Sessió de fotografies al Poblenou i al cementiri de Sant Nicolau
Com a l’imaginari dels antics grecs, a Sabadell també ens cal travessar unes aigües per anar a la ciutat dels morts. Una clivella pronunciada separa ambdues ribes, un tall per on la ciutat es precipita. Des del tall, salvant les aigües, el cementiri –la ciutat dels morts– contemplant-nos, i Torre-Romeu que s’enfila com un pensament atapeït –la ciutat dels vius, que ens veuen, però, de l’altra banda–. Més enllà encara, el Poblenou.
Ja al Poblenou, em costa poc arribar als horts i als marges que encara són el meu paisatge interior. Enfilo un corriol argilós per anar a buscar els encanyissats i el desordre dels horts. Busco una perspectiva i, quan em giro, em sobta la presència d’un edifici de nova construcció. La seva rotunditat, la seva presència afilada, m’aclapara, tant a frec d’allò que havia estat el meu món: un tall, un altre.
Aquesta serà la meva mirada. Perquè és així com el meu món s’ha anat esborrant, perquè és així com el món s’esborra, com qui fa un tall i descarta els records amb displicència.
- o -
https://sbdenfocat.com/el-poblenou-rodal-est
El camí ha esdevingut nocturn. Les Gavarres acaben de forma abrupta, donant pas a les urbanitzacions. Els camps propers als primers carrers estan sotmesos a l’ambre dels llums de sodi dels fanals. Són, també ells, camps insomnes.
Fotografies VM, desembre de 2023
Fotografies: VM, març 2023
ii
Els fanals
desvetllen les capçades. Pobres
arbres insomnes.
Del poema apunts de novembre
(ull nu, Témenos 2022).
He recordat aquest episodi en llegir avui la crònica de Antonia Laborde –magnífica- a l’edició d’ahir al diari El País.
També els pares del professor Sheng,
i ell mateix amb onze anys, van ser represaliats durant la
revolució cultural. El professor Sheng ho devia recordar –la història
escriu amb tinta indeleble– quan es va autoinculpar d’haver-se equivocat
en projectar la versió d’Otel·lo de
1965, on apareix Laurence Olivier caracteritzat de negre, per il·lustar
un seminari de composició musical on s’analitza Otel·lo de Shakespeare a
Verdi. “Els temps han canviat i vaig cometre un error al mostrar-la. Va ser insensible per la meva part”. Potser aquesta autoinculpació és la que més m’impressiona d’aquest nou episodi de l’odiosa cultura de la cancel·lació.
Resumeixo: el professor Sheng decideix projectar el film en un seminari per analitzar Otel·lo, de Shakespeare a Verdi, impartit a l’Escola de Música, Teatre i Dansa de la Universitat de Michigan. Escull el film perquè creu que és el que més fidelment representa l’obra de Shakespeare. Creu també que “tant l’obra com l'òpera retraten Otel·lo com a un heroi que és víctima dels blancs” que podria ensenyar quelcom sobre “els mals comportaments humans universals i sobre problemes com les calúmnies o les acusacions falses”. Error, blackface: al film Laurence Olivier actua amb la cara pintada de marró: una estupidesa racista inconcebible si el film s’hagués rodat avui, però una pràctica comú al teatre i l’òpera dels anys seixanta. Alguns alumnes es queixen i demanen l’acomiadament del professor: “Vaig
quedar atordit”, afirma un dels alumnes al Michigan Daily “se
suposa que (les nostres classes) han de ser un espai segur”. A partir d’aquí tot és un rodolar. Cada disculpa del professor és una nova inculpació. El professor és rellevat a petició pròpia. Segons el degà de l’escola el relleu «permetrà un ambient d’aprenentatge positiu “per tal que els estudiants puguin enfocar-se en el seu “creixement com a compositors”».
Imagino el professor Sheng recordant com la guàrdia roja s’endú el piano de la seva mare, tinta indeleble; la por a una paraula sobrera, tinta indeleble; el trasllat a una província llunyana tinta indeleble; l’assenyalament per uns joves consentits i fanatitzats, tinta indeleble; el balboteig inicial de les autoritats acadèmiques, tinta indeleble. «Pel teu bé, fes un pas al costat», tinta indeleble.
