Preludis i fugues

La lectura al diari d’aquest article sobre el pianista Igor Levit em retorna als Preludis i fugues de Xostakóvitx, una bellesa que m’acompanya a través dels anys, com ho fan les Gravitacions de Chillida o els contrapunts de Bach.

Costa d’imaginar com va ser possible que Xostakóvitx, pogués compondre els seus Preludis i fugues – a vegades evocadors i a vegades vigorosos, casi levitants a vegades – en mig de l’amenaça real que el terror estalinista projectava sobre ell amb un càlcul sàdic: en una mà l’elogi i en l’altre la crítica acarnissada, quan una mínima paraula el podia enviar al Gulag.

A la seva novel·la “El soroll del temps”, Julian Barnes ens presenta un Xostakóvitx descompost després de ser assenyalat a un congrés de musicologia, l’any 1948, com a “formalista”, una acusació que li podia costar la deportació o la mort,  i haver estat acomiadat dels conservatoris de Moscú i Leningrad. El misteri de tota aquesta bellesa emergint quan tot semblava que la onada de terror podria colpejar-lo m’obsedeix i em porta als cap els versos de Wisława Szymborska:

(...) Yeti, entre nosaltres
no només existeix el crim.
Yeti, no totes les paraules
condemnen a mort.
Vam heretar l'esperança,
regal de l'oblit.
Veuràs com entre ruïnes
parim nens.
Yeti, tenim a Shakespeare (....)

[a partir de Notas de una expedición no realizada al Himalaya (Paisaje con grano de arena, Lumen 1997)]

Doncs bé, Yeti, sàpigues que en mig de paraules que sí condemnaven a mort, vam tenir també aquesta música. 

Escoltar els preludis i fugues és com escoltar a Bach, si aquest hagués viscut al segle XX. Recordo haver-m’hi atansat per primera vegada als Preludis i fugues tot buscant la música que havia escoltat a aquesta memorable escena de Smoke, on sona la Fuga 1 al minut 1:15  interpretada per Keith Jarret:

A casa i al meu reproductor d’MP3 –ara al mòbil– hi sonen les versions de Tatiana Nikolàieva, que al començament em sonaven un pèl més romes que les de Jarret que apareixen al film.

  

Amb els anys m’he anat acostumant a escoltar els tempos d’aquestes versions: camino pels carrers de Sabadell, embolcallat pel seu misteri i la seva aureola, a vegades evocadora, a vegades vigorosa, delicada sempre. Camino, Yeti, camino.

- o -

 

Julian Barnes
El ruido del tiempo.
Traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2016.

 

 

 

Wisława Szymborska
Paisaje con grano de arena.
Traducció d'Anna María Moix i
Jerzy Wojciech Slawomirski.
Lumen, Barcelona 1997
 

24 preludis per una fuga. Arvo Pärt de nou.

La música és senzillament un del misteris del qual se’ns ha atorgat gaudir-ne. Avui, tontejant amb un instrument, he arribat a les “quatre notes” de Fratres, aquesta bella obra del compositor Arvo Pärt, compositor nascut l’any 1933 que autor de música de caràcter sacre, fonamentalment, i que alguns el titllen de minimalista.

Jo era un adolescent quan vaig descobrir-lo de la mà del meu amic Héctor Meza. Eren els anys vuitanta i en aquell temps perseguíem amb rigor les músiques alienígenes que posava Ramon Trecet a les tres de la tarda a Radio 3.

Recordo un dia, haver arribat a casa de l’Hector per rebre lliçó, i haver-nos quedat extasiats escoltant un cassette a on unes hores abans el mestre havia enregistrat Cantus in Memoriam of Benjamin Britten. Vaig quedar petrificat. L’adolescent que aleshores era va escriure un poema ben curt i li va enviar a l’adreça d’ECM, la companyia que editar “Tabula Rasa” (ECM 1275, 1984). Tot plegat molt ingenu: l’adolescència al capdavall. De fet, no puc descriure, encara ara no puc descriure el que em transmet la seva música, ni el cop que em va suposar escoltar per primera vegada el Cantus in Memoriam of Benjamin Britten i la versió de Fratres interpretada per Keith Jarret al piano  i Gidon Kremen al violí, que apareixen a Tabula Rasa

Aquí el poemet:
                                            

                               a Arvo Pärt

El buit l’omplí una corda ferida
autista
indiferent al drama

De buit s’esdevingué el miratge.


Ben pensat, perquè el poema reflecteixi l'atmosfera de Pärt, només cal treure-li el tercer "vers" i posar una coma entre el primer i el segon


                               A Arvo Pärt

El buit l’omplí una corda ferida,
autista.

De buit s’esdevingué el miratge.


... potser millor?

Anys després encara he de dosificar les audicions de les obres de Pärt. Em transporten a regions molt doloroses de l’ànima.  M’extasien i, a l’hora, em porten a una tristor massa profunda.

Avui, navegant, he vist que el preciós documental “24 preludis per una fuga” del director Dorian Supin es pot veure per parts, i sense subtítols, a UTube. Més avall indico una relació d’enllaços.


Per ara us deixo amb una entrevista de Björk a Pärt. El començament és meravellós: Björk li diu al mestre: “M’agrada molt la seva música perquè deixa espai a l’oient”, i Pärt respon “Deu ser perquè necessito espai per mi mateix”. Més tard el mestre diu: "A la meva música hi ha dues línies: en una hi ha els meus pecats, i a l'altra hi ha el perdó".

Dolços somnis, bona nit.

-o-

“24 preludis per una fuga”, de Dorian Supin, 2002, a YouTube:

Part 1; part 2; part 3; part 4; part 5 (aquesta és la meva part preferida, quan Pärt interpreta al piano una seva peça antiga, al segon 30 aproximadament); part 6; part 7; part 8; part 9.

Fum, a la llum de Keith Jarret

Ahir, mentre escrivia una carta, vaig recordar que hi ha una escena de Smoke que m’emociona. Una part de l’escena 10, on Paul i l’Auggie miren les fotografies que cada dia a les vuit del matí pren l’Auggie. L’Auggie li explica al Paul que no són totes iguals... Tota l’escena és una meravella, un instant de profunda intimitat entre aquests dos homes. “Slow down, man”, mentre sona una música de piano, una fuga, la primera fuga dels vint-i-quatre preludis i fugues, op. 87. de Shostakovitch. Intrepretada per Keith Jarrett. Una escena que sempre m'emociona.

Dolços somnis, bona nit.

P.S. La música... al minut 3:56 d’aquest vídeo.

I el guió a:

Paul Auster
Smoke & Blue in the face
Anagrama-Compactos
Barcelona 2005.

Dolços somnis, bona nit.

Arvo Pärt (II). Fratres interpretat per Gidon Kremer i Keith Jarret

Quarta (i darrera) peça: fragment d'una versió realment curiosa (i segurament no fàcil) d'una de les peces més conegudes d'Arvo Pärt: Fratres. Potser el més adequat seria començar per versions més canòniques, però aquesta versió és realment curiosa.

Es tracta d'una versió interpretada pel violinista Gidon Kremer i el pianista Keith Jarret, que està inclosa al disc Tabula Rasa (ECM, 1984).

(i passant de les imatges, eh!)






Salut per tothom!