...aah! mmh! ooh! Polina Semionova once again.

A You tube, torna a estar disponible el vídeo de la coreografía que interpretava Polina Semionova amb la música del tema "Good night ladies" (Lou Reed/Transformer).

Així doncs, avui toca reposició.

Gaudiu-ne!




Dolços somnis.

Roads, Portishead.

Recordo haver sentit “Glory Box” (Dummy, 1994) de Portishead al pis que teníeu al carrer Calderón. En aquella habitació a on hi havia el mapa de l’Àfrica.

Els tenia oblidats, saps? Però visitant aquest bloc, l’he tornat a recordar. Té raó la Siddhartha “Roads” és una cançó preciosa. Fa dies que me’n vaig a dormir amb ella als auriculars.

T’he trobat aquesta versió en directe que és una meravella, espero que t'agradi.





I finalment, i per recordar els sopars al pis del carrer Calderón i al pis del carrer Balmes, Glory box.




Dolços somnis, i bona nit.

Fes-te un blog, em va dir. Fes-te un blog, li vaig dir.

a M.R.A.
i a O.B.

Ai, el desig de publicar que ens corseca a tots plegats. Jo vaig dient que no, que ja ho ho tinc superat, però encara ara no crec estar curat del tot d'aquest desfici. Aixi que res de gaires lliçons.

I tanta gent com hi ha, amb tant de talent!

Per què jo, arreu a on miro hi veig talent, talent, talent... Arreu a on vaig descobreixo gent amb un talent, una sensibilitat i uns coneixements extraordinaris. Quina vida tant punyeterament curta, que no ens dóna prou temps per aprendre tot el que voldríem!

Fes-te un blog, em va dir el Capità Aranya. El vaig fer, i jo vaig transmetre el missatge amb fervor. Però no hi ha color. Som éssers analògics, lepismes devoradors de paper.

En això de la publicació, els de la generació dels meus alumnes ens porten molt d’avantatge: tenen claríssim que internet ofereix una possibilitat de publicació immediata i de seguida tiren de blogs. La qual cosa és magnífica per que de seguida els permet tenir una petita comunitat de lectors fervorosos. És magnífic, felicitats.

Nosaltres, els analògics, hem hagut de superar (i ho hem fet amb més resignació que convenciment) això de pensar que publicar significa fer-ho de forma convencional.

La contrapartida de la publicació electrònica és que no sempre publiquem coses prou meditades. I és que una cosa és la immediatesa a l’hora d’arribar a la comunitat de lectors i altra és la poca maduració dels textos.

Poques coses sé d’això d’escriure, però si que sé que requereix un treball pacient de fer, refer, refer, reescriure, aplicar la tisora, refer, reescriure, aplicar la tisora... El blog, treu temps i provoca un vertigen que potser és incompatible amb la serenor amb la que un ha de treballar els textos.

Per acabar, llegeixo al blog "Pretextos" a on escriu en Juan Etchegoyen (i Patricia Higa, i Laura Pirpignani), la següent declaració d'intencions.

"¿Por qué un blog?

Porque no creo en concursos literarios, sobre todo porque nunca me otorgaron ningún premio. Porque no me parece una alternativa atractiva autofinanciarme una edición de pocos ejemplares que terminarían bajo la cama o en la baulera de algún amigo. Porque no me da la cara para darles fotocopias de mis textos a mis amigos (un blog es una manera menos violenta de ¨invitarlos¨a que me lean). Porque es bueno tener un proyecto con Laura y con Juan. Hasta ahora con ellos eran empanadas y vino. Porque es gratis. Porque se arriesga poco. Porque pretendo impunidad. O, al menos, busco compañeros de prisión." Blog "Pretextos"

Sort a tothom!

I ens trobem a la xarxa.

Mohn und Gedächtnis, José Maria Guijarro

Dedicat a J. Gerona
i a J. Navazo

Una fotografia d'una obra de José Maria Guijarro que em colpeix. L'he tret d'un catàleg de la galeria Fúcares de Madrid.

Es tracta de "Mohn und Gedächtnis" (Amapola y memória), 1999 tinta sobre paper. Quatre papers de 18,5x13cm.

L'obra es construeix a partir de la escriptura en quatre papers diferents de les quatre parts del poemari "Mohn und Gedächtnis" de Paul Celan (Editat en castellà per Hiperón). Es tracta d'una de les obres que Guijarro va exposar l'any 2001 a la galeria Fúcares de Madrid, a l'exposició "Homenaje a Paul Celan".

Vull passar per alt, ara, que es tracta de l'obra de Paul Celan l'escollida.  M'impressiona (molt, ara) la "dimensió temporal" de l'obra. Imagineu el procés d'escriptura una i altra vegada sobre el text ja escrit... és senzillament impressionant. La dimensió temporal queda projectada al pla, saturant cadascun dels quatre fulls, fins a convertir-los en gairebé una taca.


Espero que la fotografia, deficientíssima per que prové d'escanejar dos fotografies del catàleg i posar-les juntes, us transmeti alguna cosa.

