Lonxe

A quen pertencen os recordos: á alma ou ao corpo? Eran reais os cabalos que se ocultaban nos bosques, nos suaves outeiros preto da casa da figueira, a casa dos curmáns? Era real aquela outra figueira que medraba queimada pola luz do mediodía, tan lonxe do Atlántico? Era real a garza no patio?

A primeira viaxe da filla a Galicia precipitou a miña necesidade de volver a algúns dos poemas que co paso do tempo fun escribindo no meu galego diaspórico e de escribir algúns novos, nun proceso de transvasamentos mutuos entre dúas linguas que, aínda, me habitan.

A lingua da nai que extínguese en min, os recordos que esvaécense. Estes somos nós, coa nosa lingua itinerante.

Moitas grazas aos editores de Medulia, Diana Varela e Xulio López Valcárcel, por acoller e ofrecer un teito a estes poemas con tanta xenerosidade.

E novamente, é un privilexio que a obra de José Moreno acompañe estes poemas.

Víctor Mañosa,
Lonxe.
Con debuxos de José Moreno.
Medulia Editorial,
A Coruña, 2026.

Na vosa librería ou na páxina web de Medulia:

https://meduliaeditorial.es/libro/lonxe/

 

- o -

 

José Moreno,“CASTAÑO”, 2025. 
Grafit sobre paper. 40 x 40 cm.

 

A qui pertanyen els records: a l'ànima o al cos? Eren reals els cavalls que s'amagaven al bosc, als suaus turons prop de la casa amb la figuera, la casa dels cosins? Era real aquella altra figuera que creixia cremada per la llum del migdia, tan lluny de l'Atlàntic? Era real el bernat pescaire del pati?

El primer viatge de la filla a Galícia va precipitar la meva necessitat de retornar a alguns dels poemes que al llarg del temps he anat escrivint en el meu gallec diaspòric i d’escriure’n alguns de nous en un procés de transvasaments mutus entre dues llengües que, encara, m’habiten. 

La llengua de la mare s’extingeix en mi, els records s’esvaeixen. Aquests som nosaltres, amb la nostra llengua itinerant.

Gràcies als editors de Medulia, Diana Varela i Xulio López Valcárcel, per acollir i donar un sostre a aquests poemes amb tanta generositat.

I, novament, és un privilegi que l’obra de José Moreno acompanyi aquests poemes. 

Vetlla

 

Vetlla, fotografia de VM (2023) 
inclosa al fanzín Fill, mirall, estramoni, 2026.

 

« (...) L’estiu de 2008 vaig decidir endur-me aquell llibre d’un poeta que no coneixia, la traducció que Jaime Priede va fer de Repair (Reparación, Bartleby 2007), per com em va pertorbar el poema pel qual es va obrir el llibre i que vaig llegir a peu dret a la llibreria: The blow (el cop). En ell es descriu com un home, espantat i en una reacció instintiva (but didn’t that make it worse?), colpeja a un captaire. Williams es pregunta si aquell home lamentava el que havia fet, si ho lamentava per la dignitat del captaire o pels anys que havia intentat aconseguir la innocència. The blow parla de la por a l’altre, de com podem ser de paorosos per als altres i de com ho podem ser per a nosaltres mateixos. D’ençà que la poesia de Williams, per la seva combinació d’introspecció, de memòria i de realisme gairebé documental; per la seva manera d’escopir i de cantar, no ha deixat mai d’incomodar-me i d’atreure’m.

Aquell matí vaig tornar a pensar en el poema perquè la nit anterior, en J. ens havia demanat algun suggeriment, per un Àlbum que examinés la dualitat por/poder, i també vaig pensar en un poema que Williams va dedicar als fets relacionats amb la mort de Martin Luther King, un poema sobre el qual va treballar durant trenta anys. Pensava en The blow, però no vaig sentir el cop, que devia ser fortíssim. Quan el vaig trobar caigut a terra, sense consciència, un fil de sang li rajava de la boca. Encara m’envaeix una mena de fred que m’omple i em paralitza quan ho recordo. Una estona després, ja recuperat, el meu fill em va preguntar com era que no li havia fet cap fotografia mentre estava a terra. Que potser no estava jo assistint un a taller de fotografia? De nit, vaig reunir forces per atendre l’encàrrec d’en J. Vaig anar a buscar el llibre, i aquest es va obrir per un poema que no recordava:

ÚLTIMES COSES

En una safata d’assecatge a la cambra fosca d’un amic fotògraf,
vaig trobar una foto del seu fill l’instant després de la seva mort,
les ulleres encara posades, una gota de sang atrapada a la boca.

Recentment, el meu amic va fer un llibre per commemorar el seu fill;
prop del final, hi ha una foto presa el dia abans que el fill morís;
la llegenda diu: “Aquesta és la darrera foto de l’Alex”.

Estic segur que el meu amic no sap que he vist l’altra foto.

¿Traeixo la seva confiança en explicar-ho?

Abans de mostrar això a algú altre, li hauré de demanar permís.
Si ho esteu llegint, sabreu que el meu amic m’ha perdonat,
que qualsevol petita veritat que la seva història pugui encarnar
val l’angoixa de recordar aquell moment reflexiu 

quan, després de cinquanta anys de fer-se amb la realitat a través d’una lent,
la seva càmera, sens dubte, va arribar al seu ull per si mateixa,
i el seu dit, segurament també pel seu compte, va prémer el disparador.

(C.K. Williams)»

Fragment del meu comentari “Allò que els ocells no presagien” al llibre col·lectiu Por/Poder, Àlbums Versàlia 4 (Sabadell 2024). Poema de C.K. Williams “The last things” (Repair, Farrar Straus and Giroux, 1999), traducció de V.M.

Fotografia: VM, 2023.

 

 - o -

Diversos autors,
Por/Poder,
Àlbums Versàlia 4.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2024.

 

El aguacero que desala sus rostros. Un déu que és xàfec a la poesia de Ramon Andrés

 

Solstici. El tren traspassarà la frontera, creuarà els aiguamolls. Llegeixo per a mi com qui prega. Estic serè malgrat la companyia d’una ànsia antiga. Amb mi el llibre d’algú que diu que estar “contento porque a simple vista reconozco/ al menos treinta, cuarenta/ árboles por su nombre”. Em deixo tocar per algun dels seus fulgors:

“Ser sin esfuerzo es un iluminarse,
y ese pasar de nadie por el bosque
es dios(…)

(…)
A qué la fuerza si está hecho todo

(…) si los que bailan yacerán a solas,
aunque ahora se enlacen a otras manos
para volverse rotación y mundo”

(Danza).


