Hoy era martes

Tal día como un 19 de octubre de 1990, el chaval que yo fui (tenia 19 años), acudió a la presentación de los poemarios “Disciplina” de Jordi Botella y “Dèiem Ànima Civil” de Josep Maria Uyà, que se hizo en el Casal Pere Quart de Sabadell.

Recuerdo con intensidad estos dos excelentes libros y un poema del segundo (que bien pudiera ser del primero). Un poema que me ha ido persiguiendo:

En arribar a la mediocritat
Trobes el lloc que sempre defugires.
Ni arrere ni avant, ni amunt ni avall:
Aquest és el punt on restes immòbil.
(Si almenys la voluntat. Potser l’atzar.
Fera d’aquest carrer un altre estatge...
Si ens deixàrem, almenys en mans del vent...
Hi hauria algun indret on ser en pau)?

Jordi Botella
Disciplina
Amós Belinchón
València, 1990.

He recordado el poema leyendo el libro de Jorge Brotons “Hoy era martes" (En las librerías a partir de Abril). Hoy era martes es la metáfora de un estado de cosas, de lo que deviene y lo que devenimos con los años. Hoy era Martes, y has llegado al lugar del que siempre huiste...

El martes de Brotons es un tiempo raro, el tiempo previo al tiempo en el que el éxtasis deberá pactar con semanas de ayuno (Zagajewski).

“(...) El tiempo raro, lo he llamado
-¿no sé qué os parece?
El de las primeras obras
que van anclando nuestras vidas.
No pasa nada,
y mientras,
oís el quejido de mi sombra que se resquebraja
al trotar del deseo en los arrabales de tu suerte

Simplemente, humea el sol cada mañana en la cafetera.”

Jorge Brotons
El tiempo raro
El cep i la nansa
Vilanova i la Geltrú, 2002.

Al llegar a la mediocridad... pero ojo... poca mediocridad en los poemas de Brotons. Su palabra es una gran mesa donde sentarse juntos

(...) Sentarse y para entonces decir
la voz de una furia,
donde no acaba nada y
empieza todo lo que debe,
la piel del desierto, la gran palabra,
que camina hacia vosotros
desde el dolor y el amor,
hacia vosotros:
somos tantos alrededor
de esta mesa donde la extiendo
para lamerla y besarla,
y curarla con esa voz,
la palabra de todos.

Jorge Brotons,
Hoy era martes.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007

La palabra de Brotons es una llaga que no quiere curarse, no quiere plegarse al tiempo raro, por muy martes que sea hoy. Mejor leerlo.

Bona nit, i dolços somnis.

P.S. I mentre escric això Regina ilumina, ilumina, ilumina (Field below, Begin to hope).

La llum de Vermeer. On es troben Rivas i Zagajewski.

La luz de Vermeer, "aquest misteri de segles" a on avui conflueixen Rivas y Zagajewski.

A LEITEIRA

Hai séculos, nai, en Delft, ¿lembras?
ti verquías o xerro na casa de Johannes
Vermeer, o pintor, o home de Catharina Bolnes,
filla da señora María Thins, aquela tesa,
que tiña outro fillo medio tolo,
Willem, se mal non recordo,
o que deshonrou a pobre Mary Gerrits,
a criada que agora abre a porta
para que ti entres, nai,
e vaias onde a mesa do recanto
e co xerro derrames as bolboretas de luz
que o gando dos teus pastou
nos farrapos verdes e sombríos de Delft.

A tal que eu soñei no Rijksmuseum,
Johannes Vermer encalará con leite
esas paredes, o latón, o vimbio, o pan,
os brazos teus,
aínda que na ficción do cadro
a fonte luminosa é a ventá.
A luz de Vermeer, ese enigma de séculos,
esa claridade inefable sacudida das mans de Deus,
leite por ti munxido, nai, na corte escura,
na hora dos morcegos.


Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

Nai = mare; Lembras? = recordes?; Tolo = boig, lelo; Bolboretas = papallones; Gando = bestiar; Vimbio = Vímet; Morcegos = ratpenats.






LA MUCHACHA DE VERMEER

La muchacha de Vermeer, ahora famosa,
me mira. La perla me está mirando.
La muchacha de Vermeer, la de los rojos,
húmedos y brillantes labios.

Muchacha de Vermeer, perla,
turbante azul: eres la luz
y yo estoy hecho de sombra.
La luz mira la sombra con altivez,
condescendencia, quizá con lástima.


Adam Zajagewski
Poemas escogidos
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
selecció de Martín López-Vega.
Pre-textos,
València 2005.


Bon cap de setmana, bona setmana a tothom.

