

No gaire diferent d’ara,
esquerdes, engrunes,
fragments d’un llibre incert i
el meu amor per Safo:

a les meves mans
els seus poemes
que el temps ha cisellat
amb amor.

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades...

Jo també em cisello:

(...) va donar uns fruits negres,
que esclataven, carnosos
com llavis adolescents.

però res d’això ja no em pertany
si no tanco els ulls.

Encara meus els meus versos,
encara meus els meus llibres,

els llibres d’un mort.    

                                     
                                            fragments d’un llibre incert

V.M.

 

(A propòsit de l’entrada al bloc, d’ara fa un any, durant el confinament.) 

 

- o -

 

V.M.
Devesa oculta
Dibuixos de José Moreno
Papers de Versàlia,
Sabadell 2018.

Escrit amb ratlles de sol a la paret del quarto. El regne d’amor que perdura en la poesia de Josep Gerona (i un poema seu inèdit)

La vida fugaç de l’oreneta
en la meva

Nativitat Ayala,
El cel dins la pedra

Sabem que tota alegria és sempre impura, que porta en si la llavor de la dissort. Però, i el dolor, que fa de nosaltres una terra devastada? Pot arribar a ser fecund el dolor? 

Fa gairebé onze anys, una nena va morir en un accident trivial: en un no-res la nostra vida és fendida. Uns mesos abans jo havia segut al seu costat a l’Aliança Francesa de Sabadell. La recordo disposada a amarar-se, com nosaltres, de bellesa i de coneixement, recordo haver pensat en el seu futur, que imaginava esplèndid.

La nena era la Maria Gerona Ayala. Sobre el dolor del pares només podem guardar silenci, qualsevol paraula és sobrera, la llavor d’una impostura. Podem, però, deixar-nos endur per la seva veu, perquè tant en Josep Gerona com la Nati Ayala han escrit dos llibres terribles i bellíssims, profunds i bellíssims... senzillament bellíssims en memòria de la Maria. 

Un d’ells, “El no-res perdura sempre,” de Josep Gerona, batega ara les meves mans. El llibre va guanyar el Premi Pollença de Poesia 2020, i està editat per El Gall Editor amb una cura i una sobrietat amb perfecta sincronia amb el text de Gerona.

Voldria que aquest llarg preliminar no fos dissuasiu, com ho és la perspectiva d’haver d’encarar el dolor, perquè “El no-res perdura sempre” és un llibre magnífic, rellevant en mig de l’immens soroll que també es manifesta en el món dels que llegim poesia, un llibre que us vull convidar a llegir.

Potser una cronologia, el llibre es vida que es desplega en un retaule que no només conté dolor. “El no-res” és un llibre obert i polièdric, ple d’homenatges, on ressonen lectures i músiques. Un llibre amb formes diverses. Un llibre cultivat, on hi ha espai per a poemes plens de tendresa que llegim estremits, nosaltres que hi podem llegir les premonicions, com aquest que apareix a la primera secció (Bach, que és quan Déu parla als homes):

VETLLA

Mentre dorms, estesa, callada, innocent
–com si ja fossis morta, però encara no ho ets –,
cara amunt com si volguessis beure de les estrelles
un glop de vida eterna, sento només
veus i més veus de guerra, als meus peus.
En parlen, la justifiquen, la repeteixen
mil vegades la mentida, més de mil cops
per fer-la creure. Així que, filleta meva,
no sé el que ens pot durar aquesta pau tan petita,
aquesta íntima festa on tu i jo
cantem i riem: oh la gran felicitat
d’aprendre un nou món
i d’inventar-ne les paraules!
No sé fins on ens deixaran seguir-lo,
ni quan no ens tallaran el feble cordó
de l’existència perquè tornem a dins la foscor
d’abans del nàixer.
Del que haurem viscut,
d’aquesta abraçada llarga i forta
–més forta que un tro d’anit –, ni tu ni jo
no en podrem guardar record.
Haurem estat fugaç estel
brillant com eixa llum per unes poques hores,
les escasses llunes que tu
hagis somiat aquest insòlit regne d’amor.

Arriba el cop, la vida sembla haver-se deturat, ser només memòria. A la segona secció (Mozart, que és quan els àngels canten), hi trobem:


SETZE DE FEBRER

                               Behind the hill is sorcery
                              And everything unknown,
                                           Emily Dickinson

Algun dia brillaren com la Seda,
breument. I després les cendres,
les va escampar el vent —els àtoms que volen
es desprenen i mai no deixaran de ballar.