“Bajaba hacia el silencio,
limpio como la encía del herbívoro,
que bebe sin dejar
filamentos de sangre en los arroyos”

(Canción de un hombre feliz),

i la geniva de l’herbívor em sembla una imatge sublim, ara que puc sentir el gust metàl·lic que l'any ha deixat a mi. Llegeixo, potser també, per purificar-me, i per trobar-me amb una forma de material de déu, entre les falgueres, la fusta i la suor. Un déu que és xàfec i boira.

Palpo el llibre, que he posat al meu costat, al seient. M’he vist fer això tantes vegades. Si em pregunten qui soc diré que un home en una estació, amb un llibre d'oracions a les butxaques. El llibre és “Oír las grietas”, de Ramón Andrés.

FARO DE SENOKOZULUA

Los marineros recuerdan
               los faros como oraciones
cada noche repetidas,
versículos en la tierra,
               aunque no creen en nada,
                           no creen en nada.

Sólo es verdad la remallada red,
la grasa del pescado en la cubierta,
                                          el aguacero
que desala sus rostros,
aunque allí, lejos, las gentes,
                en el espinazo de la costa,
semienterrado entre matojos,
sí creen,
piensan que Dios les da zapatos,
piensan que Dios les da carbón
                             para la estufa,
pero llevan los dedos tiznados.
No pueden tocarse entre ellos.
                           Es el prójimo.

Ramón Andrés.


-o-

Ramón Andrés
Oír las grietas.
(Antología poética, 1988-2023)
Sel·lecció de Francisco Javier Irazoki.
Hiperión, Madrid 2024.

L'última aula de JMa Uyà, la meva primera

Em disculpo, d’entrada, per referir-me a mi per deixar constància d’un llibre que considero major: no sé cap altra manera de parlar d’un text que descriure com aquest es desplega a la meva vida.  

No recordo com és aquell octubre de 1990 – jo tenia dinous anys– vaig anar a la presentació d’aquells dos llibres al Casal Pere Quart de Sabadell, aleshores jo no anava a presentacions. No sabia, de fet, que els llibres es presentaven.  El que sí que sé, és que aquells dos poemaris van conformar el lector de poesia que soc –i l’intent de poeta, també–. Els dos volums eren “Disciplina” de Jordi Botella (Amos Belinchón, 1990) i “Dèiem ànima civil” de Josep Ma Uyà (Martin impresores, 1990).  

Aquest estiu he pogut ratificar aquesta influència, en el retorn –joiós– als poemes de Josep Ma Uyà a propòsit de la publicació de la seva obra poètica completa (Cal·lígraf, 2024) que els seus germans, generosament, em van regalar –consti aquí el meu agraïment–.  Al tren, anant amunt i avall amb el llibre la motxilla, movent-me també al llarg del volum  i retornant inevitablement a la meva primera lectura d’Uyà... m’adono com els meus primers intents, diguem-ne madurs, d’escriure, ressonen en la poesia d’aquell primer volum de la sèrie “Ànima civil” (en vindrien tres més). És ara, trenta-quatre anys després, al tren, amb el llibre amunt i vall, que me n’adono com encara faig servir algunes de les troballes que aquell noi que vaig ser va descobrir en aquella poesia –la paraula “oració” per exemple: feliç manlleu, doncs–.

Soc un lector esbiaixat, sí, però potser no m’equivoco en pensar que bona part de la poètica d’Uyà està prefigurada, quasi completa, en aquell primer volum que em segueix enlluernant.

La sèrie “Ànima civil” és una meravella, tota ella: una poesia d’interiors, de vida contemplada a través de la finestra, d’acceptació de fracàs com a condició de partida  –però, no obstant això, l’intent–.  Reprodueixo aquí el poema que obre aquesta sèrie. Tot està aquí, diria, esperant desplegar-se. Transcrivint-lo, prenc consciència de com aquesta última aula ha estat, per mi, la primera i la de sempre.


L’ÚLTIMA AULA

En el mes de gener, després d'una forta glaçada
Miro la ciutat darrera la finestra
-en el temps en què l’edat no es pensa-
I sento el sol que a les terrasses repeteix
La mitja tarda dels col·legials,
Horitzons que els pins assenyalen
Rera les teules crues de les fàbriques.

En el mes de gener, lliurat al passat
Allò que un dia va ser irrenunciable
Atent sobre el reflex del vidre
Al moviment de les dones que escombren
Fragments de glaç i la conversa,

Assegut en un vell silló,
Abocat a no creure, a restar en la consciència
Com un errant lúcid i seré,
Observo el carrer i el tràfec de les obres
Que els fets i l'ordre arrenquen al meu son...

En el mes de gener, contemplant dels llibres
La pols acumulada i tot el saber
Que en les tardes nocturnes he fredament revisat,
Recordo que només fora del temps i dels noms
Se sap quelcom dels déus i dels cels inspirats 

–com qui marca un senyal i diu «hi ha més enllà»–
Però que hores i dies travessats amb l'anhel
Són porpra que cau mentre passen col·legials
Com aquell que els mestres i jo havíem estat.

JMa Uyà

Una lectura a part mereixen els tres volums que conformen la  sèrie de poesia dramàtica: “Les noces del sentit”; “Sa Nitja” i “Rèquiem”, aquest últim un llarg poema metafísic, un cant espiritual descregut i lúcid, que em fa ressonar en la poesia estimada, descreguda i lúcida també, de Zbigniew Herbert. Uyà, m’ha atret sempre –ho veig ara– perquè, en la seva interpel·lació constant, es manifesta un poeta espiritual.

El volum acaba amb un estudi crític del poeta Jordi Botella, escrit des del coneixement i la fraternitat, amb el que tinc la sensació de tancar un cercle. Deso el volum a la lleixa amb la idea que potser no m’equivoco en pensar, també, que en un altre país la poesia d’Uyà seria referencial i referenciada. Quedi constància aquí de fins a quin punt ho ha estat per mi.

JMa Uyà
Obra poètica 1989-2019
Edició i estudi crític de Jordi Botella.
Cal·lígraf. Girona 2024.

