La veu d'un oracle. La poesia de Sergi Gros.

Escric a l’amic explicant-li que estic ara llegint la poesia de Sergi Gros i que més que poesia em sembla estar escoltant la veu d’un oracle. Per llegir-la em cal, li dic, deixar en suspens certes funcions del pensament i deixar-me endur per la música (sobrenatural) dels seus poemes. Una veu oracular, doncs, que em situa sempre al llindar d’una imminència, com si aquesta poesia necessités d’un lector o d’un oient com a recipient per fer-se ressonar.

Hi ha en aquests textos quelcom arcaic, enteneu-me, quelcom no antic sinó anterior al temps: un estat primigeni, més proper a l’origen, més enllà de les contradiccions i els laberints que generen els alambins del pensament. Hi ha una màgia si, de quan la màgia era un saber. I així a cada poema hi conviu una paradoxa: allò que ens allibera al costat de la font de la nostra esclavitud; l’amor o allò sagrat al costat de la seva nèmesi, la història. I així és, ja sigui en aquells poemes més obertament lírics:

Nuestro afán por vibrar al mismo tiempo.

Nuestro modo de encarar la extinción.

Como una nación de abejas
en un reducto escondida.

Tu propensión a la dulzura.

Mi vasallaje.

[Nuestro amor en al colmena
Nuestra adicción a las flores]

... com en aquells de més clara filiació espiritual:


Cada omissión. Cada añadidura.

Todas las magníficas palabras
que recibes por la noche
y que no puedes retener.

Todas las voces
detrás del fuego.

[Cada hueco y cada ausencia
cada tesela perdida]

Hi ha en la veu de Sergi Gros un corrent poderós que depassa la seva transparència, la seva delicadesa. Quelcom que em deixa vibrant com si fos una terrissa antiga que ha estat colpejada amb exactitud i ara ressona en la foscor de l’Asclepeion o de la cova. Sense dubte, un llibre magnífic al que aniré retornant. 

Sergi Gros.
Historia de la música natural.
La Garúa Poesía,
Santa Coloma de Gramenet, 2019.

P.S. El llibre ha estat publicat per La Garúa Poesía en una edició pulcra que posa la pàgina al servei del poema i ofereix el text en una tipografia honesta. Moltes gràcies també a l’editor.

Emprendades. Una història fora del temps.

És una superstició personal, una més, però sovint penso que alguns poemes, algunes històries, alguns personatges senzillament estan o són, i que busquen algú que els pugui donar veu. Això vaig pensar fa deu anys en acabar el “manuscrit” que pocs dies abans havia començat a llegir al tren amb força desgana: l’atapeïda vida, la criança dels fills, la feina sense fi, aquest no parar mai de córrer per no arribar enlloc que tot ho opaca. 

Recordo l’entusiasme amb que vaig devorar aquell manuscrit, com vaig quedar rendit per aquella narració esplèndida, per la veu que l’explicava, per la frescor del llenguatge i també rendit pel que a mi em semblaven petites imperfeccions (quins nassos! jo que mai no he escrit cap novel·la). I si, rendit pel personatge immens de l’Eulària que havia anat a l’encontre de l’Oti Corona, aquella amiga de l’E. que havia escrit una novel·la i “que si te la pots llegir, a veure què et sembla”.

“Quina sort ha tingut l’Eulària” vaig pensar aleshores. Quina sort que l’Oti respongués a la crida d’aquesta majora eivissenca que sovint he imaginat amb el posat arquetípic d’una deessa. I quina sort la troballa d’aquesta Virginia, el personatge que també respon a la crida i va a l’encontre de la majora. Quina sort, segueixo pensant deu anys després, que “Emprendades” hagi vist la llum gràcies a haver guanyat el XXVI Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa.

I ara, havent llegit aquesta darrera versió de la novel·la, penso que malgrat que el relat estigui vinculat a un moment històric i a un lloc -la guerra civil espanyola, Eivissa- hi ha quelcom d’intemporal en ell: l’etern abús de la Història sobre les nostres vides però també de la nostra salvaguarda quotidiana i de com ens transforma la resposta a la crida. Se m’acut, i li escric a l’Oti, que aquesta història podria haver estat escrita en qualsevol època, un s’imagina que fins i tot ens la podria explicar Odisseu, el gran narrador, mentre parla entaulat amb el feacis o mentre conversa amb Calipso al capvespre. Sempre ens expliquem la mateixa història i al mateix temps cada història és única. Benaurada paradoxa.

Em fa feliç tenir a les mans, publicada finalment, aquesta història que l’Oti va tenir l’encert de donar forma i madurar al llarg d’aquests anys (prenguin nota, si  poden, aquells creuen en la literatura instantània). Gràcies Oti per haver donat veu a l’Eulària i la Virginia, gràcies per perseverar. Tant de bo que trobin qui vulgui entaular-se amb elles i escoltar aquest relat de dos temps i, alhora, fora del temps.

- o -

Actualització 25/4/202:

La petita alegria del dia ha estat saber que el llibre ha estat publicat en castellà per Editorial  Ménades (quin nom més potent!). Em fa molt feliç que la història pugui arribar a molta més gent! L’enhorabona Eulària!

Oti Corona Bonet
Emprendades.
XXVI Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa.
Balàfia Postals-Ajuntament d'Eivissa,
Eivissa,  2019.

Oti Corona
Emprendadas
Editorial Ménades
Madrid, 2021