Segut a l’auditori de Görlitz. Llegint Xavier Farré.

En una entrada al seu blog, Xavier farré exposa amb honestedat les dificultats que va haver de superar per escriure el seu “L’auditori de Görlitz”, un llibre al que he arribat aquesta tardor convulsa, buscant el recer del pensament i les paraules. Al blog, Farré parla d’un llibre construït a partir de la fragmentació, però per mi, per qui la seva lectura ha estat un petit regal, una reconnexió i -en una lectura més íntima- una reivindicació de mi mateix, aquesta fragmentació ha estat alleugeridora. Llegir “L’auditori de Görlitz” és resseguir un pensament humà, que és alhora flux i salt. Sento aversió pels discursos sistematitzats (per ser a-humans, quan no inhumans), per això aquest trencadís del que parla Farré al seu blog em sembla acollidor, càlid.

Flux, salt... i honestedat. Dels noms i llibres que habiten aquest text, dels seus temes (el paper de la poesia com a forma de coneixement; la figura del poeta com a mitjancer -presència sempre corprenedora a la poesia Milosz-; la presència aclaparadora de la història del s. XX; la xoà; l’exili o l’estranyament vistos des de la mirada dels poetes que l’autor coneix tant bé i des de la seva pròpia mirada), rescato tres moments. El primer, les paraules que Farré dedica al concepte de “camp cec”, terme encunyat per Roland Barthes en la seva teoria de la fotografia desenvolupat a “La cámara lúcida”, i que és també el títol d’un poemari de George Szirtes publicat el 1994. Farré reivindica aquest camp cec (allò que es troba fora del marc del poema) com el nostre reialme. Un reialme que pressiona el sentit del poema, un camp -gairebé en el sentit físic- que el poeta (Farré) percep com un espai íntim.

He compartit plenament, també, totes i cadascuna de les reflexions de Farré sobre la desaparició del món que hem habitat, a propòsit del Poema “Anar a Lviv” d’Adam Zagajevski, tot llegint els paràgrafs que hi dedica amb un poema de Iehuda Amichai ressonant en mi.

Farré reflexiona, en un to obligadament confessional –en el sentit més net de la paraula- sobre l’estranyament i l’exili (també l’interior fruit de tota mena de bandejaments o de silencis autoimposats). Em quedo com a mostra amb un breu paràgraf –a propòsit de l’exili interior del poeta Edvard Kocbek- en el que ressono plenament, ara que el meu propi estranyament m’envolta de silenci.

Pàgina 101

“La característica de l’exiliat és estar entre dos mons, no pertànyer a cap dels dos, tenir una indefinició. L’exili pot ser extern, però també intern, també en aquest trobar-se en dos mons com en l’experiència de Kocbek, potser finalment per això «l’exili és una llibertat/sense provocació ni enfrontament» perquè és l’absència perquè és la sensació de ser ignorat o menystingut per aquells que sí saben pertànyer al seu món”.

Finalment, una petita sintonia, quan Farré evoca el moment en el que a una llibreria de Reus troba un llibre que li crida l’atenció sense saber el motiu. El llibre porta un títol lacònic, “Poemas” i aquell jove no sap que aquell llibre li canviaria la vida. El llibre és aquest:

Czeslaw Milosz, Poemas.
Traducció de Barbara Stawicka
Tusquets, Barcelona 1984.

Ara sóc a l’estació de Sant Quirze, és l’any 1993, m’encamino a la Facultat de Ciències, és doncs migdia. Porto el núm 97 de la revista Quimera a les mans, faig temps, miro la fotografia d’un poeta polonès que em recorda al meu professor de problemes d’Anàlisi Matemàtica I (el recordat Professor W. Szlenk), és el poeta Zbigniew Herbert, tampoc jo sabia  que aquesta poesia, aparentment llunyana m’acompanyaria la resta de la meva vida.

Elzbieta Bortkiewicz,
“Zbigniew Herbert. Poesía de la realidad degradada”.
Quimera núm. 97 any 1993.

Gràcies, doncs, Xavier Farré, per oferir-nos aquest text profund i càlid. Gràcies també pels teus poemes i per eixamplar els confins de la nostra experiència gràcies als poetes que tradueixes a les nostres llengües.

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

No tenim res millor

Pàgina 38:

"(...) siempre habrá quien diga que la poesía es sólo literatura y que la música es sólo música; y este alguien, dolido como Job ( o sólo pedante como el estudiante de una universidad elitista), tendrá razón. Es sólo poesía, es sólo música. No tenemos nada mejor."

