Vetlla

 

Vetlla (fotografia VM, 2023).

 

« (...) L’estiu de 2008 vaig decidir endur-me aquell llibre d’un poeta que no coneixia, la traducció que Jaime Priede va fer de Repair (Reparación, Bartleby 2007), per com em va pertorbar el poema pel qual es va obrir el llibre i que vaig llegir a peu dret a la llibreria: The blow (el cop). En ell es descriu com un home, espantat i en una reacció instintiva (but didn’t that make it worse?), colpeja a un captaire. Williams es pregunta si aquell home lamentava el que havia fet, si ho lamentava per la dignitat del captaire o pels anys que havia intentat aconseguir la innocència. The blow parla de la por a l’altre, de com podem ser de paorosos per als altres i de com ho podem ser per a nosaltres mateixos. D’ençà que la poesia de Williams, per la seva combinació d’introspecció, de memòria i de realisme gairebé documental; per la seva manera d’escopir i de cantar, no ha deixat mai d’incomodar-me i d’atreure’m.

Aquell matí vaig tornar a pensar en el poema perquè la nit anterior, en J. ens havia demanat algun suggeriment, per un Àlbum que examinés la dualitat por/poder, i també vaig pensar en un poema que Williams va dedicar als fets relacionats amb la mort de Martin Luther King, un poema sobre el qual va treballar durant trenta anys. Pensava en The blow, però no vaig sentir el cop, que devia ser fortíssim. Quan el vaig trobar caigut a terra, sense consciència, un fil de sang li rajava de la boca. Encara m’envaeix una mena de fred que m’omple i em paralitza quan ho recordo. Una estona després, ja recuperat, el meu fill em va preguntar com era que no li havia fet cap fotografia mentre estava a terra. Que potser no estava jo assistint un a taller de fotografia? De nit, vaig reunir forces per atendre l’encàrrec d’en J. Vaig anar a buscar el llibre, i aquest es va obrir per un poema que no recordava:

ÚLTIMES COSES

En una safata d’assecatge a la cambra fosca d’un amic fotògraf,
vaig trobar una foto del seu fill l’instant després de la seva mort,
les ulleres encara posades, una gota de sang atrapada a la boca.

Recentment, el meu amic va fer un llibre per commemorar el seu fill;
prop del final, hi ha una foto presa el dia abans que el fill morís;
la llegenda diu: “Aquesta és la darrera foto de l’Alex”.

Estic segur que el meu amic no sap que he vist l’altra foto.

¿Traeixo la seva confiança en explicar-ho?

Abans de mostrar això a algú altre, li hauré de demanar permís.
Si ho esteu llegint, sabreu que el meu amic m’ha perdonat,
que qualsevol petita veritat que la seva història pugui encarnar
val l’angoixa de recordar aquell moment reflexiu 

quan, després de cinquanta anys de fer-se amb la realitat a través d’una lent,
la seva càmera, sens dubte, va arribar al seu ull per si mateixa,
i el seu dit, segurament també pel seu compte, va prémer el disparador.

(C.K. Williams)»

Fragment del meu comentari “Allò que els ocells no presagien” al llibre col·lectiu Por/Poder, Àlbums Versàlia 4 (Sabadell 2024). Poema de C.K. Williams “The last things” (Repair, Farrar Straus and Giroux, 1999), traducció de V.M.

Fotografia: VM, 2023.

 

 - o -

Diversos autors,
Por/Poder,
Àlbums Versàlia 4.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2024.

 

El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat

Fa uns mesos, un poema de Mary Oliver va resseguir les meves passes.  No sé si això significa alguna cosa, però he après a deixar fer el món, i el temps en ell, malgrat que no pugui desxifrar els seus signes. Vaig llegir el poema en veu alta, el vaig gravar i el vaig enviar als amics: al cap i a la fi, em vaig dir, potser el poema no és per tu. També em vaig regalar una estona de llibreria i finalment em vaig fer amb un seu llibre d’assajos, Horas de invierno.  L’he llegit de forma interferida, però amb interès i curiositat… fins arribar al darrer assaig, que dona nom al recull, al que m’he anat endinsant amb una exaltació creixent: ressono, subratllo, subscric, llegeixo en veu alta, transcric al quadern. 

      
“Cuando tuve edad para recibir una educación, me encauzaron, como a la mayoría de jóvenes, hacia la adquisición de conocimiento, no tanto en el sentido de las ideas como de los hechos fehacientes. La educación, tal y como yo la conocí, estaba compuesta de una buena retahíla de certezas preestablecidas.

El conocimiento me ha entretenido, me ha moldeado y me ha fallado. Dentro de mi anida aún un hambre. En la que probablemente sea la indagación más importante de mi vida, he comenzado a buscar más allá de la razón, más allá de lo probable, en otras direcciones. Ahora creo que sólo hay un tema que merezca mi atención, el del reconocimiento de la faceta espiritual del mundo y, dentro de este reconocimiento, la condición de mi propio estado espiritual. No hablo necesariamente de tener fe, aunque abrigo esa esperanza. A lo que me refiero con espiritualidad no es a la teología, sino a la actitud. Este interés me nutre mucho más que el más sofisticado compendio de hechos. Ahora, en mi cabeza, en cualquier comparación entre verdades demostradas e intuiciones no demostradas pero vividas, las verdades salen perdiendo.

Así pues, me gustaría escribir un tipo de poesía elemental que no sólo evite lo que hay de puertas adentro, sino que ni siquiera vea las puertas que conducen al interior: a los laboratorios, a los manuales, al conocimiento. No hablaría acerca del viento y del roble y de la hoja en el roble, sino en su nombre. Hablaría del búho y la culebrilla ciega y el narciso y el tritón del este como de una compañía de espíritus, así como de cuerpos.”

 

Mary Oliver, Horas de Invierno.

* * *

“El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat. Dins del meu encara nia una fam”.  Hi va haver un temps en què una dissidència fermentava en mi. Estimo encara el coneixement. He dedicat bona part de la vida a una de les seves formes i encara tinc energia per seguir fent-ho, però és una forma de coneixement, diguem-ho clar, parcial; bellíssim sí, però parcial. Dubto de si afegir o no a l’entrada aquests poemes que vaig escriure pel Quadern Sophia de Mello, i que vaig corregir per ull nu: m’han retornat, perquè estan en sintonia amb aquest paràgraf, que m’ha colpit.