- o -

Jordi Botella
Disciplina
Amos Belinchón. València 1990

 

 

JMa Uyà
Dèiem ànima civil.
Premi Manuel Rodríguez Martínez 1989,
Martin impresores, Alcoi, 1990.   



 

 

 

 

Or

 

Entrada al pont sobre el Rituerto.
Albocabe. Sòria, agost de 2024.
Fotografia V.M.

 - o -

El pont en runes que l'any 2012 travessava per intentar accedir a Albocabe és ara una via ciclista i es travessa amb felicitat. Un lloc on arribar feliç quan el matí s'espolsa la frescor.
 

El 2012 vaig escriure:


La via estesa,
l’ossamenta assotada,
soc un funàmbul.

Sobre el balast punitiu
les travesses exsuden,

demanen al temps
que també a elles poleixi,
que també els sigui concedida
la beatitud dels còdols.

No hi haurà temps,  
Ill fares the land.


- o -
 
Sota les travesses el riu és un record,
jo no sóc un dels seus còdols
però com un d’ells he estat polit
per dues aigües que en mi confluïen.

La d’un riu adult, educat per marges
assedegats, la d’un torrent
que només s’ha alletat d’ombra.

Recordo que cadascuna es malfiava de l’altra,
i el meu cos travessava la seva mútua
desconfiança com de les ànimes diuen.

Aquests són encara els meus rius,
l’esmeril present. En ells em dissolc
i m’escindeixo, i en ells,
per sempre llim, precipito.


I també:

“Defujo la carretera, busco un camí entre els camps que em condueixi al poble −avui només uns murs de pedra i vestigis de paret de tova− on va néixer el meu amic A. Indicis d’un camí que ja no existeix, com tampoc el destí al qual portaria. He arribat al senyal que indicava la presència de l’antiga via del ferrocarril que unia Calatayud amb Sòria. Apareixen les restes castrades del camí que buscava, no porten enlloc. Prenc la via. Se’m fa molt difícil caminar sobre el balast i les travesses supuren una sang malalta. Sento una certa aprensió, així doncs camino sobre els raïls, sobre l’esquelet de la via. Quan travesso l’antic pont sobre el Rituerto soc un funàmbul. El meu equilibri és precari, sempre ho és. A sota, el riu és malesa i oblit.”

- o -

 

   V.M.
   Devesa oculta
   Dibuixos de José Moreno
   Papers de Versàlia,
   Sabadell 2018.

 

Alguna cosa s’encén dins les fulles.

Llegeixo el text d’un filòsof nord-americà, Chauncey Maher, al voltant de la possibilitat que les plantes tinguin ment —quelcom que per mi, ho diré d’entrada, és una certesa transparent—. La joventut de l’autor em va semblar un reclam, com també ho va ser que la seva posició inicial fos contrària a la premissa que les plantes puguin tenir algun tipus de ment i que malgrat tot li semblés interessant fer un recull de les diferents posicions sobre la qüestió, el que en el fons, implica fer un recull de diverses posicions sobre allò que en general anomenem ment i sobre les diferents escoles de la filosofia de la ment.

He gaudit de la lectura del seu llibre, “Mentes vegetales” (Bauplan, 2022), escrit des d’una amabilitat amb el lector i una honestedat que agraeixo. L’he llegit amb interès perquè, més enllà dels meus plantejaments apriorísticament panpsiquistes, m’ha permès conèixer els diversos plantejaments amb els quals treballa el món acadèmic. El llibre de Maher m’ha agradat, certament, però també he sentit una mena d’incomoditat causada pel fet que cada cop estic més lluny dels laberints del pensament. Al final, el coneixement (també el que proporciona la ciència) és un llenç on representar la nostra manera d’estar al món. Vols veure un món inert en què ni tan sols nosaltres tenim ment? Trobaràs material per edificar aquesta visió. Vols veure un món orgànic, viu, sentint... també en trobaràs. Però la visió importa, perquè coneixem les conseqüències de la primera manera d’estar al món, que ens mena a viure escindits, estranyats, espoliant els nostres recursos. Perquè potser la segona manera, ens faria més constituïts, més empàtics, treballaria la nostra compassió, ens faria viure, potser, millor.

Respecto i entenc els plantejaments acadèmics, però no m’omplen. Al final de “Devesa oculta”, em pregunto si «hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? Que permeti descriure el món des del món, sense l’habitual sentiment d’estranyesa? », i plantejo que «potser un reducte, qui sap si un embrió d’aquest mode es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una bellíssima xarxa de símbols. » Potser la poesia pot obrir un accés directe al món i a la seva realitat plena de vida i ànima. 

Mentre llegia el llibre de Maher, l’anava alternant amb la lectura d’un altre llibre que ha acabat per enlluernar-me, els poemes de “La meva pàtria A4” d’Ana Blandiana, en la traducció de Corina Oproae (Cafè central, 2015), i em trobo amb un poema sorprenent, que em sembla revelar més certeses que no pas les desenes d’elevats pinacles de les teories:

LA LLUM AMAGADA (Ana Blandiana)

Alguna cosa s’encén dins les fulles
Que no comprenen què els passa
I tampoc no s’ho acaben de creure.
S’adonen que és una llum
Que engendren sense voler,
Com verges atemorides pel Nen,
Com fanals esfereïts,
Que s’encenen tots sols.

Potser les hauria d’ajudar,
Però no puc,
Seria com un testimoni,
Com un reconeixement
De la llum que jo també amago
Mentre ajorno l’alba dolguda
Des de l’altre extrem.
Seria com si acceptés
Que tot ja ha començat.

Sigui aquesta una encesa invitació a la lectura d’aquest poemari ple de prodigis.

- o -

Chauncy Maher
Mentes vegetales. Una defensa filosòfica.
Traducció d’Emilio Pérez-Manzuco.
Bauplan, Madrid 2022.

 

 

 

 

Ana Blandiana
La meva pàtria A4.
Traducció de Corina Oproae.
Jardins de Samarcanda #78.
Cafè central/Eumo editorial, Vic 2015

El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat

Fa uns mesos, un poema de Mary Oliver va resseguir les meves passes.  No sé si això significa alguna cosa, però he après a deixar fer el món, i el temps en ell, malgrat que no pugui desxifrar els seus signes. Vaig llegir el poema en veu alta, el vaig gravar i el vaig enviar als amics: al cap i a la fi, em vaig dir, potser el poema no és per tu. També em vaig regalar una estona de llibreria i finalment em vaig fer amb un seu llibre d’assajos, Horas de invierno.  L’he llegit de forma interferida, però amb interès i curiositat… fins arribar al darrer assaig, que dona nom al recull, al que m’he anat endinsant amb una exaltació creixent: ressono, subratllo, subscric, llegeixo en veu alta, transcric al quadern. 

