dissabte, 23 de maig del 2020

El ser amagat, la font. Dels òrfics a María Zambrano

Es un fet que a través del temps moltes cultures, la nostra potser en sigui una excepció, disposen o han disposat d’una topografia precisa de l’altre món i també de les indicacions i del ritual adequat per l’accés segur. Aquests dies em commou llegir les oracions o versos de les laminetes òrfiques, que complien la funció de guia en el viatge i també com a recordatori de la veritable naturalesa del ser. 
 

Lamineta de Tessàlia, s. IV AC.


Llegeixo amb un punt d’emoció i un ressonància que no sabria explicar els versos de la lamineta de Petelia o la de l’Eleuterna i Tessàlia que acompanyen, entre d’altres textos literaris inspirats en el mite d’Orfeu, l’estudi de Carlos García Gual i David Hernández de la Fuente “El mito de Orfeo”.

Així, la presència de la font:

“sóc filla de la terra i del cel estrellat i vinc morta de set, doneu-me ara l’aigua fresca que brolla de la font de Mnemòsine.”

“-vinc morint de set –doncs vinga, beu de la font eterna, a la dreta on s’alça el xiprer –qui ets? d’on vens? Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat.”
 
Hedwigquelle.jpg

Font: Wikipedia commons

 
Qui ets? on ets? on vas?

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.  


María Zambrano
El viatge a l’altre món és avui, també, el viatge interior i sota   aquesta llum em ve al cap, i se m’obre, un text de María Zambrano  sobre el que aquest estiu, que sembla tant llunyà com una altra vida, meditava a l’ombra d’un immens plataner mentre la filla es banyava: “El ser escondido– la fuente” dins de seu “Claros del bosque”. Així aquest ser amagat:
 
 
“(…) irá a su oscuro lugar donde brota tímida, la fuente, la fuente por escaso que sea su caudal, de la vida. Y ya no se quedará sin sustento. Y el ser escondido alentará de nuevo en una vida recóndita, junto a la fuente de la que no siempre, ni en toda ocasión necesaria, podrá beber. Sufrirá de sed y de oscuridad, sin duda. Mas el vivir humanamente parece ser que sea eso, que consista en eso, en un anhelar y apetecer apaciguados por instantes de plenitud e el olvido de sí mismo (…) ”

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.

- o -


C. García Gual y D. Hernández de la Fuente
El mito de Orfeo.
Estudio y tradición poética.
Fondo de cultura económica,
Madrid 2015.







María Zambrano
Claros del Bosque.
Alianza, Madrid 2019.

diumenge, 17 de maig del 2020

El llenguatge poètic com una via de transformació



He tornat a veure la bellíssima i commovedora pel·lícula de Denis Villeneuve “La llegada” (Arrival, 2016, basada en un relat de Ted Chiang) on es planteja la possibilitat que el coneixement d’un nou llenguatge pugui modificar la nostra psique fins el punt de modificar la nostra percepció del temps, la nostra consciència, de fet. Una idea estimulant que em fa ressonar en una lectura recent.

Al seu assaig “El conocimiento perdido de la imaginación”, Gary Lachman retorna a la figura d’Owen Barfield, a la que ja havia dedicat unes pàgines inspirades al seu “Una historia secreta de la consciencia”, i a una de les seves idees, com el llenguatge modifica la consciència i com la història de la consciència ha quedat, de fet, reflectida a la història del llenguatge.

Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a  recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.

M’agradaria reproduir aquí un breu fragment del text de Lachman en el que s’afirma que segons Barfield:

“Si observamos lenguaje de un período anterior, veremos que es más figurativo que el nuestro. Por esta razón ese lenguaje temprano nos puede causar el mismo efecto que la poesía: el de mostrar-nos  fugazmente el mundo de un modo diferente o, en otras palabras, el de modificar nuestra consciencia. Como dice Barfield: «Casi todos los tipos de lenguaje que expresen una consciencia distinta a la nuestra» pueden causar este efecto. En la poesía, el poeta pretende conscientemente, o al menos deliberadamente, crear metáforas impactantes que evoquen sentimientos y la experiencia interior que desea expresar. Aspira a un lenguaje vivo y figurativo. Pero, en el lenguaje antiguo, el del pasado, este carácter vivo reside en el propio lenguaje. Nadie aspira a él como lo hace el poeta. Forma parte del lenguaje. El poeta busca alterar nuestra consciencia por medio de metáforas impactantes. El lenguaje antiguo no pretendía tal cosa y aún así lo consigue. Logra por si mismo lo que el «lenguaje poético» persigue”.