Com heu après això?

Partir i assaonar olives;
creure la sajolida;

trencar el manyoc de tendons,
          terrossos d’aquesta i tota terra,

sense el vici de les joguines
que el pensament fabrica.

                                        mans

—

També aquí un esforç:

l’aire emancipador,
          però els tristos animals de la puresa;

i una tensió, el misteri,
          forma de la vida, que és forma,
          i d’allò que no gosem.
 

                                        vers l’ombra.

 

Cansat dels tristos animals de la puresa, d’allò que diem “la vida de l’esperit” contraposada als temps de l’ànima.  Entregat a intuïcions no demostrades però viscudes. Una forma de dissidència, prendre partit per les mans.

* * *

Mary Oliver
Horas de Invierno,
Traducció de Regina López Muñoz.
Errata naturae,
Madrid 2022.

(*) La fotografia que encapçala l’entrada és d’Angel Valentin—The New York Times/Redux

Retrobant uns dibuixos de José Moreno

Avui, remenant algunes carpetes que feia temps que no obria, he trobat els treballs que José Moreno va realitzar per anar de la mà amb els poemes d’un recull que vaig tenir la sort de publicar fa uns anys,  Devesa oculta. Aquests treballs són una companyia privilegiada per un recull que encara em fa feliç.  

Dibuix de la portada.
José Moreno, 2018

José Moreno és un artista al que estimo i al que admiro per la seva obra i per la seva actitud: rigorosa i resilient (escolteu-lo aquí, si us plau, en una entrevista recent a Ràdio Sabadell). Com sempre, la seva forma de treballar m’impressiona, per això recomanaria escoltar els minuts 12.45 a 16:10 i 18:55 a 22:10 d’aquesta altra entrevista que vam fer el 10 de maig de 2018, al programa El cub blanc amb Gerard Torres i Raquel Garcia.

Només vam fer una presentació del llibre, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i allà vam tenir l’oportunitat d’exposar l’obra i compartir-la amb els amics que ens van acompanyar. En José va concebre el conjunt dels dibuixos d’una forma unitària i els va disposar en forma de quadern. Els seus quaderns són –sempre ho dic– una terra de maravelles. En aquesta entrada, d’aquell dia, podeu veure algunes fotografies del quadern: recordo ara la impressió que feia desplegat sobre una taula de l'acadèmia. Crec que va ser la única vegada que la obra es va exposar.

Els dibuixos van aparèixer publicats en blanc i negre, i espero que els lectors en gaudissin –l’edició a Zona blanca és pulcríssima–, però avui, que els he redescobert en color, he pensat que em feia molta il·lusió compartir-los desplegant tota la seva riquesa. Aquest és el sentit d’aquesta entrada.

 

Encapçalament d’Ill fares the land,
José Moreno, 2018.

 

 

Dibuix que acompanya el poema
sota les travesses el riu és un record,

José Moreno, 2018.

Encapçalament de Terracotes,
José Moreno, 2018.

 

Dibuix que acompanya el poema angiografia,
José Moreno, 2018.

 

Encapçalament de Llindar,
José Moreno, 2018

 

Encapçalament de Bol,
José Moreno, 2018.

 

Encapçalament d’On el blanc,
José Moreno, 2018

 

 

 

Encapçalament de Marges,
José Moreno, 2018

Tot això és bell, humild i abastable.

Cassà de la Selva, 2002
Foto: VM

Sovint voldria que ens aturéssim per copsar
la mà tendra de l’horabaixa sobre els camps,
quan els colors de les terres es fan múltiples,

o per veure com es filtren aquests rajos
en nostres estances, pensades per fer
fins consumir-nos, quan una mena de treva
irradia i ens recorda una forma elevada
o interior, tant és.

Tot això és bell, humil i abastable,
però sovint seguiu un altre reclam,
una vida que en vosaltres sembla més viva
i que us impulsa.

Sempre em sorprèn la nostra diversa sintonia
i em fa dubtar d’allò que anomenem present.
Em fa feliç, però, saber que també aleshores
la vostra ànima és tocada per altres ens
igualment bells, humils i abastables.

El biaix de les clarors, la gràcia concedida,
no conec un goig comparable. Voldria retenir
tots aquests besllums, lliurar-los de la certesa insidiosa
que un instant és un instant; de la dissolució que assetja;
de la fragilitat de la memòria; de l’agitació trivial,

i desaprendre aquest voler punyent
de saber-vos a recer, i abandonar-me a
l’hora benigna que ens ha estat donada
mentre us endinseu en la llum,
fent-vos u amb el corpuscle
i la falguera.

V.M.

El passat dia 16 de febrer vaig tenir el privilegi de poder compartir una hora al programa “El matí” de Ràdio Sabadell en la companyia de Raquel Garcia i Josep Alavedra, que van tenir l’amabilitat d'acollir-me al seu espai. Estic molt agraït a la Raquel, al Josep i també al Josep Gerona que va tenir la generositat de proposar el meu nom per gaudir d’aquesta oportunitat.

Al minut 16:18 vaig llegir aquest poema, que apareix a l’Àlbum Plaer/dolor (Papers de Versàlia, 2021) i també al poemari, ull nu, que publicarà aviat Témenos Edicions.

 

- o -

 

Diversos autors.
Dolor/Plaer,
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021

 

V.M.
ull nu,
Témenos Edicions,
Barcelona 2022.

Un crit, estelles. Dolor/Plaer (2/2)

A la segona part de l’Àlbum Dolor/Plaer, publicat recentment per Papers de Versàlia hi trobem una antologia de poemes de diferents èpoques i llengües sobre aquesta dualitat. Cadascun d’aquests poemes vénen acompanyats d’un comentari escrit expressament pel volum. A mi em va correspondre comentar un poema de Giuseppe Ungaretti, Gridasti: soffoco, escrit arrel de la mort del seu fill de nou anys.