Havia escoltat en diverses ocasions a Sharon van Etten al mentre conduïa, al programa matinal, fugint de la intempèrie de les notícies, però mai no m’havia parat a escoltar-la amb deteniment. Potser perquè avui ha aparegut el seu nom al quadernet de la guantera on apunto, amb la lletra que el temps del semàfor em permet, les cançons o els grups que he de buscar quan tingui respir, o potser perquè en fons la qüestió de retrobar-se amb el jo que hem sigut (i el que serem), una idea bellíssima i reparadora, plana per casa –apareix a un brevíssim curt del fill i també a alguns poemes–, he trobat commovedor aquest vídeo i també la cançó. M’agraden aquests arranjaments saturadíssims, i fins i tot els aires del vuitanta d’alguns teclats.
Et veig tan incòmodament sola... m’agradaria poder mostrar-te quant has crescut (...) Et veig tant despreocupada, però només tens disset anys...
...només teniu disset anys.
En arribar a casa, l’Anna comparteix amb nosaltres un bonic passatge del llibre que està llegint, “El espejo de hielo” de l’apinista Chus Lago. En ell l’escaladora compara la grandiositat del mapa de l’Antàrtida que va ver servir a la seva expedició en solitari amb el detall de les ressenyes d’escalada. És un passatge preciós i inspirat que he volgut compartir, des de l’agraïment a l’Anna per la troballa.
p. 131
“En contraposición a aquel mapa que excedía mi escritorio, como si se tratara de un mantel de cocina, estaban los pequeños y detallados croquis de las vías de escalada, tal vez los más pequeños que puedan existir sobre el terreno en el mundo, con sus dibujitos de grietas, chimeneas, techos, árboles y matojos de hierba en mitad de la pared o vetas de agua, hechos a mano y que pasaban de un escalador a otro. Los croquis de las vías de escalada podían mostrar un itinerario de apenas unos metros o de cientos, un camino vertical sobre el terreno, una especie de faro que ilumina el laberinto de una pared. Los croquis de escalada llevan impresos en sus pictogramas la información no solo del camino a seguir sino también de cómo hacerlo, un maravillo lenguaje que aprendemos unos de otros como una tribu.”
 |
| Procés d’elaboració d’una ressenya de l’escalador Armand Ballart, extret del seu blog “Teràpia vertical” |
- o -
Es llegeix a les Upanisad que “el que pensa en Déu es converteix en Déu”. Per això, un dia sense la proximitat d’allò sagrat - a falta d’experimentar-lo- és un dia sec, en el que em sento allunyat de la meva naturalesa, lluny del centre. Potser per això la lectura de “La mente participativa” de Henryk Skolimowski m’ha semblat tant fèrtil. He llegit el llibre com qui escolta una conversa vigorosa, trobant-hi les intuïcions i els balbotejos propis en les paraules ordenades d’un altre: una forma de tornar a casa.
“Sobre el lienzo del universo participativo, tejemos como individuos pequeños universos de significado. Nuestra subjetividad es importante, y a través de ella expresamos las diferencias entre los hombres. Sin embargo, nuestro vínculo evolutivo es incluso más relevante. Mediante él expresamos la magia de ser persona, los valores que mejoran y elevan la condición humana, el sentido indeleble por el cual, a pesar de los pesares, nos emociona estar vivos, inmersos en el viaje del devenir, tener como compañeros de viaje a otros seres vivos, y tener montañas, arroyos, bosques y borrascas también como compañeros en el tapiz desplegado del devenir evolutivo.”
 |
H. Skolimowski |
p. 466
“La filosofía participativa es un acto de coraje: vivir lo divino, pues ¿qué otra cosa puede hacer el hombre que toma en serio su destino? Vivir lo divino supone un principio ético y participativo, así como de comprensión.