Regina Spektor, una troballa que no puc esperar a compartir.

Òndia, òndia... volia fer un post amb una glosa de la meva estimada Tori Amos, però es que estic tant al·lucinat amb la troballa d'aquesta nit que no puc esperar a comparti-la.

Visitant les pàgines de Don Agrio, el meu crític musical de referència... AVUI he trobat aquesta artista: Regina Spektor!

Cançons precioses com "Samson", "Us", o una delicada versió en directe de Hallelujah de Leonard Cohen (que han cantat Jeff Buckley i Beirut). Cançons més comercials com "On the radio" o "Fidelity" (que ja havia sentit...). Una meravella, estic extasiat.

I per quina raó he començat parlant de Tori Amos? Doncs per que Regina Spektor és una barreja de Tori Amos, Björk (i potser Lou Reed a "Us", que recorda una mica a "Street Hazle" en els arranjaments).

Us penjo aquesta joia:"Samson":





P.S. La recomanació inclou també la dels blogs (magnífics)

Esosviejosdiscosestupidos.blogspot.com

i

Esosdiscosestupidos.com


Font inesgotable de troballes!


Un dia d'aquests... Tori Amos, i Tom Waits... paraula...

I ara, bona nit nens i nenes... dolços somnis, i que els àngels bons us vetllin en la tenebra.

Un poema de Zagajewski (II)

Acabo aquest "mes dedicat als poetes polonesos que jo conec" (tinc noves obsessions a ressenyar en cartera) amb un poema d'Adam Zagajewski.

Finalment, després de llegir els seus "Poemas escogidos" publicats a Pre-textos, em refermo en la opinió que és un poeta immens.

El poema que segueix és un pèl llarg –les meves disculpes, nens- però es que a mi m’agrada molt.

NANA

Hoy no te dormirás. Hay tanta claridad en la ventana.
Fuegos artificiales crecen sobre la ciudad.
Hoy no te dormirás, han ocurrido demasiadas cosas.
Velan por ti los libros, en filas colocados.
Pensarás largamente en lo ocurrido,
en lo que no pasó. Hoy no te dormirás.
Se rebelarán tus párpados rosados
y de escozor tus ojos enrojecidos
y el corazón, hinchado de recuerdos.
No te dormirás, Se abrirá la enciclopedia
y de ella brotarán poetas de antaño cuidadosamente vestidos,
a resguardo del frío.
Se abrirá la memoria
como un paracaídas en un susurro repentino del aire.
Se abrirá la memoria
como un paracaídas en un susurro repentino del aire.
Se abrirá la memoria y no te dormirás,
te columpiarás entre las nubes,
diana móvil y clara a la luz de los fuegos de artificio.
Ya no te dormirás nunca, demasiadas cosas
te contaron, demasiadas han ocurrido.
Cada gota de sangre podría
escribir su Ilíada escarlata.
Cada amanecer podría convertirse en autor
de memorias oscuras. No te dormirás
bajo el grueso edredón de tejados, desvanes y chimeneas
que lanzan al aire puñados de cenizas.
Noches blancas fluyen, silenciosas, por el cielo
y susurran los remos, medias de seda.
Saldrás al parque y las ramas
golpearán en tus hombros amigablemente,
confirmándote de nuevo, como si no estuvieran seguras
de tu fidelidad. No te dormirás.
Correrás por el parque vacío, te volverás sombra
y hallarás otras sombras. Pensarás
en alguien que no está y en alguien
que vive tanto que esta vida, cerca de los bordes,
se vuelve amor. Cada vez más luz
se acumula en el cuarto. Hoy no te dormirás.

Adam Zajagewski
Poemas escogidos
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
selecció de Martín López-Vega.
Pre-textos,
València 2005.

Aclariment sobre la petició de perdó de W.

1) [Post data afegida al post de l'11 de febrer, el dia 25/2]:

En relació al post del dia 11 de febrer de 2008: La informació que buscava era la següent, com sabeu, durant un temps Wittgenstein va deixar els càrrecs acadèmics del quals que de ben segur podia gaudir per treballar com a mestre d'escola. A la seva novel·la "Brooklyn follies", Paul Auster relata un episodi que en cas d'ajustar-se a la realitat és molt inquietant. Cito textualment