      
“Cuando tuve edad para recibir una educación, me encauzaron, como a la mayoría de jóvenes, hacia la adquisición de conocimiento, no tanto en el sentido de las ideas como de los hechos fehacientes. La educación, tal y como yo la conocí, estaba compuesta de una buena retahíla de certezas preestablecidas.

El conocimiento me ha entretenido, me ha moldeado y me ha fallado. Dentro de mi anida aún un hambre. En la que probablemente sea la indagación más importante de mi vida, he comenzado a buscar más allá de la razón, más allá de lo probable, en otras direcciones. Ahora creo que sólo hay un tema que merezca mi atención, el del reconocimiento de la faceta espiritual del mundo y, dentro de este reconocimiento, la condición de mi propio estado espiritual. No hablo necesariamente de tener fe, aunque abrigo esa esperanza. A lo que me refiero con espiritualidad no es a la teología, sino a la actitud. Este interés me nutre mucho más que el más sofisticado compendio de hechos. Ahora, en mi cabeza, en cualquier comparación entre verdades demostradas e intuiciones no demostradas pero vividas, las verdades salen perdiendo.

Así pues, me gustaría escribir un tipo de poesía elemental que no sólo evite lo que hay de puertas adentro, sino que ni siquiera vea las puertas que conducen al interior: a los laboratorios, a los manuales, al conocimiento. No hablaría acerca del viento y del roble y de la hoja en el roble, sino en su nombre. Hablaría del búho y la culebrilla ciega y el narciso y el tritón del este como de una compañía de espíritus, así como de cuerpos.”

 

Mary Oliver, Horas de Invierno.

* * *

“El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat. Dins del meu encara nia una fam”.  Hi va haver un temps en què una dissidència fermentava en mi. Estimo encara el coneixement. He dedicat bona part de la vida a una de les seves formes i encara tinc energia per seguir fent-ho, però és una forma de coneixement, diguem-ho clar, parcial; bellíssim sí, però parcial. Dubto de si afegir o no a l’entrada aquests poemes que vaig escriure pel Quadern Sophia de Mello, i que vaig corregir per ull nu: m’han retornat, perquè estan en sintonia amb aquest paràgraf, que m’ha colpit.

Com heu après això?

Partir i assaonar olives;
creure la sajolida;

trencar el manyoc de tendons,
          terrossos d’aquesta i tota terra,

sense el vici de les joguines
que el pensament fabrica.

                                        mans

—

També aquí un esforç:

l’aire emancipador,
          però els tristos animals de la puresa;

i una tensió, el misteri,
          forma de la vida, que és forma,
          i d’allò que no gosem.
 

                                        vers l’ombra.

 

Cansat dels tristos animals de la puresa, d’allò que diem “la vida de l’esperit” contraposada als temps de l’ànima.  Entregat a intuïcions no demostrades però viscudes. Una forma de dissidència, prendre partit per les mans.

* * *

Mary Oliver
Horas de Invierno,
Traducció de Regina López Muñoz.
Errata naturae,
Madrid 2022.

(*) La fotografia que encapçala l’entrada és d’Angel Valentin—The New York Times/Redux

que irriguen els cels

 

 

 

Fotografia: VM, febrer 2023

 

 

Arbres d’hivern,
artèries que irriguen
els cels.


                            angiografia

 

 

- o -

 

   V.M.
   Devesa oculta
   Dibuixos de José Moreno
   Papers de Versàlia,
   Sabadell 2018.

 

que abrasa l'escorça dels carrers

 

Fotografia: VM, febrer 2023

Les parets de la ciutat són plenes de signes.

Palimpsestos,

liquen obsessiu que abrasa
l’escorça dels carrers.

I ells no ho veuen,
no ho veuen.

 

V.M.
Lobishome
Inèdit, 2009.

Com triga l’aurora a anunciar-se

 

Kitao Masayoshi 1764–1824). Tenarai hyakunin isshu. Xilografia.
The Arthur Tress Collection of Japanese Illustrated Books.
Kislak Center, University of Pennsylvania Libraries

 

 

Aquells que em coneixen saben de la meva devoció per aquest fragment de Safo, de la meva devoció per Safo, de fet:

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m’he esperat, i jec sola.

L’he transcrit en la versió de Balasch (podeu trobar altres en aquesta entrada), perquè va ser aquesta la que va seduir l’home jove que vaig ser.

Sempre tinc aquest poema al cap: les Plèiades i el poema són dos amors de joventut. Però això vaig tenir una sorpresa quan en obrir a l’atzar la versió de Jaume Medina del “Llibre de les cent tankes”, el primer poema que vaig llegir va ser aquest:

¿Saps com triga
l’aurora a anunciar-se
dins la nit fosca,
mentre jo dormo sola,
ben sola lamentant-me?

La Mare de Fujiwara No Michitsuna (973-995)

Explica Jaume Medina que el llibre de les cent tankes (Hyakunin Isshu) és una col·lecció de tankes confeccionada per Fujiwara-Teika al voltant del 1200 amb tanques del s. XIII i anteriors.  He trobat deliciosa la història d’aquesta versió, que es dilata al llarg de més de trenta anys, que el mateix Jaume Medina explica a la introducció del volum, de com Medina treballar a partir de les traduccions del professor Kozue Kobayashi. Us deixo que la descobriu, és un dels al·licients del llibre.  Afegiré, això sí, que la traducció del professor Kobayashi d’aquesta tanka diu: “¿Saps com tarda l’aurora de la nit en què dormia sola en lamentació?”.

 

Hyakunin Isshu/ Llibre de les cent tankes.
Versió de Jaume Medina.
Lleonard Muntaner.
Palma (Mallorca), 2021.
 

l’animal suau del teu cos

 

Dear D.

I want to read you a poem by a poet I didn't know until a few days ago.

The poem has been haunting me these days, and I thought that maybe it meant something. In any case, I thought that it might be a good opportunity to share it with you tonight, Christmas Eve, now that the house is quiet and mine are asleep. 

It is  “Wild Geese”, a beautiful poem by Mary Oliver. In Spain, her poetry is barely translated. I'll read it to you in my broken English, my apologies.