No hi ha dualitat aquí, a Gridasti el dolor és frontal, sense cap clivella per l’esperança tret, potser, de la possible lectura espiritual: el dol com una forja de l'ànima  (Prova-la un cop més, acreix-li la força,/ Si vols -oh car, fins a tu- que m’enlairi/ On el viure és quietud, és sens mort). Ungaretti va necessitar deu anys per poder publicar el poema. Entremig, el poeta va publicar El dolor, un llibre on apareixen la mort del fill, la del germà, les pèrdues que la segona guerra mundial, però de manera significativa no va incloure Gridasti. Trobareu una anàlisi més contextualitzada del poema a l’article de Pedro Luis Ladrón de Guevara «Sobre Il dolore y el poema “Gridasti: soffoco”» al Quadern Ungaretti (p.148-157), publicat també per PdV el 2013.

Gridasti és un poema complex, on hi conviuen versos estellats per l’impacte i fragments d’una gran eloqüència. A vegades ens situa en el moment de la tragèdia (que esdevé un present sense fi), i a vegades Ungaretti sembla situar-se en un futur on creix l’horror del pare que sobreviu.

Reprodueixo en aquesta entrada el poema d’Ungaretti, en la traducció de Rossend Arqués, i un fragment del meu comentari, tot reiterant que si teniu l’oportunitat, us acosteu a les múltiples veus i les magnífiques pintures, que apareixen en aquest primer Àlbum de Papers de Versàlia.
 
CRIDARES: M’OFEGO

No podies pas dormir, no dormies...
Cridares: m’ofego...
Al teu rostre dissipat ja en els ossos,
Els ulls, plens de llum encara
Només fa un moment,
Els ulls es dilataren... Es perderen...
Jo sempre havia estat tímid,
Turbulent, díscol; però lliure, pur
I feliç renaixia al teu esguard ...
A més la boca, la boca
Que una volta semblava, al llarg dels dies,
Llampec de gràcia i joia;
La boca es va retorçar en lluita muda...
Un infant és mort...

Nou anys, cercle clos,
Nou anys, als quals ni un dia ni un minut
Mai més s’hi afegiran;
En ells s’alimenta
El foc únic de la meva esperança.
Jo puc cercar-te, puc tornar a trobar-te,
Puc anar, constantment vaig
A reveure’t créixer
Del cap a la fi
D’aquests teus nou anys.
Sense parar puc,
Distintament puc
Sentir-te les mans a les meves mans;
Mans teves de pàrvul
Que aferren les meves sense conèixer-les;
Les teves mans que sensibles es tornen,
Lliurant-se més conscients cada cop
A les meves mans;
Les teves mans que seques esdevenen
I, ben soles, -pal·lidíssimes.
Soles a l'ombra reposen...
La setmana passada eres florent...

Ara et vaig a buscar el vestit a casa,
A la caixa després vindran a cloure’t
Per sempre més. No, per sempre
Ets ànim de les meva ànima
I me l’alliberes.
Millor l’alliberes ara
Que no ho faria, viu, el teu somriure;
Prova-la un cop més, acreix-li la força,
Si vols -oh car, fins a tu- que m’enlairi
On el viure és quietud, és sens mort.

Reparo, sobrevivint-te, l'horror
Dels anys que t’usurpo,
I que als teus anys afegeixo,
Enfollit per la recança,
Com si, mortal encara entre nosaltres,
Seguissis creixent;
Però sols creix, buida,
Aquesta meva vellesa odiosa...

Com ara, era de nit,
I em donaves la mà, fina mà ...
Espaordit, escoltava dins meu:
És massa blau aquest cel de mitjorn,
Massa estrelles el curullen,
Massa i, per a nosaltres, cap de familiar...
(Cel sord, que davalla sense alè,
Sord que oiré constantment oprimir
Mans dispostes a esquivar-lo... )

Giuseppe Ungaretti (1939, publicat el 1950).
Traducció de Rossend Arqués
 

- o -

El següent text és un fragment de la meva col·laboració a l’àlbum a propòsit del poema d’Ungaretti. Com he dit, a Cridares el dolor és tant frontal, que només vaig poder entrar-hi d’una manera lateral, fent ressonar els seus versos en records i moments quotidians de molta menys intensitat.

Anunciació de Giovanni Santi.
Galleria Nazionale delle Marche (Urbino)

 

 

UN CRIT. ESTELLES (fragment)

El palau ducal d’Urbino, avui la Galeria Nacional de la Marca, és un indret fred al febrer. Les sales són altes i els bidells es mantenen enganxats a uns minúsculs radiadors. Em recordo deixant-me embadalir per algunes de les diferents anunciacions que s’hi exhibeixen, embolcallat per un anorac insuficient i per l’excitació de qui ha arribat sol a una ciutat i sol l’haurà de transitar. Les anunciacions renaixentistes solen ser escenes delicadíssimes, tot en elles denota la cura prolixa de qui acaba de descobrir una nova mirada al món. En elles em sol impressionar la joventut de la que és visitada –també l’aparent del missatger– i una forma d’enuig sord em creix quan en alguna hi figura la presència ominosa del regidor del món. Així em sento quan el poema em posa, novament, al davant de l’anunciació de Giovani Santi  – pare de Raffaello– que s’exhibeix al palau. Un es deixaria enamorar per la tendresa del gestos, la serenor de la futura mare i el rostre net del portador de la nova, si no fos per la imatge acerba de la creu que carrega l’infant que davalla, per la certesa brutal de la cisalla i la devastació, present ja en el rosat inici: un infant és mort. Amikhai escriu que Déu s’apiada dels infants, una mica menys dels escolars, i ja no té pietat per als adults que deixa sols en la sorra ardent, ensangonats. Aquí, però, ni una mica menys dels escolars, ni el temps del goig i la plenitud, el temps dels anys que t’usurpo en sobreviure. La veritat del quadre em revolta, per irrefutable, i deixa un traç de sutge en la placidesa de la tarda, en l’alegria amb la que retorno, per carrers costeruts, allà on dic casa, mirant de no pensar ni en la intempèrie ni en la fragilitat d’aquest equilibri que anomeno «la nostra vida», procurant no pensar massa en els fills, lluny de mi per uns dies, ni en la impossibilitat de saber-los a recer: aquesta por inextingible. 

(...)

