La insolència de renéixer, la insolència de celebrar... retrobada amb la poesia de Jorge Brotons

Fa ja tretze anys, vaig gaudir del privilegi de compartir la fornada dels nostres llibres amb Jorge Brotons. Hoy era Martes (Papers de Versàlia, 2008) era el seu tercer llibre i en ell llegia una maduresa i un ofici que jo envejava. D’ençà, que alguns dels seus poemes m’acompanyen i per això comparteixo amb ell l’alegria de la publicació del seu darrer recull de poemes, La insolència que ens queda (Labreu, 2021).

La poètica d’en Jorge és, ho ha estat sempre, una poètica de la frontera. Fins i tot quan els seus temes han girat al voltant del cos o de la pell (i la llaga) aquesta és vista com una frontera.

La meua terra és la frontera
I no s’acaba mai. Rese,
Tremendament rese
Per ella a cada minut.
La meva terra és la paraula
I no s’acaba mai. La pell
I la llaga supervivent.

La raó de les sèquies (Afers, 2006), p.21

Brotons escriu des d’una sensibilitat extrema amb l’errància, la dispersió, la diàspora (en el sentit del George Perec que escriu a Ellis Island, de Jabés...). La frontera és una predisposició de l’ànima, un territori a partir del qual obrir-se (nafra-llaga) a la vida de l’altre. Brotons ho deixa clar en el primer poema de La insolència, “Trieste”, un dels millors poemes del llibre, on on ens recorda que Potser no he estat mai a Trieste/ però recordo haver passejat pel Canal Grande/i haver vist l’exili als ulls de l’Svevo i el Magris (p. 9).

La de Brotons és també una poètica de la llum i la celebració que no eludeix l’experiència del dolor. Recordo ara uns versos de La raó de les sèquies, sempre els recordo perquè van amb mi, uns versos on dolor i celebració van de la mà:  (...) Ancià és l’amor que ens arrossega,/ anciana també la teua curta vida./Beu – fill meu – les nostres llàgrimes/ Perquè són els dies que et celebrem (La raó de les sèquies, p.35), i així, com també diuen uns versos de Verb de continuïtat (Curbet, 2014),  Convocats per la vida,/ havíem corregut i/mossegat els dies/ empentats per una estranya/sensació de fam feliç.

Amb verb de continuïtat, Brotons va encetar una poesia depuradíssima, epigramàtica que molt sovint adopta un to aforístic. Una tendència que es referma a La insolència, un llibre ple de desig, de sensualitat... on la pell ha deixat de ser llaga per esdevenir una terra on l’errant redescobreix la meravella, on s’hi arriba assedegat i sorprès.

Hi havia mort i
encara em resistia.
Hi era estès i
no ho sabia.
menjava i emmagria.

Ho dic.
Ho dic ben alt. Sonorament.
Per si no sabeu què és l’atzar.

Tota mentida està dita,
em diu el savi posador en pista.
Ara queda la narració.

Un bacio, un bacio ancora,
Adorata semblante.

p.18

La insolència és, sí, un llibre d’amor, un llibre de cossos, és un llibre gairebé exaltat davant un renéixer de vell, com expressa una imatge del seu primer poemari: El tiempo raro (El cep i la Nansa, 2002). Així llegim: Inaugura la vellea/ que no han tingut/ els teus avantpassats (p.50). Perquè no, sense ser un llibre crepuscular, aquest no podria ser un llibre d’amor escrit per un noi de vint anys o un home de trenta...ni ganes.

De fet, un diria que tota la poètica d’en Jorge, que s’estén al llarg de més de vint anys,  el poeta sembla perplex, inquiet, no plenament encaixat en el seu temps... la frontera no només està a l’espai (recordem que per ell és una predisposició de l’ànima) també està en el temps, un temps en el que el poeta semblava sentir-se desterrat... i ara...a l’edat en la que les amenaces podrien materialitzar-se, quan la pell podria ser més llaga que mai, Brotons es situa davant del temps amb els ulls plens de meravella, de gratitud... com qui rep una ofrena, una bola extra... com que es diu a sí mateix: “qui m’ho hagués dit”... o “quina sort, xaval!”...

Les dues dones que xerraven
al carrer
han callat, de colp, en sentir l’agut gemec
de la teua pell.

