En acabar la lectura en Marcel em comenta que el dia 4 d’octubre ell i la Maria Romaní presenten un llibre de poemes visuals a l’espai ventura de Sabadell (vegeu també els poemes que exposen als carrers de Terrassa). Després rondina una mica:
– Ja sabem que molts poetes no donen gaire valor a la poesia visual, consideren que és una altra cosa.
– Però és que és una altra cosa, no creus? Una altra cosa a l’interfície de moltes coses - discrepo amb timidesa.
Després els adéus i les cortesies ens separen, i em quedo sense dir-li que els tres poemes que ha llegit m’han agradat molt.
“Però és que són una altra cosa...” li dic...
Avui, però, el record d’una conversa prèvia a la lectura amb en David al voltant d’aquest poema de Tomas Trasnströmer, que transcric, em posa en guàrdia i em diu que potser caldria hi pensés una mica més.
DEL MARÇ DEL 79
Cansat de tothom que em ve amb paraules, paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula.
(T. Tranströmer/Carolina Moreno Tena)
No cal, suposo, que expliciti que aquest estrany post es una recomanació de “La plaça salvatge” , un llibre amb uns poemes impressionants com “Breu pausa durant el concert d’orgue”; “Resposta a una carta”; o aquesta altra joia:
ELS RECORDS EM VEUEN
Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.
No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.
Són tant a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.
La plaça salvatge.
Traducció de Carolina Moreno Tena,
Perifèric edicions,
Cataroja, 2008.