 

- o -

Diversos autors.
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021

El dolor i el plaer al nou Àlbum de Papers de Versàlia (1/2)

 

Dibuix de Natividad Ayala
per l’Àlbum Dolor/Plaer

L’any 2004 vaig rebre una invitació per participar en una de les plaquettes de poesia que aleshores editava, d’una forma acuradíssima el grup de Poetes Papers de Versàlia. Ho recordo amb una enorme felicitat. Va ser el primer regal, de molts altres que havien de venir d’aquesta gent tant generosa. Les plaquettes van ser un petit miracle, només cal agafar una d’elles per constatar la munió, la pluralitat de veus i poètiques que les habitaven. També van ser un petit miracle d’art, perquè cada plaquette anava il·lustrada per l’obra d’un artista convidat. Les tres presentacions anuals van acabar esdevenint un ritual, una celebració i un punt de trobada per molts de nosaltres, que atepeíem la sala d’exposicions, el passadís, o el pati noucentista de la Casa Taulé.

 

Després de l’aventura de les plaquetes i en paral·lel a la publicació de la col·lecció Zona blanca, molt estimada per mi, el grup va iniciar la publicació d’uns volums monogràfics sobre grans noms de la poesia universal. Els Quaderns són obres de referència, o ho haurien de ser, amb estudis i traduccions inèdites. Sovint van servir per fer accessibles veus rellevants molt poc conegudes a Catalunya o Espanya, vegeu per exemple els quaderns Cecilia Meirelles o Eugène Guillevic. Però això sobta una mica l’escàs ressò d’aquestes publicacions entre la comunitat poètica i la limitada atenció de la crítica.

Un cop acabada l’etapa dels quaderns, el grup ha decidit apostar per un format molt més centrat en la creació amb l’aparició d’una nova col·lecció, “Àlbums Versàlia”.  El primer d’aquests àlbums, presentat a Sabadell el passat dia 25 de novembre, és senzillament aclaparador. La proposta gira al voltant de la parella dolor/plaer, i compta amb tres seccions: «Caplletres» amb dos textos de les poetes Mary Jo Bang i Pilar Adón; «Antologia», on es presenta una col·lecció de vint-i-set poemes de diferents èpoques i llengües sobre el tema, acompanyats d’un comentari, lliure, escrit per diversos poetes contemporanis; i «Inèdits» on es presenten trenta-dos de poemes escrits pel volum. No em puc estar d’escriure la llista de col·laboradors del volum: Mary Jo Bang, Pilar Adón, Teresa Pascual, Núria Busquet, Rosa Font Massot, Begoña Callejón, Trinidad Gan, Marta Sanz, Emilia Conejo, Núria Mirabet, Josep M. Fulquet, Jordi Vintró, Francesc Parcerisas, Esteban Martínez Serra, Juan Cobos Wilkins, Rosana Acquaroni, Quilo Martínez, Josep Maria Ripoll, Mireia Vidal-Conte, Xavier Farré, Vinyet Panyella, Corina Oproae, Abel Murcia, Jordi Virallonga, Natividad Ayala, Ángeles Mora, Xoán Abeleira, Pilar Pallarés, Jaume C. Pons Alorda, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep Gerona Fumàs i V.M.

El volum conté més d’una trentena de dibuixos de Natividad Ayala que dialoguen amb els textos. Són senzillament magnífics.

Serveixi, doncs, aquesta entrada com una recomanació i també com un reconeixement als poetes de Papers, que han fet possible l’obra.

 

- o -

Diversos autors.
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021

Prendre partit per la bellesa. La poètica d’Anna Garcia Garay

Vaig conèixer l’Anna Garcia Garay en alguna de les lectures de Papers de Versàlia,  però vaig començar a conèixer millor la seva poesia arrel de la sessió que va girar al voltant de la seva obra al cicle “Llegir poesia en temps de crisi”. No debades disposàvem d’una hora per escoltar els seus poemes i conèixer la seva proposta –el luxe del repòs en uns temps de lectures industrialitzades–. 

Aleshores, l’Anna havia publicat dos reculls de poemes: Assassins de margarides (Viena, 2012) i Els mots encreuats (Edicions 62, 2012), dos poemaris lírics que, òbviament, giren al voltant del goig de l’amor i la tristesa de la pèrdua: així de simple, així de recurrent si voleu... i així de necessari també.  Com a mínim des dels temps de Safo i Alceu, els homes i les dones ens hem aplegat al voltant d’uns versos perquè algú altre faci servir aquesta forma alterada del llenguatge que és la poesia per explicar aquesta forma alterada de consciència que és l’amor, perquè posi paraules al vertigen que sentim en ser estimats o rebutjats. El poema de Safo, cisellat pel temps, ens diu: S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit  passa d’hora/i jo dormo sola. Dos mil set-cents anys despès una altra dona escriu:

EN CODI DE TARDOR

Retallo el capvespre per la línia
                        de les muntanyes.
Cel de pessebre, lluna rodanxa.
El vent ha foragitat els núvols
                       i ara desordena els estels.
Estavello la certesa del fred
contra la promesa suau del nòrdic,
i et penso en codi de tardor,
en clau de fulles seques i calfreds.
Si transformem l’enyor en verb,
ens ploren les paraules.

(Assasins de Margarides, p.40)

Òbviament no pretenc establir comparacions –seria una exageració absurda– sinó deixar constància d’aquest misteri pel qual les paraules dels i les poetes semblen donar-se la mà i esborrar els mil·lennis que les separen.

Anna Garcia Garay escriu una poesia delicada i diàfana; a vegades fa un ús enjogassat del llenguatge; als seus poemes hi trobem la presència d’un erotisme subtil i, també, una contenció encomiable als poemes de desamor. Com a lector m’agrada molt que la seva poesia no defugi mostrar l’alegria franca de qui estima o l’alegria incerta de l’expectativa:

hermenèutica

Véns i m’endevines, oculta, entre les línies d’aquest escriure a batecs, a cop de sang. M’interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d’aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell. Goses pronunciar-me entre llavi i dent. M’agradaria saber quin gust té el meu nom.

(Els mots encreuats, p.20)

L’Anna tampoc no mostra complexos a l’hora d’apostar la bellesa. De fet, la busca de la bellesa és una constant de la seva poesia. Una bellesa que s’expressa en termes abastables i quotidians. Una bellesa buscada a la taula parada, a la tassa i el plat, als camps esquitxats de roselles, al bes a l’orella, a les lletres que s’ordenen en tipografies amables.

