Tenyint de sol la tarda

L’encert d’haver tornat a Can Massot. De retrobar-la solidesa de la Roser i de la casa, que són una, penses mentre l'escoltes: forma i esperit. L’escolta prudent d’en Josep Maria, la seva parla reposada.

Trobar-se a casa.


És aquí que has llegit l’"Oncle Tungstè", l’estiu abans de la filla. És aquí que el sol tenyia les tovalles d'un desig d'estiu, en uns versos que ara parlen de la seva veu.



La seva veu és un desig d’estiu:
cristall tenyint de sol les tovalles;
el so de la tarda que declina;
la mesura; la determinació.

D’ on prové aquesta reminiscència?

Per què es dissipa?

V.M.  de “Stramonium”, en preparació.

 I l’encert, d’haver-te endut “La muntanya de l’ànima” de Gao, aquest Juliol d’humitat freda i de boira.

"Mentre tu vas a la recerca del camí que duu a Lingshan, jo passejant.me al llarg del Iang-Tsé, vaig a la recerca de la veritat. Acabo de passar per una vivència greu. (...)

(...) Sempre m'havien ensenyat que la vida era la font de la literatura i que la literatura havia de ser fidel a la vida, fidel a la seva veritat. I el meu error era precisament haver-me apartat de la vida, haver anat a l'encontre de la seva veritat"

Gao Xinjian
La muntanya de L'ànima
Traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping.
Columna, Barcelona 2001.


 P.S. Per molts anys Josep Maria.


Fotografia de V.M.

Concert d'ocells...

La gata siamesa dels veïns mossega les fulles de la planta que que cuiden els nanos de sota. En tenen cura amb una atenció que no dedicaran mai més a un vegetal fins que els arribi la meva edat, i res no iguali l'alegria de trobar tres tomaquets primerencs prenent forma al test que hi ha a la finestra de l'habitació.

Em llevo i puc veure dos pressecs voluptuosos contrastant a l'ampara del verd de les fulles del seu arbre, un magnoli estilitzat que busca la llum i una olivera. Habitants tots d'una ciutat B, d'una ciutat amagada darrere les facanes. La ciutat dels patis, petits i privilegiats alhora.

Una vida B, una cara B. Jo vull viure a la meva cara B, jo vull viure la meva vida B.

Aquesta hora, a tota hora, les ràdios vomiten els apocalipsis habituals (Cara A). Em quedo admirant el presseguer i l'alegria de la filla en veure els dos prèssecs (conserva-li l'alegria senyor de les dents afilades). I penso que avui m'he llevat massa tard per poder sentir el llenguatge dels ocells que sempre esclata a deshora (Cara B).

Però la veu d'ocells m'arriba en forma de entrega per correu (segona mà: vida B dels objectes): ESCOLTEU-LOS AQUÍ.

David Holland Quartet.
Conference of birds 
ECM, Munich, 1972.

Dave Holland: Contrabaix.
Sam Rivers Instruments de canya i flauta.
Anthony Braxton, Instruments de canya i flauta.
Barry Altschul, Percussions i marimba.

Escriu Dave Holland: "While living in London I had an apartment with a small garden. During the summer around 4 or 5 o 'clock in the morning, just as the day began, birds would gather here one by one and sing toghether, each declaring its freedom in song. It is my wish to share this same spirit with other musicians and communicate it to the people".


Si us ha agradat, també aquestes altres versions precioses:

Conference of birds, versió de Vereinte Stimmen Jazzvokalensemble .

i

Conference of birds, versió de Simon Lapointe.


Bon estiu.

Després de la batalla.

C. de la Reina Elionor.

Fotografia de VM



Tú no tienes la culpa mi amor
que el mundo sea tan feo
tú no tienes la culpa mi amo
de tanto tiroteo
vas por la calle llorando
lágrimas de oro
vas por la calle brotando
lágrimas de oro...


Fragment de LÁGRIMAS DE ORO
Manu Chao, Clandestino.
Virgin 1998.