Napoli's walls.

Per recomanació d'en T. acabo de veure un DVD de l’actuació de Louis Sclavis, a qui no coneixia abans. Sol al menjador, aplaudeixo al televidor, i encara estic als núvols.

El vídeo en qüestió es tracta d’una posada en escena del seu treball Napoli's Walls (ECM, 2003), al festival de Jazz de Viena de 2002, amb la següent formació 

Louis Sclavis: clarinet baix i saxo soprano.
Médéric Collignon : trompeta. Atenció amb aquest paio!
Vincent Courtois : violoncel (impressionant el que fa aquest individu amb el violoncel!)
Hasse Poulsen : guitarra

El cas és que no tinc adjectius per expressar l’entusiasme i l’excitació que sento.  Nens, em sembla una meravella! I si, s’ha de veure l’actuació, o millor viure-la per apreciar-la.

El vídeo que he trobat a Youtube, i que insereixo no correspon a l’actuació de Viena, i evientment no aconsegueix fer justícia al sentiment que genera una actuació sensera, però...

En qualsevol cas, deixem constància al catàleg d'un nou desfici.



Dolços somnis, bona nit.

..."y algo menos de los escolares". Amichai novament.

El darrer poema de Màrius Sampere em remet al primer poema que vaig llegir-li a Yehuda Amichai, aquest cop en la traducció de Teresa Martínez.

Amichai novament, avui, colpit durament per la fotografia amb la que obria el diari. Perquè efectivament, s'apiada una mica menys dels escolars.



DIOS SE APIADA DE LOS NIÑOS PEQUEÑOS


Dios se apiada de los niños pequeños,
algo menos de los escolares.
y de los mayores, no se apiada ya,
los deja solos
y a veces tienen que ir gateando
por la arena ardiente,
para llegar a la estación de recogida
chorreando sangre.


Quizás de los amantes verdaderos
tenga misericordia y se apiade y les dé sombra
como un árbol a quien duerme en el banco
de la avenida pública.


Quizás también nosotros saquemos para ellos
las últimas monedas de amor
que nos dejó en herencia nuestra madre,
para que su felicidad nos defienda
ahora y otros días.

Yehuda Amijai a l’antologia
"Poesía hebrea contemporánea"
Traducció de Teresa Martínez
Hiperión, Madrid 2001.

El dolor no calia... un poema de Màrius Sampere

PARE, EL DOLOR

Pare, el dolor no calia,
ni les agulles punitives ni el xerric
de les dents en vida, ni la suor freda
ni el tumor, fosfòric, ni la nafra
que va estenent-se com en un llac nocturn.

El que volies sentir dels nostres llavis,
t’ho hauríem dit millor sense sanglots;
la teva casa llunya
l’hauríem trobada, també, només pujant.

La llum de la finestra eterna
rera la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos,
el llibre dels nascuts,
era prou resplendent dalt del turó i la nit
perquè no ens desviéssim mai
i t’arribéssim al cercle magnànim del sopar
amb la puntualitat exacta de la mort. No, Pare,
el dolor no calia.


Màrius Sampere
"Oniris i el tret del caçador",
Columna, Barcelona 1987.

Reproduït també a
"Si no fos en secret"
Proa, Barcelona, 1999.

* * *

Els dies 31 d’octubre i 1 de novembre, gràcies al miracle de Papers de Versàlia, tindrem a Sabadell a Montserrat Abelló, Concha García, Chantal Maillard i Màrius Sampere: Poètiques de Tardor a Sabadell...

Revisant alguns dels textos que els autors ens llegiran i sobre els quals en parlarem em trobo aquesta joia de Màrius Sampere, que passa ja al meu catàleg portàtil de poemes espirituals contemporanis.  

Salvar una altra nit de lluna plena.

L’home llop s’abraona sobre el baix, aquesta vegada no seran pentatòniques, seran escales majors que pugen i baixen amb violència. Hi ha violència també en l’harmonia, perquè l’home llop canvia de tonalitat sense cap ordre evident. Una hora després li fan mal als braços, molt mal, però ja no ensuma la olor de la sang. Haurà salvat una altra nit de lluna plena. Una forma extrema de ioga. No només la literatura salva.

Lliçons de tenebres.

Moltes gràcies M.C. per dir-me que seguies el blog
i que t’agradava. M'ha fet molta il•lusió.

El reproductor MP3 té una capacitat de 512Mb, així que a vegades cal prescindir de la companyia d’alguna música per tal de poder donar entrada a una altra. Avui, per donar entrada a Blue Train, no he tingut altra possibilitat que treure la primera i la segona de les tres lliçons de tenebres de F. Couperin (1668-1733).

La tercera de les lliçons es queda, però.

Recordo ara el meu primer encontre amb ella, de la mà de Jordi Savall, al film d'Alain Corneau “Tous les matins du monde (1991)”. I més coses recordo, confús i estremit, d’aquells dies. Del film però, no en recordo res.

L'àngel de la guarda de Charles Simic

Mi ángel de la guarda tiene miedo a la oscuridad. Finge que no, me hace ir delante, me dice que en un momento estará conmigo. Casi enseguida no puedo ver nada. “Éste debe ser el rincón más oscuro del cielo”, alguien me susurra a la espalda. Resulta que el ángel de la guarda de ella también ha fallado. “Es un atropello”, de digo a ella. Y por supuesto, por lo que sabemos, yo podría tener cien años, y ella ser sólo u na chiquilla con gafas que tiene sueño.


Poema en prosa de Charles Simic.

Traducció de Mario Lucarda.
“El mundo no se acaba y otros poemas”
DVD Ediciones,
Barcelona, 1999.


Em consta però, que el meu àngel de la guarda no té por de la foscor...

Estremida memòria...

A propòsit de l’entrada anterior, llegeixo estremit l'entrada a la Wikipèdia sobre la cançó "Strange Fruit".

Allà em trobo amb el nom d'Abel Meeropol, un professor d’institut del Bronx, que horroritzat per la fotografia de Lawrence Beitler del linxament de Thomas Shipp i d’Abram Ferrer, dos negres d’Indiana, va publicar l’any 1938, amb el pseudònim de Lewis Allen, el poema que donaria lloc a la cançó .

Però el que em deixa perplex, estremit, horroritzat i fascinat a l'hora és una breu anotació sobre Meeropol: Ell i la seva dona van adoptar els fills Julius i Ethel Rosenberg. (!!)

Els Rosenberg van ser condemnats i executats per espionatge sota l’acusació d’haver passat informació sobre la bomba atòmica a la URSS...

Llegeixo, però, que hi ha elements per creure que els càrrecs eren infundats. Però això no importa, no importa gens... la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.

BARBÀRIE:

Podem imaginar el patiment dels fills dels Rosenberg, Michael i Robert de deu i sis anys respectivament?

Els Rosenberg van ser els enemics públics d’una nació angoixada pel perill (real i vigent, certament), de la guerra nuclear. La por engendra la barbàrie, perquè la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.

Podem imaginar el dolor dels dos fills vistant els pares al pensal de Sing-Sing? Barbàrie.

I per contra,

GENEROSITAT I VALENTIA:

Anne i Abel Meeropol adopten a Michael i Robert, els fills dels principals enemics de la nació... Podem imaginar l’acte de valentia que suposava això als anys cinquanta en plena cacera de bruixes als EUA?

Podem imaginar tanta genorositat, tanta valentia, tant compromís?

Barbàrie i generositat extrema: un binomi tantes vegades repetit al llarg de la nostra història (y lo que te rondaré morena).