Amb aquesta aposta per la bellesa al cap, m’endinso en la lectura de Dietari del buit (Pagès Editors, 2020), el seu darrer llibre, amb un títol que pot ser llegit de forma ben literal. Escrit a partir d’una convalescència, Dietari, és un canvi de registre –encara que no total– en la poètica de l’Anna. El llibre es presenta en dues parts –una constant als seus llibres–: El foc i L’aigua, escrits sota la divisa d’un poema d’Ángel Guinda que ens diu que “el agua y el fuego no escriben hacia atrás”… i és que la poètica de l’Anna s’escriu sempre amb la mirada posada endavant.

A Dietari el cos pren la paraula. Especialment a El foc, les gramàtiques, abans sense arestes, semblen afilar-se. Els poemes curts de l’Anna esdevenen curtíssims, gairebé esmolats:

accidents

inaugures un altre dia
que s’enlaira
i que s’estavella
contra el vidre de la finestra.

que se’t trenquin tots els dies que vindran
en saber que van néixer d’una esquerda.

(DB, p.17)

Recordo haver escrit un breu correu a l’Anna, al cap de poc d’haver sortit el Dietari, on li deia que haver apostat pel seu estil –el del poema curt– era un encert, perquè el cos és poc donat a la retòrica supèrflua (De l’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat, resa el títol del poema d’Amikhai).  Ara però, penso que sí, que el cos és precís i exacte... no així la por que sempre és roma, indefinida. Per això l’Anna ha de ser precisa i exacta per conjurar la por.

bosc

afillar el corc que et forada el cos,
famolenc,
donar-li el nom de la por,
i avesar-se al rosec.

Som fets d’un temps de fusta.

(DB, p.31)

El llenguatge sempre havia estat present a la poètica de l’Anna, però ara i aquí, el llenguatge és una via de salvació, així , donar-li un nom a la por (bosc) ... enunciar el vers que salva (esmaperduts), oferir la paraula a la por perquè visqui al poema (homeless)... per citar algun de tants d’altres poemes/conjur.

Al segon moviment del llibre, L’aigua, els poemes semblen voler brotar, créixer, la mirada vol anar enfora, als marges del dits volen créixer poemes (botànica, p.67). Els poemes es fan més llargs, les imatges de la fusta (insensible) són reemplaçades per la llana, els cordills, les labors (imatges pròpies de la seva poètica)... El cos i el desig semblen renéixer i retrobem  les referències pròpies de la lírica propera de l’Anna (tipografies, p.73 o al límit, p.81), fins i tot retrobem el gust de l’Anna pel joc, amb la disposició del text per exemple (ales, p.69).

Per acabar, voldria compartir amb tots vosaltres un darrer poema que m’agrada especialment:

introspecció

gosar mirar dins.
acceptar el propi contingut,
acceptar ser-ne continent.

i, en un exercici de valentia,
descriure la cambra,
l’aire,
els mobles. 

(DB, 57)

El final del poema em fa pensar que a vegades, voler mirar enfora pot ser també una forma de fer ànima. En un exercici de valentia descriure’s en allò que t’envolta i apostar per la bellesa per, finalment, fer una ànima bella,  és la proposta de la poètica de l’Anna, potser també la proposta d’aquest llibre, dolorós a vegades, però vitalista finalment... i sí, també ple de bellesa.

- o -

Anna Garcia Garay
Dietari del buit.
XXIV Premi de Poesia Màrius Torres, 2019.
Pagès Editors,
Lleida 2020.

Sota l'estela d'una cua de foc. La poètica de la imaginació i la resiliència de David Madueño.

Sempre és una alegria poder celebrar amb els amics que la seva obra vegi la llum. Altra cosa és reflexionar en veu alta sobre els seus llibres. Sempre hi ha el perill que les paraules, si són elogioses, puguin estar tenyides pel tint de l’amistat. Assumeixo, doncs el risc de parlar de Cua de foc, el nou poemari de David Madueño publicat recentment a la col·lecció Zona Blanca de Papers de Versàlia, perquè honestament penso que és un pas endavant en la seva recerca literària i personal; un llibre amb el que puc ressonar i eixamplar l’ànima que és, molt probablement, la raó per la qual llegim.

Cua de foc és el cinquè llibre de Madueño després de Desvetlla de mots és feina obscura; Poesia per a carnívors; Els murs incerts i Osques.  De tota la seva obra prèvia voldria destacar Els murs incerts, un llibre que estimo (un llibre vigent del que demano, si us plau, una reedició) en el que es mostra la intempèrie a la que en certa manera ens hem vist abocats tots, però amb major intensitat una generació concreta que ha hagut de d’abandonar dolorosament qualsevol  aspiració a seguretats i certeses (començant per uns murs que es puguin anomenar llar) i deixar la natura del cargol per esdevenir llimacs. Remeto a la sentida i excel·lent lectura que Marta Perez i Sierra en va fer el 2015 a Núvol. Amb Osques, tinc la sensació que Madueño reprenia el tema de Els murs, la desfeta de les falses certeses sobre les que ens havíem edificat, però des d’una mirada interior: Repassa veritats/ per treure’ls brillantors./ Et seran negades:/ deixa que llampurnegin./ Qui sap si el seu esclat/ T’haurà de fer de guia./ Fins i tot quan cauen,/ els fars ens enlluernen (Fars, Osques, 2017). Aquest moviment interior es reprèn ara a Cua de foc, amb el desig expressat al darrer poema d’Osques (Claror), de sortir ben enfora, a la claror.

Entre els elements que caracteritzen la poètica de Madueño,  que trobem ja als seus primers poemaris i que retrobarem –evolucionats- a Cua de foc, en destacaria el to reflexiu,  dubto si emprar terme filosòfic per evitar evocar els grans sistemes de pensament que, un cop constituïts, esdevenen sobrehumans i, per tant, inhumans.  Res de sistemes, a la poètica de Madueño el pensament és de mida humana, rigorosament humana: en ella, es pretén deixar constància de la desempara en la que vivim, però també del constant afany de la vida per obrir-se pas: la de Madueño és una poètica de la resiliència, de la resistència íntima, de la reconstrucció, de la callada fermesa.

