Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris W.C. Williams. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris W.C. Williams. Mostrar tots els missatges

dissabte, 25 d’abril del 2020

Drets i deures, un poema de Tadeusz Rózewicz


En una entrada antiga del bloc vaig transcriure uns poemes de W.H. Auden i també de William Carlos Williams al voltant de l’Ícar de Brueghel. Per Auden el quadre dona peu a una reflexió, que no pretén resoldre, sobre la indiferència del món davant d’un gran drama, d’un moment transcendental. Williams, en canvi és merament descriptiu, i aquesta absència de reflexió és en si mateixa profundament significativa.

Llegint “L’auditori de Görlitz” de Xavier Farré descobreixo un nou poema al voltant del quadre. Un poema d’un poeta incòmode com és Tadeusz Rózewicz, qui també reflexiona al voltant del fet que el món mai no deturi la seva activitat (ni la seva trivialitat), ni tan sols enmig d’un moment de gran transcendència i dramatisme. La mirada de Rózewicz em sembla més descarnada que la d’Auden, i potser més complerta al resoldre la indiferència com una part de la trama del món, acceptant-la com una part de la seva completesa, tot i que d’això darrer no n’estigui tant segur: al cap i a la fi, al poema d’Auden (que transcric al final) hi ha aquest vers “that even the dreadful martyrdom must run its course”.

DRETS i DEURES

Abans quan no ho sé
abans pensava que tenia el deure i el dret
de cridar al llaurador
mira mira però escolta
Ícar està caient
Ícar s’enfonsa el fill els somnis
llença l’arada
llença la terra
obre els ulls
allí Ícar
s’enfonsa
o a aquell pastor
d’esquena a tot el drama
d’ales de sol de vol
de la caiguda
vaig dir cec
Però ara quan ara no ho sé
sé que el llaurador ha de llaurar la terra
que el pastor ha de cuidar dels ramats
que la història d’Ícar no és la seva història
que ha d’acabar així
I en tot això no hi ha res
de trasbalsador
que aquell bell barco segueix navegant
cap al port del destí.

Tadeusz Rózewicz.

La traducció és, òbviament, de Farré que a continuació escriu  “Vull ser Ícar, i vull ser aigua, i vull ser el llaurador, i vull ser el pastor, només així arribaré a copsar, encara que mínimament, la indiferència davant la transcendentalitat, seré el poema amb totes les veus possibles”. Està ben justificada, crec, aquesta voluntat de globalitat per comprendre el drama. Potser sembla, això si, que Farré es resisteix a l’acceptació (explícita, lúcida, no resignada) que proposa Rózewicz.

Trobo preciós com el vell quadre del vell Brueghel segueix interpel·lant-nos a través del temps, contraposant la nostra petita dimensió a la grandesa inhumana dels esdeveniments. El poema de Rózewicz m’ha semblat una troballa que volia compartir.

Transcric, per completesa també, la versió del poema d’Auden en la versió de Salvador Oliva, que vaig escoltar per primera vegada en la veu del poeta Josep Maria Ripoll a l’Aliança Francesa de Sabadell fa més anys dels que voldria reconèixer.

 MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
               o simplement passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on el gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
Es refrega les anques innocents a la soca d’un arbre.

A l’Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però per ell,
no era pas cap caiguda d’importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l’aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d’haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n’havia d’anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W.H Auden
(traducció de Salvador Oliva)

- o -


L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.







W.H Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona 1996.



dissabte, 8 de setembre del 2012

Un lament lapó ben universal; i un estiu en companyia de Josep-Ramon Bach, Li Po, William Carlos Williams i Ungaretti.


Vaig tenir la sort de conèixer a Josep-Ramon Bach, a la lectura que va fer dins del VI Cicle de Poesia del Marquet de les Roques el passat mes de maig. 