Have a good night,

Víctor

OQUES SALVAGES 

No cal que siguis bona.
No cal que caminis de genolls
centenars de kilòmetres pel desert, penedint-te.
Només has de deixar que l’animal suau del teu cos
estimi allò que estima.
Parla’m de la desesperació, de la teva, i jo et parlaré de la meva.
Mentrestant, el món continua.
Mentrestant, el sol i els còdols transparents de la pluja
travessen els paisatges,
sobre les prades i les arbredes profundes,
les muntanyes i els rius.
Mentrestant, les oques salvatges, altíssimes en l’aire blau i net,
tornen a casa.
Siguis qui siguis, per sola que estiguis,
el món s’ofereix a la teva imaginació,
et crida com les oques salvatges, aspre i excitant,
una vegada i una altra anunciant el teu lloc
en la família de les coses.

Mary Oliver

WILD GEESE You do not have to be good / You do not have to walk on your knees / for a hundred miles through the desert, repenting. / You only have to let the soft animal of your body love what it loves. / Tell me about despair, yours, and I will tell you mine. / Meanwhile the world goes on./ Meanwhile the sun and the clear pebbles of the rain / are moving across the landscapes, / over the prairies and the deep trees, / the mountains and the rivers. / Meanwhile the wild geese, high in the clean blue air, / are heading home again. / Whoever you are, no matter how lonely, / the world offers itself to your imagination, / calls to you like the wild geese, harsh and exciting- /over and over announcing your place / in the family of things.

Mary Oliver, del llibre “Dream work”, Atlantic Monthly Press, Nova York, 1986. Versió de V.M.

 - o -

El poema em va rondar durant dies, primer en la forma d’una versió de Jonio González, publicada al seu mur de Facebook –un calaix ple de miracles–, i que enllaço a continuació, després en una de Sara Torres publicada a la revista Alga.

En català, Mary Oliver ha estat traduïda per Corina Oproae, i el seu llibre , “L’ocell roig”, publicat per Godall.

 

Córrer mentre crema l'esbarzer, un altre poema de Susanna González

I encara un altre poema de Susanna González, que apareix just en un moment en el que, a propòsit del correu d’un amic –“trist i feliç a la vegada”–, penso en els nostres fills, fent el que cal, entrant en el soroll del món, allà on no podem ser recer...corrent, mentre crema l’esbarzer: una imatge encertadíssima.

(Dibuix de José Moreno)
 

Has fet el que calia, córrer
mentre cremava l’esbarzer
arrelat en terra eixuta
a cops de veu.
Malvendre,
engolit per la bèstia
on no perviu cap història,
el fracàs, potser,
la negació, el reduccionisme.
Ets, ara, la seva pell
de contorns imprecisos,
els seus peus que s'arrosseguen
colgats en el glaç
dels nostres ulls.

Susanna González Turigas,
Totes les veus.
Témenos edicions,
Barcelona, 2019.

Un home sol compon silencis, un bellíssim poema de Susanna González Turigas

 

Un home sol compon silencis.
Tasses i platerets li dringuen
entre els dits mentre para la taula.
Feineja abstret. És ara.
En un altre moment, no hi era
ni la taula, ni el lloc. Lluny
el dringar de platerets i tasses.
El vent, potser. La llum,
assedegada.

Susanna González Turigas


Aquests dies llegeixo  “Totes les veus”, de Susanna González Turigas, a qui vaig conèixer per aquesta entrada al blog Llunàtic, que escrivia David Madueño. “Totes les veus” és un llibre on la poeta  (s’)indaga a través d'un llenguatge, el de la poesia, capaç d’accedir a substrats de la realitat que logos tradicional no pot copsar, on la poeta, doncs, desplega la seva pròpia raó poètica. El poema, potser singular dins del llibre, m’ha tocat d’una manera estranya: llegir-lo, penso, és com contemplar una fotografia amb blanc i negre, amb el seu misteri irresolt: la fotografia d’un home sol, que feineja, banyat per la llum del matí. No sé com no participar del poema  –això fa la poesia amb nosaltres–: aquest home sol que compon silencis és l’home que vaig ser fa vint anys? el meu pare embolcallat pel seu silenci? L’home que seré?

Com al poema de Sophia de Mello, repetir gestos rituals, com ara dir aquells poemes que mouen en tu alguna cosa que no saps definir. Fer-ho per tractar de restablir “l’estar-ser-inicial de les coses”. Avui, tasses i platerets dringuen a les meves mans.

- o -

Susanna González Turigas,
Totes les veus.
Témenos edicions,
Barcelona, 2019.

 

 

Cambra de Tardor, Gabriel Ferrater

Fa uns dies vaig rebre, juntament amb molts altres companys, una amable invitació de les Biblioteques de Sabadell i el Departament de cultura de l’ajuntament, per fer una lectura per Sant Jordi, i estic molt agraït.

Aprofitant l’any Ferrater vaig decidir llegir un poema de Gabriel Ferrater que sempre m’ha entendrit, “Cambra de tardor”. Un poema del seu llibre “Da nuces pueris” que ens transporta a l’intimitat d’una cambra.

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
                            «Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
                                                          Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                 «Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
                                                   Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

Enllaço el twit amb la meva lectura i també, més avall, un altre twit amb la lectura d’un altre fragment de Ferrater, a càrrec de la meva amiga Maria Rosa Aragay, ben pertinent, sobre la difícil qüestió de com trobar la distància adequada entre el sentiment que origina el poema i el propi text.

Pel centenari del naixement de Gabriel Ferrater Victor Mañosa ens llegeix un fragment de "Cambra de Tardor" 🍂🍁 @AnyFerrater @sbdcultura #santjordi22 #sabadellcultura @badabadocs pic.twitter.com/fgO6de9Ju6

— biblioteques de Sabadell (@bibliotequesSBD) April 23, 2022

 
I el fragment escollit per Maria Rosa Aragay

Per aquest #santjordi22 us presentem un fragment de l'Antologia de l'obra de Gabriel Ferrater editada per @mporrasmarti @sbdcultura @Aj_Sabadell @poetadguardia @sbdparticipacio #sabadellcultura pic.twitter.com/Rjvyq0848c

— biblioteques de Sabadell (@bibliotequesSBD) April 23, 2022

- o -

Gabriel Ferrater
Da nuces pueris.
Empúries,
Barcelona 1987.

