dimarts, 28 de setembre del 2010

3ème arrondissement. Juliol de 2010.

Sí, els llibres són les teves lents que et permeten llegir ara les paraules escrites per Lea Goldberg. I has pensat en la filla i en els nens imaginats per la Goldberg jugant a la guerra als Jardins de Luxemburg ara fa setanta anys. Has pensat en totes les criatures que fan la mateixa pregunta en una i altra època “això serà casa nostra?”. 

Si, els llibres han estat massa temps les teves ulleres, i ara et retornen la mateixa pregunta, repetida aquí una i una altra vegada, fins a la fi. Els llibres t’han mal educat, si, i en la veu de la teva filla ressonen les de tantes altres. 

La filla pregunta si això ara serà casa nostra. Costar fer-li entendre que si, que durant uns dies això serà casa nostra. 

Han estat, si, les teves lents amargues, i la veu de la filla és tant dolça i tant ferma. Els llibres, la lent amarga que et retorna les veus de les criatures abatudes per la història, ne les oublions jamais. Les paraules de la filla, un glop que t’inunda la boca de veus, ne les oublions jamais.

Alguns d’ells freqüentaven aquesta escola, ne les oublions jamais. Alguns d’ells van partir des d’aquesta estació, ne les oublions jamais.