Un apunt del diari de Márai.

Un mes després de la mort de la seva dona Lola Matzner, als EUA, on la parella s'havia exiliat després de passar per Itàlia, quan el 1948 van haver d'abandonar Hongria.


Pàgina 142:

"Llegan sin cesar las facturas desorbitadas del hospital, de los laboratorios, de los médicos. Una cama en una habitación doble, trescientos dólares diarios. Y tambien las medicinas. Si L. viviera, no soportaría ver las facturas. A mi me traen sin cuidado, el dinero ahorrado es para eso. Sin embargo el robo descarado ejercido por la medicina y sus compañías es asqueroso. No caer en manos de éstos, escapar.

La medicina deshumanizada, la industria."

De l'entrada corresponent al 14 de febrer de 1986. La transcric, perquè no sé si tothom és conscient del valor de la nostra sanitat pública.

Sándor Márai
Diarios 1984-1989.
Salamandra,
Barcelona, 2008.

- Papa, la casa de Joan Miró!

C. de Sant Quirze.

- Mira papa, la casa de Joan Miró! aquí viu Joan Miró!

Fotografia de VM (26/5/12)

- o -

P.S. Una petició als qui practiquen les arts plàstiques, i aquest cop, sense ironia: si us plau, seria possible preservar la bonica imatge de Sant Quirze i Santa Julita?

Això ho fa un nen!

Pàgina 79.

“RESERVES

Els que ‘no entenen’ l’art abstracte encara al•leguen en contra una altra objecció: veuen, en una pintura que prescindeix de la reproducció del natural –i això ho fan també extensiu a tota la pintura no realista, sigui o no abstracta-, l’escapada cap a la facilitat. ‘Això ho faig jo’, s’exclamen.  ‘Això ho fa un nen!’, asseguren, per tal d’afegir al blasme un subratllat irrisori.

És prou coneguda l’anècdota (…) que refereix Roland Dorgelès en les seves memòries, i que ve a dir: ‘Això ho fa un ase.’ Conta Dorgelès que uns quants escriptors francesos, per burla, van lligar un pinzell a la cua d’un ruc i mullant-lo en diversos colors –mullaren el pinzell, sembla, no el ruc- feren que els moviments de l’animal, convenientment  fustigat, imprimissin unes taques bigarrades sobre un llenç: el resultat van presentar-lo com l’obra d’un pintor ‘avantguardista’ italià en una exposició de París. Els crítics i els panegiristes de l’art viu acceptaren el quadre de l’ase com si fos de qualitat excepcional, i elaboraren al seu entorn la corresponent retòrica literària. Quan es descobrí l’engany, l’escàndol fou sorollós –diuen. Sorprèn bastant veure com encara avui hi ha qui, en citar aquesta bufonada anodina, creu que en ella es consumà el desprestigi de la –aleshores, temps de l’avantguarda- nova pintura. En veritat, els escarafalls dels bromistes, en aquella ocasió, com els dels qui avui exhumen la història, eren ben gratuïts.

Els crítics de l’ase s’equivocaren: la seva equivocació, això no obstant, no afecta  ni afectà la neta ambició de la pintura moderna. Perquè el quadre pintat per l’ase ‘podia’ tenir el seu valor. No sé si el va tenir, no és el cas concret el que compta, sinó la hipòtesi, però desproveïda de la malignitat de l’astúcia. I és que no hi ha cap impossibilitat, ni física ni metafísica, perquè l’atzar, que guiava la cua de l’ase i el pinzell que li havien enganxat, pogués donar un resultat tant bell i tan apreciable, des del punt de mira plàstic, com el d’una petxina multicolor o el de qualsevol altre atzar de la natura. Una conquilla, una rocam uns cristalls naturals vistos a través del microscopi, poden revelar-nos un espectacle bell: el realista més empedreït no sabria negar-los bellesa, si en tenien; no la podria negar tampoc, si tal bellesa existís, al quadre que pintava l’ase. Al capdavall, l’art abstracte –vulguin o no els mateixos abstractistes- està en la mateixa situació que un atzar de la natura. Allò que ens impulsa a qualificar de bell un objet trouvé, és el que ens serveix per apreciar la pintura abstracta.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.

Deambulava pels carrers fascinat per la petja de l'atzar

Hi va haver una època que deambulava pels carrers fascinat per la petja que l'atzar deixava a les parets. D’aquí, el dibuix de la sargantana que m’ha acompanyat tots aquest anys. Tot i que ara no, ara és un gravat també d'inspiració reptiliana, de Josep Moreno el que ocupa l’espai del meu estudi.

Es venç el cel sobre els carrers

i aquesta mena de fred endins,
el gust de l’aigua quan besa l’asfalt.

Jo sóc el bassal, el fanal
el rèptil que s’amaga,
cada passa de cada home,
la sang, la burilla, la pedra,
l’assassí.

