Pàgina 79.
“RESERVES
Els que ‘no entenen’ l’art abstracte encara al•leguen en contra una altra objecció: veuen, en una pintura que prescindeix de la reproducció del natural –i això ho fan també extensiu a tota la pintura no realista, sigui o no abstracta-, l’escapada cap a la facilitat. ‘Això ho faig jo’, s’exclamen. ‘Això ho fa un nen!’, asseguren, per tal d’afegir al blasme un subratllat irrisori.
És prou coneguda l’anècdota (…) que refereix Roland Dorgelès en les seves memòries, i que ve a dir: ‘Això ho fa un ase.’ Conta Dorgelès que uns quants escriptors francesos, per burla, van lligar un pinzell a la cua d’un ruc i mullant-lo en diversos colors –mullaren el pinzell, sembla, no el ruc- feren que els moviments de l’animal, convenientment fustigat, imprimissin unes taques bigarrades sobre un llenç: el resultat van presentar-lo com l’obra d’un pintor ‘avantguardista’ italià en una exposició de París. Els crítics i els panegiristes de l’art viu acceptaren el quadre de l’ase com si fos de qualitat excepcional, i elaboraren al seu entorn la corresponent retòrica literària. Quan es descobrí l’engany, l’escàndol fou sorollós –diuen. Sorprèn bastant veure com encara avui hi ha qui, en citar aquesta bufonada anodina, creu que en ella es consumà el desprestigi de la –aleshores, temps de l’avantguarda- nova pintura. En veritat, els escarafalls dels bromistes, en aquella ocasió, com els dels qui avui exhumen la història, eren ben gratuïts.
Els crítics de l’ase s’equivocaren: la seva equivocació, això no obstant, no afecta ni afectà la neta ambició de la pintura moderna. Perquè el quadre pintat per l’ase ‘podia’ tenir el seu valor. No sé si el va tenir, no és el cas concret el que compta, sinó la hipòtesi, però desproveïda de la malignitat de l’astúcia. I és que no hi ha cap impossibilitat, ni física ni metafísica, perquè l’atzar, que guiava la cua de l’ase i el pinzell que li havien enganxat, pogués donar un resultat tant bell i tan apreciable, des del punt de mira plàstic, com el d’una petxina multicolor o el de qualsevol altre atzar de la natura. Una conquilla, una rocam uns cristalls naturals vistos a través del microscopi, poden revelar-nos un espectacle bell: el realista més empedreït no sabria negar-los bellesa, si en tenien; no la podria negar tampoc, si tal bellesa existís, al quadre que pintava l’ase. Al capdavall, l’art abstracte –vulguin o no els mateixos abstractistes- està en la mateixa situació que un atzar de la natura. Allò que ens impulsa a qualificar de bell un objet trouvé, és el que ens serveix per apreciar la pintura abstracta.”
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.