Adam Zagajewski
"Observaciones acerca del estilo sublime" a:
En defensa del fervor.
Acantilado, Barcelona 2005

Però a vegades emergim per un moment i...

Bé, si és clar, qualsevol poema en tant que manifestació de l’esperit és un poema espiritual, tot l’art és espiritual, però què fa que un poema aconsegueixi fer-nos ressonar en una nota més elevada? que ens faci emergir per un moment?

Perquè a vegades succeeix que emergim per un moment, i que per un moment perdura el dring d’una certesa. Succeeix que a vegades l'instant inicial prové de la lectura d'un poema com ara aquest:

PERDIDOS

Perdidos, perdidos en grises pasillos. Por la noche
las bombillas silban como los pitidos de barcas hundiéndose.
Leemos libros olvidados por sus autores.
No existe la verdad, repiten los sabios.
Las tardes de verano: un festival de vencejos,
en los suburbios estallan las peonías.
Parece que las calles se acortan
por el calor, por la facilidad de la visión.
Lentamente avanza el otoño sin hacer ruido.
Pero a veces emergemos por un momento
y sucede que brilla la puesta de sol
y aparece una seguridad pasajera,
casi una fe.

Adam Zagajevski
Mano invisible
Traducció de Xavier Farré
Acantilado, Barcelona, 2012.

Solidaritat i soledat aquests dies.

Adam Zagajewski.
Solidaridad y soledad.
Traducció d' A. Rubió i J. Slawomirski.
Acantilado, Barcelona, 2010.

Absolutament recomanable. Què fa que un llibre escrit als anys vuitanta sota l’ombra d’uns esdeveniments concrets (l’esclafament del sindicat polonès Solidaritat i la subsegüent imposició de la llei marcial a Polònia), sigui vigent per un lector d’avui com ara jo?

És molt probable que senzillament aquest lector que sóc jo, s’hagi trobat que els seu moment espiritual era l’adient per fer-ne una lectura  en termes propis,  i que això sigui tot. Però potser també és possible que aquest serè al·legat en favor a poder ser també dissident de la pròpia dissidència , a poder tenir un espai propi, un pensament propi, sigui plenament vigent perquè potser la busca d’aquest espai propi que anomenem la “vida de l’esperit”, el “cultiu personal”, o qualsevol altre denominació menys presumptuosa, sempre estigui amenaçada per la força de la historia i les vicissituds del col·lectiu, amb independència del moment concret. I que, per tant, el sentit comú senzillament sigui sempre balsàmic. 

Serenitat, sentit comú, humor, imatges sorprenents, decència, tendresa ... en definitiva tot allò que estimo dels poetes polonesos que han escrit a partir de la segona meitat del s.XX que conec.

He subratllat moltíssims paràgrafs i se’m fa difícil escollir un que sigui suficientment il·lustratiu del llibre.

Pàgina 85.

“El antitotalitarismo me convierte casi en un ángel (...) movido por las mejores y más nobles intenciones, el antitotalitarismo me tienta con lo irreal, con la irrealidad del bien (...) pero yo no soy capaz de ser sólo puro y bueno. Sé que vivo en contradicción, en una tensión permanente, entre medias tintas (...) Si obtengo alguna satisfacción es porque, a pesar de todo, corrijo parte de mis equivocaciones y, de vez en cuando, consigo comprender mi error, superar la inercia y experimentar la imperfecta libertad de andar desencaminado.”

...pero lo cierto es que rebosaba alegria. Més Zagajevski per començar l'any.

A propòsit de l’alegria pel pressentiment de la imminència de la escriptura... afegeixo al el següent text al post del dia 2.

Pàgina 8

“recuerdo muy bien una contradicción que siempre me había chocado: los disidentes prodigaban análisis, quejas, críticas e incluso gritos de desesperación, pero al mismo tiempo se lo pasaban en grande, disfrutaban de su disidencia, del riesgo que ésta comportaba, y se sentían orgullosos de su coraje. Naturalmente no podían ni mencionar tal cosa: era obligatorio hacer uso del lenguaje de la sociología y la preocupación. Y aunque yo estaba en París, sentía una presión parecida: oficialmente, tenía que ser un inmigrante desconsolado, pero lo cierto es que rebosaba alegría, la alegría que proporciona la soledad. Era libre, estaba enamorado, no tenía jefes ni colegas, y presentía la inminencia de la poesía. Sabia que iba a escribir y que lo haría mejor que antes. ”

Adam Zagajevski
Solidaridad y soledad
Traducció d’A Rubió i J. Slawomirski
Acantilado, Barcelona, 2010.