(p. 55)

La poesia com una via per modificar la nostra consciència.

- o -


G. Lachman
El conocimiento perdido de la imaginación.
Traducció d’Isabel Margelí.
Atalanta, Vilaür 2020.

dissabte, 16 de maig del 2020

El que aprendrem?


Llegeixo avui les paraules d’algú mofant-se de les baixes qualificacions que els estudiants espanyols estan donant a l’aplicació Classroom, que les escoles estan fent servir massivament durant el confinament, i també dels comentaris que escriuen aquests estudiants. Es tracta d’una desorganitzada queixa davant de l’allau de feina que aquests dies estan rebent, sovint de forma molt poc sincronitzada i sense cap missatge que empatitzi amb uns joves que viuen allunyats dels seus amics i companys. Llegeixo també que una cosa similar ha succeït a la Xina durant el seu confinament. El titular també té un cert to despectiu “Los estudiantes en cuarentena de Wuhan no querían deberes, así que frieron a negativos la app remota que usaba el col·legio”

Que no volien fer els deures...

Observo aquests dies el volum de feina que tenen els meus fills, especialment el més gran. Observo el cansament, l’enervament, amb el que viu. Observo, per descomptat que l’aprenentatge mai no és plaent. M’observo a mi mateix, mirant d’atendre totes les classes, generant material, reunint-me molt més que de costum amb els companys, mirant de ser productiu en recerca. Productiu també en aquest temps de dificultat. Observo aquesta agitació amb la que hem reaccionat -i ja portem dos mesos- i penso que potser si que serem productius però no sé si ens haurem pogut transformar per ser més fèrtils, genuïnament fèrtils, en un futur.

Sé que està de moda, i això encén tots els meus prejudicis, però realment penso que allò que el filòsof Byung-Chul Han va escriure a “La societat del cansament” és més pertinent que mai. En aquest assaig que va esdevenir un fenomen de vendes però que no sembla haver estat assimilat, Chan reflexiona sobre la societat del rendiment i com ens lliura al cansament i a la depressió. Així que Potser seria interessant rellegir els passatges que dedica Chan a la fertilitat de l’avorriment (Chan cita a Walter Benjamin qui titllava l’avorriment com l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència, p.31) o a les conseqüències de lliurar-se a irreflexivament al culte al rendiment.

El teletreball i l’escolarització a distancia no tindran el efectes alliberadors i conciliadors que pregonen els optimistes (per no parlar de la pèrdua del paper igualador que hauria de tenir l’escola -l’importa a algú? a algú l’interessa una societat més igualitària?- o de tot el que estem perdent amb l’absència del contacte humà). Al contrari, hem posat unes eines magnífiques al servei d’una resposta irreflexiva, al servei del desassossec i han estat el vehicle perfecte per no aturar-nos ni en la desgràcia, per no pensar, per no permetre’ns ni un segon per aturar-nos i contemplar (el significat antic i més autèntic de la paraula Teoria), per lliurar-nos a una acció desenfrenada, per no permetre’ns el necessari buidar-nos per tornar a reomplir-nos, per seguir pressionant-nos fins a la extenuació.

La reacció dels estudiants xinesos, i sembla que també dels estudiants espanyols, mereixeria una actitud una mica més empàtica que el “no volen fer els deures”: és un indici que em temo serà ignorat, especialment pels qui més hauríem de tenir consciencia.

Us desitjo, fills, us desitjo alumnes meus, una mica de pau també aquests dies. Pareu. Que tingueu el saber de preservar un espai per la vostra interioritat –un tèmenos-, un lloc en el que allò que sou pugui madurar sobre el sòl fèrtil de la no-acció, de la contemplació i potser també del tedi.

 Potser allò que ens transformarà a tots no sigui fer res sinó deixar de fer.

- o -


Aldous Harding, No peace,
cançó que m
’ha vingut al cap
mentre escrivia aquestes línies.

- o -

Byung-Chul Han
La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.