(...) Era una biografiía de Ludwig Wittgenstein (...) Según su autor, Ray Monk, después de escribir su ‘Tractatus’ cuando era soldado en la primera Guerra Mundial, Wittgenstein consideró que había resuelto todos los problemas de la filosofía y ya no podía ir más lejos en la materia. Se colocó de maestro de escuela en un pueblo perdido de las montañas de Austria, pero resultó que no tenía cualidades para el puesto. Severo, malhumorado, violento incluso, regañaba continuamente a los niños y les pegaba cuando no se sabían la lección. No los cachetes de rigor, sino puñetazos en la cabeza y en la cara, palizas impulsadas por la cólera, que acabaron causando graves traumas a una serie de chicos. Corrió la voz ante aquella indignante conducta y Wittgenstein se vio obligado a renunciar a su puesto. Pasaron los años, al menos veinte, y para entonces Wittgentein vivía en Cambridge, dedicado de nuevo a la filosofía y convertido ya en un personaje famoso y respetado. Wittgentein atravesó entonces una crisis espiritual y sufrió un grave desequilibrio nervioso . Cuando empezó a recuperarse, decidió que el único modo de recobrar la salud consistía en volver al pasado y pedir humildes disculpas a cada persona a la que hubiera ofendido o perjudicado. Quería pagar la culpa que le corroía las entrañas, limpiar su conciencia y empezar de nuevo. Como es lógico, ese camino lo condujo de nuevo al pequeño pueblo de montaña de Austria. Todos sus antiguos alumnos eran adultos, hombres y mujeres de veinticinco a treinta años, pero el tiempo no había atenuado el recuerdo del violento maestro. Uno por uno, Wittgenstein llamó a su puerta y les pidió perdón por su intolerable crueldad de dos décadas atrás. En ocasiones, llegó literalmente a hincarse de rodillas y suplicar, implorando la absolución de los pecados que había cometido. Cabría imaginar que una persona que se viera ante tales muestras de sincero arrepentimiento sentiría compasión por el doliente peregrino y acabaría transigiendo, pero de todos los alumnos de Wittgenstein, ni uno sólo estuvo dispuesto a perdonarlo. El dolor que había causado era demasiado profundo, y su odio hacia el maestro trascendía toda posibilidad de gracia.

Paul Auster
Brooklyn Follies
Anagrama,
Barcelona 2006.

I el llibre de Monk és:


Ray Monk
Ludwig Wittgenstein. El deber de un genio.
Anagrama,
Barcelona, 2002.

----

2) [Aclariment. Dissabte 22 de març de 2008]:

Però em fa l'efecte que Auster hi posa massa salsa al seu text (tot i que reconec que el relat és suggerent).


Acabo de llegir la biografia de W. Escrita per Monk. Sembla que els episodis de maltractaments són clarament certs i es van repetir a diversos pobles a on W. Va exercir com a mestre, en particular a Trattenbach (pàgines 189-196) i a Otterhal (pàgines 222-224).

En canvi l’episodi de la confessió està una mica deformat. Efectivament, molts anys després W. Va viatjar a aquest pobles per demanar perdó als nens que havia maltractat. Cal contextualitzar l’episodi no tant com una crisi espiritual com un exercici de perfeccionament, de millora personal, de superació de la seva “covardia”. Durant aquest període W. Es va dedicar a confessar els seus “pecats” (nimieses) als seus amics. “El año pasado, con la ayuda de Dios, reuní fuerzas e hice una confesion. Esto me llevó a aguas mas serenas, a una mejor relación con las personas y a una mayor seriedad” (W. Segons Monk, p. 344).

El llibre de Monk no descriu les escenes humiliants a les que es refereix Auster. Només mostra dos tipus de reaccions. Alguna de generosa com la d’Ignaz Stangel

“W. Dijo que quería disculparse si había cometido alguna injusticia con él. Ignaz dijo que no tenia ninguna necesidad de disculparse, que W. Había sido un buen maestro. Éste se quedó durante media hora y dijo que también querían ver a Gansterer y Goldberg para implorarles perdón de forma parecida” (Georg stangel, segons Monk p. 343).


No totes les reaccions van ser d’aquest tipus: “Pero en casa de Piribauer, quien habia instigado la acción en contra de W., recibió una respuesta menos generosa. Allí se disculpó ante la hija de Piribauer, Hermine, que albergaba un profundo rencor en su contra por cómo le tiraba de las orejas, en una ocasión de una manera tan violenta que comenzaron a sangrarle e incluso perdió algo de pelo. A la súplica de W. para que le perdonara, la chica respondió con un desdeñoso 'Ja, ja'” No trobem cap altra referència a l'episodi de petició de perdó al llibre (que per altra banda és interessantíssim).