Allà ens vam trobar amb un home jovial, afectuós, rondinaire i d’una sensibilitat exquisida.  Va ser una oportunitat de sentir, de la seva veu, les seves versions de Li Po; l’escissió entre l’amor carnal i l’espiritual dels cants a Shiva de la il·luminada Mahadevikayya; els laments del poble Lapó o la tendresa de la poesia oral africana.

Una oportunitat de retrobar-se amb les seves “Versions profanes”, una joia que dringa a les mans. Aquests versos del poema “El camí de Zetsuan” de Li Po/J-R. Bach  bé podrien definir el contingut del llibre, ja que en ell

 (...)  Solament hi nien ocells
delirants en arbres remots
que a crits  demanen fer l’amor
d’un costat a l’altre del bosc.
  (...)

Però avui en que reprenem la vida ordinària, porto al catàleg un altre poema del llibre, en ressonància amb aquest altre poema, i en ressonància amb una altra lectura estival, el poema Lucca de "L’allegria" d'Ungaretti

 (...) So di passato e d'avvenire quanto un uomo può saperne.
Conosco ormai il mio destino, e la mia origine.
Non mi rimane più nulla da profanare, nulla da sognare.
Ho goduto di tutto, e sofferto.
Non mi rimane che rassegnarmi a morire.
Alleverò dunque tranquillamente una prole. (...)


(Sé del passat i del futur allò que un home pot saber/conec el meu destí i el meu origen./ No em queda res per profanar, res per somniar/He gaudit de tot, e sofert./No em queda més que resignar-me a morir./Per això criaré tranquil·lament una prole.)

Un poema del qual Ungaretti afirma a les seves notes:  “Lucca destacava que l'home és misteriosament cridat a sobreviure a si mateix en l'ordre espiritual mitjançant la paraula i en l'ordre natural mitjançant la prole. És una bajanada, ho sé, però m'ho prenia dramàticament, i acceptar la tradició va ser, encara és, per a mi, l'aventura més dramàtica (…)”

Amb aquests poemes al cap, i amb els camins i les muntanyes encara als ulls, llegeixo aquest Cant Lapó, en la versió de Josep-Ramon Bach.


LAMENT

Ploro de melangia pels rens de les muntanyes,
que inútilment les meves orelles senten
des d’aquesta solitària tenda.

Mes, ai, no m’ha estat concedit ‘enfilar-me
als turons, ni baixar-los,
ni veure els meus ramats de rens
sinó com a punts blancs.

Com trobar-m’hi bé a casa, com aconseguir-ho,
quan no puc ni munyir el meu ramat,
i he de beure’m la llet e les vaques de l’estable?

Ai, de mi! Si els fets són com els conto,
he de resignar-m’hi.
No puc pujar mai més als turons,
a les meves muntanyes, amb el ramat de rens.



J-R. Bach
Versions de Cants de la Lapònia,
dins de Versions Profanes
Pagès editor,
Lleida 2010.









- o -



J.R. Bach, Versions profanes. Pagès editor, Lleida 2010.
G. Ungaretti, La alegría. Traducció de Carlos Vitale. Igitur, Montblanc 2000.
W.C. Williams, recollit a "Antologia bilingüe". Selecció i traducció de J.M. López Merino. Alianza Editorial, Madrid, 2009

dilluns, 14 de febrer del 2011

¿Acaso no quiero a mis hijos tanto como a las hojas caídas?. W.C. Williams.

És així de contradictori, però tantes vegades així és: un és rebut a abraçades però sembla que l'aflicció et posa la traveta.

Sempre m'ha agradat aquest poema bell i descarnat de William Carlos Williams.

ESPERANDO

Cuando estoy solo soy feliz.
El aire es fresco. Un cielo
moteado y salpicado y herido
de color. Los falos encarnados
de las hojas del sasafrás
cuelgan ante mí en cúmulos
aglomerados en las grávidas ramas.
Pero cuando llego hasta la puerta de mi casa
y me dan la bienvenida mis hijos
a chillidos felices
se me cae el alma a los pies.
Me desmorono.