El dolor i el plaer al nou Àlbum de Papers de Versàlia (1/2)

 

Dibuix de Natividad Ayala
per l’Àlbum Dolor/Plaer

L’any 2004 vaig rebre una invitació per participar en una de les plaquettes de poesia que aleshores editava, d’una forma acuradíssima el grup de Poetes Papers de Versàlia. Ho recordo amb una enorme felicitat. Va ser el primer regal, de molts altres que havien de venir d’aquesta gent tant generosa. Les plaquettes van ser un petit miracle, només cal agafar una d’elles per constatar la munió, la pluralitat de veus i poètiques que les habitaven. També van ser un petit miracle d’art, perquè cada plaquette anava il·lustrada per l’obra d’un artista convidat. Les tres presentacions anuals van acabar esdevenint un ritual, una celebració i un punt de trobada per molts de nosaltres, que atepeíem la sala d’exposicions, el passadís, o el pati noucentista de la Casa Taulé.

 

Després de l’aventura de les plaquetes i en paral·lel a la publicació de la col·lecció Zona blanca, molt estimada per mi, el grup va iniciar la publicació d’uns volums monogràfics sobre grans noms de la poesia universal. Els Quaderns són obres de referència, o ho haurien de ser, amb estudis i traduccions inèdites. Sovint van servir per fer accessibles veus rellevants molt poc conegudes a Catalunya o Espanya, vegeu per exemple els quaderns Cecilia Meirelles o Eugène Guillevic. Però això sobta una mica l’escàs ressò d’aquestes publicacions entre la comunitat poètica i la limitada atenció de la crítica.

Un cop acabada l’etapa dels quaderns, el grup ha decidit apostar per un format molt més centrat en la creació amb l’aparició d’una nova col·lecció, “Àlbums Versàlia”.  El primer d’aquests àlbums, presentat a Sabadell el passat dia 25 de novembre, és senzillament aclaparador. La proposta gira al voltant de la parella dolor/plaer, i compta amb tres seccions: «Caplletres» amb dos textos de les poetes Mary Jo Bang i Pilar Adón; «Antologia», on es presenta una col·lecció de vint-i-set poemes de diferents èpoques i llengües sobre el tema, acompanyats d’un comentari, lliure, escrit per diversos poetes contemporanis; i «Inèdits» on es presenten trenta-dos de poemes escrits pel volum. No em puc estar d’escriure la llista de col·laboradors del volum: Mary Jo Bang, Pilar Adón, Teresa Pascual, Núria Busquet, Rosa Font Massot, Begoña Callejón, Trinidad Gan, Marta Sanz, Emilia Conejo, Núria Mirabet, Josep M. Fulquet, Jordi Vintró, Francesc Parcerisas, Esteban Martínez Serra, Juan Cobos Wilkins, Rosana Acquaroni, Quilo Martínez, Josep Maria Ripoll, Mireia Vidal-Conte, Xavier Farré, Vinyet Panyella, Corina Oproae, Abel Murcia, Jordi Virallonga, Natividad Ayala, Ángeles Mora, Xoán Abeleira, Pilar Pallarés, Jaume C. Pons Alorda, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep Gerona Fumàs i V.M.

El volum conté més d’una trentena de dibuixos de Natividad Ayala que dialoguen amb els textos. Són senzillament magnífics.

Serveixi, doncs, aquesta entrada com una recomanació i també com un reconeixement als poetes de Papers, que han fet possible l’obra.

 

- o -

Diversos autors.
Dolor/Plaer
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021

La darrera fulla sosté el pes de l’arbre. Llegint la poesia d’Empar Sáez

La història de com van aparèixer a la meva taula, al despatx, dos llibres de la poeta Empar Sáez és bonica, però íntima. Serveixin aquestes línies per agrair el miracle a la Carmen i la Vicky, dues companyes, de les invisibles... tot i que no pas per mi.

També la meva introducció a la poesia d’Empar Sáez està associada a un record plaent: la primera trobada després del confinament amb els poetes David Madueño i Toni Quero, una tarda d’estiu als jardinets de Sabadell. Una treva. Aquella tarda, Madueño ens va parlar d’un llibre que el tenia enlluernat, “Òrbita”. Vaig endinsar-me doncs, en la poesia de Sáez, seguint el consell de l’amic. Va ser un estiu difícil, lluny dels camps oberts de la Castella abandonada, lluny dels boscos mediterranis, mentre vetllava els darrers dies del meu pare. Recordo, sí, haver llegit aquell estiu, el llibre de l’Empar i també “La desaparició” de Ricard Mirabete: tots dos editats a l’acurada col·lecció Tanit, de la Garúa; tots dos, llibres que requereixen tota la implicació del lector.

D’aquells dies, recordo que el poemes em van desvetllar ecos de les lectures, ja antigues, d'alguns textos gnòstics, de tant plens d’imatges primordials, de tant desplegament arquetípic: part, ventre i sang... cos i cosmos: la possibilitat d’una demiürgia.

A principi fou el ventre buit.

La pregunta concertada
De la no-llum.

Després vàrem sentir la pugna oscil·lant de l’esperit
Penjant de la tenebra.

L’úter de l’obscur sagnava,
paria
un estel de fang.

La primera llum,

la primera respiració brollava    pel cosmos.

(Òrbita)

Tota una volta al sol després, el sobre amb “Dona i ocell” i “Quatre arbres” va aparèixer al despatx. Els llibres em va arribar en un moment en el encara reverberaven en mi les llums de l’estiu amb tot allò que s’endú el pelegrí als ulls. En mi quedava, també, un de eco les preguntes que em feia, quan travessant boscos,  dubtava de  si estava en presència d’una plètora o d’un sol organisme; en presència d’un cor de consciències o d’una sola: “oblideu les vaguetats de l’infinit,/ desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres” (Quatre arbres).