L'edició que jo he consultat és la de 1994:

R. Monk.
Ludwig Wittgenstein
Anagrama, Barcelona 1994.

Dos poemes de Czeslaw Milosz

Certament em costava una mica entrar en la poesia de Czeslaw Milosz. Segurament perquè l'antologia de poemes que vaig comprar quan era un nano tenia quelcom de llibre urgent (feia quatre anys que li havien donat el Nobel de literatura i encara poca cosa de la seva poesia es podia trobar ). Fins i tot ara, aquell llibret, que aleshores em resultà impenetrable, em dóna una impressió d'amuntegament: potser el format, potser la tipografia...

En tot cas, crec que no podia deixar aquest "mes dedicat als meus poetes polonesos" sense una entrada dedicada a Czeslaw Milosz.   Diria que els dos poemes que transcric aquesta nit encaixen molt bé amb l’esperit dels poemes de Herbert, Szymborska i Zagajewski, transcrits a les entrades prèvies. Gaudiu-los.

EL PASADO

Mira lúcido, no cedas el dominio a las sombras de la memoria.
Visita, después de los años, el pueblo de Brie-Compte Robert,
Sigue por la arboleda entre las hojas secas de los castaños
Respirando profundamente como solías hacerlo
Para ahuyentar el temblor que desbordaba en ti.
Pero no te ha sido escatimada la desesperación. Abandonar. Aceptar
Que desde entonces no habría para ti opción y que llevarías lo irrevocable.
Y lo has llevado. Y llegaste a ser éste que eres:
No demasiado honesto, pero consciente de tu no-bondad.
Avergonzado de tus culpas, pero sólo con moderación.

Czeslaw Milosz,
Poemas.
Traducción de Barbara Stawicka.
Tusquets, Barcelona 1984.


CANÇÓ SOBRE LA FI DEL MÓN (1944).

El dia de la fi del món
Les abelles volten una caputxina,
Un pescador arregla la xarxa brillant.
Pel mar enjogassats dofins fan salts,
A les canaleres s’agafen uns pardals
I la serp té una pell daurada, com li pertany.

El dia de la fi del món
Les dones van pel camp sota els parasols,
Un borratxo vora la gespa es queda adormit,
Al carrer els venedors anuncien verdura
I una barqueta amb una vela groga vers l’illa sura
El so del violí en l’aire perdura
I s'obre, plena d’estels, la nit.

I els que esperaven tronades i llamps
Estan decebuts.
I els que esperaven senyals i trompetes celestials
No creuen que ja s'hagi esdevingut.
Mentre el sol i la lluna facin posa,
Mentre l'abellot atenyi la rosa,
Mentre els nens neixin rosats,
Ningú no creu que ja s’hagi esdevingut.
Solament un vell canós, que podria ser un profeta,
Però que no és cap profeta perquè té altres ocupacions,
Repeteix lligant les tomaqueres:
No hi haurà una altra fi del món.
No hi haurà una altra fi del món.


Czeslaw Milosz,
Travessant fronteres (Antologìa poètica 1945-2000).
Traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona, 2006.

Un poema de Wislawa Szymborska (II)

Tot i que és casualitat que aquest post l'hagi penjat avui, dia del cinqué aniversari dels inicis dels bombardejos dels Estats Units i el Regne Unit contra l'Irak, i del setanté aniversari dels tres dies seguits de bombardejos continuats de la ciutat de Barcelona per part de l'aviació feixista, el poema de Wislawa Szymborska es completament pertinent (per desgràcia).


TORTURAS

Nada ha cambiado.
El cuerpo es doloroso,
necesita comer, respirar y dormir,
tiene piel fina y, debajo, sangre,
tiene buenas reservas de dientes y de uñas,
huesos quebradizos, articulaciones dúctiles.
Para las torturas todo se tiene en cuenta.

Nada ha cambiado.
El cuerpo tiembla como temblaba
antes y después de la fundación de Roma,
en el siglo veinte antes y después de Cristo,
las torturas son como fueron, aunque la tierra ha menguado
y diríase que todo sucede a la vuelta de la esquina.

Nada ha cambiado.
Salvo el número de habitantes por metro cuadrado,
a las viejas culpas de suman nuevas,
reales, imputadas, momentáneas y nulas,
pero el grito del cuerpo que las avala
era, es y será un grito de inocencia
según el baremo y escala seculares.
Nada ha cambiado.
Quizás los modales, las ceremonias y las danzas,
pero el gesto de brazos protegiendo una cabeza
sigue siendo el mismo.
El cuerpo se retuerce, forcejea para liberarse,
cae postrado, dobla las rodillas,
lividece, se hincha, babea y sangra.