El universo ha creado incontables maravillas. Entre ellas tenemos la creación de la mente, no menos espectacular que la de una galaxia. Quizás incluso más, pues la mente se ha convertido en el ojo a través del cual el universo se contempla a sí mismo. Esta verdad es fundamental: mediante la mente, el universo se entiende a sí mismo. Sin mente, la gloria del universo no podría ser escuchada. Si no hay mente que comprenda, no hay universo que contemplar. La mente es el modo en el que el universo se celebra a sí mismo.”
- o -
Henryk Skolimovski
La mente participativa
Traducció de Juan Arnau i Su Lleó
amb pròleg de Jordi Pigem.
Atalanta, Vilaür,
2016.
Quan Maule va explicar el somni al seu pare, aquest va dictaminar que a qui havia vist en somnis era el Déu del cingle i de les abelles que hi viuen, i que el seu ofici seria el de recol·lector de mel. D’ençà que Maule es despenja pels terribles cingles i mira d’arrencar les bresques plenes d’una mel medicinal i estranya. Maule creu que el seu treball no és honorable, que dissortadament ha ferit a moltes abelles, i creu que el fet de dedicar-s’hi és la causa de la seva desgràcia i de la mort de les seves esposes: vida i destí.
Seguint la recomanació del meu fill A, escalador, mirem en família aquest documental bellíssim i terrible, sobre la vida de Maule i els seus companys recol·lectors de mel a la vall del riu Hongu al Nepal:
The Last Honey Hunter,
Camp 4 Collective et al. (2018)
El Vídeo també es pot veure a Vimeo, i també és recomanable el “behind the scenes” del documental.
 |
| F. Nietzche, C.S. Pierce, W. James, H. Bergson, A.N. Whitehead |
 |
| L'estructura bàsica d’una cançó d’una balena Iubarta en un sonograma traçat a mà per R. Payne i S. McVay, al seu article “Songs of Humpback Whales”, Science, 173 (1971). reproduït per D. Rothenberg. “To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet”, TRANS 12 (2008) |
Us recomano que visiteu la pàgina web "El ángel caído" dedicada al món de la fotografía.Veureu nens... des de la més absoluta ignorància, constato que darrerament m’estic obsessionant cada cop més amb la fotografia. Em sembla una de les arts amb més capacitat per mentir, o dit d’una altra manera, de recrear, de refer el món (que és el que segurament ha d'oferir l'art). Posem per exemple dos casos aclaparadors, que en el passat immediat m'han obsessionat.
En primer lloc la impressionant col·lecció de fotografies que Richard Avedon obtingué a la part profunda dels Estats Units en el període 1979-1984, i que estan editades sota el títol “In the American West”.
W.Evans 1936. Charles and his father Floyd Burroughs, Alabama cotton sharecropper.
Observo la fotografía de la portada de “Vida y destino” de Vasili Grossman que recientemente ha publicado Galaxia Gutenberg, editorial a la que hay que agradecer la labor de rescate de algunos libros que son fundamentales para quien quiera tener una conciencia clara de lo que fue el siglo XX, dentro de lo que la Reina Zabo -el personaje de “la pequeña vendedora de prosa”- consideraba la mayor aportación del siglo a la literatura: la literatura concentracionaria.
Sabemos, o deducimos que las dos mujeres despiden a un joven soldado. Podemos masticar la angustia del muchacho en sus ojos entrecerrados. Podemos imaginar el dolor de la madre que despide, quizás para siempre, al hijo. Podemos sentir más o menos empatía (dios mío, dios mío, cuantas veces se habrá repetido este desgarrado? ), podemos, podemos, podemos...
Yo conozco a esa mujer. Es el mismo rostro de las labregas de Galicia que he conocido. Mujeres jóvenes con un rostro fuera del tiempo. Me pregunto si mi madre hubiera tenido el mismo rostro de cuero si no hubiese cogido el tren de su exilio a los trece años. También ella tuvo su rostro devastado, pero era distinto: el rostro de la cadena de montaje (el trabajo os hará libres).
Vuelvo al rostro de la madre en la fotografía de Arkady Shaiket: enloquecería hasta el crimen si el monstruo quisiera arrancarme el hijo. Malditas sean las guerras y los que las promueven.