S’han donat el comiat
amb el vermell a les galtes
que dona la intuïció.

Si em digueres adéu ara,
col·lapsaria.
Si els dits i els llavis
saberen que retornaran al seu estat natural,
desapareixerien.

A boqueta de nit,
la llum i l’ànsia.

 p.15

Un poemari, doncs –La insolència que ens queda–, encès i lluminós que traspua la saviesa dels cossos.  Enhorabona Jorge!

- o -

La insolència que ens queda
Jorge Brotons.
Labreu, Barcelona 2021.

de pell i de llaga, la poesia d'en Jorge Brotons.

El plaer de retrobar-me amb la poesia d’en Jorge Brotons. Aquest cop gràcies a publicació del seu nou recull, Verb de continuïtat.  Hi és ell, d’una altra manera, com a traços lleus i precisos d’aquarel·la, la seva poesia, de pell i llaga, de pell i sol, de plenitud i d’esquinç (o presagi). 

- o -

La carta arribava confitada
per mesura del temps
i del desig.
Esperàvem,
i aplegava el dia i els silencis s'obrien.
La carta es trobava
després,
si no era cremada,
en una capseta,
en una carpeta,
i feria
i tallava en dos la memòria.

Ara sóc jo qui es confita
i qui escapça quan el troben.



Jorge Brotons
Verb de continuïtat
Curbet Edicions
Barcelona, 2014.

Magnificat (i II)

Final de trajecte d'aquest petit tast de "La velocidad de las piedras". M'escolto llegint aquest poema i inevitablement em ve al cap "Divinazione moderna" de l'impressionant "Napoli's Walls" de Louis Sclavis, i les acuarel·les d'en Jorge, i les pintures de les parets de Nàpols...


NAPOLI

Tú no paseabas conmigo por el Lungomare,
pero te hubiera gustado dibujar
con los ojos la silueta del Castillo dell’Ovo,
pintar de ultramar y cobalto (cielo y mar)
y con fondo de tinta china
intuir a las personas, a modo de paisaje.
Las personas somos la calle en esta ciudad,
y la calle la palabra y el color la mar.
Parece que aquí inventaron el exilio
y el portal, y aunque no te recuerdo conmigo,
me hubiera apetecido mostrarte
el cielo de amarillo envejecido,
de naranja tostado, de rojo crema,
de azul eléctrico de las azoteas de Montedidio.
Aquí todo apunta a la misericordia.
Cualquier esquina es buena para un altar.
Cualquier ventana es buena
para anunciar la miseria sin velo.
Luego, tú no bajaste a pasear por Via Toledo
desde la Certesa de San Martino,
pero supiste enseguida que la velocidad en Nápoles
no la ponen las piedras, sino la muerte inminente,
la sangre licuada de san Genaro,
la historia de Europa.
La ciudad invisible lo sabe,
la que se esconde en el vientre
del asfalto, en la entraña de la vida.
Y aunque no te recuerdo,
puede que no seamos más
que ropa tendida que balancea
en el Spaccanapoli.
Un pentagrama colgado
con las corcheas que bailan
el aire libre que sube del mar;
la verdad de tu ropa y la mía
en un bamboleo que nos sirve (hoy)
para afinar la vida.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).

Magnificat (I)

Li dic a l’Álex, que em fascina la paraula Samizdat. La vaig conèixer quan vaig saber que aquesta va ser la forma en què va ser distribuïda inicialment "El Vertigo" d'Evgenia Ginzburg i tants altres llibres durant l’Stalinisme. Llibres mecanografiats, distribuïts entre un públic exposat que en alguns casos contreia, en rebre un gastat exemplar, el deute de mecanografiar en secret un nou exemplar del llibre a màquina; de relligar les pàgines i de tornar a posar-lo en circulació.

És clar, vist així és gairebé un excés impúdic referir com a Samizdat a la literatura que fem circular en forma d’arxius per correus electrònics o pels blocs. Però és també una mena d'homenatge a aquests textos en els que darrerament trobo recer i plaer.