Nada ha cambiado.
Salvo el curso de los ríos,
la línea de los bosques, costas, desiertos y glaciares.
Por esos parajes el alma yerra,
desaparece, vuelve, se acerca y se aleja,
ajena a sí misma e inasequible,
ora segura, ora insegura de su existencia,
mientras el cuerpo es, es y sigue siendo,
y no tiene donde cobijarse.


Wislawa Szymborska
Paisaje con grano de arena.
(traducció de Jerzy Slavomirsky
i Ana María Moix).
Lumen, Barcelona 1997.

Un poema d'Zbigniew Herbert (II)

EL SEÑOR COGITO LEE EL PERIÓDICO

En primera página
la noticia de la matanza de 120 soldados

la guerra ya duraba mucho
uno puede acostumbrarse
justo al lado información
de un crimen espectacular
con el retrato del asesino

la mirada del señor Cógito
salta indiferente
la hecatombe de los soldados
para sumergirse con deleite
en la descripción del espanto cotidiano

un agricultor de unos treinta años
en una depresión nerviosa
mató a su mujer
y a sus dos pequeñuelos

con precisión se describen
la ejecución del crimen
la posición de los cuerpos
y otros detalles

a los 120 caídos
inútil es buscar en un mapa
la excesiva lejanía
los oculta como una jungla

no estimulan la imaginación
son demasiados
la cifra cero al final
los transforma en una abstracción un tema para meditar:
la aritmética de la compasión

Zbigniew Herbert
Informe sobre la ciudad sitiada.
Ediciones Hiperión.
Madrid 1993, (2ª ed. 2008)

La traducció és de Xaverio Ballester, i estic segur que és magnífica pero jo he canviat "Don Cógito" per "Señor cógito", per que el "don" no m'acaba d'agradar... ja sé que sóc una mica raret i maniàtic... certament, què hi farem.

Nens, a dormir... bona nit.

Fotografía d'Zbigniew Herbert (deconec l'autor).

La impressionant poesia de Xavier Grimau.

No recordo a on, George Steiner confessa que llegeix la poesia de Paul Celan encara que no l'entengui. I una cosa similar escribia Wittgenstein de la poesia de Georg Trakl: "No els entenc, però el seu to és el to d'un geni".

Doncs bé, salvant les distàncies, aquesta és la meva situació davant de l'obra de Xavier Grimau: No l'acabo d'entendre, però al seu to, a la seva força percebo que hi ha alguna cosa gran al darrera.

De totes formes això d'entendre la poesia és una qüestió secundària. Certament hi ha poemes que "s'entenen", però la poesia també ens comunica si ens colpeja, si evoca, si condueix a altres estats d'ànim... hi ha un altre tipus d'inteligibilitat, quan parlem de poesia.

Per altra banda, la poesia de Grimau es carrega de sentit quan és dita per ell mateix. Dita amb la veu i el cos: udols, contorsions i ritme s'uneixen i donen un sentit inesperat a la seva poesia. Impressiona.

Xavier Grimau és la veu de "la batzuca", si els voleu sentir podeu accedir a la seva pàgina al "Myspace" fent click aquí.

Transcric a continuació alguns poemes del seu llibre "Metall" (pel qual va guanyar el premi Miquel Àngel Riera del 2003, atorgat per la Fundació "Sa Nostra"). Un collage brutal de Màquines, Déu, i drogues, profundament espiritual (intueixo).


CANT 0

la nàusea el fred la nit oberta en canal explosions
nuclears arcàngels en ple combat jo fent
de guaita jo perdent la lluita combatent dic
el meu nom o me l'amago busco
un infant

0. ANFANG

la nit més llarga la nit més
dura
espit per fer la nit eterna

raons ocultes manen el meu pas:
les ales de l'albada em condueixen,
la màquina no para
la màquina l'espit
la nit més
bèstia

he perdut un nen al ventre de la nit,
l'espit la nit més crua

the harvest night
starving on the edge
of fear

I'm looking for a god
who has no
language

la urgència de la nit
el crit la màquina

la nit dels cowboys
la nit més
llarga.

--

A Metall, seguim trobant trobem intuicions/imatges colpidores

---

(...) te m'he venut
per mig gramet

per mig gramet de déu, (...)

---

i cap al final, poemes com


CANT IV

silenci roig
silenci rasurat vine envoolta'm supera'm fes
fes que xiulin les orelles màquina que el ventre
sigui més ple silenci el ventre eixordador
cowboys estreps espines de la
nit silenci de la pedra la llengua
més vella déu eixordador déu horitzó tancat
trenta-quatre claus
déu de pedra silenci eixordador
rasurat

busco un infant.


Xavi Grimau
Metall
Fundació Sa Nostra


Palma de Mallorca, 2004.