Val la pena aclarir que el llibre és un conjunt d’assajos escrits l’any 1983 quan Zagajevski  era un emigrant/exiliat a París. El  llibre parla sobre el contrast de la vida intel·lectual en un país, el seu d’aleshores, sotmès al totalitarisme i la mateixa tasca en una democràcia occidental,  però també conté una indagació lúcida sobre com conrear l’esperit, la solitud, una vida més plena en definitiva, ja sigui  en un règim opressiu com en un sistema a on l’asfixia prové de la reiterada vacuïtat.

Els dubtes i els plantejaments de Zagajevski són estimulants i plenament vigents. Podria haver escollit un text més significatiu del to del llibre (el que he escollit no ho és gens en absolut), però em costaria perquè a vegades em trobo marcant pàgines senceres que trobo encertadíssimes i brillants.

Acabo bé les festes, comença bé l’any. Jo no pressento d’imminència de res  però em deixo anar pel torrent de vida dels dos llibres que llegeixo ara, ambdós de Zagajevski.

Que els reis siguin generosos amb nosaltres, que ens portin alegria.

Bona nit, dolços somnis.

Horas tempranas, Se aproxima la alegría. Tornant a Zagajewski

Un mirador al camí de ronda prop de la platja de Sant Pol. Vigiles el fill que "ha descobert un paradís" a les formes abruptes de les roques.  El mar, com sempre, et neteja: obres el llibre que portes a la butxaca, somrius, i et deixes endur pels bons presagis del matí.

Aquests bons presagis també són per tu.

Dolços somnis, bona nit.

-o-

HORAS TEMPRANAS (Adam Zagajewski)

Horas tempranas de la mañana: todavía no escribes
(no intentas escribir), tan sólo lees indolente.
Todo está inmóvil, tranquilo, pleno como si
fuera un regalo que nos ofrece la musa de la lentitud,

como antaño, en la infancia, de vacaciones, cuando
se estudiaba largo tiempo el mapa de colores antes
de la excursión, un mapa que prometía tanto,

o el momento antes de dormirse, cuando todavía no hay sueños,
pero ya se presiente su llegada desde diferentes partes del mundo,
su marcha, peregrinación, cuando velan al lado del lecho del enfermo
(enfermo de la realidad) y la animación entre figuras medievales
encorvadas en una quietud eterna sobre la catedral;
Horas tempranas en la mañana, silencio;
                                  todavía no escribes,
todavía entiendes tanto.
                                  Se aproxima la alegría.



Adam Zagajewski
Antenas.
Traducció de Xavier Farré,
Acantilado, Barcelona, 2007.

Les flors dels ametllers sempre amenaçades...Un poema de Xavier Farré

Has arribat a la teva altra ciutat, que mai no serà del tot teva, cent quilòmetres al nord amb les butxaques de l’abric buides. Massa feina, i per tant no t’has endut feina. Massa tedi, i per tant has deixat els llibres a casa. Arribes a la ciutat que mai no serà teva amb “el neguit de no trobar-te a gust enlloc” (una versió del magnífic vers de Jordi Botella) que sempre vetlla a l’entrada del teu estomac.

Aquesta vegada és “Geli”. Com em costa trobar coses a Geli, per això acabo sovint a “la 22”. I tanmateix qui no s’emocioni en aquell caos difícilment pot dir-se lector. Què serien de les rambles sense Geli? i què seria el Mercadal sense la 22?

He entrat buscant “Antenas” de Zagajevski, però la meva misantropia no em permet abordar directament aquelles noies que endrecen ara a corre-cuita els llibres d’Anagrama (algú s’ha arribat darrere del mostrador i ha preguntat “Què hi fa això aquí” i dos veus han respost “Un moment, ara mateix ho endrecem”. Poder: ni una llibreria és tant paradís com ens pensem). Descartat enfilar-me pels prestatges, descartat adreçar-me a una de les noies que endrecen atabalades els llibres d’Anagrama, descartat dirigir-me a la veu que pregunta “Que hi fa això aquí”, descartat arribar-me a la 22, decideixo comprar “Misteriosament Feliç” de Margarit, per militància, i “La disfressa dels arbres” de Xavier Farré, el traductor del llibre que havia vingut a buscar. Tinc dubtes, ho confesso. Darrerament deixo massa llibres sense llegir.

En sortir les butxaques pesen encara més del que és costum, i no paro de pensar que els llibres millor d’un en un. Miro la solapa: Xavier Farré va nàixer el 1971, té la mateixa edat que jo... En arribar a la plaça de la independència em quedo uns minuts sol, obro el llibre d’en Farré per la pàgina 19. No puc deixar de sentir una escalfor interna: comencem bé, em reconec en el tercer vers. Em sembla que l’he encertat.


