El mode en que l’univers es celebra a si mateix

Es llegeix a les Upanisad que “el que pensa en Déu es converteix en Déu”. Per això, un dia sense la proximitat d’allò sagrat - a falta d’experimentar-lo- és un dia sec, en el que em sento allunyat de la meva naturalesa, lluny del centre. Potser per això la lectura de “La mente participativa” de Henryk Skolimowski m’ha semblat tant fèrtil. He llegit el llibre com qui escolta una conversa vigorosa, trobant-hi les intuïcions i els balbotejos propis en les paraules ordenades d’un altre: una forma de tornar a casa.

Subratllo i copio al meu quadern frases i passatges sencers del llibre d’Skolimowski, per exemple “El nous impregna el universo, al menos al que podemos conocer. Cualquier otro universo no es un universo para nosotros”, un pensament que sembla venir a nosaltres directament dels ancestres: dels pitagòrics, d’Anaxàgores.

Em commou aquesta intuïció ancestral de la naturalesa noètica (mental, psíquica) de l’univers,  que implica aquesta altra segons la qual tota evolució de la ment humana (o de la psique, o de la consciència, poseu aquí allò que us faci sentir còmodes) comporta una evolució de l’univers. No forma part de l’univers la nostra ment? no són els nostres pensaments, desitjos, fantasies... una part d’ell? No està el que imaginem al món? Recuperar aquesta intuïció no és altra cosa que una forma de restitució: reconèixer una forma de continuïtat entre el dins i el fora, una forma d’entendre el vincle entre nosaltres com a éssers que senten i pensen, i les coses i els altres éssers, que potser no són tant altres. Integrar aquesta intuïció en nosaltres, viure-la, ens faria estimar l’univers i cadascuna de les seves criatures o, com a mínim, atansar-nos-hi com si no ens fossin alienes: miraríem el món amb reverència i el món canviaria per nosaltres.

p. 367

“Sobre el lienzo del universo participativo, tejemos como individuos pequeños universos de significado. Nuestra subjetividad es importante, y a través de ella expresamos las diferencias entre los hombres. Sin embargo, nuestro vínculo evolutivo es incluso más relevante. Mediante él expresamos la magia de ser persona, los valores que mejoran y elevan la condición humana, el sentido indeleble por el cual, a pesar de los pesares, nos emociona estar vivos, inmersos en el viaje del devenir, tener como compañeros de viaje a otros seres vivos, y tener montañas, arroyos, bosques y borrascas también como compañeros en el tapiz desplegado del devenir evolutivo.”

 

H. Skolimowski

 p. 466

“La filosofía participativa es un acto de coraje: vivir lo divino, pues ¿qué otra cosa puede hacer el hombre que toma en serio su destino? Vivir lo divino supone un principio ético y participativo, así como de comprensión.

El universo ha creado incontables maravillas. Entre ellas tenemos la creación de la mente, no menos espectacular que la de una galaxia. Quizás incluso más, pues la mente se ha convertido en el ojo a través del cual el universo se contempla a sí mismo. Esta verdad es fundamental: mediante la mente, el universo se entiende a sí mismo. Sin mente, la gloria del universo no podría ser escuchada. Si no hay mente que comprenda, no hay universo que contemplar. La mente es el modo en el que el universo se celebra a sí mismo.”

 

- o -

Henryk Skolimovski
La mente participativa
Traducció de Juan Arnau i Su Lleó
amb pròleg de Jordi Pigem.

Atalanta, Vilaür,
2016.

 

Molses i dos poemes

Sendera de molses aquest matí, i el meu amor per elles, que amoroseixen la mirada i el tacte.  Una forma de nostàlgia de la terra verda i dels murs de pedra, ara ja territoris de la infantesa, que reverbera en l’ànima del que avui camina.

Llibres per obrir a la tauleta.

Pensament estellat i papers a les butxaques.

Salta la veu com la veu d’una filla que salta.

Desig de silenci i de mans resseguint la roca,

desig de molsa, de núvols de tempesta,

de no sentir desig

ni la sang interferida a les temples.

                            
 inventari


V.M.
Devesa oculta

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Algunes vegades,
molses benignes
habiten les paraules
dels poetes vells.

Aquestes però,
són un còdol tebi
a les mans de la traductora.

Em pregunto
si en l’íntima suplantació
que embasten,
les mans i el cos de la traductora
s’omplen també
de sargantanes esteses al sol.

Les mans de la traductora
impregnades del desig de l’home,
      el desig de tots els homes,   
    elemental i antic.
La pell evocada,
moltes rialles
verdes i rodones.

El desig de l’home i tots els homes
fermenta aquí en una paraula sola:
    “uvas”.

Imagino les seves mans quan tanquen el llum
en acabar,
    i mai no s’acaba.
La traductora s’endinsa ara
en el brogit dels dies.

A la taula, resten els papers esvalotats
com els cabells de la que surt de l’habitació,
i no ha estat sola tota la tarda.

 
V.M.  poema aparegut a la plaquette “sóc en l'antiga llar de”
Papers de Versàlia, Núm. Vers, Hivern 2009.

Al poema es reprodueixen alguns versos de Sis poemes a Tamar de Iehuda Amikhai, en la traducció de Manuel Forcano.

 

 

 

 

 

Fotografies: V.M.
27/2/2021

al Déu del cingle i de les abelles

Quan era encara un nano, a en Maule li va visitar un somni. En ell dues dones boniques però també una teranyina que l’empresona a la paret d’un penya-segat. Mentre mira d’alliberar-se, Maule veu un mico blanc. Les dones l’ajuden a agafar el mico per la cua i Maule pot sortir per dalt.

Quan Maule va explicar el somni al seu pare,  aquest va dictaminar que a qui havia vist en somnis era el Déu del cingle i de les abelles que hi viuen, i que el seu ofici seria el de recol·lector de mel. D’ençà que Maule es despenja pels terribles cingles i mira d’arrencar les bresques plenes d’una mel medicinal i estranya. Maule creu que el seu treball no és honorable, que dissortadament ha ferit a moltes abelles, i creu que el fet de dedicar-s’hi és la causa de la seva desgràcia i de la mort de les seves esposes: vida i destí.

Seguint la recomanació del meu fill A, escalador, mirem en família aquest documental bellíssim i terrible, sobre la vida de Maule i els seus companys recol·lectors de mel a la vall del riu Hongu al Nepal:  

,

 

The Last Honey Hunter,
Camp 4 Collective et al. (2018)

El Vídeo també es pot veure a Vimeo, i també és recomanable el “behind the scenes” del documental.