Així doncs, avui extrec i comparteixo un poema del darrer Samizdat que he llegit: un esplèndid poemari de  Jorge Brotons, “La velocidad de las piedras”. Avui, de la mà de la tercera part del llibre (“Hotel Magnificat”), la meva preferida,  viatjaré novament a Girona. La propera parada serà Nàpols.


GIRONA

Se despierta uno por la mañana
en una habitación de hotel
completamente iluminada
por el vestigio de unas fachadas.
Eso es lo que tiene de bueno
amanecer en el barrio antiguo
de una ciudad con historia:
cualquier ciudad es correcta:
cualquiera vale para ello
mientras tenga un barrio antiguo
que borre las huellas del pasado,
los marcadores de su memoria.
Se levanta uno por la mañana
en uno de esos lugares
y lo bueno que tiene es que
—como las piedras que le rodean,
siente que borra su huella
y deja paso a una desconocida
y nueva arqueología de sí mismo.

Eso es lo bueno que tiene:
que pasa sin saber cómo,
tomándose un café en una plaza
soleada al lado de la persona a quien se ama.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).

Cuando acaba septiembre. José Carlos Llop

La casualitat novament et porta a un descobriment lluminós. Una recomanació sense matisos.

La xarxa en va plena, però jo fins ara, desconeixia l'obra de José Carlos Llop, i ha estat un encert poder dedicar-me temps aquest Nadal passat, per assaborir aquest poemari curt i elegant.

Si, diguem que és poesia culta, però al capdavall són poemes lligats a la vida. Com quan es descriu  la pervivència del desig en versos com aquell de "Marcial Regresa a Hispania", que tant t'ha recordat a la poesia (secreta? Samizdat?) d'Álex Holgado, quan diu:

"No soporto envejecer -mientras el deseo
enciende la mente y el cuerpo no basta-,"

 o com en aquest "vestit de flors"

EL VESTIDO DE FLORES

Como reyes antiguos
-David, por ejemplo
o Candaules- sabemos
que una mujer desnuda
detiene el mundo.
Que la vestimenta engaña
pero al revés: no es adorno
sino camuflaje.

                   Las mujeres
al quitarse la ropa
se convierten en diosas,
antiguas como esos reyes,
ya que en ese instante
cada mujer instaure un reino
hipnótico y al margen.

                  Hoy eras tú,
de quien nada sé, sentada
sobre las rocas rojas,
la piel oscura y ámbar,
cuando al ponerte de pie
y coger tu vestido de flores,
nos has ofrecido al mar
y a mí, como quien se regala,
de la nuca hasta el tobillo.

No he de olvidar nunca
tu cuerpo contra aquel vestido
de flores, como papel pintado
sobre un blanco africano,
que te ha ocultado poco a poco
con delicadeza
con que se embala una tanagra,
o un fresco tebano de la III Dinastía.

Y he vuelto a comprender, 
ya pasados los cincuenta,
el fin de Marco Antonio,
el destino de Urías,
o que Troya ardiera
por los cuatro costados.

(J.C. Llop)


Llegint el llibre no m'he pogut estar de recordar versos dels amics, ja he mencionat a l'Álex Holgado,  però també he tingut present en Toni Quero en la lectura del llibre, i també en Jorge Brotons, que hagués pintat amb aquarel·la uns versos com ara aquests del poema "Formentera":

"L'aigua turques i les sargantanes maragda
i això no és un tòpic, sinó un mantra
de la felicitat, si es pot dir felicitat
-parlam d'adults- a l'anestèsia de tot mal."

És bonic, penso, llegir un excel·lent llibre com aquest, amb l'eco dels versos dels amics fent companyia.

José Carlos Llop
Cuando acaba septiembre
Lumen, Barcelona 2011.

Clàssic de la casa: "Noche de San Juan" de Jorge Brotons

Un clàssic de la nit en aquest enllaç...

Feliç revetlla.

Nit de Sant Joan segons Brotons.

NOCHE DE SAN JUAN

Como el poeta, yo también prefiero
escribir noches concretas y sencillas,
realidades para celebrarme en ellas.
Ya veis, sed de presencia.

Esta noche no veo el humo derramado
ni oigo el estruendo de los cohetes,
pero en algún lugar de lo escrito
presiento la lujuria de la pólvora.