Nosaltres ens vestim amb els aniversaris,
els abrics que ens treuen el fred dels morts
—el seu Oblit.
Ells havien dat al món
rialles noves. Molt estrictament,
Simetria ens n’ha retornat sanglots.
¡Aquí s’havia celebrat tant!
Hi regnava la joia. Amb entusiasme
vam viure-hi catorze anys de festa.

Mentre tu vas restar en aquesta terra
vam ser humans amb la llum als ulls
—com tants d’altres—, petits éssers
que empelten paraula amb esperança.
Abans de la teva desaparició,
aquí es celebrava. S’hi celebrava molt.

S’escau el vers d’Ungaretti: “Reparo, sobrevivint-te, l’horror dels anys que t’usurpo”.  La vida es va vivint: “com comença la traïció?/ vivint i fent per viure”, l’àvia envelleix mirant de “traure del parèntesi/ de la seva petita vida algun/ rebrot de força per viure”; s’escolen paisatges i converses; s’escolen altres pèrdues (el sentit record d’en Robert Ferrer, per exemple). Sentim la vida, que sempre troba escletxes, cançons i àries, pel·lícules franceses, postals... tot de textos que acompanyen la lectura i s’hi integren: llibre-àlbum, retaule:

A PROPÒSIT DE DARWISH

T’he d’escriure, Robert, en relació
al poema que obre el llibre
de Darwish que et volia regalar
—i que ara ja no podràs llegir.
Comença amb «faré aquest llarg camí... fins al final»,
després hi diu que «no té res a perdre»
i que «creuarà la filera de palmeres».
Ens hi compara amb el curs veloç de les fletxes:
la nostra vida fa molt poc que dura
i pot tornar a començar? —ell s’hi pregunta.
Em semblava que et podia donar pau,
com me l’ha donada a mi.
Però ara, Robert,
ja no puc fer res més que escriure’t
a propòsit del poema de Darwish.

El poeta afirma que el seu gran dolor no li ha servit per entendre millor res, però que li ha atorgat, això sí, el privilegi de poder sentir-se més a prop de tots els que pateixen en aquest món nostre. I no, certament el dolor no calia, però jo agraeixo que amb el seu retaule Gerona hagi aconseguit transformar la terra devastada en un paisatge òrfic: un lloc ordenat, conreat amb discreció,  un llenguatge que és un indret a on poder anar a l’encontre dels nostres morts: 

COM T’ESCRIURÉ

II

(al matí)

Què m’has escrit amb les ratlles de sol
a la paret del quarto? Què m’hi poses?
És salutació o és comiat?
T’ha costat molt aprendre a escriure així?
Perquè jo també tinc ganes
de deixar enrere aquesta
lletra gris que em pesa com el plom,
i ser capaç de cantar com l’ocell
les meravelles de llum.
Però encara no en sé.
Ensenya-me’n tu!

I així, amb la paraula ordenada Gerona ha bastit un regne d’amor que perdura. Sé que tothom tenim un munt de propostes i lectures, com per omplir unes quantes desenes de vides i mai no sembla aturar-se aquest brunzit, per això agraeixo que el llibre hagi arribat a les meves mans, i amb ell poemes que ja sempre m’acompanyaran, memòria de l’oreneta i de l’home que tenia geranis al seu balcó, i que jo vetllava.

Josep Gerona Fumàs
El no-res perdura sempre,
El Gall Editor,
Pollença, 2021

 

 

 

 

 

- o -

A la darrera versió del llibre no es va incorporar, finalment, aquest preciós poema que evidencia la tensió que ens acompanya (fills, com som, de temps despietadament escèptics), el dubte sobre la realitat o no de l’invisible, si allò que semblen senyals són només fruit del nostre desig, paridòlies (per fer servir una imatge que apareix en un altre poema). Reprodueixo el poema inèdit, amb el permís del poeta i tota la gratitud:

T’HE COMENÇAT A PINTAR UNA SUITE

T’he començat a pintar una suite
–quatre gargots sobre papers encerats–
ara que falten pocs dies
pel vuitè aniversari
de la teva partença. Li he dit
«Suite de juny per a la Maria».

Els noms dels papers són coses així:
la meva filla és viva,
autoretrat del vint-i-sis de juny,
la casa serà sempre casa nostra,
cada estiu retornem a la mar...
Serà la teva presència
o és la teva absència
que em fa tremolar les mans
quan frego el pinzell per la graella
de les ratlles del cartró.

¿Els colors de les taques no tindran
alguna significació desconeguda
o oblidada en néixer?

El monòleg de les meves preguntes,
que ressonen com frases retallades,
cerca la teva veu en les respostes.
¿És només el meu cervell
qui et fa retornar sempre
o hi ha en el món figures
que em resulten invisibles?

Josep Gerona (inèdit).

