dissabte, 30 de juny del 2012

a defensar el dret a ser més tard, que no pas aviat, vençut per la darrera lletra de canvi. Un poema de David Madueño.



Per què no escriure ressenyes al bloc, i limitar-te  a presentar breument la peripècia que et porta a cada  lectura? Potser, parafrasejant a Edith Stein, per evitar el diletantisme tenaç que corre sense fre a través del meu propi paisatge.

Sigui com sigui, no em vull quedar sense tenir la oportunitat de portar al catàleg aquest poemari d’en David Madueño. Aquí ja trobareu una ressenya que subscric plenament. Jo només apuntaré que “Poesia per a carnívors” és un llibre d’una honestedat brutal (si, com el disc d’en Calamaro!), començant per la sincera declaració inicial amb la que en David obre el seu llibre. I és que no hi ha un sol poema que no generi una empatia, que no et remogui una mica,  no hi ha un sol poema que no porti la petja de l’autenticitat, de la vida.

Transcriuria aquí el poema “Escaladors”, però ja ha estat reproduït a diversos blocs, per tant m’inclino per aquest altre poema... diguem que també 'necessari'...


BALANÇA

El mercader, enfollit per l’avarícia,
no sent pietat de tu. No en té mai prou,
i a cada nou intent per engreixar
la teva personalitat, a cada saca
de ciment que guanyes per construir-te,
afegeix un contrapès a l’altre plateret
de la balança, tot recuperant
el desequilibri, alçant-te fins a la injúria
de considerar-te un valor impagable.
Curiosa apreciació, tenint en compte
que aquest desequilibri et costa
sumes considerables d’autoestima
i l’esqueix del delicat cortinatge
que et separa de la derrota.

No li descomptis, però, ni una unça
que li puguis retallar al pes que t’imposa.
No li atorguis la satisfacció
de veure el guany final tan aviat.
Tots hi estem avesats, a la derrota:
el  pes de la balança marca el preu
inassolible per a qualsevol butxaca,
i ens pren el darrer alè per venciment.
espero, tanmateix, que en el teu cas,
com en de la majoria, bufis,
esmolis les urpes i et disposis
a defensar com un gat assetjat
el dret a ser més tard, que no pas aviat,
vençut per la darrera lletra de canvi.



David Madueño.
Poesia per a carnívors.
Bubok. Sabadell, 2012.

dilluns, 11 de juny del 2012

Sincronies i diàleg de lectures al tren.

De camí, al tren, alterno dues capbussades als llibres que em fan companyia i es produeix el següent diàleg entre les dues lectures.
 
Pàgines 28 i 36:  

“Como  señala Walter Benjamin (...) la traducción literaria filtra en un idioma influencias, alteraciones y combinaciones que no habrían sido posibles sin la  presencia de las percepciones y los estilos literarios extranjeros, la significación y el peso materiales de la literatura que está fuera del territorio de lo puramente monolingüístico. En otras palabras, la influencia de la literatura. Traducida tiene un efecto revivificante y expansivo sobre lo que es horrorosamente denominado como el 'idioma de destino' (...). "


“Goethe creía que una literatura se agota a sí misma y sus recursos se ven menoscabados si se cierra a las influencias y a las contribuciones de otras literaturas. No sólo la literatura sino el propio idioma prosperan cuando hacen conexiones con otros idiomas. La inyección lingüística de nuevos medios de expresión da lugar a una expansión de vocabulario, a una potencialidad evocativa y la experimentación estructural. En otras palabras, la ampliación de horizontes que llega con la traducción no afecta solamente a los lectores, a los hablantes y a los escritores de un idioma, sino a la naturaleza del idioma mismo. Cuanto más abraza un idioma filtraciones y transfusiones de elementos nuevos y giros extranjeros en el fraseo, más grande, más enérgico y más flexible se vuelve como medio expresivo”.


Edith Grossman
Por qué la traducción importa.
Traducció de Elvio.E. Gandolfo.
Katz Editores,
Buenos Aires-Madrid, 2011.

Cal dir que en aquests passatges, Edith Grossman parla per un auditori d'estudiants nord-americans. És a dir, un context a on, segons ella mateixa, la literatura traduïda representa una ínfima part de la producció editorial.  El que em sorprèn és la sincronia amb el passatge que just acabo de llegir de les memòries de Sándor Márai.

