La gràcia i el vell estadístic

Algú va deixar a la taula de la nostra petita sala comú un article de la magnífica revista Quanta Magazine. L’article dóna llum sobre la intrahistòria de la demostració de la desigualtat de correlació gaussiana (GCI) que va trobar un estadístic jubilat: Thomas Royen, qui explica que la demostració li va venir al cap mentre es rentava les dents el 17 de juliol de 2014:

The “feeling of deep joy and gratitude” that comes from finding an important proof has been reward enough. “It is like a kind of grace,” he said. “We can work for a long time on a problem and suddenly an angel  – [which] stands here poetically for the mysteries of our neurons- brings a good idea.”

El “sentiment d'alegria profunda i gratitud” que ve de trobar una prova important és prou recompensa. “És com una mena de gràcia (...) Podem treballar durant molt de temps en un problema i de sobte un àngel –per referir-nos poèticament als misteris de les nostres neurones- ens porta una bona idea”.

Quina bellesa sentir parlar d’alegria profunda, de gratitud i de gràcia. I la preciosa i rilkeana menció a l’àngel que podríem associar aquí a tot allò que habita o ens arriba a través de l’inconscient... o  –per què no?, per què no?- a un agent extern: què sinó és la gràcia?

I quina pena, també, la falta de valor –a mi m’ho sembla- d’atribuir aquesta poesia al misteri de les neurones. Com si atribuíssim la bellesa de la cançó que ara sona als meus auriculars al maquinari de l’ordinador a través del qual m’arriba, als misteris de les resistències i els microprocessadors.

La relació de l’inconscient amb la descoberta no es nova, tampoc en matemàtiques. Els casos paradigmàtics d’Henri Poincaré –glossat per Jaques Hadamard a un llibre que avui seria impensable: Psicologia de la invenció en el camp matremàtic, una reflexió sobre el paper de l’inconscient i l’estètica en la creació i descobriment matemàtic-, o de Ramanujan –qui rebia informació directament de les seves divinitats- són suficientment coneguts... però diria que com a part del folklore. Parlar de l’inconscient a l’època de la neurociència contemporània sembla un anacronisme –a mi em sembla que el “descobriment” de l’inconscient va ser un dels avenços més profundament transformadors. Parlar de gràcia a l’època de la moderna neurociència, garantia d'anatema.

I malgrat tot, la gràcia, per referir-nos poèticament al misteri de... la gràcia.

- o -

Jaques Hadamard
Psicologia de la invención
en el campo matemático.
Traducció de L.A. Santaló
Espasa-Calpe
Buenos Aires, 1947.

Reeditat per la RSME

Versió Online.

Presagis de la fi.

Llegeixo amb una sorpresa només relativa que el govern del EUA ha desmentit els rumors sobre el final del món el proper dia 21. Dies abans havia llegit que la NASA també havia fet el mateix, desbordada per l’allau de preguntes rebudes. Comento això a la sobretaula i aleshores algú diu “X m’ha trucat per preguntar-me que en pensava jo de tot plegat”, i em quedo perplex. Seria massa fàcil parlar de la paradoxal falta de cultura científica de la nostra societat tecnològica, però que llenci la primera pedra un altre amb més mèrits que no pas jo.

Fa uns anys, en ple furor milenarista previ al 2000, Harold Bloom va escriue un llibret preciós, Omens of Millenium. Un text esperonat pel creixement de les creences milenaristes als Estats Units que acaba sent, però, una breu itroducció als diversos corrents gnòstic de les religions del llibre: la cábala, el sufisme, i els corrents gnòstics cristians. Recordo amb tremolor com vaig fruir de la seva lectura aquell estiu del 2000. Recordo també el sermó gnòstic amb el que Bloom acabava el llibre i que jo voldria ser capaç de subscriure.

També recordo vivament com vaig haver de contenir-me per no robar una altra joia, Cosmos, Chaos and the World to Come  de Norman Cohn (*), quan vaig tenir l’oportunitat. Però ja sabem que qui roba el coneixement potser no el mereix, i que el coneixement que no es mereix tampoc no es poseeix. 

Cohn va trigar vint anys de la seva vida a escriure el llibret, un exemple que els nostres gestors de la política acadèmica, només interessats a quantificar la producció, haurien de tenir en compte. “Este libro investiga las raíces más profundas y el nacimiento de una esperanza que sigue viva en la actualidad y, según la cual, en breve se producirá una consumación maravillosa, llegará un tiempo en el que el bien triunfará por fin sobre el mal y lo reducirá a cenizas para siempre jamás. (...) dicha expectativa cuenta con una larga fascinación a lo largo de los siglos y sigue ejerciéndola; y asimismo ha podido reconocerse envuelta en un manto secularizado en ciertas ideologías político-sociales. No obstante, han existido grandes civilizaciones, algunas de las cuales han pervivido varios milenios, que nada sabían de esa esperanza”.