El dubte que també és present al poema “Sigui el que sigui”, llegit a aquest vídeo per Berta Giraut:

 

 

- o - 

- o -

Textures, encara. Tres fotografies d’Albert Mañosa

Aquests dies el meu fill Albert em parla de la seva mirada, de com voldria que la seva mirada fos la seva vida: podria ser d’una altra manera?

M’interessa, és clar, tot el que avui m’explica, però sobretot sento fascinació per veure amb els seus ulls i em sento estremit per la continuïtat amb aquelles primeres fotografies quan era un infant que jugava, amb el ressò en el temps d’aquella resposta inversemblant.

Miro avui doncs, novament, amb els ulls del fill, i comparteixo tres de les seves fotografies. Tres textures diferents. Tres capbussades a la seva ànima.

 

Nocturn.
Albert Mañosa (2020)

Presagi.
Albert Mañosa (2020)

Trencadís.
Albert Mañosa (2020)

 

 

 

Comptem, un poema de Sònia Moll

 
La passada primavera, vencent una certa resistència, una certa por segurament,  vaig rellegir “I Déu en algun lloc” de la poeta Sònia Moll. Sabia que el llibre hauria canviat per mi d’ençà de la primera lectura. És clar que sis anys enrere, quan vaig llegir els poemes per primera vegada podia acompanyar la lectura “sentint amb” (compadint, doncs) el dolor de la lenta pèrdua de la mare, però ara era el meu pare el que lentament marxava entrant en un silenci cada cop més dens (el diagnòstic era una sentència: demència frontal). La lectura havia de ser diferent, doncs, llegida ressonant des de l’entranya...aquesta era la meva por, la meva reticència: obrir el llibre seria, potser, enfrontar-me a una forma d’autobiografia, a una nova constatació del meu present.

Amb el pare també comptàvem: “Aquesta nit toca fer els deures!”. Però els exercicis d’estimulació cognitiva, els deures, esdevenien cada cop més indesxifrables: les frases òbvies s’anaven convertint en enigmes, les relacions evidents inescrutables, els càlculs simples... inabordables. I així, un dia ja no pots comptar monedes, ni entendre el canvi, les paraules s’esborren i els carrers recuperen noms de fa cinquanta anys i t’envolta una estranya pau, que és pau, però alhora és una boira. 

Avui, però, fa sis mesos: a casa seguim comptant.



COMPTEM

Comptem, mare?

Dos, cuatro, seis, ocho...

Saltes de nombre en nombre
Com devies saltar les escales del teu barri,
del mar al cerro i del cerro al mar.
T’imagino les trenes rosses
fent saltirons damunt de les espatlles
i el vestit
i la llum
i les sandàlies
-quan sigui gran
vull ser tan bonica com tu.

M’arrisco?
Comptem, mare!

Diez, ocho, seis, cuatro...

Calles.

No podré sostenir mai

aquest silenci.

 

(Sònia Moll)

- o -

Sònia Moll Gamboa
I Déu en algun lloc.
Jardins de Samacanda #73
Cafè Central i Eumo editorial,
Vic 2014.

“un llenguatge que aprenem els uns dels altres com una tribu”, un breu passatge de Chus Lago

 

En arribar a casa, l’Anna comparteix amb nosaltres un bonic passatge del llibre que està llegint, “El espejo de hielo” de l’apinista Chus Lago. En ell l’escaladora compara la grandiositat del mapa de l’Antàrtida que va ver servir a la seva expedició en solitari amb el detall de les ressenyes d’escalada. És un passatge preciós i inspirat que he volgut compartir, des de l’agraïment a l’Anna per la troballa.

p. 131

“En contraposición a aquel mapa que excedía mi escritorio, como si se tratara de un mantel de cocina, estaban los pequeños y detallados croquis de las vías de escalada, tal vez los más pequeños que puedan existir sobre el terreno en el mundo, con sus dibujitos de grietas, chimeneas, techos, árboles y matojos de hierba en mitad de la pared o vetas de agua, hechos a mano y que pasaban de un escalador a otro. Los croquis de las vías de escalada podían mostrar un itinerario de apenas unos metros o de cientos, un camino vertical sobre el terreno, una especie de faro que ilumina el laberinto de una pared. Los croquis de escalada llevan impresos en sus pictogramas la información no solo del camino a seguir sino también de cómo hacerlo, un maravillo lenguaje que aprendemos unos de otros como una tribu.”

 

Procés d’elaboració d’una ressenya de l’escalador Armand Ballart,
extret del seu blog “Teràpia vertical”

 - o -

Chus Lago.
El espejo de hielo.
Ediciones Desnivel
Madrid, 2020.