És un dia rúfol, al matí ja he d’encendre
el llum per no topar amb els objectes
que lentament em van definint.
El campanar vist des de la finestra
Segueix tocant les hores, els quarts
En el seu ritme indeturable. I al voltant
Ruscos il•luminats. També ells es defineixen.
Aquí els dies de sol es poden marcar
als calendaris. I veus que hi ha poques creus.
L’exercici involuntari de la memòria em mena
Als camps de vinya, als ametllers banyats pel sol,
Quan esperen les petites glaçades que els amenaçaran
de mort. Amarats d’una lluita fèrria i constant.
Penso en els ametllers. Penso en la vida que s’escola
al marge del dia rúfol, d’una llum que busquem
al marge d’aquesta grisor encesa del cel.

Xavier Farré. Recerca (poema i)
LA DISFRESSA DELS ARBRES
Poesia dels Quaderns Crema
Barcelona, 2008.



He pensat en els ametllers sempre amenaçats? I m'he preguntat què hi haura de cert i què d'un temor ancestral en aquesta amenaça pretesa.

Bona elecció, l’atzar obrint-se per la pàgina 19.

Dolços somnis, bona nit.

Dos entrades del blog de Xavier Farré.

Recomano una visita a l'excel.lent blog del traductor Xavier Farré. Com diu un company, "retallar i enganxar és l'essència de la blogosfera". Així doncs, sense cap recança us transcric aquí dues magnífiques entrades del mateix.

Poesia i traducció (entrada del blog de Xavier Farré del 10/4/08)

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia

Poetes i filòsofs(entrada del Blog de Xavier Farré del 20/3/08)

"Els poetes, a diferència dels filòsofs, no aspiren a establir una metàfora central amb la qual es podria identificar la seva visió, metàfores de l'estil de la caverna de Plató, les mònades de Leibniz, el superhome de Nietzsche, la clariana de Heidegger, una imatge central; tan sols busquen una veritat més profunda sobre el món, sobre l'home d'una altra manera, en el corrent de metàfores variables, en el riu de les imatges; per tant, un dels motors d'això és un sentiment intens que les imatges i les metàfores, encara que siguin les més aconseguides, són sempre insuficients, que cal anar – o nedar – més enllà, perquè encara no s'ha trobat la resposta, o potser fins i tot un no la vol trobar massa aviat. "

Adam Zagajewski: "El mirall menteix" dins El poeta parla amb el filòsof

La llum de Vermeer. On es troben Rivas i Zagajewski.

La luz de Vermeer, "aquest misteri de segles" a on avui conflueixen Rivas y Zagajewski.

A LEITEIRA

Hai séculos, nai, en Delft, ¿lembras?
ti verquías o xerro na casa de Johannes
Vermeer, o pintor, o home de Catharina Bolnes,
filla da señora María Thins, aquela tesa,
que tiña outro fillo medio tolo,
Willem, se mal non recordo,
o que deshonrou a pobre Mary Gerrits,
a criada que agora abre a porta
para que ti entres, nai,
e vaias onde a mesa do recanto
e co xerro derrames as bolboretas de luz
que o gando dos teus pastou
nos farrapos verdes e sombríos de Delft.

A tal que eu soñei no Rijksmuseum,
Johannes Vermer encalará con leite
esas paredes, o latón, o vimbio, o pan,
os brazos teus,
aínda que na ficción do cadro
a fonte luminosa é a ventá.
A luz de Vermeer, ese enigma de séculos,
esa claridade inefable sacudida das mans de Deus,
leite por ti munxido, nai, na corte escura,
na hora dos morcegos.


Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

Nai = mare; Lembras? = recordes?; Tolo = boig, lelo; Bolboretas = papallones; Gando = bestiar; Vimbio = Vímet; Morcegos = ratpenats.






LA MUCHACHA DE VERMEER

La muchacha de Vermeer, ahora famosa,
me mira. La perla me está mirando.
La muchacha de Vermeer, la de los rojos,
húmedos y brillantes labios.

Muchacha de Vermeer, perla,
turbante azul: eres la luz
y yo estoy hecho de sombra.
La luz mira la sombra con altivez,
condescendencia, quizá con lástima.


Adam Zajagewski
Poemas escogidos
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
selecció de Martín López-Vega.
Pre-textos,
València 2005.


Bon cap de setmana, bona setmana a tothom.

Un poema de Zagajewski (II)

Acabo aquest "mes dedicat als poetes polonesos que jo conec" (tinc noves obsessions a ressenyar en cartera) amb un poema d'Adam Zagajewski.