Assumpte: Rayuela

a D.J.

Assumpte: Rayuela

De: XXX
Data: 08/05/2008 23:44
A: YYY.

Mamonàs,

Suposo que per tu no és cap sorpresa, ni cap novetat, ni res especial.... vull dir que ja la deus haver llegit algun cop, fins i tot potser en la teva més tendra joventut, el cas és que aquests dies estic llegint "Rayuela" del Cortàzar... i joder nen, joder... em sembla que és del millor que he llegit mai fins el moment... buf... quina passada, tiu.

És una novela brutal... però, certament, difícil.... Ostia puta, seré gilipolles... em poso trist quan llegeixo coses així, perquè (que egocèntric dec ser) sé que mai no podré escriure alguna cosa similar... sento una profunda admiració pel pavo que ha estat capaç de produir una cosa tan bella... quina merda....

Un petó, nen. I bona nit.

--
Aquest missatge ha estat analitzat a la cerca de virus i d'altres continguts perillosos, i es considera que està net.

Pare-esparver... un poema de Maria-Mercè Marçal

M'adono avui que el blog em permet anar teixint a poc a poc una petita obsessió que, per mandra, no havia volgut iniciar: fer una petita antologia del poema espiritual contemporani.

Transcric aquesta nit un poema impressionant, d'una escriptora immensa, Maria-Mercè Marçal.



Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s'escola enllà de tu en el dia d'avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m'emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l'ombra del meu mal.

Maria Mercè Marçal
Desglaç.
Edicions 62·Empúries
Barcelona 1997.

Podeu trobar més informació de Maria-Mercè Marçal al web de la Fundació Maria-Mercè Marçal, la Viquipèdia, o al web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Raquel Casas: les randes del paradís.

Doncs... m’agrada. Acabo de rellegir el llibre de Raquel Casas “Les Randes del Paradís” (Editorial Moll, 2007), i em sembla que en algun altre moment hi tornaré.

Valoro molt el que aconsegueix Raquel Casas en aquest recull, això és, aconseguir aplicar la potència dels recursos de la poesia al servei de la construcció de relats.

La mare, A l’aparador, L’afinador, Cançó de bressol (un poema escruixidor), Closer, La noia de la trena o Orquídies en una boca sola (un dels millors), són un exemple d’això que intento dir.

Us transcric un poema-relat amb una delicada sensualitat. No és el millor del llibre (dic jo, eh), però a mi... m’agrada.

ELS AMICS

Els amics sovint ens reuníem al voltant
d’una taula parada. Ella arribava tard
i s’aixecava per agafar un got de vi:
deixava tot el pes del cos inhàbil
damunt una cama i amb el balanceig,
sense adonar-se, un pit desmaiat
es recolzava sobre la meua espatlla.

Una i altra vegada te’m representes
quan estic sol sota ells llençols
presoner del record d’aquella pressió;
una i altra vegada t’aixeques
a omplir de nou el got i et balanceges
regalant-me el tacte lacerant
d’un pit impecable sense sostenidor.

Raquel Casas i Agustí.
Les Randes del paradís
Editorial Moll
Palma, 2007.

Uns 8€ (aprox) de res.

P.S. Raquel Casas és coautora del bloc “Siete voces-set veus” a on , el dijous, publica relats curts (i una mica de tot).

Una nova sorpresa de David Juher

Aquest savi que és David Juher, (matemàtic, divulgador, escriptor, recentment músic, i en definitiva explorador de l'abisme...), aquest autèntic luxe que la Universitat de Girona no sempre ha estat conscient que tenia, ens torna a sorprendre amb una altra de les seves moltes facetes.

D'aquí 2 setmanes, el dijous 22 de maig, a les 21:00, al Teatre Municipal de Girona, l'Aula de Teatre de la UdG presenta l'obra "El conjunt de Mandelbrot", dirigida per Jordi Duran.

David Juher és l'autor del text i de part de la selecció musical.

"És habitual considerar que els llenguatges artístic i matemàtic pertanyen a realitats diferents i, sovint, mútuament excloents. Però no hi ha res més artístic que el cosmos i el caos, i res més matemàtic que el color i la forma, l'harmonia i el ritme, el teatre i la poesia. El científic i l'artista comparteixen els mateixos neguits: la recerca de l'inconegut, la comprensió de l'espai-temps i l'ideal de bellesa. Aquesta aventura prescindeix dels prejudicis d'una i altra banda amb la voluntat explícita d'ignorar aquesta clàssica i brutal escissió"   (David Juher).

Felicitats David, i els millors desitjos per l'estrena.

"Los 7 magníficos" i la variació 18.

Interessantíssim vídeo: La variació 18 from de les Goldberg, BWV 988. Interpretada successivament per: Daniel Barenboim, Glenn Gould, Pierre Hantai, Wilhelm Kempff, Wanda Landowska, Andras Schiff i Rosalyn Tureck.

Curiós, molt curiós.





Au Glenn... no et posis gelós...

Bona nit, dolços somnis.