Transcric ara fragments d'uns poemes que han aparegut a la darrera plaquette editada per Papers de Versàlia "per aquell ondular indecís".

del nom del sègol 13
Mequinensa, pensàvem Mequinensa envoltats de maquines terribles,
pensàvem Mequinensa i Sant Petersburg, i resignadament esperàvem que
arribés el carro de la carn.

la cadena de transmissió perfectament enllaunats.

érem romanesos viatjant en grup, érem atlants del paradís perdut, érem
dandis en decadència. érem sempre allò que volíem ser, allò que no
volíem.

pensàvem Mequinensa des dels nostres somnis californians.

surfiniuesei, cocacola quotidiana.

Mequinensa, sempre Mequinensa als escots de les ninotes de silicona; al
mirall de les rayban, Mequinensa.

cirerers de Gallinera, la cadena de transmissió de l'odi.

Sant Petersburg sota la neu, sota les bombes, cocacola paradise.
Mequinensa paradise.

i vindrà un dia, tornassol, que ens parlem en llengües foranes perquè
sí, i ens serà igual; i vindrà un dia, tornassol, que Mequinensa serà un
fantasma.

i vindrà un dia, traginer, en què sabrem el nom del sègol.


Xavier Grimau.
poemes publicats a la plaquette
"per aquell ondular indecís"
Papers de Versàlia, Núm. Sense.
Hivern 2007, pàg 24.

Brotons, la vida.

La vida s'ha de dir com qui demana un got sota la parra...

La raó de les sèquies és un llibre lluminós, una celebració. Al llegir-lo et ve de gust seure a sota la parra un dia d'estiu, i beure totes i cadascuna de les paraules dels amics.

Vint-i-tres

La vida s'ha de dir
com qui demana un got
sota la parra, envoltat
de la cendra que va deixant el dia.
Menester és dir-la
i refondre l'antic silenci
del vell cant del xorret.
Pronunciaré així la vida
amb un got al davant
d'aigua ben fresca,
i anunciaré els camps
com l'exili promès.


Jorge Brotons
La raó de les sèquies.



Com la vida celebrada, també hi ha espai per la emoció. Els dos versos finals d'aquest poema justifiquen una obra sensera.

Vint-i-quatre

La presència del furibund desig
i els nostres mots contra el mur blanc i ros.
Tan lluny que som i ja som tu,
tan a prop que som i el desglaç de la memòria
i la fatiga de la història en retirada.
Ancià és l'amor que ens arrossega,
anciana també la teua curta vida.

Beu -fill meu- les nostres llàgrimes
perquè són els dies que et celebrem.

Jorge Brotons
La raó de les sèquies.
Editorial Afers
Catarroja, 2006.

Defensa perplexa del sector públic

No paro de sentir que els serveis públics, per exemple la universitat, han de funcionar com les empreses privades.

I jo perplex, em pregunto per què volen aquestes persones que empitjorem la nostra qualitat?

Si, si... perquè la meva experiència amb l’empresa privada és penosa.

Contracto una línia ADSL i trigo un any a arreglar un problema de doble facturació. Contracto una empresa privada de missatgeria privada i em perden el paquet, o li cobren també al destinatari. Compro uns mobles i arriben tard i en mal estat... Compro un pis i el senyor del banc s’equivoca al fer els moviments bancaris, deixant-me un important descobert que no havia d’haver-se generat... Doncs bé senyors... al meu entorn (una universitat pública) NO es treballa tant malament. Ni que m’ho proposi, no puc ser tant desastrós!

L’empresa privada és una màquina de generar diners a costa del que sigui. Però no és un model d’eficiència, ni d’ètica.

Un exemple: al contrari al que afirmen passa al sector de la construcció, aquí a la universitat pública és impensable que algú es pagui un servei de prostitució de luxe amb una targeta de crèdit de la institució (igualico, igualico que en la fira "Contrumat"...)

Perquè volen que empitjori la qualitat del meu servei volent que treballi com si ho fes per a una empresa privada?

Si aquí es treballa molt millor!!

Un poema de Zbigniew Herbert (I)

És una pena que la poesia de Herbert no hagi estat gaire traduïda al castellà o al català. Jo només conec una traducció al castellà: "Informe sobre la ciudad sitiada". traducció de Xaverio Ballester "Informe des de la ciutat assetjada". Ediciones Hiperión, Madrid 1993 (2ª ed. 2008); i una al català: "Informe des de la ciutat assetjada", traducció de Grzegorz Gryc. Edicions de la Guerra (quin nom!), València, 1993. Recordo haver llegit alguns poemes a la revista Quimera i potser en algún lloc web. Sembla que hi ha una antologia recent dels poemes traduïts a l'anglès.