I és que potser la recurrent presencia de la fi del món en el nostre imaginari, no sigui altra cosa que una manera més de manifestar el desig de posar fi a aquesta forma de vida tant inhumana. Ho sé, conec gent que viuria amb alleugeriment la notícia certera de la fi del món.

I a tot això, certament hi haurà un darrer dia per tots i cadascun de nosaltres, per tots els éssers vius de fet, i també pel nostres estimats planeta i estrella. Si tornem a la infantesa, quan només hi havia dues cadenes de televisió y una mica menys de soroll, recordarem amb nitidesa que també les estrelles tenen una vida:

"Dentro de varios miles de millones de años, habrá un último día perfecto. Luego, durante un período de millones de años, el Sol se hinchará, la Tierra se calentará, muchas formas vivas se extinguirán y el borde del mar retrocederá. Los océanos se evaporarán y la atmósfera escapará al espacio. A medida que el Sol evolucione para convertirse en una gigante roja, la Tierra se convertirá en un lugar seco, estéril y sin vida. Al final casi llenará el cielo y quizás se trague la Tierra".

Carl Sagan. Cosmos, Capítol 9: Las vidas de las Estrellas

Però al cap i a la fi, quan tot això passi nosaltres ja farà molt temps que nosaltres només serem un eco, bellíssim i alhora terrible: vindrà la fi, però aleshores nosaltres ja no hi serem.

Harold Bloom.
Presagios del milenio.
Anagrama, Barcelona, 1996.

Norman Cohn.
El cosmos el caos y el mundo venidero.
Crítica, Barcelona 1995.

Podrien les editorials alliberar els PDF d’aquests llibres, reeditar-los... o trobar la manera de fer-los accessibles de nou?

R.E.M.
It's the End of the World as We Know It (And I Feel Fine)
Document,
I.R.S. Records, 1987.

 - o -

(*) De qui recomano vivament "El mito de la conspiracion judía mundial", un llibre escrit a partir del que Cohn va veure a Europa després del seu desembarcament amb el cos expedicionari de l'exercit dels EUA a la IIa Guerra Mundial, i el qual veig que ha estat recentment reeditat per Alianza.

Un pensament de Poincaré per acabar d'una manera dolça una invectiva

Certament he escollit un mal dia per convertir-me al Budisme. Però calma... encara que certament haguem perdut aquesta i totes les batalles. Calma, perque encara tenim el recurs a gaudir d'una "segona vida", una vida B.

Mai no hi ha hagut tant de coneixement, tanta cultura, tant de talent i tant a l’abast de tanta gent. Per tant, gaudim-ne, gaudim-ne...

Gaudim-ne per les nits, gaudim-ne encara que el cos estigui cansat, gaudim-ne ni que sigui clandestinament. Investiguem, llegim, escoltem, compartim. A on no arribin les editorials, ni les lleis del mercat, ni les productores discogràfiques, que arribin els nostres pdf, els nostres mp3, els nostres blogs...

Detesto als apocalíptics (potser per que jo en sóc un), per això us deixaré avui amb una frase extreta d'un dels llibres dedicats a la divulgació científica que va escriure Henri Poincaré, un matemàtic humanista, probablement l'últim científic global, que tenia el curiós costum de no pensar gaire en els problemes que investigava per que pensava que el seu subconscient (fins i tot el seus somnis) s'encarregarien de seguir la feina.

"... la vida es sólo un corto episodio entre dos eternidades de muerte y, en ese mismo episodio, el pensamiento consciente no ha durado ni durará más que un momento. El pensamiento no es mas que un relámpago en medio de la noche larga. Pero ése relámpago lo es todo".

Podeu intercanviar "pensamiento" per moltes altres coses valuoses i obtindreu el mateix estímul, per exemple:

"... la vida es sólo un corto episodio entre dos eternidades de muerte y, en ese mismo episodio, el amor no ha durado ni durará más que un momento. El amor no es mas que un relámpago en medio de la noche larga. Pero ése relámpago lo es todo".
Ah... deixo per avui la meva segona (o tercera) vida. Em replego per sota de l'edredó com una boleta. A on anirà la meva tendra animeta aquesta nit?

Dolços somnis, bona nit.