Segona part, Capítol 6: 

“Yo creo que de todos los escritores europeos, los húngaros eran los lectores más aplicados. En Hungría, la lectura era una tarea muy importante para los escritores, más importante incluso que la propia escritura, porque el idioma húngaro no se hallaba todavía anclado en las distintas capas de la conciencia literaria como el alemán, el italiano o el francés. Estas lenguas europeas de nutrían de su periferia idiomática teutónica, latina, eslava… El idioma húngaro no había sido almacenado en ningún lugar: hubo que reunir sus palabras durante un milenio entero, echando mano de vocablos prestados que en ocasiones eran extraños y no tenían nada que ver con el espíritu del idioma. (…)
 

Por lo tanto, los escritores de todas las épocas (…) importaban, de contrabando, palabras nutritivas al idioma húngaro raquítico y anémico, intentado maquillar la palabra advenediza para que no se reconociera. (…) Leyeron en todas las épocas y en todos los idiomas accesibles. Hacían traducciones de poemas persas desde su versión alemana, de poemas chinos desde su versión inglesa… Leían todo porque era necesario rellenar los huecos del idioma húngaro, para que, además de las palabras necesarias, tuviera también otras no tan indispensables. Sabían que la Literatura comienza con las palabras innecesarias.”

Sándor Márai
¡Tierra, tierra!
Traducció de Judit Xantus Szarvas.
Salamandra,
Barcelona, 2006.

dissabte, 2 de juny del 2012

la de Miró és, en canvi, angèlica.


Amb agraïment a D. J.
que em va obrir
les portes d’aquest llibre.


Pàgina 110:

“La de Miró, en canvi és angèlica. Miró, l’arravata un àngel, un àngel incatalogable i sense nom. O potser es tracta del mateix àngel guardià del paradís, que en comptes de barrar-nos-en el pas, com a la parella original, ens convida a entrar-hi, no sabríem dir la causa de quina graciosa contraordre. 

De tota manera, el mou una força restauradora, una força que reposa l’home en la seva puresa inicial. Puresa, s’entén en l’accepció d’innocència. La mateixa tramoia sexual, tan freqüent en els quadres de Miró, està exempta de solatges pornogràfics: el seu exhibicionisme és infantil –o bé anterior a la invenció del pàmpol. La innocència d’aquesta pintura resulta fins i tot agressiva, brutal, però no enigmàtica. El pinzell de Joan Miró pinta inspirat per una facúndia primària, desproveïda de malícies d’ofici, i d’estètica – ‘la pintura està en decadència des de l’època de les cavernes’, diuen que ha dit ell -: tanmateix, poques vegades com en es seus quadres l’eficàcia plàstica haurà estat tan vertebrada a una intenció significativa, sense mutus entrebancs. 

(...)

A l’igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres pintors s’entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró s’aprofitava de la càrrega energètica i la transformava en matèria de pintura. Persones, animals, membres, estels, es fan esquemàtics i són alguna cosa més que vestigis de les formes naturals: en són subjugants equivalències líriques. El ‘meravellós’, que el surrealisme anhelava plasmar en mots o en figures, acut a les sol·licitacions de Miró. La seva pintura ens dóna un deliciós món en estat naixement, en el qual la diferenciació s’insinua des de la placenta última, des de l’humus excitant de la imaginació, cap a una claredat expositiva nobilíssima. Miró grafia amb aquella astúcia elemental que tenen els infants o que tenien els primitius cavernícoles. 


El nostre pintor i el seu àngel, no tenen res a veure amb la realitat desacreditada: ells hi són anteriors, com l’infant i com l’home de l’edat de pedra; el Miró angèlic posseeix l’extrema simplicitat de l’ull net. Contemplant les seves teles, de colors invictes i ratlles esbalaïdorament significants, la joia s’estableix també als nostres ulls, els neteja, els retorna a la glòria de la llum prístina.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.

divendres, 1 de juny del 2012

Sense alè: Song of distance Maika Makovski

Una bellesa sobtada i completament desproveïda, per anar a dormir.

"...forgive me, I would say
if I wasn't so confused.

Take me back I said,
but you might, as well, refuse." 


Maika Makovski: 'Song of distance'.