El poema que transcric a continuació és un pèl llarg, però em sembla molt interessant. Novament, a l'igual que el poema de Wislawa Szymborska que vaig transcriure al post del dia 2 de febrer de 2008, el llenguatge senzillísim, les imatges naïf, serveixen per posar poc a poc en evidència una realitat ominosa.


EL MONSTRE DEL SENYOR COGITO

1

Benaurat sant Jordi
de dalt de la sella de cavaller
vas poder reconèixer amb precisió
les forces i els moviments del drac


la primera regla de l’estratègia
bon coneixement de l’enemic

la situació del Senyor Cogito
és pitjor

està assegut en una profunda
sella d’una vall
coberta de boira espessa

a través de la boira no es poden veure
ni ulls flamejants
ni urpes voraces
ni la gola

a través de la boira
es veu només
l’espurneig del no-res

el monstre del Senyor Cogito
no té dimensions

és com una gran depressió
que cobreix el país

no es pot travessar
amb una ploma
amb un argument
amb una llança

si no existís el seu pes ofegador
i la mort que aporta
hom podria creure
que és un espectre
una malaltia de la imaginació

però ell existeix
és segur que existeix

com un gas tòxic omple
cases temples mercats

emmetzina pous
destrueix els edificis de l’esperit
cobreix el pa florit

la prova de l’existència del monstre
són les seves víctimes

és una prova indirecta
però suficient

2

la gent assenyada diu
que es pot conviure
amb el monstre

cal només evitar
els moviments bruscos
els propòsits bruscos


en cas de perill
prendre la forma
d’una pedra o d’una fulla

escoltar la Natura sàvia
que aconsella el mimetisme

respirar silenciosament
semblar no existir

però al Senyor Cogito
no li agrada una vida falsa

voldria lluitar
amb el monstre
baixar a l’arena amb ell

i per això a la matinada va
cap als suburbis somnolents
equipat prudentment
d’un objecte llarg i punxegut

crida el monstre
pels carrers deserts

ofèn el monstre
desafia el monstre

com un cavaller agosarat
d’un exèrcit inexistent

crida
«surt vil covard»

a través de la boira
es veu només
la gran gola del no-res

el Senyor Cogito vol iniciar
una lluita desigual

això hauria d’esdevenir-se
el més aviat possible

abans que vingui
el defalliment de la paràlisi
la mort ordinària sense glòria
l’ofegament per la deformitat

Zbigniew Herbert,
(Traducció de Grzegorz Gryc)
Informe des de la ciutat assetjada,
Edicions de la Guerra,
València, 1993.


Bona nit nens... i dolços somnis.


Fotografia de Zbigniew Herbert per Anna Beata Bohdziewicz

Montaigne i la blogosfera.

Ha coincidit en el temps la publicació dels assaigs de Montaigne en Català i en Castellà. En català, PROA ha optat per publicar-los en tres volums (anem pel segon) i en Castellà han estat aplegats per ACANTILADO. Gràcies a les dues editorials.

En el cas d'Acantilado, haurem d'agrair a Vallcorba aquesta nova edició, així com l'edició el seu dia de les memòries de Chateaubriand, i tants d'altres encerts, així com demanar-li la reedició dels escrits de Martí de Riquer que va publicar SIRMIO ja fa molts anys.

Els assaigs són textos breus en els que es reflexiona sobre gairebé tot. I això em recorda molt al tipus de coses que podem trobar en molts blogs personals (no temàtics). Els assaigs són una bitàcola dels temes que ocupaven al seu autor. Montaigne seria avui un de tants habitants de la blogosfera.

No em resulta senzilla la lectura de Montaigne, i no pas per que Montaigne escrigui de forma obscura, sinó per tot allò que hem oblidat (perdoneu la utilització de la primera persona del plural). Llegint Montaigne t'adones que volia dir allò de que "el renaixement suposa un retrobament amb la cultura clàssica". Montaigne escriu per un lector que ha llegit a Virgili, a Ovidi, a Heròdot... i que coneix la història, literatura, y mites dels seus clàssics. Es tracta d'una qüestió de context: Montaigne usa aquestes referències com nosaltres ens referim als mites de l'univers pop (qüestió de nivell). Montaigne escriu en una clau que els lectors del seu moment entenen.

En fi, constatació de la pròpia ignorància... què hi farem.

- o - 

Afegit el dia 8 de gener de 2011: Interessant aquesta breu ressenya de Muñoz Molina.