Finalment, després de llegir els seus "Poemas escogidos" publicats a Pre-textos, em refermo en la opinió que és un poeta immens.

El poema que segueix és un pèl llarg –les meves disculpes, nens- però es que a mi m’agrada molt.

NANA

Hoy no te dormirás. Hay tanta claridad en la ventana.
Fuegos artificiales crecen sobre la ciudad.
Hoy no te dormirás, han ocurrido demasiadas cosas.
Velan por ti los libros, en filas colocados.
Pensarás largamente en lo ocurrido,
en lo que no pasó. Hoy no te dormirás.
Se rebelarán tus párpados rosados
y de escozor tus ojos enrojecidos
y el corazón, hinchado de recuerdos.
No te dormirás, Se abrirá la enciclopedia
y de ella brotarán poetas de antaño cuidadosamente vestidos,
a resguardo del frío.
Se abrirá la memoria
como un paracaídas en un susurro repentino del aire.
Se abrirá la memoria
como un paracaídas en un susurro repentino del aire.
Se abrirá la memoria y no te dormirás,
te columpiarás entre las nubes,
diana móvil y clara a la luz de los fuegos de artificio.
Ya no te dormirás nunca, demasiadas cosas
te contaron, demasiadas han ocurrido.
Cada gota de sangre podría
escribir su Ilíada escarlata.
Cada amanecer podría convertirse en autor
de memorias oscuras. No te dormirás
bajo el grueso edredón de tejados, desvanes y chimeneas
que lanzan al aire puñados de cenizas.
Noches blancas fluyen, silenciosas, por el cielo
y susurran los remos, medias de seda.
Saldrás al parque y las ramas
golpearán en tus hombros amigablemente,
confirmándote de nuevo, como si no estuvieran seguras
de tu fidelidad. No te dormirás.
Correrás por el parque vacío, te volverás sombra
y hallarás otras sombras. Pensarás
en alguien que no está y en alguien
que vive tanto que esta vida, cerca de los bordes,
se vuelve amor. Cada vez más luz
se acumula en el cuarto. Hoy no te dormirás.

Adam Zajagewski
Poemas escogidos
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
selecció de Martín López-Vega.
Pre-textos,
València 2005.

Zagajewsky, Szymborska, Herbert: que tindran els poetes polonesos?

Que tindran el poetes polonesos? A través de les traduccions ens arriba un llenguatge atemperat i sense artifici per descriure cruament, però sense drama, tot allò que està per sobre de l’home i que nega la vida. Però també, com la vida petita de l’home s’obre pas, com entre les runes parim criatures.

Necessito la poesia de Wislawa Szymborska, de Zbigniew Herbert, la de Milosz, i ara de la mà d’una trivialitat (una cita a la solapa de l’excel·lent poemari de Jorge Brotons “La raó de les sèquies”), he decidit entrar en l’obra d’Adam Zagajewski. Em sembla que aquest serà l’inici d’una llarga amistat.

Aquest mes m’agradaria oferir-vos, si tinc temps, alguns tastets d’aquest tres poetes impressionants.

Començaré avui per un fragment d’un poema de Zagajewski que, curiosament, enllaça amb la temàtica d’un altre poemari de Brotons (El tiempo raro), i que també té a veure amb el procés que tots vivim però que a mi, darrerament m’està afectant força, el pas del temps.

HABLA MAS SUAVE (fragmento)

Habla más suave: eres mayor que aquelque fuiste tanto tiempo; eres mayorque tú mismo y sigues sin saberqué es la ausencia, el oro, la poesía.
(...)

Entre los dedos cogías guijarros de la playa La Galère,
y de pronto sentías por ellos una inmensa ternura,
por ellos y por un pino frágil, por todos los que allí
estuvieron contigo y por el mar,
que aunque potente, es tan solitario...

Una ternura inmensa, como si fuésemos huérfanos
de la misma casa, para siempre apartados los unos de los otros,
condenados a breves momentos de visitas
en las frías cárceles de la actualidad.

Habla más suave: ya no eres joven,
el éxtasis ha de pactar con semanas de ayuno,
has de elegir y abandonar, dar largas

y hablar extensamente con embajadores de secos países
y labios cuarteados, has de esperar,
escribir cartas, leer libros de quinientas páginas.
Habla más suave. No abandones la poesía.


Adam Zagajewski
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
Poemas escogidos.
Editorial Pre-textos
Aldaia (Valencia), 2005.







Que passeu una molt bona setmana nins, que demà serà dilluns.

Bona nits, dolços somnis.

(Fotografia d'Adam Zagajewski per Jerry Bauer).