Potser per això, totes les imatges i metàfores vegetals que apareixen en aquests dos reculls de l’Empar han ressonat tant fortament en mi: aquesta pell que és fullam, aquest sentit del temps que marca l’arbre, aquesta “nuesa de fulles” de la que parla, aquesta atenció a la llum filtrada...  He anat avançant subratllant moltes de les imatges: “s’abeuren les bèsties negres en el penyalar de l’aire”, “i encara l’ocell fugirà deixant-me, però, el seu batre d’ales” (Dona i ocell), “La darrera fulla sosté el pes de l’arbre”; escrivint “preciós!” al marge de versos com

“Posseir amb la mà interior
la nuesa d’una paraula,
bellament obrir-la de cop,
fer-la esclat al cel i a la boca
i el clam i refrec a palpes,
palmell de totes les flames”

(Dona i ocell)

... o poemes, com aquests sobre els marges, que m’han portat ressons de lectures tardanes d’Emily Dickinson i d’algun poemet propi. Quin regal, quan uns versos sacsegen una fibra i tot un teixit comença a ondular en la memòria:


“Les flors s’obrien
vanament a la tendresa.
Escampades pels marges de la senda
s’hi arrelaven a un impuls que naixia
de l’aire, anhelaven, roentes,
els camins d’enlloc”

(Dona i ocell)


o bé

“S’han obert al diàleg les flors.
A frec dels teus dits
sents la xerrameca invisible,
l’entesa púrpura i blanca
que neix de la terra,
la florida estesa dels llavis”

(Dona i ocell)


La poesia de l’Empar Sáez requereix, sí, d’una implicació del lector, que ha d’entrar als poemes com qui entra en un trànsit. La pròpia poeta potser en desvetlla la clau:

No et despertis enmig del somni
Quan escrius.
Així seràs llençada infinitament
Més lluny de la realitat,
                                    de la consciència
i del mateix somni que escrius.

Així hauràs plenament
La mà que ordeix i perfà els somnis.

(Quatre arbres)

Penso que potser sí, que la poesia de l'Empar té quelcom de primigeni, una filiació amb la poesia oracular: cal endinsar-se en ella com qui vol accedir a un altre estat de consciència i deixar les imatges créixer dins d’un mateix sense qüestionar-se què signifiquen, deixar que es despleguin a un nivell profund, com en el somni. No despertis, doncs, i que sigui aquest el camí: oblidar les vaguetats de l’infinit i desvetllar el nostre univers, mentre les fulles dansen al nostre voltant.

- o -

Empar Sáez
Dona i ocell.
Editorial Denes
València 2014

 

 

 

Empar Sáez
Quatre arbres.
Viena Edicions,
Barcelona 2015.

 

 

 

Empar Sáez
Òrbita.
La Garúa-Tanit,
Santa Coloma de Gramenet, 2020.

Una ceba seca damunt del marbre de la cuina. Dos poemes de Pinkhas Sadé.

Pot ser que aviat faci setze anys d’aquella conversa amb Josep Maria Ripoll, retornant a casa pels carrers ja una mica somnolents de Sabadell, quan em va recomanar el llibre que ara porto a la motxilla?  Setze anys, sí. La Carme i jo acabàvem de llegir “Una història de amor y oscuridad” d’Amoz Oz i com sempre ens deixàvem endur per l’entusiasme de parlar de lectures compartides. Aleshores en Josep Maria va deixar lliscar el nom de Pinkhas Sadé (també Pinchas Sadeh, o Pinhas Sadeh), i el títol d'un un llibre traduït per Manuel Forcano, “El Déu abandona David”. Les recomanacions d’en Josep Maria mai no s’han de deixar passar, sovint estem en sintonia, a vegades secretament. De les primeres lectures d’aquest llibre m’han quedat per sempre dos poemes commovedors sobre el final de l’amor. “Dies després d’acomiadar-me d’una noia que visqué amb mi durant mig any” i “A la cuina, a les quatre de la matinada”. Del primer, sempre recordaré la imatge de la ceba a la cuina, la sensació de l’inexorable que amara alguns dels altres poemes de Sadé. Poemes que succeeixen en estances petites, barris pobres... on apareixen coses elementals, el formatge, les olives, el pa.

Necessito tornar a llegir com llegia aleshores quan, com peixos irradiant fora de l’aigua, els versos arribaven a les meves mans. Retorno doncs a llibres llegits, vagament recordats i aquest petit animaló dringa ara a les meves mans. Els poemes de Sadé, m’han commogut com no recordo que ho fessin en aquell moment.  Sí, els poemes que he mencionat abans encara em commouen i també se m’han desvetllat als ulls poemes com “He menjat una mica de pa”, “Camí de la xina”, o “Sobre l’innecessari de viatjar a la xina”. El temps arriba quan és el temps. 

Gràcies Josep Maria, en el temps... gràcies com sempre.

DIES DESPRÉS D’ACOMIADAR-ME D’UNA NOIA QUE VISQUÉ AMB MI DURANT MIG ANY

Una ceba seca damunt el marbre de la cuina.
Dos o tres llibres damunt la taula a l’habitació,
i jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina. De lluny
se sent música. «Amb el ritme
de vals d’aquelles notes apagades
li arribà el so de la vida pura i dolça.»
No. La melodia és al meu cap. I ara, silenci.

Jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina.
Em paro a la porta. Miro la ceba.
Tinc quaranta-vuit anys.
Em dolgué veure els seus vestits escampats sense cap ordre.
Cabells a la pinta.
Ara ja no queda absolutament res fora de lloc.

Sec a l’escriptori. Agafo un llibre.
Èdip rei.
Heus aquí un home que com més endavant anava
més i més, de fet anava enrere.
I quan arribà al terme del camí
es trobà de bell nou al seu punt de partença.
Això és un exemple de com el temps discorre i es contrau.

O un altre exemple: Jonàs.
Com més intentava de sortir cap a àmbits més amples i oberts,
més s’endinsava en un espai cada cop més estret:
de la seva ciutat al vaixell, i d’aquest al ventre d’un peix.
I ell, un home que aconseguí d’extralimitar-se tant,
es trobà al final dessota un petit esfínter
que ni l’ombrava prou.
Això és un exemple de com l’espai discorre i es contrau

HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

- o -

Pinkhas Sadé
El Déu abandona David
Traducció de Manuel Forcano
Edicions 62·Empúries,
Barcelona 2002.

- o -

I un petit lament sobre traduccions i edicions: és una llàstima que ens haguem d’alimentar de petites molletes: fins on sé el petit llibret editat el 2002 és la única cosa que tenim traduïda al català o al castellà de la poesia de Sadé. Una pena, una mica com el petit llibret “La plaça salvatge”, la única traducció al català de Tomas Tranströmer –i ben resplendent que sembla el treball de Carolina Moreno Tena! – Gràcies també a Manuel Forcano per les seves traduccions de l’hebreu, gràcies com sempre a les traductores i traductors, per la benèfica pluja.