Paraules del mestre Rivas

Llegim al mestre Manuel Rivas al diari EL PAIS del dissabte 16 de febrer de 2008.

SEPARATISTAS

La idea de la escuela catalana en Madrid, propuesta por Esperanza Aguirre, ha sonado como un alegre sonajero informativo. Días antes, sin embargo, la propuesta de Manuel Chaves de incorporar gallego, euskera y catalán a las escuelas oficiales de idiomas de Andalucía fue seguida de un linchamiento mediático.

Las lenguas, tan eróticas ellas, tan dadas a la concupiscencia, bisexuales, deseando bocas, pertenecen a la órbita de Venus, pero suelen caer al servicio de Marte. Nuestro mayor partido conservador ha lanzado la propuesta de segregar a los niños en Cataluña, en la enseñanza, según opten por estudiar en castellano o en catalán. Es una curiosa alternativa radical. Extremista. Y sobre todo, separatista.

Ignoro si esta disposición de segregacionismo se limitaría a Cataluña o se haría extensiva a toda España, ya que el programa conservador propugna un bilingüismo inglés-castellano. Una cosa es ser políglotas y otra trogloditas. Así, según el separatista consejero de Educación valenciano, el catalán es un "idioma extranjero", que amenaza con garras imperiales al vernáculo inglés, en franca regresión.

Rajoy, que es dos veces conservador, por política y por profesión, la de registrador de la propiedad, debería tomarse más en serio la conservación de todas las lenguas españolas. Y es lo que haría si fuese gallego de Suiza. ¿No son los idiomas valiosas propiedades? Y si vamos a plantar 500 millones de árboles, ¿cómo no mimar esos bosques centenarios de las palabras? Ese cultivo no es contradictorio, sino al contrario, con el aprendizaje del inglés, la herramienta de lo global y que tuvo su origen en unas pobres tribus de sajones emigrantes.

Lenguas aparte, el problema es la obsesión para separar a los niños desde que nacen. Como sea, hay que separarlos. Por clase social. Por religión. Por sexo. Por procedencia. Por el iris de los ojos. Vienen los niños al mundo y ahí están los adultos al acecho para marcarlos amorosamente a fuego.

Manuel Rivas, El País, 16-02-08

Zagajewsky, Szymborska, Herbert: que tindran els poetes polonesos?

Que tindran el poetes polonesos? A través de les traduccions ens arriba un llenguatge atemperat i sense artifici per descriure cruament, però sense drama, tot allò que està per sobre de l’home i que nega la vida. Però també, com la vida petita de l’home s’obre pas, com entre les runes parim criatures.

Necessito la poesia de Wislawa Szymborska, de Zbigniew Herbert, la de Milosz, i ara de la mà d’una trivialitat (una cita a la solapa de l’excel·lent poemari de Jorge Brotons “La raó de les sèquies”), he decidit entrar en l’obra d’Adam Zagajewski. Em sembla que aquest serà l’inici d’una llarga amistat.

Aquest mes m’agradaria oferir-vos, si tinc temps, alguns tastets d’aquest tres poetes impressionants.

Començaré avui per un fragment d’un poema de Zagajewski que, curiosament, enllaça amb la temàtica d’un altre poemari de Brotons (El tiempo raro), i que també té a veure amb el procés que tots vivim però que a mi, darrerament m’està afectant força, el pas del temps.

HABLA MAS SUAVE (fragmento)

Habla más suave: eres mayor que aquelque fuiste tanto tiempo; eres mayorque tú mismo y sigues sin saberqué es la ausencia, el oro, la poesía.
(...)

Entre los dedos cogías guijarros de la playa La Galère,
y de pronto sentías por ellos una inmensa ternura,
por ellos y por un pino frágil, por todos los que allí
estuvieron contigo y por el mar,
que aunque potente, es tan solitario...

Una ternura inmensa, como si fuésemos huérfanos
de la misma casa, para siempre apartados los unos de los otros,
condenados a breves momentos de visitas
en las frías cárceles de la actualidad.

Habla más suave: ya no eres joven,
el éxtasis ha de pactar con semanas de ayuno,
has de elegir y abandonar, dar largas

y hablar extensamente con embajadores de secos países
y labios cuarteados, has de esperar,
escribir cartas, leer libros de quinientas páginas.
Habla más suave. No abandones la poesía.


Adam Zagajewski
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
Poemas escogidos.
Editorial Pre-textos
Aldaia (Valencia), 2005.







Que passeu una molt bona setmana nins, que demà serà dilluns.

Bona nits, dolços somnis.

(Fotografia d'Adam Zagajewski per Jerry Bauer).