I així, finalment, sota la divisa de Vinyoli “Entrem en la foscúria que germina” amb la que Madueño clou Osques, entrem també en Cua de foc, una obra en dos moviments, el d’una foscúria magmàtica i el de la germinació constituïda.  Al primer moviment, que dóna títol al llibre, hi trobem imatges d’alta intensitat, primigènies i magmàtiques (el foc, la forja, la lava, la brasa, l’espurna, el llamp...). He volgut veure en ell, encara, part del moviment intern d’Osques, però aquí transmutat en quelcom més intens i germinal, on les imatges adquireixen una alta intensitat impulsades pel seu contingut arquetípic.  I aquí, també és on Madueño arrisca i es singularitza en fer present el elements de la fantasia (el nigromant, l’alquímia...), un univers ben personal, com saben els que segueixen alguns dels seus blocs.

Com és habitual a la poesia de Madueño, trobarem un espai per la memòria personal (Espurna, Arsonfòbia, Besllum...), una memòria potser més present als primers compassos del segon moviment del llibre (origen, petitesa o molt especialment Cintes magnètiques), que aquí s’expressa a través del cos i les seves ferides (les cremades) o, al segon moviment (Raval de dins), vinculant-lo a la malaltia. Es diria que aquí el cos és, de fet, un atanor: el recipient on projectar els processos de l’ànima, que imagina i genera.

Si, el moviment de la primera part és interior, diria, però la mirada no és abstreta ni estrictament autoreferencial vegeu per exemple el poema Lava on Madueño reflexiona sobre la nostra condició que alguns voldrien veure reduïda a la condició de dada:

LAVA (p.16)

Som combustible fòssil
d’un món que ens engoleix
sense mastec ni xolla.
Tot s’aprofita: no en queda res.
Davallen la nostra matèria
i esperit cap a grans forns encesos
on la forja del metall preciós
s’atura en la fosa:
or líquid, lava sense sílice,
fluida sense polimeritzar,
els diners d’avui no dringuen.
L’única remor és el flux de dades
que transmuda la xifra
en deute o riquesa.

A la poesia de Madueño, com veiem, les imatges relacionades amb la ingesta, amb la digestió, amb la gola... són metàfores incòmodes que permeten al poeta vehicular la part més descarnada del seu relat quan fa referència a certs aspectes socials.

D’aquesta primera part, en destaco també els poemes que dedica a la seva reflexió sobre la literatura en general i la poesia en particular. Reflexions que trobarem als tres darrers poemes de la primera part (Poètica, Cànons o Sedàs) i que serveixen com a autèntica declaració de l’actitud de Madueño com a  poeta (No et consideris exemple de res/(...) no et pensis que diràs res de diferent/o milloraràs el que tants arquitectes/ de parla perlada i apelfada/ han dissenyat al llarg dels segles (...) que no hi ha objectiu...). Una declaració que també el defineix com a lector -un lector de sensibilitat oberta i alhora amb un criteri sòlid com ho demostra al seu bloc LlunÀtic- fent servir (potser) una imatge del poeta Ricard Mirabete, esdevenint radar de psicofonies culturals amb la pulsió d’emetre les ones enllà.

POÈTICA (p.23)

Obre el paladar de l’emoció,
Flexiona els músculs de la pensa
i espera, com un ésser bivalve,
les onades de la vulgaritat
per filtrar-ne la sorra.

La resta de la metàfora,
no creguis que tindrà lloc
en aquesta pàgina.

La poesia, com el pensament, vista com a filtre en un entorn saturat, quan no hostil.

I arribem al segon moviment, Raval de dins, on els poemes diria que expressen una major obertura, allò germinal és ara germinat i manifest. De nou apareix la memòria, present a les tres primeres seccions: Vestíbul i Ambulatori on novament retrobem el vincle entre la memòria constitutiva i la presència de la malaltia (Zòster, Brugada). En destaco, però, dues seccions que m’han semblat especialment delicades i els poemes de les quals m’han arribat profundament:  Acadèmia i Extramurs (aquesta darrera amb poemes com ara  Marcs o Pärnu, que llegim amb llum filtrada de Finlàndia i Estonia respectivament, i que un se’ls imagina trobant-los en obrir un llibre de Tomas Tranströmer). A la primera, Acadèmia, Madueño reprèn un dels seus temes recurrents: la relació que s’estableix entre els alumnes i els professor (vegeu per exemple El professor o L’illa del tresor a Poesia per a carnívors). Són uns poemes plens d’amor, d’amor a la canalla i a la literatura que aquí apareix com a mèdium per aquesta relació que Madueño retrata, breument, des del respecte i des d’un punt de perplexitat.

AVIONS DE PAPER (p. 47)

Fa estona que l’examen
l’ha vençuda, i es dedica
a fer rebrecs d’un full
per aconseguir un avió.
I quan ja té enllestits
fuselatge, ales i cua,
s’entreté a decorar-lo,
amb una cura inèdita
fins avui
en tasques més prosaiques.
I el desig d’enlairar-se
la pren, de marxar a l’aventura
d’un món impossible
on només l’anhel
és capaç d’abastar
il·lusions vençudes
per les lleis i els deures
que aquí l’afeixuguen.
Mentre els seus companys aprenen
els rudiments de l’ús
del tren d’aterratge,
no tem emprendre en vol,
que serà curt, però iridiscent
com els colors que duu a l’estoig.

Com és costum als llibres de Madueño, els poemes s’acompanyen de les sovint inquietants fotografies de Zita Vehil, sempre bellíssimes a les que el blanc i negre de l’edició no ha restat força.

- o -

Cua de foc,
David Madueño.
Fotografies de Zita Vehil.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2020.

El que quedarà. Un film i un poema de Josep Gerona

Josep Gerona, fotografia de Jordi Borràs Abelló
per l'article “Sabadell, fàbrica de poetes”
a La Mira.

El meu barri, el Poble sec de Sant Quirze, s’edificava en mig de descampats i de naus industrials: carrers sense asfalt, les obres del clavegueram com la dissecció d’un cos amb les venes exposades. Filferros i maons a la vista. En part per això, per una connexió directa amb la meva memòria, m’estremeix tant aquest curt film del poeta i artista plàstic Josep Gerona, que enllaço en aquesta entrada i que us convido a veure, com també uns convido llegir els poemes de “La Vida Original”, un dels seus millors llibres, publicat l’any 2007, l’any en que Gerona va projectar el film a una exposició de la seva obra a la desapareguda Aliança Francesa de Sabadell.