Cenaremos y nos propondremos otro verano
como si de un consumo de nosotros se tratase;
apetecerá entonces ir leyendo los libros
apilados en la mesita de noche,
uno para cada fiesta que nos quede.

Posiblemente, vivir sea eso:
hacer arder el desván de las ocasiones,
volver humo lo que acontece.

De quién la intuición de escoger un libro
y no otro.
De quién ese presentimiento.
De quién esa pólvora.


Jorge Brotons
Hoy era martes
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2007

La disfressa dels arbres: una recomanació.

Hola Jorge,

He comprat el llibre d’Àlex Chico que vas recomanar al teu Blog, "La tristeza del eco", i no ha estat fàcil, ja saps les distribuidores. El pobre Chico haurà d’esperar una llarga llista d’espera: sóc més comprador compulsiu que lector. Ara que aviat deixarem de ser “reinas por un año” (tinc moltes ganes de llegir el nou llibre de l’Esteban) i que el viatge de l’Antonio las Vegas arriba a la seva fi, ara que tot acaba perquè tot recomenci, vull tornar-te la recomanació.

Tu em vas fer conèixer Zagajevski, Zagajevski em porta a un seu traductor –en Xavier Farré-, i jo tanco el cercle: es tracta de “La disfressa dels arbres” un poemari de Xavier Farré que m’ha agradat molt.

Ja sabem que hi ha riscos en les recomanacions: són els llibres que vénen a nosaltres i no a l’inrevés (és idiota qui cregui que els objectes no tenen voluntat i que no hi ha un ordre subterrani que lliga el destí dels objectes i nosaltres pobres personetes).

La disfressa dels arbres és un llibre escrit des d'una saviesa i una maduresa que corprenen. De primer el llibre em va fer pensar en la claror de la teva “Raó de les sèquies”, comença endevinant-se la mateixa llum i el mateix neguit de no ser d’enlloc:

He obligat els ulls, emperesits al nord,
perquè s’habituïn a aquests tons torrats.
Sempre els han volgut evitar, com una amenaça
palesa. I en altres latituds han preferit
simular unes cataractes per a la memòria.
No sempre l’oblit dels colors no és voluntari.
Són tènues en aquesta terra que he crescut,
embolcallant una trista cel.lofana en tot viatge.

(del poema “Arribada” de X. Farré).

Independentment de la intenció del poeta, no he pogut deixar de llegir el llibre en una clau molt marcada per la teva literatura.

En un punt però el llibre s'allunya de les teves claus, l’atmosfera global del llibre és tant deshabitada... hi ha les restes d’un dia de mercat, hi ha els cafès, hi ha hagut converses... però hi ha una profunda introspecció ja que de totes aquestes coses (el mercat, els cafès) ens arriba només el seu eco a l’interior del narrador.

A mi el llibre m'ha agradat molt. si vols, també pots llegir-li algun poemes a les darreres plaquettes dels Versàlia.

Avui, aquest migdia, entre anada i tornada a l'escola del fill, he estat fullejant a la llibreria un llibre de George Perec, “Ellis Island”, a mig camí entre la poesia i el reportatge. M’he apuntat el que diu la contraportada: “el que jo, Georges Perec, he vingut a qüestionar aquí, és l’errància, la dispersió, la diàspora. Ellis Island és per mi el lloc mateix de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el no-lloc, l’enlloc”. També he vist el nou poemari de la Raquel Casas. Hauran d’esperar a un altre dia... no es pot amb tot.

Una abraçada nen.

Víctor.

Hoy era martes

Tal día como un 19 de octubre de 1990, el chaval que yo fui (tenia 19 años), acudió a la presentación de los poemarios “Disciplina” de Jordi Botella y “Dèiem Ànima Civil” de Josep Maria Uyà, que se hizo en el Casal Pere Quart de Sabadell.

Recuerdo con intensidad estos dos excelentes libros y un poema del segundo (que bien pudiera ser del primero). Un poema que me ha ido persiguiendo:

En arribar a la mediocritat
Trobes el lloc que sempre defugires.
Ni arrere ni avant, ni amunt ni avall:
Aquest és el punt on restes immòbil.
(Si almenys la voluntat. Potser l’atzar.
Fera d’aquest carrer un altre estatge...
Si ens deixàrem, almenys en mans del vent...
Hi hauria algun indret on ser en pau)?