V.M.
Liquen

Dibuix: tinta sobre paper 
(perdut) i fotocòpia intervinguda.

Coma unha luz brillando nos veráns, iluminando lonxe no tempo

Escoiteina onte na radio ... vinte e seis anos e aínda plenamente vixente, na súa denuncia surrealista. Aínda  Etiopía sigue tendo fame, e nin que doemos os nosos riles (un á merenda outro á cea)... eso si, o noso parado xa non parece tan altivo.

Hoxe non paraba de cantala pola rúa i A. non paraba de preguntar si es que había tido novas de ti: “que non...”.   Así que xa sabes, cada vez que eu canto Galicia Caníbal, A. pensa en ti.

- o -

STRAWBERRY FIELDS

Escoitando Os Resentidos
no Bar Montecarlo,
rompendo a noite no Renault 4L.
    Strawberry fields,
montes ardendo no verán.

Aínda hoxe,
cando lembro
o enterro do teu pai,
vexo a figueira que había na túa casa,
e as gafas escuras
daquel outro home
que rezaba por diñeiro.

Xa non sei, se eras ti quen xogaba ao billar
no Montecarlo,
pero recordo o Renault, o olor da herba,
Strawberry fields no cassette,
o brillo estraño dos montes ardendo.

Aínda hoxe,
gastado (gastados)
lémbrote coma un faro,
coma unha luz brillando nos veráns
iluminando lonxe no tempo
alimentado noites.

Tropismo, poderíamos dicir.

V.M.
L'home que mira perplex, 

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

La memòria com a filtre de la consciència

Creia que l'emisió d'avui del programa Millennium, era sobre la consciència (fa uns anys un dels meus temes preferits) però no: era sobre la consciència més enllà de la vida, i és clar, ha evolucionat per camins lleugerament diferents dels que jo a priori esperava. El cas és que ha tingut moments increïbles com l'intervenció d'Alba Payàs al minut 34, en la que ressonen les meves pròpies intuïcions sobre la consciència i el cervell com a instrument d'expressió de la mateixa.

Gaudiu-ne doncs, si voleu.

Dolços somnis, bona nit.

P.S. No he pogut insertar el vídeo al post: aquest és l'enllaç actualitzat: Consciència més enllà de la vida

Al voltant de flama de l'ignot: Marcel Ayats.

A la presentació, comparteixo torn amb en Marcel i l’Anton Carrera (abans havien llegit l’Esteban, en Josep Maria i en Toni). Els escolto i penso que sóc molt afortunat de poder compartir amb ells la lectura, d'estar amb ells i de poder escoltar-los a tots.

I recordo aquella altra tarda, al mateix lloc, en que vaig poder gaudir d’una llarga conversa amb en Marcel. Em va impressionar la convicció amb la aquest home tímid defensava els seus arguments; la seva entrega a la poesia; la manera en que s’il·luminava parlant dels poemes d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

També recordo haver-li comentat com m’havia costat entrar en la lectura del seu poemari “El clima de l’asfalt”, i també que en arribar a casa vaig treure el llibre del prestatge i el vaig posar a la bossa de viatge.

Uns dies després, lluny, el vaig rellegir amb la sorpresa de qui li ha estat revelat un significat.   

Avui, tornant a fullejar el llibre, em sento colpit pels dos primers poemes que transcric (canvio la idea inicial). El primer, perquè no hi ha una imatge més feridora aquests dies que la de la solitud extrema de la mendicitat; i el segon, perquè si: realment l’esperança és una falena que dóna voltes a l’entorn de la flama de l’ignot.  

A les meves mans avui, em ve al cap que “El clima de l’Asfalt” era un llibre profètic: el temps ha arribat, que tinguem sort.

- o -

La solitud furga deixalles d’escalf.
Una llauna entre la brossa
nafra un musell.
A fatiga d’esforç
lliurem flassades d’intempèrie.
Caps plens de lladrucs
baixen l’escala a rebolcons.
La llei del peix més gros
fa i desfà la vedruna.

- o -

El clatell de la llum no veu l’assassí.
Entre els fulls de la memòria
hi ha pètals de flors estuprades.
Talment una falena, l’esperança dóna voltes
a l’entorn de la flama de l’ignot.
Galledes de pluja apaguen el vi.
La pedra
                 resta immòbil com una ala.

- o -

OFICI D’ATZEMBLA (7)

La pluja desborda el mirall.
Sota el pes de la buidor cruixen bigues de ciment.
Darrere el mur s’aixeca el mur.
Pujada i revolts:
                              ofici d’atzembla.


 

El clima de l'asfalt
Marcel Ayats
(amb uns magnífics dibuixos d'Antoni Marquès)
Papers de Versàlia
Sabadell, 2005.