Tal i com explica el propi autor, “Les imatges procedeixen d'uns enregistraments (…) de l'any 1974, per a un projecte de pel·lícula que s'havia de dir “Del barrio a la universidad“. Efectivament, hi apareixen imatges del meu barri de Sabadell, la Creu de Barberà, i del camí que feia per anar a la UAB de Bellaterra, tot passant per Ciutat Badia, llavors ja construïda, però encara deshabitada”. Les imatges són el testimoni d’un món que ha desaparegut, del món aspre i salvatge de la meva infantesa, un món que també era per mi -privilegis de l’edat-, un món aterridor però lliure.

El film és pertorbador i també esplèndid. Agraeixo al Josep que, posant-lo al seu canal de YouTube hagi fet possible la seva difusió. I aprofitant l’avinentesa, em permeto l’atreviment d’establir un diàleg entre les imatges del film, un dels poemes de “La Vida Original” i d’un vell poema meu, publicat a “Stramonium”.

Cerca del campo,
en el barrio de mi infancia.
Por las terrazas inmóviles
y sin embargo agitadas,
fluye la luz esta tarde.
Sombras de barandas
juegan a endulzar mi vida.
Detrás del barrio,
cerca del campo,
por donde la Ciudad más sangra,
los caminitos ligeros
van espigándose
y la luz no sabe cómo
cerrar la herida.

Josep Gerona

- o -

El barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina,
entre fàbriques i esplanades
abandonades a la ferralla i la runa.

Els carrers sense asfalt
són ara una possibilitat
i alhora una extensió
sotmesa a la llum.

També ho són el seu revers,
la música extraterrestre
que precedia l’afilador,
i tot el rovell del drapaire,
aterridor, atàvic.

V.M.

- o -

Josep Gerona
La Vida Original
Papers de Versàlia
Sabadell 2007.

V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona 2015

Obert pel Psalm 23. A propòsit d'un poema de Cecília Meireles.

A QUI HA DE VENIR EN L’ÚLTIM DIA...

Arriba aquesta pluja, amb una tendror trista
De nostàlgia distant!

Solituds al cel. Nit fosca. Pau infinita.
Soroll constant, de vianant a vianant.

Pels carrers, soroll de vianant sense treva!
Tric...Trac... I el teu pas que encara em falta!
Com tardes! Déu meu, quina demora la teva!
–Aigües... Ningú...Nit alta...

Cavil·lo, en la somnolència d’aquest ermot
tantes coses estranyes!
Si això d’aquí fos blau, d’un tènue blau pioc,
i als gerros hi haguessin roses, roses blanques...

Si el meu violí alcés els andantes sagrats
de Gounod –largo i dolce –, al goig d’aquesta veu,
si pogués consolar els somnis malaurats
dels que viuen sols, dels que moren sense déu!...

Si, al goig d’aquesta veu humil i de turment,
tot, tot el que existeix,
pogués comprendre, en un desencantament,
l’honor d’èsser pobre i la pena que es gaudeix!...

Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,
dolça tranquil·litat...
Vaga ombra de clar de lluna... I el meu pit desert...
I el cor perdut en boires de sonoritat...

......................................................

Tric... Trac... No hi ha ningú... Son de beatitud...
Persisteix... Cau la pluja vaguerosament...
Mentre espero els Teus passos, en solitud,
com l’abandó espera el seu abandonament!...

Cecília Meireles
(de Mai més... i Poema dels poemes, 1923)
Traducció de Raimon Gil i Valèria C. De Araújo.

- o -

Cecíla Meireles

Dia de pluja. Presentació del Quadern “Cecília Meireles”. En acabar la lectura de la versió en català de poema “A qui ha de venir en l’últim dia” de la poeta Cecília Meireles, que ha traduït conjuntament amb la Valèria C. De Araújo, i abans que aquesta el llegeixi en llengua portuguesa, el poeta Raimon Gil Sora –un home atent i sensible. Un home bo i també un poeta essencial– fa un comentari al vers “Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,” on Meireles parla del costum brasiler de deixar la bíblia oberta pel Psalm 23 com a ritual de protecció. 

“El senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna. (...)”

L’elecció de l’Eclesiastés és vista aquí, i en el context de la presentació prèvia del també traductor Joaquim Sala-Sanahuja, com una mostra, potser, d’una sensibilitat propera a l’europea de la poeta.

Així doncs, el costum de deixar oberta la Bíblia pel psalm 23,  i allà on he escrit “costum” llisca el mot “superstició”. No crec que en aquest cas sigui la meva naturalesa, que no perd l’oportunitat d’incorporar una nova superstició al sarró dels meus dies, la que em remou i m’exalta: trobo que s’acaba de descriure un ritual d’una profunda bellesa.

Deixar un llibre obert perquè les paraules irradiïn. Deixar un llibre obert perquè les paraules s’envolin. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens protegeixin, Deixar un llibre obert perquè les paraules siguin testimoni del que som. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens vetllin.

En un preciós treball que he trobat recentment (*), l’analista Junguià Martin Schmidt ens recorda com imbuïts d’un corrent de pensament que considera l’espiritualitat com un consol neuròtic, sovint veiem el ritual amb les seves característiques obsessiu-compulsives com una manifestació d’aquesta neurosi.

Però el ritual, és un símbol. És símbol en acció. Una acció que si és plena de bellesa pot simbolitzar una realitat també plena de bellesa.  Schmidt, tot citant a Jung ens recorda que

“En l’acció ritual, l’home es posa a disposició d’un agent autònom i etern que opera fora de les categories de consciència humana .... La bellesa de l’acció ritual és una de les seves propietats essencials, perquè l’home no serveix a Déu correctament si no ho fa amb bellesa.”

(C.G. Jung “El simbolisme transformador a la missa”. CW11, par. 379)

Deixaré aquesta nit un llibre de poemes de Tomas Tranströmer obert per un poema que m’obsedeix, ho faré en nom de tots nosaltres, que hem compartit el vespre i la paraula. I demà buscaré una demostració bonica en algun llibre estimat de matemàtiques. I les pàgines passaran obertes la nit. I la bellesa irradiarà i ens vetllarà, a tots nosaltres.