Jordi Botella
Disciplina
Amós Belinchón
València, 1990.

He recordado el poema leyendo el libro de Jorge Brotons “Hoy era martes" (En las librerías a partir de Abril). Hoy era martes es la metáfora de un estado de cosas, de lo que deviene y lo que devenimos con los años. Hoy era Martes, y has llegado al lugar del que siempre huiste...

El martes de Brotons es un tiempo raro, el tiempo previo al tiempo en el que el éxtasis deberá pactar con semanas de ayuno (Zagajewski).

“(...) El tiempo raro, lo he llamado
-¿no sé qué os parece?
El de las primeras obras
que van anclando nuestras vidas.
No pasa nada,
y mientras,
oís el quejido de mi sombra que se resquebraja
al trotar del deseo en los arrabales de tu suerte

Simplemente, humea el sol cada mañana en la cafetera.”

Jorge Brotons
El tiempo raro
El cep i la nansa
Vilanova i la Geltrú, 2002.

Al llegar a la mediocridad... pero ojo... poca mediocridad en los poemas de Brotons. Su palabra es una gran mesa donde sentarse juntos

(...) Sentarse y para entonces decir
la voz de una furia,
donde no acaba nada y
empieza todo lo que debe,
la piel del desierto, la gran palabra,
que camina hacia vosotros
desde el dolor y el amor,
hacia vosotros:
somos tantos alrededor
de esta mesa donde la extiendo
para lamerla y besarla,
y curarla con esa voz,
la palabra de todos.

Jorge Brotons,
Hoy era martes.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007

La palabra de Brotons es una llaga que no quiere curarse, no quiere plegarse al tiempo raro, por muy martes que sea hoy. Mejor leerlo.

Bona nit, i dolços somnis.

P.S. I mentre escric això Regina ilumina, ilumina, ilumina (Field below, Begin to hope).

Brotons, la vida.

La vida s'ha de dir com qui demana un got sota la parra...

La raó de les sèquies és un llibre lluminós, una celebració. Al llegir-lo et ve de gust seure a sota la parra un dia d'estiu, i beure totes i cadascuna de les paraules dels amics.

Vint-i-tres

La vida s'ha de dir
com qui demana un got
sota la parra, envoltat
de la cendra que va deixant el dia.
Menester és dir-la
i refondre l'antic silenci
del vell cant del xorret.
Pronunciaré així la vida
amb un got al davant
d'aigua ben fresca,
i anunciaré els camps
com l'exili promès.


Jorge Brotons
La raó de les sèquies.



Com la vida celebrada, també hi ha espai per la emoció. Els dos versos finals d'aquest poema justifiquen una obra sensera.

Vint-i-quatre

La presència del furibund desig
i els nostres mots contra el mur blanc i ros.
Tan lluny que som i ja som tu,
tan a prop que som i el desglaç de la memòria
i la fatiga de la història en retirada.
Ancià és l'amor que ens arrossega,
anciana també la teua curta vida.

Beu -fill meu- les nostres llàgrimes
perquè són els dies que et celebrem.

Jorge Brotons
La raó de les sèquies.
Editorial Afers
Catarroja, 2006.

Brotons, Beirut, Waits, Antony, Rosie, Arbus... tanta bellesa

Passo del video poema de Jorge Brotons a escoltar "Postcards from Italy" (Gulag Orkestar, 2006) la cançó de Beirut (pseudònim del músic de Nova York Zach Condon), que serveix per a posar la música a les imatges i les paraules i les obsessions del poeta saltimbanqui.

I avui, que tinc poc a dir em pregunto per què ens agrada aquesta cançó, per què estimem les cançons de Tom Waits, d’Antony and the Johnsons, Antònia Font, Coco Rosie, les fotografies de Diane Arbus, el gest lent de William Hurt a Smoke?

Tant de talent, tanta gent explicant-se, tantes històries. Tanta bellesa.

Tanta bellesa i tant d'horror al seu costat. Com és senyor que ens abandones a la perplexitat?

Bona nit i dolços somnis.

P.S. Us passo una versió (bastant pallassa) de la cançó "Postcards from Italy" enregistrada en una festeta muntada després de filmar el video d'"Elephant Gun"