¿Acaso no quiero a mis hijos tanto
como a las hojas caídas?

¿O es que tiene uno que volverse imbécil
para llegar a viejo?
Parece como si la aflicción
me hubiera puesto la zancadilla.

¡Veamos, veamos!
¿Qué es lo que había pensado
decirle a ella
cuando me ocurriera
lo que me acaba de ocurrir?

W.C. Williams.
(Traducció de J.M. López Merino amb un lleuger canvi meu).


Del llibre "Sour Grapes (1921)"
W.C. Williams, recollit a
"Antologia bilingüe".
Selecció i traducció de J.M. López Merino.
Alianza Editorial, Madrid, 2009

dijous, 18 de juny del 2009

L'Ícar de Brueghel vist per Auden i W.C. Williams

Brueghel. Paissatge amb la caiguda d'Ícar
c. 1558
73.5 x 112 cm
Musée Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brusel·les


Li vaig escoltar al Josep Maria Ripoll, el novembre passat. Un poema d’Auden sobre el dolor, o sobre com succeeix en paral•lel a les foteses quotidianes. A l’igual que la banalitat del mal, a vegades resulta intolerable constatar com l’univers no s’atura malgrat el dolor que algú pugui sentir, per profund que sigui.

El poema d’Auden reflexiona sobre això a propòsit del quadre de Brueghel "Paissatge amb la caiguda d'Ícar" (podeu veure el xipolleig de les cames d'Ícar al cantó inferior dret de la pintura en aquesta ampliació), es tracta de “Musée des Beaux Arts”, que en una traducció, sembla ser que de Jordi Doce, que he trobat en aquest bloc, diu

MUSÉE DES BEAUX ARTS

En lo tocante al sufrimiento jamás se equivocaban,

Los Grandes Maestros: hasta qué punto comprendían
Su lugar en el mundo de los hombres; cómo hace acto de presencia

Mientras alguno come o abre una ventana o cruza por su lado sin prestar atención;

Cómo, mientras los viejos esperan con pasión reverente

El nacimiento milagroso, hay siempre

Niños que no tenían ganas de que ocurriera, pues preferían patinar

En un estanque junto al bosque:

No, jamás olvidaban

Que hasta el martirio más terrible ha de seguir su curso

No importa en qué rincón, qué paraje mugriento

Donde los perros viven como perros y la montura del torturador

Se rasca el inocente trasero contra un árbol.



En el Ícaro de Brueghel, por ejemplo: cómo todo le vuelve

La espalda a la tragedia sin inmutarse; es probable

Que el labrador oyera el chapoteo, el grito resignado,

Pero a sus ojos no era un fracaso importante; el sol brillaba

Como debía sobre las blancas piernas envueltas por el agua

Verde; y la nave costosa y delicada que vio sin duda

Algo asombroso, un niño que caía de los cielos,

Tenía adónde ir y prosiguió su viaje imperturbable.


W.H. Auden
Traducció de Jordi Doce.


Abans d’ahir, llegint una antologia recentment publicada per Alianza, m’he trobat amb aquest poema de William Carlos Williams que reflexiona sobre el mateix quadre. El poema pertany al llibre “Pictures from Brueghel ” editat aquí per Lumen.


PAISAJE CON LA CAÍDA DE ÍCARO

Según Brueghel
cuando Ícaro cayó

era primavera


araba un campesino

sus sembrados

despertaba toda


la ostentación del año

palpitante

no muy lejos


de la orilla de un mar

reconcentrado

en sí mismo


sudando al sol
que derritió

la cera de las alas


apenas perceptible

no muy lejos de la costa

hubo un chapoteo que pasó


desapercibido

era Ícaro

se estaba ahogando.



W.C. Williams
Traducció de Juan Miguel López Merino

Antología bilingüe.
Alianza Editorial
Madrid 2009.

Deixo per vosaltres la possibilitat de fer una mica de literatura comparada d'estar per casa.

Dolços somnis, bona nit.