- o -

Diversos Autors.
Cecília Meireles
Quaderns de Versàlia, IX.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2019.






(*) M. Schmidt.  Beauty, ugliness and the sublime. Journal of Analytical Psychology, 64, Vol. 1 (2019), 73–93

Ona, un poema.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

La poesia convoca presències a l’andana
com aleshores, quan

com peixos irradiant fora de l’aigua,

els versos arribaven
buscant, exhausts, un aire
incomprensiblement sobrer.

Com mostrar-te
que tot està allà
disposat per a una vida?

El llibre de Jung
que atresora la mare,
la cinta del Kronos,
Piazzolla, Pärt.

Tot disposat per rebre’t
després del soroll, en el soroll
i a través d’ell. Com quan un bol
s’esberla i en algun lloc
reverbera l’espai que contenia.

Tot disposat per començar
per la meitat que és ara
i avançar en ambdues direccions,
ja no escindit,   
          liminar (sempre).

Que tot estava, com ara està,
davant de l’home que seré
i que et veu desplegar-te
en el temps com una ona
que du el temps en ella
i és ella la mesura del seu temps
i el seu misteri.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

                                                                                 ona

V.M

- o -

La ciutat i una certa solitud, una solitud buscada: els fills i la dona ja han tornat a casa i disposes d'unes setmanes per ordenar pensaments. Les equacions omplen els quaderns que cada dia van i venen del despatx. Ets un home afortunat amb temps per pensar-se. Al cap, un pensament gairebé parmenidià: “no som llençats envers a, sinó atrets pel nostre futur perquè siguem allò que ja som”. I al cap, també, aquest text de Jeans:

“The tendency of modern physics is to resolve the whole material universe into waves, and nothing but waves. These waves are of two kinds: bottled-up waves, which we call matter, and unbottled waves, which we call radiation or light. If annihilation of matter occurs, the process is merely that of unbottling imprisoned wave-energy and setting it free to travel through space. These concepts reduce the whole universe to a world of light, potential or existent, so that the whole story of its creation can be told with perfect accuracy and completeness in the six words: «God said, Let there be light»”

J.H. Jeans, The Mysterious Universe, Cambridge university Press, Cambridge 1931.

Vagareges, per tarda vagareges. En una parada al carrer, davant d'una botiga de discs, trobes un vell CD del Kronos Quartet. La visió de la portada et fa recordar com quan a finals dels vuitanta escoltaves el Kronos amb l'Héctor: beneïts siguin els records bonics. Vagareges, per tarda vagareges i acabes sempre al Donaukanal: ones al cap i al riu.

Donaukanal, dies llargs, temps per pensar-te. La unitat de la vida, la teva per exemple, al llarg del temps. Et veus desplegant-te en el temps com una ona que du el temps en ella i és ella la mesura del seu temps i el seu misteri. Ones al cap, ones al Donaukanal.

Entrada la nit, amb la música a penes audible, t’estremeixes amb aquesta Meditació (Quartet de corda núm. 4) de Pēteris Vasks.

Kronos Quartet. Meditació.
Quartet de corda núm. 4. Pēteris Vasks.

La nit avança. Una llum tènue, equacions, sempre equacions. Esbosses un poema i el poema prendrà forma, ja de retorn, a l'estació, mentre llegeixes els poemes de Milosz. L'estació de la universitat, el lloc on potser més poesia hagis llegit. La poesia convoca presències a l'andana i ara ets tu qui apareixes, el tu de quan els versos arribaven pesant a les butxaques, com peixos irradiant fora de l’aigua. Éreu tots bellíssims, tots vosaltres, ho veus ara, ho sou encara. Ho sap l’home que seré i que et veu desplegar-te en el temps com una ona.

- o -

El poema apareix a una antologia publicada per Papers de Versàlia a propòsit de la commemoració del centenari de la colla de Sabadell. És un honor compartir pàgines amb poetes admirats i amics estimats.

Saba d’ells
Vint-i-sis poetes vius encara.
Zona Blanca 17
Papers de Versàlia
Sabadell, 2019

(18/05/22): la versió final del poema apareix al llibre ull nu, que recentment ha publicat Témenos edicions:

VM
ull nu
Col·lecció Lai 18
Témenos edicions
Barcelona 2022.

Desvetllant “Devesa oculta”... amb el poeta Pius Morera

Molt agraït al poeta Pius Morera per convidar-me al seu “Aparador de Poesia” (Ràdio Santvi 107.4FM). Llegeixo poemes que ha escollit en Pius i després tenim una conversa sobre els poemes de Devesa. A l'audio que enllaço, primerament hi ha la lectura d'uns poemes escollits pel Pius i la conversa s'inicia al minut 7:15. És un privilegi tornar a casa d'en Pius. Moltes gràcies, de tot, cor Pius i Carme, per la vostra acollida.

Desvetllant Devesa oculta... a l'Acadèmia de belles arts i al Cub blanc de Ràdio Sabadell

Amb molta alegria hem presentat “Devesa oculta” a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Moltes gràcies a tots i totes les que heu vingut, a Belles Arts per acollir-nos i a Papers de Versàlia, altra vegada, per editar aquest llibre, com un miracle.

La presentació ha anat a càrrec del poeta Josep Maria Ripoll, a qui admiro perquè és un poeta profund, exquisit i humild. També hem pogut mostrar els magnífics dibuixos de José Moreno, que són, en si mateixos, una lectura pròpia.

Dibuixos de José Moreno a la seva taula de treball.

 

Dibuixos de José Moreno a la meva taula

Avui també s'ha emès, a Ràdio Sabadell, una conversa al voltant de la presentació del llibre (l'audio en aquest enllaç) amb la Raquel Garcia, presentadora del Matí de Ràdio Sabadell, Gerard Torres presentador de l’espai “El cub blanc” i amb Josep Moreno, autor dels dibuixos del llibre. Ha estat una conversa molt grata, ens hem sentit com a casa. Moltes gràcies al programa, a Ràdio Sabadell, i a la Raquel i en Gerard per acollir-nos.