Prendre partit per la bellesa. La poètica d’Anna Garcia Garay

Vaig conèixer l’Anna Garcia Garay en alguna de les lectures de Papers de Versàlia,  però vaig començar a conèixer millor la seva poesia arrel de la sessió que va girar al voltant de la seva obra al cicle “Llegir poesia en temps de crisi”. No debades disposàvem d’una hora per escoltar els seus poemes i conèixer la seva proposta –el luxe del repòs en uns temps de lectures industrialitzades–. 

Aleshores, l’Anna havia publicat dos reculls de poemes: Assassins de margarides (Viena, 2012) i Els mots encreuats (Edicions 62, 2012), dos poemaris lírics que, òbviament, giren al voltant del goig de l’amor i la tristesa de la pèrdua: així de simple, així de recurrent si voleu... i així de necessari també.  Com a mínim des dels temps de Safo i Alceu, els homes i les dones ens hem aplegat al voltant d’uns versos perquè algú altre faci servir aquesta forma alterada del llenguatge que és la poesia per explicar aquesta forma alterada de consciència que és l’amor, perquè posi paraules al vertigen que sentim en ser estimats o rebutjats. El poema de Safo, cisellat pel temps, ens diu: S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit  passa d’hora/i jo dormo sola. Dos mil set-cents anys despès una altra dona escriu:

EN CODI DE TARDOR

Retallo el capvespre per la línia
                        de les muntanyes.
Cel de pessebre, lluna rodanxa.
El vent ha foragitat els núvols
                       i ara desordena els estels.
Estavello la certesa del fred
contra la promesa suau del nòrdic,
i et penso en codi de tardor,
en clau de fulles seques i calfreds.
Si transformem l’enyor en verb,
ens ploren les paraules.

(Assasins de Margarides, p.40)

Òbviament no pretenc establir comparacions –seria una exageració absurda– sinó deixar constància d’aquest misteri pel qual les paraules dels i les poetes semblen donar-se la mà i esborrar els mil·lennis que les separen.

Anna Garcia Garay escriu una poesia delicada i diàfana; a vegades fa un ús enjogassat del llenguatge; als seus poemes hi trobem la presència d’un erotisme subtil i, també, una contenció encomiable als poemes de desamor. Com a lector m’agrada molt que la seva poesia no defugi mostrar l’alegria franca de qui estima o l’alegria incerta de l’expectativa:

hermenèutica

Véns i m’endevines, oculta, entre les línies d’aquest escriure a batecs, a cop de sang. M’interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d’aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell. Goses pronunciar-me entre llavi i dent. M’agradaria saber quin gust té el meu nom.

(Els mots encreuats, p.20)

L’Anna tampoc no mostra complexos a l’hora d’apostar la bellesa. De fet, la busca de la bellesa és una constant de la seva poesia. Una bellesa que s’expressa en termes abastables i quotidians. Una bellesa buscada a la taula parada, a la tassa i el plat, als camps esquitxats de roselles, al bes a l’orella, a les lletres que s’ordenen en tipografies amables.

Amb aquesta aposta per la bellesa al cap, m’endinso en la lectura de Dietari del buit (Pagès Editors, 2020), el seu darrer llibre, amb un títol que pot ser llegit de forma ben literal. Escrit a partir d’una convalescència, Dietari, és un canvi de registre –encara que no total– en la poètica de l’Anna. El llibre es presenta en dues parts –una constant als seus llibres–: El foc i L’aigua, escrits sota la divisa d’un poema d’Ángel Guinda que ens diu que “el agua y el fuego no escriben hacia atrás”… i és que la poètica de l’Anna s’escriu sempre amb la mirada posada endavant.

A Dietari el cos pren la paraula. Especialment a El foc, les gramàtiques, abans sense arestes, semblen afilar-se. Els poemes curts de l’Anna esdevenen curtíssims, gairebé esmolats:

accidents

inaugures un altre dia
que s’enlaira
i que s’estavella
contra el vidre de la finestra.

que se’t trenquin tots els dies que vindran
en saber que van néixer d’una esquerda.

(DB, p.17)

Recordo haver escrit un breu correu a l’Anna, al cap de poc d’haver sortit el Dietari, on li deia que haver apostat pel seu estil –el del poema curt– era un encert, perquè el cos és poc donat a la retòrica supèrflua (De l’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat, resa el títol del poema d’Amikhai).  Ara però, penso que sí, que el cos és precís i exacte... no així la por que sempre és roma, indefinida. Per això l’Anna ha de ser precisa i exacta per conjurar la por.

bosc

afillar el corc que et forada el cos,
famolenc,
donar-li el nom de la por,
i avesar-se al rosec.

Som fets d’un temps de fusta.

(DB, p.31)

El llenguatge sempre havia estat present a la poètica de l’Anna, però ara i aquí, el llenguatge és una via de salvació, així , donar-li un nom a la por (bosc) ... enunciar el vers que salva (esmaperduts), oferir la paraula a la por perquè visqui al poema (homeless)... per citar algun de tants d’altres poemes/conjur.

Al segon moviment del llibre, L’aigua, els poemes semblen voler brotar, créixer, la mirada vol anar enfora, als marges del dits volen créixer poemes (botànica, p.67). Els poemes es fan més llargs, les imatges de la fusta (insensible) són reemplaçades per la llana, els cordills, les labors (imatges pròpies de la seva poètica)... El cos i el desig semblen renéixer i retrobem  les referències pròpies de la lírica propera de l’Anna (tipografies, p.73 o al límit, p.81), fins i tot retrobem el gust de l’Anna pel joc, amb la disposició del text per exemple (ales, p.69).

Per acabar, voldria compartir amb tots vosaltres un darrer poema que m’agrada especialment:

introspecció

gosar mirar dins.
acceptar el propi contingut,
acceptar ser-ne continent.

i, en un exercici de valentia,
descriure la cambra,
l’aire,
els mobles. 

(DB, 57)

El final del poema em fa pensar que a vegades, voler mirar enfora pot ser també una forma de fer ànima. En un exercici de valentia descriure’s en allò que t’envolta i apostar per la bellesa per, finalment, fer una ànima bella,  és la proposta de la poètica de l’Anna, potser també la proposta d’aquest llibre, dolorós a vegades, però vitalista finalment... i sí, també ple de bellesa.

- o -

Anna Garcia Garay
Dietari del buit.
XXIV Premi de Poesia Màrius Torres, 2019.
Pagès Editors,
Lleida 2020.