Hi ha poemes que un guarda a la memòria, com a diuen que es guarden algunes peces de roba, com a fons d'armari. És el que em passa amb aquest poema pertorbador d'en Joan Duran i Ferrer, que vaig llegir per primera vegada a la plaquette "Sóc a l'antiga llar de" de PdV, i que l'autor a inclòs a un recull, del que he tingut notícia avui.I, per alguna raó que no conec, avui tinc aquest xiu-xiu al cap, i per alguna raó el vull compartir.
AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.
Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l'esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l'aire m'articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d'això, però, seria digne
d'un poema si no hagués llegit
d'uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D'aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d'orina
i pols com la matèria d'un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, fent tenalla,
discriminava mort i carícia
d'entre dues formes de dir pressió.
La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.
Joan Duran i Ferrer
Natural delit
Edicions del Salobre
Port de Pollença.
i
Plaquette "Sóc a l'antiga llar de"
Núm vers, hivern 2009.
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2009.
